D’Orlando a València

L’atemptat d’Orlando, perpetrat per un islamista degenerat i amb una cinquantena de víctimes, torna a activar el protocol de consternació, tristesa, condemna i solidaritat entre la gent de bé, just quan començàvem a oblidar (que aviat ho oblidem tot avui en dia!) Charlie Hebdo o el metro brussel·lès. Aquesta vegada l’escenari del crim ha estat una discoteca d’ambient i les víctimes gais, circumstància que aporta un especial dolor a la notícia però també proporciona alguns elements d’interès. Per la xarxa ja s’han pogut veure alguns exercicis d’equilibri circense, provinents d’un determinat sector progressista, intentant resoldre una peculiar quadratura del cercle: suport al moviment LGTB i alhora rebuig de la islamofòbia amb la reivindicació d’un islam tolerant amb la diversitat sexual. Que el crim hagi estat aquesta vegada als sempre vilipendiats Estats Units i que les víctimes pertanyin de forma majoritària a la comunitat llatina (potser anticastrista, no ho sabem) afegiria encara nous i inesperats elements a un debat que avui no toca. Toca en canvi la solidaritat amb les víctimes i la condemna enèrgica al que, en definitiva, és un nou cop a les llibertats personals i col·lectives.

Solidaritat i condemna que voldríem també que vinguessin del peculiar cardenal de València. Potser qui no fa gaire va blasmar un suposat “imperi gai” no trobarà raons per condemnar expressament aquest greu atemptat (no en tinc constància en aquests moments) però sí que ja ha trobat cinc minutets del seu preciós temps per llançar invectives inquisitorials contra un innocent cartell que circula aquests dies mostrant les dues marededéus més representatives de Catalunya i el País Valencià donant-se un petó dels denominats “de rosca”. Que dues advocacions marianes s’estimin no hauria d’escandalitzar a ningú, ni tan sols qui té sòlides conviccions religioses o és devot d’una de les dues imatges perquè, en definitiva, es tracta d’amor. I si no s’hi sap veure amor o aquest amor no agrada, s’hi ha de veure un altre valor: llibertat. Com en el paràgraf anterior, sempre hem d’acabar parlant de llibertat.

[Imatge: www.t13.cl]

La trampa de mossèn Krzysztof

El Vaticà ha destituït de forma fulminant Krzysztof Charamsa de les funcions que tenia en un dels molts organismes de l’Església catòlica. El motiu? Aquest capellà polonès de nom impronunciable va comparèixer davant la premsa per anunciar que era gai i per presentar la seva parella, tot d’una tacada. Molt més del que pot tolerar fins i tot l’actual papa, el jesuïta Francesc, presumptament progressista, a qui hem sentit ambivalents declaracions sobre el tema: una de freda, una de calenta… Fluctuat nec mergitur, vaja. I molt més del que pot tolerar tenint en compte que el pontífex estava en vigílies de convocar un sínode sobre la família: li ha convingut tenir contents els poderosíssims sectors ultres (Rouco & friends, per entendre’ns). Potser peixats amb les despulles de l’insolent capellà s’entendriran a l’hora de votar les conclusions sobre sexualitat, matrimonis, gais, divorciats, etc. Les perspectives, de tota manera, no són gens afalagadores.

Es dóna per suposada la meva solidaritat amb el tal Charamsa i el seu amic de l’ànima (compatriota nostre i independentista, per més morbo), amb el desig exprés de que la vida els sigui ben feliç, amb o sense perdius, tot i que també cal posar les coses a lloc i retreure a aquest capellà revolucionari (o així) la seva mica de trampa en aquesta història. Mossèn, se li agraeix molt el gest pel que té d’exemplar i alliberador, però vostè no ha jugat del tot net. Quan va ingressar formalment a l’Església (seminari primer, ordenació després), quan va decidir fer-hi carrera (en el bon sentit de la paraula) i quan va accedir als privilegiats càrrecs o funcions que se li van encomanar al Vaticà (lloc on no entra tothom qui vol, hi són necessaris molt bons padrins), quan va fer tot això ja sabia el mestratge de l’Església sobre la candent qüestió de les relacions entre persones del mateix sexe. I no només ho sabia: ho va acceptar implícitament des del moment que es va aprofitar dels innegables privilegis que li va suposar estar ben amunt (i ben a prop) de la cúpula eclesiàstica. Mentre per una banda amb el seu silenci o connivència defensava la censurable doctrina catòlica sobre els gais, per l’altra duia una doble vida, també en silenci, donant sortida als seus legítims desitjos físics i sentimentals.

Aquesta situació em recorda una mica aquests polítics d’esquerra que acaben en consells d’administració cobrant generoses pagues. Així també fóra jo d’esquerres!

[Imatge: www.mon.cat]

 

28J, del més gran al més petit

Ni fet expressament, a posta. Unes hores abans del 28 de juny, el dia de l’alliberament LGBT, el Tribunal Suprem dels Estats Units declarava inconstitucional que un estat impedeixi expedir certificacions de matrimoni pel fet de que els contraents siguin del mateix sexe. Traduint aquesta mena de circumloqui al llenguatge comú, vol dir que la nació occidental més refractària a fer-ho ha aprovat el matrimoni homosexual. Quaranta-sis anys després dels fets de Stonewell, la primera potència mundial s’afegeix a l’encara selecte club dels estats que concreten legalment el final d’una palmària discriminació entre persones.

Casualitats de la vida, a la decisió nord-americana la va precedir una de similar provinent de Pitcairn, una remota illa del Pacífic, colònia britànica, que ha aprovat una llei permetent igualment el matrimoni homosexual. Estadísticament parlant, no és probable que dos dels seus 48 habitants en puguin fer ús, però si així fos, tindrien encara un inesperat obstacle per intercanviar aliances: l’únic capellà que podria casar la feliç parella pertany als Adventistes del Setè Dia, grup protestant agressivament anti-gai.

Les religions. O més ben dit, les esglésies i els que les encapçalen: el gran destorb per a la consecució dels drets que avui 28 de juny el món reclama amb especial vehemència. És el capellà dels Adventistes, són les innombrables esglésies evangèliques ultramuntanes, és l’Islam en totes les seves faiçons (sunites, xiïtes i tutiquanti) i és, naturalment, la nostra molt estimada Església Catòlica, que aquests dies també ha posat el seu granet de sorra. Resulta que Roma està preparant una mena de sínode dedicat a la família, i com a tast del que s’hi debatrà i aprovarà, ja ha fet públiques unes quantes línies vermelles. En el tema que ens ocupa, cap novetat. Seguirem esperant.

[Imatge: Vilaweb; si algú es vol afegir al 28-J de forma original, l’enllaç https://facebook.com/celebratepride permet que la vostra foto del perfil de Facebook aparegui amb els sis colors de l’Arc de Sant Martí]

Pedro Zerolo, l’optimisme i l’eficàcia

Una mostra de respecte i de gratitud en la mort del polític socialista i activista LGTB Pedro Zerolo (1960-2015). La consecució del matrimoni entre persones del mateix sexe, el més mediàtic i cridaner dels èxits del moviment gai a l’estat espanyol, va ser obtingut en bona part gràcies a l’entusiasme, constància i determinació de Zerolo, un canari nascut a Veneçuela que exemplifica el servidor públic verdaderament eficaç, si per eficàcia entenem la correspondència entre objectius proposats i resultats aconseguits.

Optimisme, eficàcia i moltes més virtuts que adornaven l’activista del cabell escarolat (fins que la cruel malaltia que patia va fer desaparèixer) que avui ens ha deixat. El seu adéu ha despertat unànimes mostres de tristesa i pesar. Aquest blocaire s’hi uneix.

[Imatge: www.cadenaser.com]

 

Sotxi sense discriminació

És possible celebrar uns Jocs Olímpics diguem-ne normals? Em refereixo, és clar, a que la cita esportiva de cada quatre anys (bé, de cada dos per ser exactes) sigui això, una cita esportiva i que les úniques notícies que generi siguin rècords, medalles, guanyadors i perdedors.

La resposta és no. Sembla que la utopia del baró de Coubertin no serà mai una realitat. Passen els anys, canvien els escenaris olímpics, però a la que s’acosta l’hora d’encendre la flama grega els informatius ja bullen de notícies relacionades amb boicots polítics, amenaces terroristes, protestes de minories de tot tipus, pressupostos exorbitants o corruptel·les diverses. I els Jocs de Sotxi, inaugurats aquest vespre, no sols no són una excepció en aquest sentit sinó que han aconseguit meritòriament concitar els cinc grups de problemes a què feia referència. Deixo de banda una sisena qüestió, el dòping, perquè hem d’entendre que es tracta, aquesta sí, d’una qüestió esportiva, i a Sotxi tampoc no faltarà aquest escàndol (per cert, ja ningú se’n recorda de l'”espanyol” Juanito…).

Les ciutats (i sobretot els països) organitzadors de Jocs Olímpics volen donar a l’esdeveniment esportiu una esplendor i una projecció internacionals fora mida (ja se sap, el prestigi, l’atracció del turisme, el posicionament de les ciutats, el desenvolupament econòmic de la regió…) i, en justa correspondència, tothom aprofita el fòrum esportiu per convertir-lo en un altaveu per donar a conèixer enfrontaments polítics, causes legítimes o il·legítimes, fer negocis nets o bruts…  

D’entre les moltes tacotes que desllueixen els Jocs d’hivern que avui han començat hi ha, com se sap, la política homòfoba del president Putin concretada en diverses lleis restrictives. Tampoc Sotxi serà aquests dies una ciutat gayfriendly precisament. Què fer? Google ha tingut la pensada de dedicar els seu noodle d’avui a la causa LGTB recordant la carta olímpica: “La pràctica de l’esport és un dret humà. Totes les persones han de tenir la possibilitat de practicar esport, sense discriminació de cap tipus i d’acord amb l’ideal olímpic, que exigeix comprensió mútua, solidaritat i un esperit d’amistat i de joc net”.

Sense discriminació de cap tipus: doncs això.

[Imatge: manifestació a Londres l’agost passat contra les lleis homòfobes de Putin; www.fagc.org]
 

Francesc, papa progressista?

El papa Francesc ens ha sortit molt campechano i cal agrair-li un canvi en la manera de dir les coses, més planera, menys ex cathedra, improvisadament, com va passar en la darrera trobada amb periodistes a la seva tornada del Brasil. Aquests, com sempre, van entrar a matar amb els temes que, sembla, més interessen a la gent, és a dir on hi ha més teca: el paper de la dona a l’Església, els lobis gais, les finances vaticanes… i Bergoglio, amb encomiable predisposició, a peu dret i sense papers es va prestar al canvi d’impressions amb la canallesca.

Efectivament, Francesc ha portat nous aires dins i fora de de l’Església però que ningú no s’enganyi. Els canvis, com sempre, són en les formes però el moll de l’os, ni tocar-lo, per a desesperació d’aquells que van saludar entusiàsticament l’arribada d’aquell argentí que renunciava a una creu pectoral d’or (ja veus tu) i no parava de parlar dels “pobres”. El possible sacerdoci de les dones, un dels problemes més punyents que avui té plantejat la cristiandat sotmesa a la Santa Seu, ha estat enllestit per Bergoglio amb un simple “no: aquesta porta és tancada”. Roma locuta, causa finita.

“Qui sóc jo per jutjar un gai?” es pregunta, retòricament, el papa Francesc. Tinc l’atreviment de contestar-li. És que ningú espera judicis, Santedat, sinó justícia. Igualtat. El que no es pot fer és parlar de respecte i de no discriminació i, acte seguit, recordar que la doctrina proscriu tota pràctica homosexual. Això continua sent discriminació. I que no ens hi barregi, a més, els possibles lobis gais, posant-los al mateix nivell que els lobis maçònics [sic], alimentant així l’imaginari popular d’un Vaticà secretista perpètuament dominat per intrigues i conspiracions carn de best-seller.

Algú va dir que l’Església catòlica no compta el temps per anys, només per segles. I la seva lenta transformació, el seu viratge, com de transatlàntic, a fe de Déu (mai millor dit) que està tardant segles sencers. Només des d’aquest punt de vista cal saludar positivament aquest nou tarannà pontifici, en el convenciment de que l’almirall del transatlàntic, i tota la seva tripulació, necessiten molt més temps, encara, per arribar al port del segle XXI.

[Imatge: foto EFE, www.ara.cat]

Dia de l’alliberament LGTB: bones notícies

Avui és el dia de l’alliberament gai. Quaranta-quatre anys després dels fets de Stonewell, els seus iniciadors es poden sentir raonablement satisfets de tot el que s’ha aconseguit fins ara en el camí cap un món ple de llibertat i sense cap mena de discriminació per raó de sexe o orientació sexual. Els darrers mesos han estat particularment decisius en aquest aspecte, i convé recordar l’aprovació de legislacions favorables a França i Gran Bretanya i una sentència particularment significativa als Estats Units (tot just ahir), superant poderoses, persistents i a vegades violentes campanyes dels intransigents de sempre. Victòries que no haurien de fer oblidar els forats negres que periòdicament els mitjans ens recorden: Rússia, Llatinoamèrica, Iran, països africans… on la censura, les prohibicions i les persecucions a gais i lesbianes estan a l’ordre del dia.

Al nostre país, sortosament, les coses ja fa temps que pinten millor. Les resistències de sempre (la dreta, les esglésies, determinats sectors socials) no impedeixen el lent progrés cap a una normalitat absoluta. Al costat de la meritòria lluita de grans i petits col·lectius distribuïts per tot el territori i de la gestió de les administracions públiques, que alguna cosa fan, valguin dues notes anecdòtiques dels darrers dies. El TERMCAT, l’organisme encarregat de fixar la terminologia catalana, acaba de publicar la corresponent al col·lectiu LGTB. La segona, encara més anecdòtica, és la fugaç aparició d’un home fent-li l’ullet a un altre a l’anunci televisiu d’enguany d’una coneguda cervesa mediterrània d’ambientació hipster i xupi-guai. Pràcticament imperceptible, no fos cas que connotés la més masculina de les begudes de la nostra societat, però la presència gai hi és.

I pel que fa a Tarragona, la notícia és que aquest any s’hi celebra la manifestació del 28-J de tot Catalunya. És especialment meritòria perquè no recordo cap altra mobilització social que en els darrers temps hagi apostat tan decididament per la descentralització fora de Barcelona. Qui ho havia de dir. Després de la concentració, on actuaran Dames i Vells, sopar popular i festa al Parc Saavedra.

Que no se m’oblidi. Els amics de l’H2O, l’associació GLTB del Camp de Tarragona, han atorgat els premis anuals per votació popular, que han estat els següents: la Ploma Daurada (la bona) a Idem TV, un canal especialitzat en temàtica homosexual; la Ploma de Plom (la dolenta) al ministre Jorge Fernández Díaz, pel seu constant menyspreu al col·lectiu; i dues mencions honorífiques més, per a les transsexuals Gina Serra i Joana López. Felicitacions a la primera, la tercera i la quarta, i ajoyagua al segon.

[Imatge: els premis d’H2O es van concedir ahir a la Casa Rull, de Reus; foto H2O, www.reusdirecte.cat]

Senyor Fernández

Les declaracions del ministre espanyol Fernández sobre el matrimoni homosexual ja han rebut les oportunes i contundents respostes, i encara trobo que han estat poques.

Afegim-n’hi una altra, doncs, potser no contundent però sí oportuna. Diu el senyor Fernández (d’altra banda un polític relativament presentable quan no parla de religió) que el “matrimoni homosexual no contribueix a la perpetuació de l’espècie”. No, és clar que no, com tampoc hi contribueix l’escriptura d’un pis o la constitució d’una societat anònima. Perquè el matrimoni, en definitiva, es això: un tràmit legal, amb els seus requisits, paperassa, signatures i segells. Després la societat ho ha embolcallat amb declaracions prèvies d’amor, comiat de solters, convit, pastís i “que es besin, que es besin”. Però es un tràmit legal, i en canvi la societat que ha incorporat amor, comiat, convit, pastís i petons accepta de manera majoritària que els dos protagonistes puguin ser del mateix sexe.

El que ha volgut dir el senyor Fernández, m’imagino, és que per aconseguir procrear cal la unió d’un home i una dona, però això és biologia, no lleis. Aquí, del que estem parlant, senyor Fernández, és d’igualtat i de drets. Dret de tothom a accedir a aquest tràmit burocràtic tan útil o tan inútil anomenat matrimoni. I no pateixi tant per la procreació. No entraré a discutir si sobra o falta gent en aquest nostre pobre planeta. No sé si Malthus tenia raó o no, però si es tracta de que siguem encara més, la solució no és la combinació matrimoni hetero+dones parint com conilles, de la mateixa manera que per frenar la superpoblació tampoc serveix de res promoure matrimonis entre persones del mateix sexe que, no ho oblidem, continuen marginades quan no perseguides en una gran part del món.

Només pel respecte a aquestes persones ja hauria de callar, senyor Fernández, i no qüestionar avenços socials amb arguments tan pintorescos.

Obvietats constitucionals

Sembla que el Tribunal Constitucional (espanyol, of course) es pren amb calma i bons aliments les qüestions litigioses que li són sotmeses. Ja sabíem de la seva manera de fer quan la sentència de l’estatutet. Ara no ens ha vingut de nou que hagi tardat sis anys de no res en emetre veredicte sobre el filibuster recurs que va presentar el Partit Popular contra la reforma del Codi civil en matèria de matrimonis homosexuals. La diferència respecte a l’estatutet és que en aquesta ocasió l’excel·lentíssim Tribunal ha optat pel sentit comú i ha dictaminat el que és una obvietat: que la societat ha evolucionat, molt, i és perfectament legítim, i per tant legal, i per tant constitucional que puguin contraure matrimoni dues persones del mateix sexe, sense discriminacions de cap mena.

Algú, però, segueix trobant pèls als ous a la qüestió. Per exemple l’inefable Benigno Blanco, president d’una associació en defensa de la família (d’un cert tipus de família, és clar) que ha declarat que la sentència del Tribunal Constitucional significa “la sentència de mort contra el matrimoni entre un home i una dona”. Hi ha opinions que, per moltes voltes que se li donin, no s’entenen de cap de les maneres. Em podria explicar aquest senyor quina limitació suposa aquesta reforma perquè un home i una dona, lliures i majors d’edat, puguin contraure matrimoni, civil o eclesiàstic? On està el problema quan es tracta d’ampliar els drets de les persones? S’ha de ser pastetes, la veritat!

Alegrem-nos d’aquesta decisió jurisdiccional, que acosta una miqueta més l’estat del qual encara depenem a l’Europa culta, lliure, desvetllada i feliç. O als Estats Units, que acaben d’elegir la primera senadora lesbiana, juntament amb  la reelecció del primer president no blanc. Qui ho havia de dir fa només dues dècades!
 
[Imatge: glamboy69.wordpress.com]

Parla l’arquebisbe

L’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, reconegut membre de l’Opus Dei, ha estat entrevistat aquest matí a TV3 i n’ha deixades anar algunes. Diu el meu ordinari (no és broma, s’anomena així al bisbe de cada lloc) que les dones no poden dir missa, de la mateixa manera que els homes no poden portar fills al món. Sobta que una persona de la categoria intel·lectual de Pujol afirmi aquestes coses, barrejant la biologia amb la litúrgia. I sobta més que per vedar el pas de les dones a la plena funció sacerdotal, cosa que ja clama al cel (mai millor dit) no se li ocorri altre argument que dir que ell no pot portar fills al món. Des de quan els homes no podem portar fills al món? Però no havíem quedat que això de la procreació era cosa de dos, un home i una dona? I tant que els podem portar al món! El que no podem fer és parir-los!

Està ben vist que l’Església catòlica, quan es posa a parlar de sexe (no hi ha més temes a plantejar-los, senyors periodistes?), va planxant i va arrugant. És una llàstima que continuïn, a aquestes alçades de la pel·lícula, defensant punts de vista tan retrògrads i sexistes, que l’únic que aconsegueixen és allunyar a la gent del missatge evangèlic.

Pel que fa a les seves afirmacions sobre l’homosexualitat, no val la pena ni entrar-hi, però Pujol ha emès avui mateix l’inevitable comunicat puntualitzant-les i demanant perdó si ha ofès algú. Només perdó, monsenyor? Això és molt poca cosa.

Els amics de Duran

Duran Lleida continua fent “amics”. Ara ha dit en una entrevista que tothom té dret a anar a un psicòleg a fer-se mirar l’homosexualitat o l’heterosexualitat. L’afirmació es pot entendre com una perogrullada (òbviament, tothom té dret a anar a l’especialista que vulgui i plantejar-li les qüestions personals que cregui convenients) o bé com una poc disimulada mostra d’homofòbia. Al d’Alcampell se li ha vist el llautó en aquest tema. Naturalment, ja ha corregut a puntualitzar la seva frase tot dient, de forma poc original, que no considera l’homosexualitat una malaltia. Li ha faltat allò altre tan suat de “tinc bons amics gais”. Al pas que va, no li’n quedaran gaires. I gais andalusos, ya ni te cuento.

Per cert, aquest home ara voldrà que el votem, oi?

Actes Orgull Gai 2011 (a Tarragona i a Reus)

* Del 18 al 30 de Juny de 2011
Exposició “VIH: L’Esperança” de Kike Sorroche i Michelle Sanchez.
Lloc: Pati del Rei Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona, Plaça de la Font. TARRAGONA
Hora: de Dilluns a Divendres de 09:00h a 21:00h. Dissabtes i Diumenges de 10:00h a 14:00h.
Entrada Gratuïta.
 
*****************************************************

* Dimarts 21 de Juny de 2011

Inauguració de l’exposició “VIH: L’Esperança” de Kike Sorroche i Michelle Sanchez.

Xerrada “Recorregut 30 anys de VIH” a càrrec de LLUIS ROMERO.
Interludi amb els autors KIKE SORROCHE i MICHELLE SANCHEZ.
Concert del pianista i compositor ROBERT BONET [a la imatge]
Presentarà l’exposicio la Tinent d’Alcalde T. VICTORIA PELEGRIN

Lloc:
Pati del Rei Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona, Plaça de la Font. TARRAGONA.
Hora: 18:00h.
Entrada Gratuïta.

*****************************************************

* Del 22 al 25 de Juny de 2011

Barraques Reus 2011

Barraca d’H2O al Parc de la Festa, dins els programa de la Festa Major de Sant Pere 2011.

   + Dimecres 22: Lectura de Textos Lèsbics. ENTRE CONCERTS.

   + Dijous 23: Actuació de la Transformista PANTOMAKA SIMPATIKA. ENTRE CONCERTS.

   + Divendres 24: Fotos per l’alliberament de l’Espai Jove de Salut d’H2O. ENTRE CONCERTS.

   + Dissabte 25: RAINBOW SESSION. Musica per a petardejar. ENTRE CONCERTS.

Tots els dies de 21:00h a 22:30h. CINEFORUM d’H2O a càrrec de PACO GONZALEZ a la mateixa Barraca.
Projeccio de: PA NEGRE, SHOWGIRLS, FELPUDO MALDITO i TRANSAMERICA.

Lloc:
Parc de la Festa. Camí del Roquís s/n. REUS
Hora: Dimecres 21:00h a 03:00h, Dijous 21:00h a 07:00h, Divendres 21:00h a 05:00h, Dissabte 21:00h a 07:00h

*****************************************************

* Divendres 24 de Juny de 2011

TGNPride 2011. Per la llibertat i la diversitat sexual.
Actes i Tallers durant tot el dia a la Plaça del Forum de Tarragona
Lloc: Plaça del Forum. TARRAGONA.

*****************************************************

* Dilluns 27 de Juny de 2011

Tancament de Votacions dels Premis Ploma Daurada 2011
Recorda que pots votar a través de la nostra web: http://www.h2o.cat

*****************************************************

* Dimarts 28 de Juny de 2011

Dia de l’Alliberament GLBT

   + Lectura del Manifest d’H2O @ Tarragona

Lloc: Pati del Rei Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona, Plaça de la Font. TARRAGONA.
Hora: 13:00h.

   + Lectura del Manifest d’H2O @ Reus

Lloc: Jardins de la Casa Rull. IMAC. REUS.
Hora: 18:00h.

   + Gala d’entrega de Premis PLOMA DAURADA 2011

Actuacio de SENSUALITY DANCERS. Presenta la gala la Transformista PANTOMAKA SIMPATIKA.
Lloc: Jardins de la Casa Rull. IMAC. REUS.
Hora: 19:00h.

‘Colors’ número 5

Ha aparegut el cinquè número de Colors. Es tracta d’una publicació gratuïta anual, curosament editada per H2O, el col·lectiu LGTB del Camp de Tarragona. L’exemplar d’enguany inclou una entrevista amb Esther Nolla, presidenta de l’Associació de Mares i Pares de Gais i Lesbianes, i articles sobre el cruising a Tarragona, cine gai o literatura lèsbica contemporània.

H2O i Colors són els referents del moviment gai a les comarques tarragonines, un territori bastant comanche en aquest sentit, si se’m permet la incorrecció política. I puntual com la revista, el col·lectiu també convoca enguany els premis Ploma d’Or, Ploma de Plom i les mencions honorífiques. Aquestes s’han concedit al transsexual Moisés, protagonista del documental El camino de Moisés, i a Manel Vernet, un veterà reusenc amb una vida que justifica plenament l’homenatge que se li retrà.

Per la seva banda, els premis seran per votació popular. Aquestes són les candidatures a la Ploma d’Or (els “bons”):
– la sèrie de TV per internet Gaixample
– el programa de televisió El intermedio, i
– la cantant Mónica Naranjo

Els candidats a Ploma de Plom (els “dolents”) són:
– el periodista d’Intereconomía Xavier Orcajo
– l’alcalde de Badajoz, Miguel Celdrán
– la jutgessa María Rosa Gutés Pascual

Es pot votar a la web d’H20 o a l’estand d’aquesta associació a la Fira d’Entitats, que demà se celebra a Reus.

Provocacions

La decisió, i posterior rectificació, de l’Ajuntament de Barcelona d’erigir un monument dedicat als gais ha generat una petita polèmica, convenientment magnificada pels mitjans de comunicació, erms com estan de notícies d’interès. Doncs resulta que el lloc triat, la plaça de la Sagrada Família, ha estat considerat per alguns com una “provocació”.

A veure: si el monument pot ser com me l’imagino, és a dir com els que jo he vist a Sitges o a Amsterdam (a la imatge), serà la cosa més discreta, seriosa i cabal que es pugui trobar en un espai públic. De provocació, res de res. Si l’Església catòlica es considera “provocada” per aquest monument (m’imagino que pel fet de que a uns metres s’alça el Temple Expiatori) serà el seu problema. Per provocacions, les que llença contínuament el seu cap de files a l’estat, el cardenal Rouco, que aquest cap d’any, precisament, tornava a adreçar un discurs ben inquisitorial a l’opinió pública, en ocasió de la Jornada de la Família (família entesa d’una única manera). Acotació final entorn al monument als homosexuals: el posaran al costat d’una mesquita? Oi que no?

L’altra reflexió de la notícia la inspira l’actitud de l’Ajuntament. En qüestió d’hores ha canviat de parer. Però com es prenen les decisions en aquella casa? Acorden les coses a la babalà, potser a cara o creu, i com que s’origina un petit rebombori, es desdiuen immediatament. Així rutlla aquella pobra ciutat. Esperem que el proper mes de maig l’electorat “triarà” bé.

28-J: Premis Ploma Daurada i Ploma de Plom 2010

Avui s’han lliurat els Premis Ploma Daurada i Ploma de Plom, que atorga cada any el col·lectiu de gais i lesbianes H2O, amb motiu del dia de l’alliberament gai, lesbià, transsexual i bisexual, és a dir, el 28 de juny. L’acte s’ha celebrat al pati de la Casa Rull de Reus, seu de l’IMAC, el magnífic edifici modernista que allotja la regidoria de cultura. Al seu balcó principal s’hi havia penjat prèviament, com cada any, la bandera de l’arc de Sant Martí.

Un nombrós públic omplia el pati. Entre els assistents, la regidora Empar Pont, senyora del lloc, i altres regidores. S’ha iniciat l’acte amb la lectura del manifest del dia de l’alliberament gai, que ha anat a càrrec de la Caterina Martí, de la junta de l’H2O.

El Premi Ploma Daurada ha recaigut, per renyida votació popular, en el Casal Despertaferro, de Reus, entitat que agrupa diverses associacions de l’espectre juvenil-activista més kanyer i que ja fa 20 anys que funciona, si no he entès malament. L’altre nominat era el Centre de Lectura de Reus. El Premi Ploma de Plom, que “distingeix” alguna conducta homòfoba, ha anat a parar a aquest canal televisiu cavernícola que respon al nom d’Intereconomía. Ningú no s’ha presentat a recollir el trofeu, que els serà enviat per correu ordinari al Madrid de les Espanyes.

A més, s’han atorgat dues mencions especials. Una era per Miguel Ángel López, el director de la ja desapareguda revista Zero, de temàtica gai, que no ha pogut assistir pels molts compromisos d’aquests dies al voltant del 28-J. L’altra menció ha estat per l’activista transsexual Marta Salvans, que sí ha vingut, ens ha adreçat un interessant discurs i ha recitat dos sentits poemes de la seva collita. La presència de Salvans no era gratuïta. Enguany, el leit motiv del dia de l’alliberament gai, lesbià, transsexual i bisexual era la tercera d’aquestes quatre realitats i no precisament la més coneguda i acceptada.

La part lúdica de la petita festa al pati de la Casa Rull ha anat a càrrec de (ho sento, no recordo el nom), que ha fet un divertit monòleg en torn a la seva afició d’una lesbiana al mousse, i de la Lídia Ruiz, que ha interpretat diverses peces de la seva primera maqueta.

Tal com s’ha comentat al moment de donar el veredicte dels premis, si haguéssim esperat una mica més es podria haver concedit la Ploma de Plom a l’inefable Josep Anton Duran Lleida, per les seves recents (i increïbles) declaracions homòfobes. Sí, aquelles de comprensió cap aquesta clínica que “cura” homosexuals. Sí, aquelles on diu que un heterosexual es pot convertir en homosexual. Però aquest home… de debò vol arribar a ministre?

[A la imatge, foto de grup dels guardonats i membres de la junta directiva d’H2O]