La memòria dels deu anys

Avui el bloc Les aigües turbulentes compleix deu anys de vida. Un 27 de gener, però de 2007 (tan a prop, tan llunyà), i amb el títol d’una coneguda cançó de Simon & Garfunkel per bandera, iniciava una aventura personal tot incorporant el meu vehicle a l’autopista de les xarxes socials, que en aquella època ja començava a estar ben atapeïda de notícies, fotos, piulades i apunts.

Quan em vaig decidir a començar el bloc, ja tenia més o menys clar com havia de ser i quin havia de ser el seu contingut: per una banda una heterogènia combinació, sense límits ni criteris precisos, d’opinions sobre el que passava al món i que em cridés particularment l’atenció, i per l’altra cròniques més personals, aquells petits fets anecdòtics del dia a dia als quals es pot treure punta. En aquesta dècada hi ha hagut ocasió de parlar de tot, de multitudinàries manifestacions i concentracions sobiranistes, del meu pas per Esquerra Republicana o Solidaritat per la Independència i de les diferents convocatòries electorals; he donat la benvinguda (o no) als presidents Mas i Puigdemont, l’alcalde Ballesteros, el papa Francesc, el rei Felip, Obama, Trump, Sarkozy i Hollande; he lamentat barbaritats a punts ben diferents del planeta; he parlat de transports, llengües, gais, Tarragona i Barcelona mentre m’he esplaiat contra els intolerants, els progres de disseny, els toros, els fumadors, els cotxes o la televisió (i últimament contra els ciclistes, que s’ho estan guanyant a pols); he fet complides cròniques dels viatges que he realitzat, les exposicions que he visitat o les (poques) pel·lícules que he visionat.

He dit abans que ho tenia clar “més o menys”. El que sí tenia clar, sense reserves, és que el bloc formalment havia de tenir dues característiques: un tractament acurat de la llengua (fins on les limitacions personals i de temps ho permetessin, és clar) i una gran regularitat en la publicació dels apunts, fugint de períodes d’inactivitat que, a banda de causar mala impressió als lectors, desmotiven el propi autor d’un bloc.

Ultra els propòsits inicials (opinió del fet divers, crònica de la vida personal), la pròpia dinàmica del bloc ha fet que hi experimentés introduint innovacions. Per exemple, generant sèries d’apunts sobre una temàtica específica. Recordem-ne alguns: la Batalla diària per la llengua (combats pel català des de la trinxera de la quotidianitat), els Anuncis que em posen nerviós (publicitat televisiva vergonyant), els Carrers de Tarragona (passeig i badoqueria per la meva ciutat d’adopció) o el Menú del dia (personal aproximació al món de la gastronomia, ara que tothom s’hi veu en cor). Deu anys donen també perquè es consolidi un calendari propi. Així, tinc senyalades dates tan diverses com el 8 de març (per la igualtat de sexes i contra el feminisme mal entès), el 21 de març (publicació d’una poesia), el 24 de desembre (felicitació del Nadal amb la foto d’un pessebre), el 28 de desembre (una broma més o menys original) o el 31 de desembre (feliç any nou amb la foto d’un rellotge monumental). I encara en el capítol d’experiments, l’afició que vaig agafar un temps per publicar apunts en altres llengües (l’occità, el francès, l’esperanto o el castellà, però també llengües ben exòtiques, fins i tot el barrufet!).

El bloc ja suma 1.922 apunts (comptant aquest), més de 300.000 visites i casi 1.000 comentaris. L’activitat blocaire no s’ha limitat a Les aigües turbulentes: durant un temps vaig publicar-ne una mena de germà petit (Els sons del silenci), des del 2012 publico apunts intermitentment a Propera parada (sobre la meva afició, els ferrocarrils) i el 2016 vaig obrir, ja fora de Vilaweb, Neigà (especialitzat en la relació entre Catalunya i les Illes Canàries, amb les quals m’uneix una estreta relació personal). Com si tot això no donés prou feina, recopilo tots els apunts i els autoedito a Bubok. Properament apareixerà el novè volum.

Deu anys de bloc. Té el seu mèrit. No tothom hi arriba. A vegades em pregunto quan hi posaré punt final. Me’n cansaré? Se m’acabaran les idees? Les meves opinions no tindran cap interès? Les múltiples activitats diàries m’impediran la meva cita amb el teclat? O potser els blocs s’extingiran lentament (ja n’ha passat la foguerada, és cert) i els meus, com tots, seran enviats a la paperera, en aquest cas digital, de la història. Que sigui el que hagi de ser.

[Imatge: per a Simon i Garfunkel també passen els anys, inexorablement (per cert, diuen que estan a matar); www.belfasttelegraph.co.uk]

Neigà, un nou bloc

Acabo d’obrir un nou bloc, titulat Neigà. Un bloc pensat per posar en contacte dos territoris ben diferents (o no tant, com anirem veient): els Països Catalans i les illes Canàries. Amb un doble objectiu: per una banda, contribuir a un major coneixement d’aquells temes canaris que més poden interessar a la societat catalana (política, història, folklore…); per l’altra, difondre la poc coneguda presència catalana en aquell arxipèlag.

Si voleu saber què significa “Neigà” no teniu més que entrar al bloc i en trobareu l’explicació. No dubto que sigui del vostre interès i m’agradaria que, si és el cas, en féssiu difusió.

 

L’Hereu Riera

Ens ha deixat un company blocaire d’aquesta casa. Es deia Fermí Sidera i era l’autor de L’Hereu Riera, una bitàcola apareguda sis mesos després de la meva i que era coneguda bàsicament per dibuixos sobre l’actualitat política dels quals oferia la traducció al castellà. Cada vegada que el clicava, em cridava l’atenció el subtítol del bloc: “El dret humà oblidat: el dret d’herència universal”, que havia desenvolupat fent propostes del tot trencadores. En memòria.

Setè llibre

Per als milions de fans (més o menys) dels meus blocs, una bona notícia. Acabo de publicar el setè recull d’apunts, titulat Sabates noves, apareguts entre setembre de 2013 i setembre de 2014 a Les aigües turbulentes i Propera parada… Podeu trobar a Bubok les edicions en paper (a la venda per un mòdic preu) i digital (gratuïta).

Avui m’han entrevistat a ‘Vilaweb’

Autor/s: Núria Ventura

Jordi Casadevall: ‘Sobre el país, tendeixo a ser optimista perquè ens afavoreix’

Entrevista al blocaire autor dels blocs ‘Les aigues turbulentes’ i ‘Propera parada’.

2014-23-11 Las Palmas-1

En Jordi Casadevall és a +VilaWeb des del 2007 i no escriu un bloc, sinó dos. A ‘Les aigües turbulentes‘ (un nom que pren de la cançó de Simon&Garfunkel) hi comparteix reflexions i opinions molt peronals sobre política, societat, valors i qualsevol tema que li cridi l’atenció. Al segon bloc, ‘Propera parada, hi aboca el seu univers sobre els transports, tota una afició per en Jordi. És un entusiasta dels trens, els metros i els tramvies. Al bloc hi deixa constància de les millors infrastructures del món i hi explica les curiositats més impensables i històries sorprenents on la intervenció del transport ha estat decisiva. En aquests entrevista Jordi Casadevall ens explica d’on li ve l’aficó pels trasports públics i també comparteix el seu parer sobre quin és el desllorigador de les eleccions avançades.

—Des del 2007 que escriviu un bloc que es diu ‘Les aigües turbulentes’, un nom que fa referència als temps que vivim. Però d’allò en fa gairebé 8 anys.

—No canviaria per res el títol del bloc. Vivim en un món on tot es mou mol de pressa i costa de pair tot el que passa.

—Segueixen sent aigües turbulentes, o ja és alguna cosa més?

—Si ens referim a l’àmbit nacional, sí que en els últims tres anys hi ha hagut moltes turbulències, i encara som en aquesta fase.

—Al primer apunt del bloc dieu: ‘estem en un món que està deixant enrere els grans dogmes ideològics i religiosos (afortunadament), però que no és capaç de substituir-los per un nou sistema de valors universals.’ Quins valors creieu que ens manquen?

—Potser els valors que tots voldríem, de justícia, d’igualtat entre les persones, de respecte a les lleis, parlo de les normes que ens donem com a societat. Crec que aquests valors estan una mica deixats de banda.

—Què us va fer obrir el bloc i què us fa anar escrivint apunts?

—Sóc una persona tímida i amb el bloc vaig trobar una bona manera d’abocar la meva opinió sobre qualsevol tema, perquè parlo una mica de tot.

—Escriviu sobretot de política. Què us agradaria que passés en els propers mesos per poder escriure-ho?

—Suposo que allò que una majoria de catalans volem. M’agradaria moltíssim poder escriure sobre la proclamació de la independència de Catalunya. Tendeixo a ser optimista perquè crec que això ens afavoreix. Ara, no sé com acabarà la cosa.

—Com creieu que s’haurien de proposar unes possibles eleccions avançades?

—Sóc poc partidari de fer grans coalicions. Potser estaria més d’acord amb les propostes de fer llistes diferents, reflectint la grans famílies ideològiques de la societat, però que portin un punt comú que seria una declaració d’independència al Parlament de Catalunya.

—Valoreu sovint l’actuació dels líders polítics. Dels que van donar suport a la consulta, en diríeu amb una sola paraula la vostra opinió? Per exemple, d’Artur Mas?

—Audaç.

—Oriol Junqueras?

—Desconcertant.

—Joan Herrera?

—Ambigu.

—David Fernàndez?

—Revelació.

—De tots els apunts que heu fet, quin us ha aportat més rebombori del que és habitual?

—El vaig publicar un 28 de desembre, el dia dels Sants Innocents i que es va titular ‘M’acomiado de tots vosaltres’. Em vaig inventar que m’havien nomenat director general d’alguna cosa de la Generalitat i vaig dir que amb el càrrec no em podia dedicar al bloc i que, per tant, m’acomiadava dels que em llegien. La gent s’ho va creure i em feien comentaris dient-me adéu.

—També escriviu un bloc sobre transports, que es diu ‘Propera parada’. Com és aquesta afició que teniu pels transports?

—Tota la vida m’ha agradat tot el que fa referència a trens, tramvies o metros… A més, sóc un defensor del transport públic i penso que escriure un bloc sobre el tema també és una manera de promoure-ho. Sóc de Barcelona i des de petit que em fascinaven els tramvies, fins que van desaparèixer, l’any 71, que es una cosa que em va fer molta tristesa. A partir d’aquí, em vaig aficionar a més coses, com ara a col·leccionar mapes de metros, postals, bitllets.

—Quin lloc del món té les millors infrastructures de trens o metro?

—Nosaltres no, això segur. En general, tot el que és l’Europa anglosaxona i germànica, és exemplar. Tenen unes xarxes molt completes.

—Com és?

—Aprecien més el transport públic, en canvi, l’Europa del sud ha tingut com una fòbia al tren. Hi ha la idea que és una cosa de post-guerra o ho relacionem en termes de pobresa. Tothom vol aparentar tenir un cotxe el més gros possible.

—Quina és per a vós, la infrastructura més espectaculrar?

—El metro de Moscou. És com un museu i té una aparença de luxe, amb marbres, llums i de tot. Té decoració i mosaics. A mi sobretot m’interessa l’estética dels transports. M’atrau.

—Què en diríeu del transport públic de Catalunya?

—Hauria d’arribar a més llocs. I necessita més modernització. Això faria que la gent usés més el transport públic del que fa ara. Una de les justificacions que a vegades es fan sevir per no invertir tant en transport públic és aquesta, que no s’usa prou. Però si s’inunden els túnels de l’AVE i els trens de rodalies de Renfe són un desastre, és normal que la gent busqui altres opcions.

—Sou de Tarragona. De què n’esteu més orgullós?

—El millor de Tarragona és el seu paisatge i els seus monuments. Turísticament és molt fàcil vendre-la.

—I per viure-hi?

—Com a societat potser és força conservadora i no té gaire inquietud cultural.

—I del país, què us agrada més?

—Potser el tarannà pacífic i pragmàtic. Les manifestacions, i les vies catalanes en són un gran exemple. Crec que amb aquesta base socials es pot construir perfectament un estat.

—Què canviaríeu?

—A vegades tenim una actitud que no ens deixa fer passes endavant més decidides.

—Què té de bo ser a la comunitat de VilaWeb amb el bloc?

—VilaWeb és un mitjà de comunicació que m’agrada molt perquè sempre he considerat que era periodísticament molt innovador i, a més, abasta l’àmbit dels Països Catalans. Forma part de la comunitat de blocaires és una satisfacció.

Sabates noves

Bé, ja tenim el nou administrador dels blocs de Vilaweb. Algú l’ha comparat amb un canvi de casa, una casa més gran, més confortable, amb artificis de darrera tecnologia, on hem pogut decidir el color de les parets i la situació dels mobles.

Jo, de resultes del meu primer contacte amb aquesta nova andròmina, més aviat faria el símil d’unes sabates noves: són les que m’agraden, he pogut triar el model, són del meu número, estan destinades a durar anys… però m’apreten precisament perquè són noves.

La meva poca expertesa amb tot el que tingui a veure amb fenòmens informàtics i virals és ben coneguda de qui tingui l’humor de seguir-me en aquest bloc. Poc sorprendrà, doncs, que hagi quedat una mica abrumat en aquest festival d’opcions de posar, treure i recol·locar categories, enllaços, comentaris, imatges o coloraines diverses, però entre la pròpia intuïció, l’anar provant i la inestimable ajuda de Vilaweb, en forma de suport escrit i videos explicatius, me’n sortiré.

Tot i així, hi ha aspectes d’aquesta nova fesomia dels blocs que no m’acaben de convèncer. Espero que en aquest cas, les sabates no apretin per sempre més. Un exemple són les estadístiques: algú les entén al cent per cent? (No em refereixo al fet d’estar en anglès, obstacle perfectament superable). Segons aquestes estadístiques, les visites m’han baixat un 90 % en una setmana. No crec que això sigui degut a la inactivitat del bloc. Potser l’explicació rau en què ara accedir a qualsevol bloc és més dificultós: l’enllaç et remet a la pàgina genèrica dels blocs, on t’has d’entretenir a buscar-ne un a partir de la seva lletra inicial.

Tota mudança, tornant al símil immobiliari, comporta maldecaps. És d’esperar que amb el temps anem digerint tanta novetat, ens hi anem adaptant i es vagin pulint algunes arestes, i que els blocs de Vilaweb tornin al nivell d’excel·lència d’abans del 18 de juliol (no hi havia cap altre dia per fer el canvi?).

[Imatge: www.sabaterianadal.com]

 

 

Tanquem la paradeta

Com que els blocs de Vilaweb estaran inactius aquest cap de setmana, coincidint amb l’esperat canvi en la plataforma que els gestiona, jo també em prendré unes petites vacances digitals que aprofitaré per assabentar-me bé de totes les potencialitats que ens ofereix aquesta nova eina i aplicar-les als meus dos blocs, “Les aigües turbulentes” i “Propera parada…”. I per anar a la platja i a la muntanya (meitat i meitat) o descansar, és clar.

Fins a la tornada, bon estiu a tothom!!!

[Imatge: qualsevoldiasurtelsol.blogspot.com.es]

‘Prost!’ (festa dels 10 anys de blocs a Vilaweb)

L’Antiga Fàbrica Damm de Barcelona va ser l’escenari ahir de la festa dels deu anys dels blocs de Vilawwb. No havia estat mai en aquest edifici (de fet, em sonava vagament i no tenia ni idea d’on era situat), edifici que bé mereix una visita per se (els enormes dipòsits de coure donant la benvinguda a banda i banda de l’escala principal, els diversos vestigis del que havia estat la fàbrica pulcrement restaurats o un expositor ple d’objectes relacionats amb la marca, que vaig descobrir al costat dels lavabos). I al costat de tots aquests motius d’interès, ahir el focus estava en la trobada dels blocaires, molt més del centenar que preveia Vicent Partal, segons li vaig sentir dir en el moment d’accedir a la Fàbrica.

L’acte va ser distès, agradable, potser un pelet més fred del que havia previst. La segona i última crítica va ser un cert descontrol en el capítol “vitualles”. Els canapès (boníssims) van desaparèixer en un tres i no res degut a la seva situació (dolenta) al costat d’uns cambrers que no paraven de servir els tres tipus de cervesa de barril (Damm, òbviament) i altres begudes. Ara que m’hi fixo, les cerveses són com els blocaires: n’hi ha de tot tipus, clares, fosques, lleugeres, carreguedetes, sense, amb, de marca, artesanes, d’amunt i d’avall… Amb els blocaires passa el mateix, som de moltes procedències, maneres de pensar, caràcters personals… però, com les cerveses, totes entren bé: cadascú té les seves preferències, però totes són agradables al paladar.

L’acte va consistir en el passi d’un video amb un recull d’intervencions dels nostres blocaires més patums (dit sigui amb tot el “carinyo” possible), seguida de quatre discursos: Joan Josep Isern, el protoblocaire de les totxanes, exhibint ufanosament els números d’apunts i de visites; Saül Gordillo, verdader notari de la intensíssima activitat del sobiranisme català a internet, els fruits de la qual aviat collirem; Jaume Ciurana, actual regidor de Barcelona, que va posar un punt d’emoció llegint un apunt personal, ple de quotidianitat, una excepció en la regla d’un bloc bàsicament polític; i Vicent Partal, el capità del vaixell (o l’alcalde d’aquesta mena de barri gran que és Vilaweb) del qual, de les moltes coses interessants que va dir, en destaco el seu captaniment en fer un periodisme rigorós i honest, lluny del que practiquen molts mitjans i que consumeixen amb fruïció més ciutadans dels que voldríem.

D’entre les celebrities que es van deixar caure, vam veure l’eurodiputat Ramon Tremosa, el periodista Joaquim Maria Puyal, l’ex-consellera Carme-Laura Gil i el poeta de Palamós Josepmiquel Servià, entre d’altres. En el capítol més personal, vaig tenir el gust de xerrar llargament amb els companys blocaires Roser Giner, Narcís Llauger i Josep Font, i de comprar Sobirania.cat, de l’abans esmentat Gordillo, que em va dedicar gentilment.

L’acte va ser tot un èxit i va demostrar que el món dels blocs està plenament en forma. En un moment d’eclosió de Twitters, Facebooks, Whats App i altres maneres-Kleenex de comunicar banalitats i vaguetats, el relativament antiquat sistema de confegir articles (deu anys són una eternitat a internet), prenent-se el seu temps tant redactor en escriure’l com lector en llegir-lo, es demostra més necessari que mai. I si els blocs són de la qualitat humana i literària dels de Vilaweb encara més.

Felicitats a tots per aquests deu anys. Prost!

[Imatge: foto Bolibcn, www.barcelonarocks.com]

Els blocs de Vilaweb fan deu anys

Avui es compleixen deu anys del primer apunt de Biel Mesquida i Joan Josep Isern (blocaires tots dos gloriosamente regnantes). Per als que ens vam afegir un temps després a l’aventura d’obrir un bloc (el meu farà el juliol set anys i mig) i l’hem anat mantenint amb constància, cosa que té el seu mèrit, no podem sinó sentir orgull i satisfacció, com deia aquell per Nadal. 

Quan vaig començar no ho veia gaire clar, això dels blocs. A la fascinant oportunitat que suposava  redactar i publicar el que em donés la gana (amb alguna limitació, òbviament) en un medi comunicatiu relativament nou, s’hi oposaven no pocs núvols amenaçadors en forma de preguntes: però què hi posaré quan no sàpiga què posar? em llegirà algú? ho deixaré córrer per reprendre-ho més endavant, en una successió d’informals batzagades? Doncs res de tot això: el bloc “Les aigües turbulentes” va començar el seu camí i, sense pressa i sense pausa, arriba set anys i mig després fresc com una rosa (o així), amb uns números que fan goig: 1.537 apunts (per cert, curosament editats en sis llibres, aviat set), 573.000 visites i 794 comentaris. Unes xifres que no serien possibles sense uns lectors a qui sempre estic agraït.

Per divendres 27 hi ha prevista la festa de celebració dels deu anys. Si no hi ha novetats (mai no se sap), allí estaré per compartir amb molts altres companys una dècada d’apunts farcits d’informacions, d’opinions, de creació literària, d’aportacions en tot tipus… en un clima de llibertat i de respecte envejables. A reveure.

[Imatge: www.bibliopos.es]

Matí a Ferlandina, 43

Aquest matí he assistit a la trobada de lectors de Vilaweb. Suposo que més d’hora que tard s’oferirà una crònica de l’acte. De moment, heus aquí algunes impressions personals:

* Em sembla fantàstica la idea d’aquest tipus de trobades, que espero que es vagin repetint amb una certa assiduïtat, que ens permeten conèixer amb detall el present i el futur d’aquesta engrescadora experiència periodística anomenada Vilaweb, i també tenir contacte “físic” (fins a cert punt, és clar…) amb la família de periodistes, col·laboradors i blocaires d’aquesta casa. L’acte d’avui m’ha permès fer una cosa que no vaig poder fer quan la trobada dels cinc anys de blocs (per culpa d’un inoportú fort refredat): conèixer una blocaire concreta, la Roser, que jo sempre li dic “la senyora vietnamita”.

* Per cert, parlant d’aniversaris, s’acosten els deu anys dels blocs i Vicent Partal ha anunciat una festassa per commemorar-los. Aquesta és una de les iniciatives, projectes i canvis que el director de VilaWeb ens ha avançat. El que personalment estava esperant amb més interès arribarà ben aviat i serà el canvi de disseny dels blocs. L’actual encotilla notòriament la llibertat de creació que, crec, tots els blocaires desitgem.

* La trobada ha durat més de dues hores, ha estat retransmesa per Vilaweb TV i ha inclòs un descans, amb cafè i pastes (allò que alguns anomenen un coffe-break per fer-se els interessants), moment en el qual el Vicent ens ha fet de cicerone per ensenyar-nos la redacció als que mai no havíem passat de la botiga. Es tracta d’una antiga fusteria, completament reformada per donar resposta a les necessitats d’un mitjà de comunicació del segle XXI. Entre les anècdotes del local, les trabes burocràtiques per a la instal·lació de plaques solars al pati exterior, fins a fer-ho del tot impossible. I l’Ajuntament era d’esquerres i ecologista! 

* El debat que s’ha encetat entre els lectors assistents ha abraçat temes diversos: la inclusió o no de comentaris i l’equilibri entre correcció i llibertat d’expressió; el paper de la (inevitable) publicitat en la independència del mitjà; la necessitat de difondre Vilaweb, especialment en els àmbits juvenil i universitari; o el futur del periodisme, que potser desapareixerà (Partal dixit), almenys en el seu concepte tradicional, superat per les noves formes de generació immediata de notícies.

* El que no ha de desaparèixer és la necessitat d’una informació seriosa i veraç, des d’una òptica nacional i de progrés, i amb elements innovadors i participatius, justament el tipus d’informació que mitjans com Vilaweb representa. Just el contrari que la rotativa del señor conde, per entendre’ns, com algú s’ha encarregat d’insinuar aquest matí.

[Imatge: foto de l’autor]

Novetat al bloc

El bloc “Les aigües turbulentes” acaba de complir set anys de vida. Aviat arribarà als 1.500 apunts, publicats amb una considerable regularitat, que acumulen més de mig milió de visites. Les xifres comencen a fer goig. Coincidint amb l’aniversari, acaba d’aparèixer a la web d’autoedició Lulu el llibre Caça major, recull de la major part d’apunts de “Les aigües turbulentes” i del seu germà menor “Propera parada…”. Per tretze euros de no res, us podeu fer amb una curosa edició dels apunts publicats entre el setembre de 2012 i l’agost de 2013, classificats temàticament. El llibre s’afegeix a la col·lecció de reculls iniciada amb Patates i creïlles i continuada amb Cafè sol?, Ben distrets, Ja està bé la broma i Manca o passa.  Aquest blocaire, com sempre, té un deure de gratitud amb tots els seus visitants, lectors i comentaristes i avui no serà una excepció en aquest sentit.

Dues novetats als meus blocs

Us convido a entrar al meu altre bloc, Propera parada… , dedicat íntegrament a una de les meves aficions des que era nen: el transport públic, especialment l’urbà. Substitueix Els sons del silenci.

També us faig sabedors de la publicació del cinquè recull d’apunts de Les aigües turbulentes, autoeditat a Lulu.com, i que porta per títol Manca o passa

Moltes gràcies a tots per l’atenció que dispenseu a ambdós blocs.

Cinc anys d’aigües turbulentes

Aquest bloc va fer el passat divendres cinc anys. Una maneta. Sembla que va ser ahir quan amb totes les prevencions i inseguretats de qualsevol començament, penjava (es diu així?) el primer apunt amb la foto de Simon & Garfunkel, la parella de Bridge over troubled waters, que dóna títol al bloc.

Ha estat molt bonic, la veritat. Polèmic (amb sindicalistes o amb un que no estava d’acord amb que donés suport al Tibet), divertit (la broma de fa un any dient que m’havien nomenat director general va fer època), reivindicatiu (país, llengua, transports, moviment gai… tantes causes a defensar) o participatiu (homenatges a algunes patums nostrades). Al bloc hi ha anat a parar de tot. Des de l’apunt diguem-ne transcendent (pedant, potser) fins a la petita collonada per sortir del pas algun dia sense idees; des de la crítica personal de cinema (jo, que no sóc cinèfil) fins a la celebrada sèrie sobre anuncis televisius insofribles.

I ara, els números del bloc. Porto ja 150.000 visites (al bloc; als apunts, moltes més) i 600 comentaris. Els apunts sumen 1.120 (per mi, tot el que passa de mil és molt). I a sobre, ha criat: quatre llibres recopilatoris i un altre bloc, Els sons del silenci, més un germà petit que un fill.

El parentesc entre blocs. Heus aquí un tema veritablement interessant. No creieu?

Demà, dos blocs

Coses de la vida. Mentre l’Avui i El Punt s’uneixen en un sol diari, el bloc Les aigües turbulentes es divideix en dos. Com que he passat de ser adherit a ser col·laborador de Vilaweb, tinc dret a dos blocs, i això em permetrà posar en pràctica una idea que feia temps que em donava voltes pel cap. Les aigües turbulentes va néixer amb l’etiqueta “bloc personal”, autèntic calaix de sastre on hi he abocat de tot, des del comentari d’una notícia fins a la crítica de la darrera pel·lícula, des de cròniques de viatges fins a opinions sobre temes polèmics, des de felicitar el Nadal als lectors fins a introduir-hi algun verset… No em convencia tanta barreja i la iniciativa de +Vilaweb m’ha permès introduir-hi una certa especialització.

Des de demà, Les aigües turbulentes continuarà, però els apunts que hi pengi seran bàsicament d’opinió sobre l’actualitat d’aquí i d’allà, de política, país, internacional, economia, societat, llengua… temes tots ells suficientment “turbulents” com per justificar el manteniment del títol del bloc.

En paral·lel, he creat un segon bloc més personal que el primer. Hi aniran a parar aquells apunts que tenen més a veure amb la meva vida: el dia a dia, els records, les anècdotes, els viatges, les pel·lícules que veig, les exposicions que visito… El títol del bloc l’extrec també d’un tema de Simon i Garfunkel, per variar: Els sons del silenci. Una persona tan pregonament “silenciosa” com jo emetré al ciberespai uns “sons” en forma d’apunts.

Naturalment, no escriuré dos apunts cada dia de l’any. Feina rai per idear, redactar i corregir-ne un. Es farà el que es pugui, que ja és molt. No m’hi guanyo la vida, precisament.

Quan Vilaweb em decep

[Transcripció del comentari que avui he penjat a l’apunt ‘Indignat amb Vilaweb’ del bloc de Jaume Renyer]

El Jaume explica molt bé una sensació que jo també estic experimentant des de fa un temps. La meva relació amb Vilaweb fa quatre anys que dura. Hi mantinc un bloc bastant seguit. Sempre hi he apreciat la decidida aposta que ha fet per innovar en el terreny del periodisme i les noves tecnologies. M’agrada molt la seva visió Salses-a-Guardamar de país, que tant trobo a faltar a TV3 o als diaris de paper. Aprecio també el seu esforç constant per oferir una informació equilibrada, en tots sentits. Malgrat això, jo també manifesto la meva discrepància amb el tractament informatiu que està rebent tot el fenomen dels “indignats”. Per mi, va tenir un interès informatiu i un fenomen a tenir en compte al principi, amb la manifestació del 15-M i les acampades posteriors (més o menys espontànies), pel que tenien de toc d’atenció a l’actual estat de coses. Els esdeveniments posteriors (degradació de les acampades, agressió als parlamentaris…) tenen també interès però en cap cas se’ls ha de donar la justificació que sembla (sembla) els està donant Vilaweb. Això fa que m’hi senti una mica incòmode i, veient els comentaris que està rebent el Jaume (alguns ben penosos, per cert), també fa que em senti en minoria. Això no vol dir que plegui veles, al contrari. No els donaré aquest gust a alguns.

Mil apunts

Aquest és l’apunt número mil de Les aigües turbulentes. A què podria dedicar-lo per commemorar aquesta xifra rodona? Autopluja d’idees.

Puc dedicar-lo, entre l’enuig i la decepció, als 62 diputats de Convergència i Unió, que una vegada més han jugat al “sí-però-no”, a l'”encara no toca” o a allò tant catalaníssim del “vols dir?”. Amb la seva abstenció (per què no votaven que “sí” directament si no estan d’acord amb la llei de la independència?) l’únic que fan és posposar, procrastinar com es diu ara, el que ja és tota una evidència: que el progrés dels catalans i la plenitud nacional, cultural i lingüística de Catalunya només seran possibles amb la consecució d’un estat propi.

Puc dedicar-lo, per exemple, a tot aquest merder de les retallades sanitàries. Costa molt poc criticar-les o posicionar-se obertament en contra. És més complicat proposar quines alternatives hi ha en el context de crisi econòmica i en la necessitat (Europa mana) de reduir el dèficit. Que la tisorada és necessària sembla indiscutible, però que les prestacions bàsiques han de continuar, també. Només dues notes, una mica provocatives. Tot i que les protestes i mobilitzacions d’aquests dies es fan amb la lloable intenció de defensar l’estat del benestar, em pregunto si el que amaguen no són, sobretot, interessos professionals, corporatius o laborals. Que no dic que no siguin legítims, ull. La segona observació és que no deixa de ser una incoherència que qui tant defensa la qualitat del servei sanitari (els propis professionals) ho faci amb vagues o tallant carrers. Bonica manera de contribuir a la qualitat del servei i a evitar la crispació de la societat, francament.

Puc dedicar el meu apunt milenari a la trista situació en què es troba Acció Cultural del País Valencià. Ja se sap, el president Camps (quin greu em sap que es digui com ma mare!) no perdona i la quantiosa multa dels repetidors de TV3 s’haura de pagar sí o sí. Multa més recàrrec més interessos de demora, 800.000 de l’ala. Una vegada més es passarà el plateret i una vegada més la societat, aquesta beneïda societat civil que a vegades no ens mereixem, respondrà per treure ACPV de la delicada situació econòmica a que l’ha portat el xiquet dels tratxes i la seva paranoica política anticatalana.

Essent l’apunt número mil i per tant de celebració, podria haver parlat de satisfacció per haver arribat fins aquí, de ganes de continuar endavant, d’agraïment a tots els meus lectors i comentaristes, però només m’han sortit que autopropostes per parlar de la nostra trista realitat: partits d’aquí que fan el joc als partits d’allà, la crisi de l’estat del benestar (quan no tenim ni estat ni benestar) o l’eterna lluita entre David (nosaltres) i Goliat (ells).

És el que hi ha. Sempre queda el consol de saber que David va acabar vencent Goliat. El problema és saber tirar bé la pedra i encertar. I parlo metafòricament, no cal dir-ho.

Aquest bloc no fa vaga

Després d’uns dies de vacances, aquest bloc reprèn la seva activitat, i ho fa en un dia més aviat trist i galdós per tothom. Comparteixo l’estat d’emprenyament dels treballadors i de la societat en general per l’erràtica manera de prendre les decisions, però em pregunto si ha beneficiat algú la vaga general d’avui. A l’economia no, ni a la d’aquí ni a la d’allà. Als empresaris tampoc i als treballadors encara menys, tan els que hi han participat de grat com els que ho han hagut de fer per força, tan els que volien fer-la i l’han feta com els que no han pogut. Potser només els quatre eixalabrats habituals, els del contenidor cremat i de l’aparador fet a miques, són els únics que han tingut una alegria al cos. Doncs quina gràcia, tu.

Enmig d’una jornada tan penosa, aquest bloc sí que té una alegria per donar als seus cada vegada més nombrosos lectors: ha arribat als 100.000 visitants. Una alegria que cap piquet “informatiu” podrà evitar.

III Any triomfal

El bloc Les aigües turbulentes compleix avui tres anys de vida. Tres anys d’opinions sobre el nostre país i els veïns de ponent. Tres anys a favor de la llibertat i contra els seus enemics. Tres anys de “batalles per la llengua”. Tres anys de cròniques de viatges. Tres anys de crítiques de cinema. Tres anys de “anuncis que em posen nerviós” (bé, la secció només té un any de vida). Tres anys recopilats en llibres (Patates i creïlles, Cafè sol? i el tercer, que ja està en camí). Tres anys de comentaris, de crítiques o de puntualitzacions, a càrrec de persones que m’han visitat més de 70.000 vegades. Això continua. Moltes gràcies a tots.

“Cafè sol?”, a la venda o de franc

Avui, propaganda personal. Com ja vaig anunciar fa algun temps, he publicat el meu segon recull d’apunts del bloc, titulat Cafè sol? L’edició definitiva (fins ara era una edició sense corregir) ja està a la vostra disposició a lulu.com de franc (versió electrònica) o pagant (versió en paper). També hi trobareu el primer recull Patates i creïlles.

Cinc anys de totxanes, mortadel·les, cócs… i aigües turbulentes

Acabo de veure el reportatge de Vilaweb TV sobre la celebració dels cinc anys de blocs a MesVilaweb. M’hagués agradat assistir-hi però un fort refredat que ja fa cinc dies que em fa la guitza m’ho va impedir. Com diu un dels entrevistats, la festa va servir per posar cara a blocaires molt seguits i per comprovar que, sí, són de carn i ossos. El reportatge m’ha permès conèixer, per exemple, col·laboradors habituals com el de les Totxanes o la senyora de Vietnam. També hi surten altres tres blocaires que són especials per a mi: Anna Portell (de Mortadel·la casolana), amb qui he intercanviat comentaris; Marc Belzunces, a qui vaig dedicar un apunt solidari en ocasió del seu afer amb la justícia espanyola; i Xavier Mercadé (de Rock Viu), que va mostrar una sana enveja el dia que vaig publicar al meu bloc que havia volat al mateix avió que Chuck Berry. A tots ells, una cordial salutació.

Els blocs de MesVilaweb han fet cinc anys. Són (som) una gran família que s’expressa amb complerta llibertat sobre absolutament tot. Un espai d’opinió, de diàleg, d’acords i desacords, dels temes més públics a les parcel·les més íntimes, de la crítica més vitriòlica a l’expansió més poètica. I tot, com s’ha dit, amb una “filosofia”, amb una manera de concebre una societat i imaginar un país. Tothom hi col·labora desinteressadament i cadascú segons les seves possibilitats. Jo porto fent-ho dos anys i mig (casualment, la meitat del què celebrem) i em comprometo a seguir col·laborant-hi durant molt més temps, perquè m’ho passo molt bé escrivint sobre llibertats, Tarragona, llengües, polítics o dèries personals.

Cinc anys. Que en siguin molts més.

[A la imatge, Biel Mesquida, fundador de l’invent]

50.000 visites i segon llibre

Dues bones notícies per a aquest bloc.

Una, que ja he assolit 50.000 visites. Gràcies a tots, coneguts i desconeguts.

L’altra és la publicació del segon recull d’apunts del bloc en forma de llibre. L’he titulat Cafè sol?, igual que un dels apunts, comprèn el període entre abril de 2008 i abril de 2009 i està autoeditat a www.lulu.com, com el primer recull Patates i creïlles. Tots dos es poden aconseguir gratuïtament (descàrrega en pdf) o bé pagant (enquadernat en paper) a les següents adreces:

Patates i creïlles: http://www.lulu.com/content/2460765

Cafè sol?: http://www.lulu.com/content/6996098