Cordeu-vos els cinturons

No deixa de ser curiós que en el moment més crític de les relacions polítiques entre Barcelona i Madrid (si encara n’hi ha), s’hagi reinaugurat l’avió del Tibidabo, que és una rèplica del primer mitjà de transport que uní les dues ciutats per via aèria.

Faig una incursió al record personal, i és que l’avió del Tibidabo em transporta a moments infantils feliços, i per això mateix inoblidables, de visites a la muntanya barcelonina. Em consta, per una foto que conservo, que hi vaig pujar a aquesta atracció el 1964. No cal dir que per un nen de pocs anys era tota una aventura entrar en aquella aparentment fràgil i minúscula cabina de pocs seients i contemplar la vertiginosa vista de la ciutat comtal cada vegada que l’avió donava una parsimoniosa volta. L’encant de l’atracció superava amb escreix, i supera, la seva concepció naïf.

L’avió del Tibidabo torna a donar voltes, fent companyia a la talaia, al Sagrat Cor i a la Torre de les Aigües. La imatge del regidor Collboni traient el cap per una de les finestretes i amb un somriure entre trapella i absent oferia més d’una lectura. Política, naturalment. El regidor pertany a un partit que, perquè funcioni el pont aeri Barcelona-Madrid, ofereix per tota solució un avió de joguina, sense autonomia de vol i que dona voltes i voltes i voltes… com si d’una sínia horitzontal es tractés, és a dir, que no va enlloc.

[Imatge: Vilaweb]

Veí de la Model

Sembla ser que, definitivament, no queda cap pres a la Model. Ho dic perquè fa no sé quantes setmanes que els mitjans ens atabalen amb la notícia de que es tanca la històrica presó, però cada vegada que en parlaven sempre quedaven presos per traslladar. Acabat aquest serial, en comença un altre: els veïns, després de reivindicar tants anys la desaparició del molest edifici o la seva transformació en equipaments socials, i després d’aconseguir-ho, ara resulta que tampoc estan contents, preocupats per la possible bombolla immobiliària que provoqui la revalorització del barri i que els obligui a marxar també. Algun d’ells fins i tot parlava avui de preferir els reclusos de tota la vida: no eren un veïnatge glamurós, és cert, però tampoc molestaven massa i el fet d’estar perpètuament vigilats per la policia donava tranquil·litat a la zona.

Efectivament, els carrers del voltant de la Model eren dels més segurs de Barcelona. Ho dic per experiència. Fins fa pocs anys teníem un pis familiar a una sola travessia de la presó i, per tant, transitava per la zona amb una certa freqüència. Si havia de fer-ho de nit, tornant a casa a hores pecaminoses, preferia fer-ho pels carrers Provença, Rosselló o Entença: els atracadors més propers estaven dins de la cangrí. Parlant de delinqüents, en una ocasió, tornant a casa (aquesta vegada de dia) vaig ser testimoni directe d’un fet noticiable: la sortida de la Model del famós Erik el Belga, aquell “col·leccionista” d’obres d’art antigues. Puc provar-ho, senyor jutge, amb el retall de diari que il·lustra l’apunt. Aquesta és la meva anecdòtica relació amb la presó (o com obliga a dir-ne la correcció política, el centre penitenciari) que avui, després de 113 anys de carregada història, clou la seva desagradable però necessària funció.

[Imatge: retall de l’Avui del 23 de febrer de 1985; no se’m veu bé, però jo sóc el noi del serrell que hi ha rere la porta del cotxe]

 

Noves idees de bomber

Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor. El que sí que s’hi fa és muntar una instal·lació artística comuns style, políticament inconvenient i estèticament incomprensible. La moguda dels carros no ha durat ni quaranta-vuit hores perquè l’Ajuntament de Barcelona ha estat prou àgil per no repetir el deplorable espectacle de Franco al Born.

El coneixement d’aquests fets, més enllà de l’ofensa o de la vergonya que pugui suscitar en el terreny simbòlico-nacional (una qüestió de sentiments i per tant, subjectiva i relativitzable), suscita interrogants d’altra índole. Amb quins criteris es decideixen aquestes actuacions?, quanta gent hi intervé (anava a dir en xucla)?, quan costa als soferts barcelonins? Se’ns parla d’art i d’una creació feta per estudiants, però no hi ha algun filtre que separi el gra de la palla? Només cal llegir-se l’explicació que acompanya aquesta performance per adonar-se de l’aixecada de camisa que tot plegat suposa. Per què uns carros de supermercat carregats de totxos i troncs per cremar (sic) mereix els privilegis de tot ordre de què ha gaudit?

Pobra Barcelona, en mans d’un progressisme mal entès, el de les idees estrafolàries, el d’épater le bourgeois (si és que encara en queden), el de canviar-ho tot justament perquè res no canviï. Avui és 12 de febrer, el dia de la patrona barcelonina. Encara bo que la corporació municipal torna a parlar de Santa Eulàlia i no de La Lali com va fer fa uns anys. Almenys acaben rectificant en algunes coses: siguem justos i reconeguem-los-ho.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Les super-illes del super-Ajuntament

L’Ajuntament de Barcelona ha tingut a bé implementar, a títol experimental (ai, els experiments!) una super-illa al Poblenou. Resumint molt, es tracta de delimitar nou illes de l’Eixample, restringir-ne el trànsit rodat i alliberar espai per posar-lo a disposició (retornar-li, de fet) del vianant. El rodatge dels primers dies d’aquesta provatura ha estat diguem que molt millorable.

Millor que no jutgem aquesta idea i la seva aplicació de forma precipitada. No es tracta de cap “colouada” ni d’una ocurrència del Partit Comunita, perquè qui va posar en consideració les super-illes com a possible solució a problemes de mobilitat, contaminació i recuperació ciutadana de l’espai urbà va ser l’alcalde Trias (en honor a la veritat, cal dir que, al seu torn, la primera idea és de tècnics de l’època maragalliana, si no vaig errat).

Deixats de banda els prejudicis, doncs, cal dir que l’objectiu que anima la implementació de les super-illes és molt positiu: estic completament d’acord a limitar al màxim la circulació de vehicles privats pels carrers no principals de les grans ciutats i que les voreres i altres zones destinades a la mobilitat personal siguin àmplies i expedites d’obstacles o elements molestos. La super-illa oberta aquests dies , ja anava amb aquesta intenció ja, però… Aquí comencen els problemes: resulta que ha donat ben bé la impressió de que s’ha pres la decisió d’un dia per l’altre. Potser diumenge a la nit l’alcaldessa Colau va trucar a la regidora competent (és una regidora, el que no sé és si és prou competent) i li va dir: “demà a primera hora talla els carrers tal, tal i qual, posa-hi quatre senyals indicant-ho i avisa la premsa per la foto”. No va anar així, naturalment, però un intens aroma a provisionalitat i descoordinació sembla detectar-se en tot l’operatiu. Proves? Un autobús, que se suposa que estava avisat del canvi de recorregut de la línia, va quedar atrapat en una cantonada, de la qual va haver de sortir no sense dificultats. Més proves? Ningú no havia pensat en les operacions de càrrega i descàrrega en els comerços i serveis de la zona, els responsables dels quals estan més aviat indignats pels problemes que tenen els repartidors per trobar amb celeritat els seus negocis. Quan la regidora va anar al lloc dels fets a supervisar el muntatge es va trobar amb les queixes corresponents (i justificades) dels afectats.

I el vianant? Oh, sí, el vianant. Els vianants tenen ara uns quants carrers mig desangelats, amb menys vida que abans i envaïts per ciclistes que, com que s’han eliminat els carrils-bici, tenen (encara més) patent de cors. Sort que és un experiment i que l’Ajuntament està a temps d’introduir-hi totes les correccions necessàries, que no són poques a la vista de com està funcionant l’invent. Barcelona, més que mai.

[Imatge: foto Oriol Duran, www.elpuntavui.cat]

El dia de la comuna

Avui, 19 de novembre, és el World Toilet Day. Dit en anglès queda més fi, però és el Dia del Vàter, de la Comuna, de l’Excusat o, posats a fer país (encara hi ha combat, companys i companyes), el Dia de Cal Felip. El va instituir fa alguns anys l’ONU i, malgrat que cridi l’atenció i pugui ser objecte d’acudits o brometes més o menys encertades, el cert és que es tracta de quelcom tan seriós com fer conscienciar a la societat de que encara hi ha molta gent que no disposa d’un adminicle d’ús habitual entre nosaltres des de fa dècades. En efecte, a molts països encara és habitual fer les necessitats (observeu amb quina elegància he evitat el mot cagar) en latrines antihigèniques, en incòmodes forats en qualsevol racó de les cases o, com els nostres avantpassats prehistòrics, al mig del camp.

Bé, potser sí que aquest Dia es presta a alguna facècia o comentari irònic. L’actualitat no podia ser més oportuna en aquest sentit. La ciutat de Barcelona s’ha afegit a la commemoració del World Toilet Day omplint l’aire i les narius dels seus habitants d’unes misterioses olors molt semblants a la que desprèn la matèria orgànica que tothom deixa anar al vàter. Si la pudor que feia l’aire barceloní tant ahir com avui és digna de prime time televisiu és perquè n’ha de ser molt, de desagradable. La pregunta del milió, és a dir, d’on venen aquestes aromes, no sembla que hagi tingut resposta convincent fins ara. Descartada una fuita de gas o similar, es va apuntar que venia dels horts del Baix Llobregat, cosa ben poc plausible si pensem que la superfície a conrear (i per tant, a abonar) en aquella comarca és lamentablement petita, i no crec que la matèria incorporada a la terra causi cap estrall olfactiu. D’on ve l’olor? Formarà part de la guerra bruta, mai millor dit, de l’unionisme, desitjós de crear més mala maror de la que nosaltres mateixos ens creem? Potser ens quedarem amb les ganes de saber-ho. O potser acabarà essent un tema per Cuarto Milenio.

[Imatge: kwinoja.wordpress.com]

Territori texà

Moltes vegades la nostra societat (i des d’aquest bloc també) ens hem lamentat del tancament continuat de sales històriques de cinema, de la degradació constant de les multisales (preu, oferta de pel·lícules, accessos, sorolls, crispetes) i de la dificultat de llançar-se a l’aventura d’una oferta atractiva per tots aquells que, habitualment o de manera ocasional, volem veure pel·lícules com Déu mana.

Doncs sí, això és possible. Ahir va reobrir el mític (al cinema tot és mític, també les sales) cinema Texas de Barcelona, conegut després com a Lauren Gràcia, que va tancar, deixant un local on una coneguda cadena valenciana de supermercats hi havia posat l’ull. La iniciativa és del conegut director Ventura Pons, que una vegada més aposta pel país i per la cultura. El nou Texas el composen quatre sales, batejades amb quatre grans nomes del cinema català ja desapareguts (Almendros, Rovira Beleta, Bigas Luna i Guarner), amb 540 butaques. L’oferta seran només pel·lícules de reestrena però recents i subtitulades en català (o en anglès si l’original és català). L’entrada costarà únicament tres euros i no s’hi vindran crispetes ni altres porqueries.

Sí, era possible fer-ho. Ara cal que el públic respongui i faci l’esforç d’anar-hi de tant en tant, inclosos aquells per a qui el territori texà ens queda una mica lluny.

[Imatge: foto Albert Salamé; www.elpuntavui.cat]

Ens han tret la por (Onze de Setembre)

Tercer Onze de Setembre superat amb nota. Tercer Onze de Setembre amb més gent que l’any anterior, deixant en evidència alguns pronòstics pessimistes, marca de la casa catalana. El souflé continua ben alt, malgrat totes les adversitats, potser perquè no és un souflé sinó un pastís molt més sòlid. El missatge que la cinquena part de la població, aviat és dit, vam adreçar ahir físicament als polítics d’aquí (els d’allà ja no interessen, de fet) és molt clar: que continuïn ferms i units. Aquesta és la petita crònica del meu 11-S particular:

* El matí hi ha la concentració davant l’Ajuntament de Tarragona (a la imatge). És2014-09-11 1 important omplir la plaça de la Font (cosa que s’aconsegueix) perquè cal un contrapunt a l’acte que a la tarda celebrarà la denominada Societat Civil Catalana amb la inestimable presència de la Chacón i la Camacho. Elles vindran, però no massa més gent. Tornant a l’acte del matí, consisteix bàsicament en el lliurament a l’alcalde del compromís de desenes d’entitats, les més representatives de la ciutat, amb el dret a decidir. L’alcalde, l’amic Pep Fèlix, és escridassat en sortir a la porta principal. S’ho mereix perquè la seva ambígua posició en el procés sobiranista té molt a veure amb un càlcul polític per assegurar-se la reelecció l’any que ve, contràriament al que em va assegurar fa algun temps. Si la ciutat fos sociològicament molt més sobiranista, el seu capteniment fóra un altre sense cap mena de dubte.

* A quarts de tres de la tarda, dotzenes d’autobusos esperen a l’avinguda Lluís Companys una multitud de persones de tota edat i condició, vestits de groc i vermell, que recorren ansiosament les voreres amunt i avall buscant el vehicle corresponent. Els autobusos estan aparcats sense cap ordre i trobar el que es busca es converteix en una mena de gimcana. En el meu cas, Murphy fa de les seves: localitzo el meu autocar, el número cinc, al final del recorregut.

* Amb notable antel·lació arribem al lloc que ens toca: el tram 47, franja 1, Granvia amb Entença. Per concretar més, davant D Tres (botiga de roba) i Mugendo (una escola d’arts marcials). Haurem d’aprendre karate si les coses es posen “xungues”? 

* L’amiga Carme, de l’organització, ens va disposant a tots els que anem de groc en fileres de quatre persones: “aquí en sobra, un”, “tu et poses allà”… Se m’acut dir: “Això sembla la mili”. Darrere nostre, i sense possibilitat d’observar l’ordre previst, s’hi situa un senyor amb cadira de rodes portat per un jove amb trets sud-americans, tots dos abillats de groc. “Aquestes són les coses que Espanya no entén”, comenta el meu germà en veure l’emotiva escena.

* Temps d’espera. Al davant meu, algú tragina un rètol que en un cantó diu “que només els petons ens tapin la boca” i a l’altre “ens han tret tant i tant, que fins i tot ens han tret la por”. Certament, les tornes han canviat. Moltes banderes voleiant. A part d’estelades, d’Euskadi, d’Escòcia (de rabiosa actualitat), de Palestina i una del Vènet. Més tard també en veuré dues de Galícia just davant del bar a l’avinguda Mistral on ens prenem una cervesa. Precisament el bar té nom gallec, però els que hi serveixen més que de Santiago tenen tota la pinta de ser de Shangai…

2014-09-11 2* Les 17,14, l’hora assenyalada, el moment culminant. Aplaudiments, aixecades de mans, onades com als estadis… Pel cel vola un helicòpter que immortalitza una escena que ningú no creuria si només s’expliqués: un milió vuit-centes mil persones formant una bandera acolorida i interminable en forma de V. Quan la Carme, la nostra sergent particular, m’ensenya el seu mòbil amb una foto aèria de la Diagonal no puc evitar una expressió entre la sorpresa i l’emoció. El dibuix de les quatre barres és preciós i molt ben aconseguit (tenia els meus dubtes sobre el particular): sembla un llarg camp d’espigues i roselles, si se’m permet la llicència poètica.

Onze

* Després del clímax, a molts ens entra la gana. Comencen a sortir, com si fos a cop de xiulet, entrepans embolicats en paper d’alumini. Jo em trec de la motxilla unes galetes que han arribat totes trencades i que, a més, he de compartir amb més gent. No caldrà esperar gaire per sentir pels megàfons les inequívoques veus de Carme Forcadell i Muriel Casals, que són justament el contrari, en tots sentits, de la Chacón i la Camacho. “Si ells (els nostres polítics) no ens fallen, nosaltres no els fallarem”, afirma Casals. Jo vull aquesta dona de primera presidenta de la Catalunya independent.

[Imatges: fotos de l’autor i Vilaweb]

Setmana del Llibre en Català 2014

Matí de passejada pel centre de Barcelona. Després de les darreres mobilitzacions contra el visitant de baixa estofa, continuadores de molts altres marrameus contra la mena de turisme que ha de suportar la nostra capital, confesso que avui me’ls he mirat (els turistes, vull dir) amb més prejudicis que mai. Com van vestits, passejant-se a ramats o enfilats en aquells busos virolats, torbant el pas amb bicicletes o palplantats davant de les impersonals botigues de records o dels establiments de restauració que ofereixen infectes productes de tradició aliena. Carrer Argenteria, Via Laietana, baixada de la Llibreteria, carrer del Bisbe… de sobte, una illa nostrada, un oasi de catalanitat en el marasme cosmopolita-internacional: la Setmana del Llibre en Català, davant de la catedral.

Setmana llibre

En atractiva disposició, dotzenes de casetes corresponents a cada llibreria o editorial ofereixen tota la producció de llibres i revistes en català, que sembla que va millorant posicions en un món, l’editorial, doblement assetjat per la competència d’altres llengües més potents i pel sorgiment de noves fórmules de lectura. La Setmana (que en realitat durarà deu dies, fins el dia 14) és com una mena de Sant Jordi sense empentes i sense entitats alienes al país intentant vendre’t una rosa.

Aquest any domina, lògicament la producció al voltant del procés sobiranista i del tricentenari del 1714. La meva tria (perquè, com Sant Jordi, cal comprar un llibre) s’ha apartat d’aquest diguem-ne trending topic del moment, si bé no del tot, perquè he adquirit un llibre de títol equívoc: La pasta per als catalans. Un llibre reivindicatiu. No parla, com podria pensar-se, de sagnies fiscals ni d’arguments per dir adéu als nostres veïns, sinó que és un llibre eminentment pràctic. Es tracta d’una recopilació de dotzenes de receptes de pasta italiana (la meva debilitat gastronòmica) de la blocaire italo-catalana Antonella Speranza (a la imatge). AntonellaEn un altre dels estands m’he fet amb un calendari del 2015, que ja està a tocar, amb fotografies de Barcelona de fa un segle. Una Barcelona ben diferent; no dic millor, només diferent.

Durant la passejada, algunes cares conegudes: Víctor Alexandre, Màrius Serra, Martí Gironell…, diversos actes simultanis, presentacions, debats, entreteniments per la canalla…, possibilitat de prendre’t, com he fet, una cervesa Moritz (naturalment!) a l’ombra… En fi, una estona molt ben aprofitada. Al marxar per agafar el metro, m’esperava de nou l’imperi de la xancleta.

[Imatges: gencat.cat i rac1.org]

El que diu ara la gent

Avui m’he tornat a trobar el senyor amb qui ja vaig parlar fa un any (vegeu l’apunt aquí). Recordem que es tractava d’un autèntic catalanus qualunque, molt representatiu del que podria ser un ciutadà normal i corrent:

  – (ell) això ho tenim molt malament, no sé com acabarà tot…

– (jo) ja ha sortit el pessimista de torn…

– (ell) això de Pujol ens ha fet molt de mal

– (jo) ens farà només el mal que volguem nosaltres que ens faci; millor que hagi sortit tot ara

– (ell) sí, és clar, no sé què passarà, jo penso votar que sí; a qui haurien de buscar les pessigolles és l’Aznar, el Felipe González i tota aquesta colla…

– (jo) teniu raó: mira que en fa d’anys que se’n parla d’ells

Després d’aquest exercici de laments, he passat a l’atac:

– (jo) ara el que cal és fer un últim esforç, anar l’Onze de Setembre el matí a l’Ajuntament i a la tarda a la V (“uve” he dit, mea culpa)

– (ell) no sé si podré anar, tinc feina al camp [està jubilat i viu en un poble] i la noia que ens ajuda aquell dia fa festa; bé prou que al poble s’ha apuntat molta gent a l’autocar i per comprar la samarreta, jo potser m’arribaré a Tarragona al matí

– (jo) sí, home, sí, un últim esforç

– adéu, adéu

 [Imatge: assemblea.cat]

Barceloneta, Barcelonota

Les mobilitzacions veïnals contra el denominat “turisme de borratxera” que en aquest acabament d’agost han esclatat al barri de la Barceloneta no fan altra cosa que posar al primer pla de l’actualitat el que és opinió generalitzada des de fa anys: el model turístic de Barcelona no funciona. Bé, no és que no funcioni: sí que funciona per segons qui, però no per als principals interessats/afectats, els propis barcelonins.

Els mitjans de comunicació ens tornen a recordar els greuges ciutadans mil vegades exposats: massificació de determinades zones, pèrdua de la identitat d’alguns barris i del seu teixit associatiu i comercial, sorolls a totes hores, comportaments incívics quan no delictius… Una sensació, verbalitzada ahir mateix pel president de les associacions de veïns, de que el resident barceloní ha esdevingut una mena de figurant d’aquest immens parc temàtic conegut com Barcelona, decorat amb vistós trencadís gaudinià, i amb generosa oferta de paella (entre cometes), samarretes falsificades i inexplicables barrets mexicans.

Quan al pobre barceloní se li va vendre, abans dels ara mig oblidats Jocs Olímpics, que el rellançament de la ciutat (causa i efecte de l’esdeveniment esportiu) atrauria un turisme de qualitat, culte i exclusiu, s’ho va creure. I no anaven desencaminades les autoritats perquè, efectivament, el turisme d’un cert poder adquisitiu, de congressos, creuers o de països puixants s’ha anat obrint pas amb els anys per a satisfacció, en principi, de tothom. Però aquest desitjat perfil de turista (la correcció política potser preferiria anomenar-lo visitant) s’ha vist acompanyat d’una altra mena de “visitant” (i aquest sí que és un turista, en el ptitjor sentit de la paraula) que no aporta a la ciutat més que problemes, atret per una equivocada imatge de Barcelona com a destinació de “fes el que et roti que aquí ningú no et diu res”, promugut, no ens enganyem, per unes forces polítiques que ara posen el crit al cel del que està passant i s’arrengleren amb les mobilitzacions veïnals contra l’alcalde Trias. Vénen eleccions municipals, sabeu?

Alcalde que fa el que pot: de moment posar draps calents (necessari), oferir diàleg (la seva especialitat) i propiciar que totes les parts interessades en el problema es posin a parlar seriosament per consensuar un model turístic apte per a tothom. I després, naturalment, posar-se mans a l’obra. Plans urbanístics i d’usos adaptats a cada barri i a cada situació, tolerància zero per les conductes incíviques (acompanyar l’infractor a l’aeroport, si cal, i que no torni mai més), trobar d’una p*** vegada el desllorigador al control dels apartaments turístics (ara pisos de particulars llogats a internet, cada vegada més difícil de controlar), etc.

El turisme en general, i el de les grans ciutats en particular, és avui una mena d’indústria contaminant. Ens contamina els barris, la vida diària, la nostra cultura (llengua, gastronomia, maneres de comportar-se…) Quan, fa anys, la polució dels cotxes i de les indústries va fer que la salut de persones, animals i territori comencés a preocupar seriosament, bé prou que es van prendre mesures per suavitzar els seus efectes: directrius de tota mena, la benzina sense plom, llicències ambientals, controls… i s’hi ha notat en part. Amb el turisme passa igual: una de les nostres principals fonts de riquesa (i que duri, ep!) caldrà també fer-la passar per l’adreçador perquè contamini el mínim possible.

[Imatge: el Park Güell, perfecte exemple del que és avui el turisme a Barcelona; www.barcelonapoint.com]

Les glòries catalanes

Des que tinc ús de raó que sento a parlar de reformes a la plaça de les Glòries. Sempre sembla que o n’hagin fet, o les estiguin fent o que estiguin a punt de començar-les, però sempre tenen aquell aire de provisionalitat i d’estructura ineficient i sense estètica. En aquesta mena de pedra de Sísif en què s’ha convertit la urbanització d’una de les places més importants de Barcelona toca ara, per enèsima vegada, tornar a començar les obres. I quan hi ha obres importants als carrers de Barcelona ja sabem per on aniran els trets: vies tallades, canvis de sentit provisional, sensació de caos, conductors irritada i, per sobre de tot, àmplia cobertura mediàtica, i així ha estat.

Molta gent no sap que el nom complet de l’espai de què parlem és plaça de les Glòries Catalanes. Naturalment, les glòries a què fa referència són les medievals, avui arraconades, quan no oblidades, per episodis històrics més recents. Les vicisituds de la urbanització d’aquesta plaça tenen un cert paral·lelisme amb la història de Catalunya: mai acaba d’estar enllestida, mai se sent còmoda amb la seva estructura. Confiem que 2014 sigui un any crucial per ambdues realitats i, posats a demanar, que la plaça afegeixi una nova glòria per Catalunya, sens dubte la més esperada per tots.

[Imatge: aquest malson surrealista es va projectar el 1966 i, sortosament, no es va dur a terme; www.bdebarna.net]

Avui és Santa Eulàlia

“El dia 8 d’octubre [de 1451] la reina Maria, declarada fervent i singular devota de santa Eulàlia, volgué visitar la capella de la cripta i examinar ella mateixa l’estat de la relíquia. La reina anava acompanyada d’un nombrós seguici en el qual figurava l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Urrea; el bisbe de Vic, Jaume Cardona, i molts cavallers i donzells, així com molts eclesiàstics i ciutadans de significació, enumerats en el document que ens transmet la notícia.

‘Diu aquesta informació que van obrir la tomba gran de pedra situada a la capella de sota l’altar major, i a l’interior van trobar una tomba petita de pedra marmòria de dos pams i mig de llargària per un pam d’alçada, en la coberta de la qual hi havia la següent inscripció:

Hic requiescit corpus beate Eularie, barchinonensis virginis et martiris Xti. et quod in vasculo isto fui positum anno Incarnacionis Domini Millesimo Tricentesimo Tricesimo Nono, sexto idus julii.

‘Fan constar que els ossos i les cendres del cos de la santa estaven embolcallats amb un drap d’or antic de diversos colors, esquinçat, i que aquests ossos i cendres foren besats i olorats per la reina, els prelats, els consellers i altres dels presents, i que novament foren recondits en la tomba.

‘El text fou redactat per Bartomeu Sallent, secretari reial i notari públic, per requeriment repetit dels assistents a l’acte.”

[Extret d’Agustí Duran i Sanpere: Barcelona i la seva història. L’art i la cultura. Curial. Barcelona, 1975]

[Imatge: sepulcre de la santa, a la catedral de Barcelona; www.sapiens.cat]

Persianes avall

Cauen com a mosques. Em refereixo a les botigues tradicionals del centre de Barcelona. Faig una llista mental, sense consultar cap font: la sastreria Modelo, la joieria Bagués (El Regulador), la llibreria Catalònia (entre més llibreries), la jogueteria aquella anant cap a la Catedral… I aviat, si algú no hi posa remei, també el colmado Quílez.

El sagnant procés de desaparició del comerç històric s’ha incrementat els darrers anys amb la necessitat d’actualització, legalment permesa, dels lloguers dels locals, que encara són de renda antiga. Totes les botigues cauen per la mateixa raó i totes són substituïdes per negocis caracteritzats tant per la seva fortalesa econòmica com per la seva orientació cap el turista: hotels, grans cadenes de roba, franquícies de gelats o de menjar ràpid… Negocis que rutllen, però completament impersonals.

Més enllà de l’aspecte sentimental, que és una cosa molt subjectiva, el que és realment preocupant d’aquesta espècie de caiguda de fitxes de dòmino és que està literalment morint una Barcelona concreta, un paisatge, una memòria, un tipus de relacions humanes… que són, curiosament, els factors que singularitzen la ciutat i, per tant, la farien més atractiva, en teoria, als visitants. Perquè els turistes vénen a Barcelona, o així ho vull creure, a passejar per uns carrers, a contemplar uns monuments, a degustar una gastronomia o a “viure” una ciutat completament diferent de la de procedència. Si no, on està la gràcia?

I què hem de fer? Les diferents administracions públiques, tant geloses de les seves respectives competències quan els convé, poden fer més del que estan fent per frenar el degoteig de “persianes avall”. Ara sembla que el govern Trias comença a bellugar-se: diu que faran un cens de comerços històrics… Però encara no estava fet? Per l’amor de Déu!

[Imatge: www.onedayinbarcelona.com]

Pobre Espriu

La veritat sigui dita: l’any Espriu, en commemoració del seu centenari, es va fer una mica pesat al final. La intenció era bona, popularitzar tant com es pogués la seva vida i obra, però la contínua presència de tants referents del poeta d’Arenys, per terra, mar i aire va provocar, crec jo, un efecte contrari al desitjat. És una llàstima perquè Espriu es mereix la més alta consideració sempre, estigui o no de moda (en el transcurs dels anys hem viscut les dues situacions) i es compleixin o no aniversaris rodons.

Com a cirereta de l’embafador pastís espriuà, ahir es va inaugurar als Jardinets de Gràcia un monument a la seva memòria, a afegir als molts i desgraciats exemples de mal gust urbà de la ciutat comtal. No és exactament un monument, sinó una mena d’abeurador metàl·lic allargat, entaforat a terra i ideal perquè els noctàmbuls de cap de setmana que pul·lulen per la zona el facin servir d’urinari. Segons explica l’autor del despropòsit, Frederic Amat, el pretès monument és el motlle de l’obelisc que es troba més avall (el popular llapis del Cinc d’Oros). Ja.

Per què costa tant que a Barcelona s’erigeixin monuments diguem-ne normals o que no facin mal a la vista? El pedrot de Macià (a la imatge) o el bust desproporcionat de Cambó a la Via Laietana són dignes continuadors d’aquella caixa de metacrilat del passeig Picasso, el fregall de la Fundació Tàpies o el nonat mitjó d’ídem, per no parlar de la inclassificable instal·lació de la plaça dels Països Catalans. La llista és llarga.

Que no érem un país amant de la cultura? Que no havíem quedat que als catalans ens perdia l’estètica? Es veu que ja no. Permanyer, cal fer alguna cosa!

[Imatge: Wikipèdia]

La feina mal feta fa aigües

Cinquanta-dos milions d’euros. Vuit mil sis-cents trenta-dos milions de les antigues (i potser futures, tal com pinta) pessetes. Vaig rellegir fins a tres vegades la xifra al diari per por d’anar errat. Aquest és el cost del nou edifici del Mercat dels Encants del Cap i Casal, a punt d’inaugurar i que, seguint una ja barceloníssima tradició, ha deixat al descobert importants defectes estructurals en pic s’ha posat a ploure intensament.

Quan una infraestructura d’aquestes caràcteristiques val tants diners, cal exigir dues coses: que sigui bonic i que estigui ben fet. La segona de les condicions ja veiem que no la compleix perquè, per errades en el projecte o en la construcció de la coberta, no se sap ben bé, la pluja de fa dues setmanes va provocar una enorme cascada d’aigua. Cal recordar que les cobertes són, precisament, per no mullar-se quan plou. Però és que tampoc compleix l’altra exigència de tota gran construcció amb vocació de servei públic: l’estètica. El Mercat dels Encants no és lleig: és molt lleig. És horrorós. I a més és car.

Quan passen aquest tipus de situacions (resumint: projecte car més errades tècniques) no puc evitar arribar sempre a la mateixa conclusió. Si fos responsabilitat d’una única persona seria disculpable una errada humana, però no es això. Estem davant d’una obra que ha seguit un llarg procés tècnic, polític i administratiu, on dotzenes de professionals i organismes de tota mena han intervingut en la seva confecció, des de l’equip d’arquitectes (B720 es fan dir: aguanta…) fins al darrer dels paletes, des del ple de l’Ajuntament que, m’imagino, va aprovar el projecte, fins al modest funcionari que va donar un nihil obstat pressupostari o tècnic, passant per comissions de tota mena i tràmits diversos, inclòs l’inevitable visat del col·legi professional corresponent.

Quatre ulls hi veuen més que dos, diem en català (i en lapao i iber modern també). Però aquí haurem de dir que quatre-cents ulls no han estat capaços d’evitar que l’enèssim edifici faraònic de la Barcelona postmoderna i megaguai faci aigües, literalment, per tots costats. La feina ben feta, a part de no tenir fronteres, costa molt menys que cinquanta-dos milions d’euros.

[Apunt en memòria del company Joan, que aquesta setmana ens ha deixat a Tarragona]

Nou alcalde

Ha costat una mica. Després de 72 anys, Barcelona torna a tenir un alcalde d’una formació no sucursalista (ja no s’usa gaire aquesta paraula, però el concepte és més viu que mai). Serà Xavier Trias i Vidal de Llobatera. Darrera aquests cognoms un pèl rimbombants s’hi amaga una persona, diuen, molt planera i de tracte fàcil. Li farà falta aquest tarannà perquè la seva tasca diària no serà senzilla: persones, barris i sectors econòmics tocats per la crisi, les mil reivindicacions veïnals habituals (amb crisi o sense, sempre falten voreres i quan n’hi ha, no estan mai prou netes), una posició dèbil davant un PP prou envalentit i davant una esquerra a qui li costarà oblidar els trenta i tants anys de poder…

Ja no visc a Barcelona, però en sóc fill i procuro seguir tant com puc la vida política i social de la nostra capital. Per tant, també tinc dret a formular-li demandes com si fos un veí més. Demano al nou alcalde que faci tot el possible perquè la ciutat sigui més nostra (que cadascú interpreti el que vulgui amb aquesta paraula), més humana, més neta, més silenciosa… Amb més tramvies i menys cotxes, amb més botigues vives i menys locals per llogar, amb més festes populars i menys muntatges estranys, més fidel a la seva història però també amb més projecció de futur que mai.

Que l’inici del mandat de l’alcalde Trias i del seu equip, més enllà de la distància ideològica, curta o llarga, que ens pugui separar d’ells, representi també l’inici d’una nova era plena de progrés per la capital de Catalunya.

Un record per Santa Eulàlia

Avui és Santa Eulàlia, patrona de Barcelona. Heus aquí algunes curiositats en torn de la santa:

* La seva existència històrica és molt discutida, i sembla que la biografia que n’ha arribat és en realitat una llegenda, per confusió amb Santa Eulàlia de Mèrida. Si va existir, ho va fer a finals del segle III.

* Una altra llegenda la fa originària de Sarrià.

* Va sofrir martiri amb la persecució de Dioclecià: la llista de turments a què va ser sotmesa fa feredat.

* El tretze és el supersticiós nombre de la santa: tretze anys tenia quan va sofrir els tretze turments que li ocasionaren la mort i l’ascensió als altars. En record seu, tretze són les oques que hi ha al claustre de la Catedral.

* Altres llocs de la ciutat recorden la santa: la baixada de Santa Eulàlia, la volta de Santa Eulàlia i la volta del Remei, on va sofrir algunes de les tortures.

* Trobem imatges seves a la Casa de la Ciutat [a la foto] i al Pla de la Boqueria.

* Sempre ha estat la patrona de Barcelona. La Mare de Déu de la Mercè únicament és co-patrona des del segle XVII i patrona de la diòcesi des del segle XIX. El que passa és que la segona ha tingut més bons padrins… i la celebració de la seva diada té molta més anomenada: la prova és que avui és laborable (dissabte, això sí) i la Mercè és festiu.

[dades extretes de Wickipedia]

El Carmel ja té metro

Està vist que no es pot parlar en va. No fa ni tres setmanes assegurava que s’havien acabat per molt temps les inauguracions de trams del metro barceloní, a causa de les retallades pressupostàries que tots patim. Doncs resulta que no tenia controlada la imminent posada en marxa del tram d’Horta a la Vall d’Hebron, de la línia 5, que és la que avui han posat en marxa les autoritats. Es tracta, com se sap, del tram on s’inclou el famós túnel de maniobres, les perforacions del qual van provocar un desgraciat esvoranc al barri i una notable crisi política, ja que en va sortir esquitxat tant el govern anterior com el del moment dels fets.

Cinc anys després, tot va bé si acaba bé. Felicitem-nos, doncs, d’aquesta millora per a un barri bastant deixat de la mà de Déu. I com a curiositat personal, només em cal afegir que el lloc on vaig néixer (l’Hospital de la Vall d’Hebron, el popular “Can Franco”) ja és accessible mitjançant dues estacions de metro.

El metro arriba al centre de Badalona

En un cap de setmana tan carregat de notícies ha passat una mica desaparcebuda la inauguració d’un petit tram de la línia 2 del metro de Barcelona, que fa que arribi al centre de Badalona. Fa poc menys d’un quilòmetre, però totes les autoritats han volgut estar presents a la foto, vull dir a la posada en marxa. L’única estació ha estat batejada com Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua que a partir d’ara compartirà l’honor amb altres pares de la pàtria, com Verdaguer, Torras i Bages, Entença, Maragall o Jaume I.

El metro de Barcelona ja no és el mil·límetre, com irònicament se’l batejava no fa pas tants anys. L’impuls a la seva ampliació i modernització ha estat notable, però no és encara suficient, ni de bon tros, i amb la que està caient, molt em temo que tardarem a veure tallar més cintes. Fan falta recursos, és clar. Potser tot es solucionaria si tinguéssim allò que reclamava tanta gent només fa dos dies.

L’opció D de la consulta de la Diagonal

Sembla mentida com una idea en principi tant bona com consultar els veïns sobre com ha de ser una de les principals vies de la seva ciutat, en aquest cas, Barcelona, hagi degenerat als extrems que tots coneixem. Tant la institució convocant de la consulta com les empreses encarregades de l’operatiu informàtic s’han ben cobert de glòria. Puc pronosticar quina opció guanyarà: la D, de desastre.

De fet, el que havia de ser un assaig de participació ciutadana sobre un aspecte menor (o no tant) del dia a dia barceloní, ha acabat convertint-se en una mena de soterrat referèndum sobre la gestió de l’actual ajuntament socialista. L’alcalde Hereu ho ha fet posant l’accent en les dues primeres opcions i obviant la tercera, a banda de recórrer a dubtosos mètodes per engrescar la participació (serà veritat el que han dit de les cases regionals?). L’oposició, boicotejant l’experiment, amb el secret desig d’una baixa participació o d’una victòria de l’opció C (aquella que ve a dir “no sap / no contesta”). Tots han anat a votar, és clar, per allò de fer-se la foto, però tots han tingut algun problema per exercir el seu dret, per alegria de Xavier Trias i Alberto Fernández. Volien ser Suïssa i acabaran essent una república bananera, amb trampes i trampetes i una tecnologia digna de Pepe Gotera i Otilio.

Tripijocs, fallades en el sistema, sensació de desgavell, baixa participació… Tindran nassos ara de criticar les consultes populars per la independència? Amb uns mitjans considerablement més modestos, les diferents coordinadores de les consultes estan obtenint uns resultats molt superiors (en tots els sentits) a la potineria barcelonina. Més arguments per a la causa. Gràcies, socialistes.

On són les (cinc) Rambles?

A l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona s’exposen aquests dies més d’un centenar de fotografies de Frederic Ballell. Totes tenen en comú que estan fetes entre 1907 i 1908 i que el seu motiu són les Rambles barcelonines. A qui li agradin les imatges d’èpoques passades (com per exemple a mi) li recomano vivament. S’hi veuen soldats i minyones, parades de la Boqueria amb pollastres i conills penjats del sostre, venedors de llaminadures, burros en una calçada deserta de cotxes…

Es poden veure més Rambles aquests dies, perquè altres tres exposicions sobre el passeig es mostren al palau de la Virreina (lloc molt adequat, doncs). La primera es titula “Guia secreta de la Rambla” i mostra el seu vessant més ocult i canalla: les sales de festes, la seva barreja social i ètnica, la prostitució, la contracultura… d’ahir i d’avui. La segona és una col·lecció de negatius d’un altre fotògraf, Xavier Miserachs: és l’ambient ramblaire dels anys seixanta, en blanc i negre. La tercera està dedicada a un personatge emblemàtic de l’enyorada transició, el pintor Ocaña, que va convertir el passeig en l’escenari de la seva radical declaració de llibertat.

Al sortir del palau de la Virreina em passejo per les Rambles del 2010. Els turistes han substituït les minyones, enlloc de pollastres es venen samarretes de futbolistes i els burros han deixat pas a cotxes i més cotxes. No hi ha cap artista com Ocaña sinó estàtues humanes i algun triler estafant estrangers. Aquest ja no és el passeig dels barcelonins. Per cert, quan jo era petit, a aquest passeig n’hi dèiem Rambles, en plural, perquè en són cinc: la de Canaletes, la dels Estudis, la de Sant Josep, la dels Caputxins i la de Santa Mònica. La dèria dels canvis, tan típica de la Barcelona pseudo-moderna i banal, també ha arribat aquí.

[L’exposició ‘Frederic Ballell. La Rambla 1907-1908’ estarà oberta fins el 22 de maig a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, plaça Pons i Clerch, 2; les exposicions restants ho seran fins el 24 de maig al palau de la Virreina, Rambles, 99]

Matí de dissabte a Barcelona

Matí de dissabte a Barcelona. Sol (vull dir sense companyia i bon temps, les dues coses). Passejada pel centre. Ronda Sant Antoni: les senyores de botes altes continuen fent temps davant de Miró, sense que l’alcalde hi pugui fer res, i menys la benemèrita Itziar González, que s’ha guanyat una merescuda jubilació com a regidora. Carrer Ferlandina, plaça dels Àngels, carrer Elisabets, carrer Xuclà: el Raval en estat pur. Indis (de l’Índia) preparant una mena de festival davant el MACBA: paradetes amb productes típics d’aquell país, dones vestides amb sari, retolació hindú i escenari amb els inevitables altaveus a tot decibel. Entro a La Central i m’anticipo al dia del llibre adquirint Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, de Quim Monzó, que ja devoro cada nit al llit (el llibre, no Monzó). Curt trajecte per les Rambles: no les tinc totes perquè tinc por de que em voli la cartera que, inconscientment, porto a la butxaca del darrera del texà. Plaça del Pi i església del mateix nom: un rètol a la porta informa al visitant de que no es pot “recòrrer” (sic) el temple quan hi ha celebracions. Llastimós maltracte a la llengua en una de les esglésies més antigues de Barcelona. Avinguda de la Catedral: mercat gòtic, on s’hi pot trobar de tot, inclòs un objecte tant poc gòtic com el disc Rent, de Pet Shop Boys, a 10 €, al costat de sants, marededéus, rosaris, llibres, plats, coberteries, medalles, canelobres… Via Laietana avall fins la Barceloneta, que és el final de trajecte.

Dues horetes molt distretes. La meva ciutat sempre és atractiva.

Això és el Bronx

Aquesta nit hi ha hagut xou a l’Eixample de Barcelona. Les notícies que tenim a aquestes hores del vespre parlen de sorolls, cops i baralles en un pis on s’exercia la prostitució, d’una noia fugint espantada i d’un veí trucant a la policia; d’uns presumptes atracadors romanesos tirotejant els mossos, que no duïen jaqueta anti-bales segons denúncia d’un sindicat; d’un gran desplegament policial acordonant tota l’illa de cases per cercar els agressors per pisos i terrats; de les primeres i esperables declaracions: les dels veïns dient que viuen amb la por al cos i que ja ho havien denunciat, i la del conseller Saura dient que això és un cas aïllat…

Estem ben distrets. La notícia, tal com la redacta La Vanguardia, no té pèrdua: la noia que fugia era xinesa i anava vestida només amb una “fina bata”, la nit ha estat “d’infart” per als veïns i la presidenta de l’escala, que avui ha viscut els seus deu minuts de glòria, ha declarat que el prostíbul era un “constant anar i venir d’homes de totes les condicions socials i físiques”. Això dóna per a una novel·la.

L’acció ha passat a l’illa Aragó-València-Sardenya-Marina. Jo vaig néixer a quatre-cents metres del lloc dels fets. És, doncs, el meu barri de la infància i no puc evitar fer comparacions quan recordo aquell espai urbà entranyable, segur, amb botigues de tota la vida i amb unes escales on tots els veïns (portera inclosa, és clar…) es coneixien, s’apreciaven i es prestaven ajut quan calia. El que ha passat aquesta nit és un fet aïllat si hem de creure el conseller Saura, però és també un inequívoc senyal de la innegable degradació de l’Eixample, un dels barris més representatius de Barcelona, ciutat que, com se sap, tampoc viu els seus millors dies.

Aquest ja no és el meu barri. Com diu aquell personatge de l’APM, eso e’ el Bronx!

Les idees d’un alcalde

Jordi Hereu, l’alcalde de Barcelona, ha llançat formalment la proposta de convertir la ciutat en seu dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2022. Superada la sorpresa inicial (d’Hivern?, el dos mil vint-i-quants?), he de dir que la idea no em desperta cap mena d’entusiasme.

Quan un alcalde en hores baixes, amb la popularitat per terra (vegi’s l’enquesta que avui ha presentat Convergència, per molt maquillada que estigui) fa una proposta com aquesta, només es pot interpretar com una desesperada manera de cridar l’atenció i prendre la iniciativa a l’últim any abans de les eleccions municipals.

No m’agrada com ho ha fet. Un projecte com aquest, organitzar uns Jocs Olímpics, encara que siguin d’hivern i encara que ja es disposi de l’experiència i de les infraestructures del 1992, es un projecte de ciutat, no de govern municipal o de partit. Això s’havia d’haver parlat amb totes les forces polítiques i lluitar-hi unitàriament des del principi. Però no havia dit ni mu a ningú. Ara el mal ja està fet i la jugada de l’alcalde és bona: si l’opinió pública hi està d’acord, es penjarà la medalla; en canvi, qui plantegi reticències o directament mostri rebuig, apareixerà com un “mal barceloní”. De moment, Xavier Trias, que acarona succeir Hereu en un futur proper, ja ha declarat que ell no es girarà d’esquena a una proposta com aquesta. Ves, què ha de dir.

A més, caldrà comptar amb el territori, perquè òbviament uns Jocs Olímpics d’Hivern s’han de fer on hi hagi neu de veritat. Les petites enfarinades que de tant en tant cobreixen el Tibidabo no serveixen. De fet, Hereu ja ha reconegut que “tècnicament, no tenim muntanyes”, de manera que les proves a l’aire lliure s’hauran de fer en uns inconcrets llocs del Pirineu català. No han tardat gaires hores a sortir alguns alcaldes i directors de pistes postulant-se com a co-organitzadors del possible esdeveniment i iniciant el seu particular conte de la lletera.

Finalment hi ha un “petit” detall a tenir en compte: Jaca i Saragossa també volen presentar, crec que per cinquena vegada, la candidatura a l’organització dels Jocs. El fet de que qui faci la proposta davant el COI sigui el Comitè Olímpic Espanyol (sí, això també ho decideixen ells) fa que, inevitablement, sorgeixi la rivalitat entre les dues seus. El president Montilla ha dit que la competència sempre és bona. Discrepo. Jo crec que la moguda engruixirà la carpeta de contenciosos catalano-aragonesos (aigua, art sacre de Ponent…). Més conflictes no, si us plau.

Falten dotze anys per l’esdeveniment i, encara que sigui demagògic dir-ho, la solució als grans problemes que té plantejats la ciutat no poden esperar tant de temps.

La línia 9 ja és aquí

Aquest matí ha quedat inaugurat el primer tram de la línia 9 del metro barceloní. Em sembla que seré l’únic blocaire de Vilaweb a destacar-ho. Alguns han volgut veure en aquest esdeveniment una mena de “contraprogramació” informativa a les consultes sobre la independència, urdida (la contraprogramació, no la independència) en algun despatx de la Plaça Sant Jaume, no importa si al nord al sud. No crec que calgui arribar a aquestes paranoies. En tot cas, molta més ombra farà la Marató de TV3, que d’això si que en parlen des de fa tres setmanes, i el que queda…

Com dèiem, el metro de Barcelona ja té cinc estacions més, totes a Santa Coloma de Gramenet, ciutat que ens dóna la primera bona notícia en molt temps. Sembla ser que la línia (L9 en l’argot de l’empresa) és el dernier cri en innovacions tecnològiques de tot tipus, s’està construint amb unes tuneladores gegants i, quan estigui enllestida el dos mil ja-veurem-quan, serà la línia més llarga d’Europa. Esperarem, perquè de paciència en tenim molta.