Vine al mercat, reina!

Tarragona acaba de reinaugurar el seu mercat centenari (és del 1915), després d’unes inacabables obres de restauració i adequació de l’edifici, amanides amb contínues modificacions en el projecte (com passa sempre), incerteses econòmiques (ídem) i protestes de tot ordre per part dels paradistes (ídem, novament). El mercat, d’estil modernista, obra de l’arquitecte Josep Maria Pujol de Barberà, s’erigeix al rovell de l’ou de la capital com una mena de catedral laica i mercantil, bellíssima i imponent.

Hi he donat un vol, sense comprar-hi res. Temps hi haurà per fer-hi ‘gasto’, tot i que mai no he estat massa assidu dels mercats, per raons fàcilment comprensibles. Intentaré esmenar-ho. La imatge tradicional que tinc d’aquest mercat la dec no tant a les meves poques visites com a les de la meva mare qui, per raons també fàcils d’entendre, hi era clienta més habitual. Amb els seus comentaris vaig anar fent amb els anys una mena de retrat-robot del mercat i dels aspectes bons o dolents de l’edifici i de la seva gent: la impressió que li causava, en entrar, el brogit de la gent, el seu enuig pel terra perennement brut i moll, la simpatia o amabilitat d’una venedora o les protestes perquè als turistes se’ls tenia una consideració especial que no tenien amb la gent de la ciutat.

Tornem al present. Val a dir que, després de tants obstacles i estira-i-arronses, el mercat presenta avui un aspecte espaiós, net, lluent, impecable. Deixant de banda els operaris que encara ara estan acabant alguns detalls, la instal·lació supera amb nota el que s’espera d’ella, almenys aparentment. Ara falta que els ciutadans tinguem més tirada a anar-hi, que ens creguem més les consignes del comerç de proximitat i de protecció al petit botiguer. Vine al mercat, reina. No cal dir que els protagonistes d’aquesta història també s’ho han de creure. De moment s’ha aconseguit, finalment, el que era de calaix: que obrin les parades les tardes dels dies laborables; finalment han caigut de la figuera i han entès de què va això de la vida moderna. Per poc entusiasme i professionalitat que posin a la feina (l’esperit comercial dels tarragonins és el que és), tiraran endavant una important infraestructura del segle XXI i, de retruc, en sortirà guanyant tota la ciutadania.

[Imatge: el mercat de Tarragona el 1916; imatge, www.diaridetarragona.com]

Premi d’arquitectura ODA

L’estudi d’arquitectura d’un company de feina opta als premis ODA (Obra del Año), únics al món en què els guanyadors són decidits per votació popular. Hi opta en les categories “Arquitectura per la Salut” amb el Centre de dia i Casal de gent gran de Blancafort (imatge de dalt), i “Arquitectura d’interiors” amb Ca Marcelo, de Vila-seca (imatge de baix).

Podeu votar en els següents enllaços:

http://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106559/centro-de-dia-y-hogar-de-ancianos-en-blancafort-slash-guillem-carrera

 

http://oda.plataformaarquitectura.cl/cl/2017/candidates/106535/ca-marcelo-slash-guillem-carrera

[Imatges: www.guillemcarrera.com i www.plataformaarquitectura.cl, foto Cristina Serra]

 

La violinista búlgara (o les vares de mesurar)

Lyubomira (Lyuba) Stoycheva és el nom d’una violinista búlgara, tarragonina d’adopció des de fa quatre anys, que ha estat sancionada amb una multa de 100 euros per, segons els urbans que la van denunciar, tocar un instrument a la via pública i demanar diners. Lyuba s’ha defensat dient que, encara que reconeix que cal una autorització, l’ha demanada a l’ajuntament tarragoní però no li han permès l’activitat perquè “no és legal tocar música al carrer”, i en tot cas no demana diners expressament i no toca mai en hores intempestives, només de 12 a 14 i de 19 a 21 hores, al cèntric encreuament dels carrers August i Comte de Rius.

Els detalls de la denúncia policial tenen el seu què: no era la primera vegada que li demanaven el permís, que mai no ha tingut, però en aquesta ocasió va ser defensada per un ciutadà tot demanant a la policia que deixessin tranquil·la a la noia, que “aportava alegria al carrer”. Aquesta reacció espontània d’un particular va provocar els urbans (ahora se va a enterar ésta…) que, aquesta vegada sí, la van denunciar. L’eficaç (mode ironia) actuació policial es va arrodonir esmentant un acordió a la butlleta de denúncia, instrument que com se sap és igualet que un violí.

Lyuba no surt de la seva sorpresa, i jo tampoc. “No he vist mai una ciutat que no deixi expressar l’art”, ha dit, i té raó. M’imagino que el problema de fons és la lluita contra la contaminació acústica de la ciutat, tema que últimament està donant molt a parlar a Tarragona. No seré jo qui discuteixi que s’ha de posar a ratlla qualsevol excés de decibels, però no deixa de tenir gràcia (ironia, de nou) que cotxes i motos, mecànicament tunejats o no, circulin per la via pública amb patent de cors i, en canvi, qualsevol grup musical o artista de carrer, violinistes búlgares incloses, tinguin tants problemes per donar a conèixer les seves propostes artístiques al carrer.

El regidor de la cosa cultural, Josep Maria Prats, ha intervingut dient que la normativa és la que és, però que això canviarà amb la imminent publicació d’un mapa acústic, i ha afegit que “els músics tenen el dret de guanyar-se la vida” (Lyuba també?) però que “s’ha de tenir en compte el descans dels veïns”. Parlant de descans dels veïns, Mes Tarragona oferia la notícia confrontada, pàgina amb pàgina, amb una altra sobre la protesta que manté un nombrós grup de ciutadans de la Part Alta que, sota el significatiu nom de “Farts de Soroll” estan duent a terme una lloable croada contra els decibels descontrolats de les nombroses activitats d’aquell barri: festes majors i no tan majors, fires i mercats, assajos d’entitats de tota mena, terrasses de bars, pisos turístics (sí, ja n’hi ha), botellons al carrer…, activitats que mai no rebran la necessària visita policial, amb una multa o un advertiment. La pobra Lyuba, sí.

[Imatge: www.diarimes.cat]

 

Noves idees de bomber

Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor. El que sí que s’hi fa és muntar una instal·lació artística comuns style, políticament inconvenient i estèticament incomprensible. La moguda dels carros no ha durat ni quaranta-vuit hores perquè l’Ajuntament de Barcelona ha estat prou àgil per no repetir el deplorable espectacle de Franco al Born.

El coneixement d’aquests fets, més enllà de l’ofensa o de la vergonya que pugui suscitar en el terreny simbòlico-nacional (una qüestió de sentiments i per tant, subjectiva i relativitzable), suscita interrogants d’altra índole. Amb quins criteris es decideixen aquestes actuacions?, quanta gent hi intervé (anava a dir en xucla)?, quan costa als soferts barcelonins? Se’ns parla d’art i d’una creació feta per estudiants, però no hi ha algun filtre que separi el gra de la palla? Només cal llegir-se l’explicació que acompanya aquesta performance per adonar-se de l’aixecada de camisa que tot plegat suposa. Per què uns carros de supermercat carregats de totxos i troncs per cremar (sic) mereix els privilegis de tot ordre de què ha gaudit?

Pobra Barcelona, en mans d’un progressisme mal entès, el de les idees estrafolàries, el d’épater le bourgeois (si és que encara en queden), el de canviar-ho tot justament perquè res no canviï. Avui és 12 de febrer, el dia de la patrona barcelonina. Encara bo que la corporació municipal torna a parlar de Santa Eulàlia i no de La Lali com va fer fa uns anys. Almenys acaben rectificant en algunes coses: siguem justos i reconeguem-los-ho.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Final de la guerra del 36 a Tarragona

Del 15 de gener al 17 de febrer. Com en anteriors edicions, al voltant de la data del final del conflicte bèl·lic a Tarragona, el 15 de gener de 1939, diferents institucions i entitats culturals han programat tot un seguit d’activitats de difusió per ajudar a conèixer què va succeir abans i després del final de la Guerra Civil a la nostra ciutat.

> Descarregueu-vos el programa d’actes aquí

[Imatge: www.tarragona.cat]

L’any que ve no l’altre

Us imagineu que en el darrer moment s’haguessin ajornat els passats Jocs Olímpics de Rio (del 2016 al 2017) o els propers de Tòquio (del 2020 al 2021) quan ja estigués tot a mig fer? Bé doncs això és el que acaba de passar amb els Jocs del Mediterrani de Tarragona, que havien de celebrar-se el 2017 i que s’han postergat Deo juvante per al 2018.

Les voluntarioses explicacions de l’alcalde Ballesteros, fent de la necessitat virtut i insistint en que el 2018 “si que sí” i que seran els millors Jocs del món mundial, no han aconseguit evitar una profunda sensació de vergonya ciutadana col·lectiva. Les culpes i les responsabilitats del fracàs poden repartir-se de forma desigual entre els diferents actors d’aquesta tragicomèdia, i inclouen l’Ajuntament i l’entitat organitzadora (que van donar com a blat un finançament que no era al sac), les administracions públiques (començant per l’estat espanyol que, oh sorpresa! no ha transferit els milions promesos), la pròpia ciutadania (que va rebre sense entusiasme la nominació i ha contemplat amb desgana el curs dels esdeveniments) i finalment el sector privat (que, vist el panorama, ha estat reticent a afluixar la mosca, vaya uns).

La moral d’aquesta història és senzilla: les coses s’han de fer bé i pensar millor, i si no s’està segur de portar-les a bon port (a nivell organitzatiu, financer o d’implicació ciutadana), millor deixar-les córrer. Però deixar-les córrer des d’un principi, no ara que està tot empantanegat i a mig fer.

[Imatge: @elchicotriste; www.circdetarragona.com]

Els millors croissants

La pastisseria Conde, al carrer Hospital de Tarragona, compleix aquests dies cinquanta anys. Exemple de negoci familiar plenament integrat a la ciutat, l’establiment destaca per l’alt grau de qualitat en la matèria primera dels seus productes, tal i com ha assegurat el seu fundador en un reportatge a la cadena televisiva comarcal. També els caracteritza una constant renovació del negoci, amb la introducció de nous formats comercials i amb la innovació en els productes ofertats, mai en detriment de la fidelitat a les tradicions. La meva mare (que per cert avui fa quatre anys que ja no és entre nosaltres) era addicta a esmorzar-hi amb les amigues, tots els dissabtes. Assegurava que a la pastisseria Conde es feien els millors croissants de Tarragona. Quanta raó tenia! Que pugui continuar així cent anys més!

Dies laborables

Amb una mica de sort, avui serà el darrer 12 d’octubre esperpèntic, amb jutges prohibint a ajuntaments obrir les seves dependències, manis unionistes amb cartells plens de faltes d’ortografia o l’inefable Albiol blasmant la xuleria (ell!) dels regidors de Badalona. Llegia ara una piulada al Twitter que resumeix molt bé la situació: es faci el que es faci, es celebri o no, s’acatin les decisions judicials o no, el fet és que hem aconseguit que la denominada Festa de la Hispanitat sigui especial, això és el que els treu de polleguera.

Abans que el 12 d’octubre sigui laborable, però, una altra festa pot desaparèixer i és que l’Ajuntament de Tarragona ha decidit que l’any que ve, com que el 23 de setembre (la patrona Santa Tecla) cau en dissabte, traslladaran la festa al dilluns següent. A efectes pràctics això pot significar un bon enrenou perquè totes aquelles persones implicades en les celebracions festives (seguici popular, castellers, actes religiosos…) que treballin en botigues o altres centres que normalment obren els dissabtes hauran de fer mans i mànigues per arribar a tot arreu. La disconformitat ciutadana amb la mesura no s’ha fet esperar, des de la marxa enrere d’ERC i la CUP, grups que en un primer moment havien acceptat la decisió, fins a l’obertura d’un compte a change.org demanant a l’Ajuntament que la reconsideri. S’han proposat arribar a 1.000 signatures i en aquest moment en porten 783. Els ajudem?

Les super-illes del super-Ajuntament

L’Ajuntament de Barcelona ha tingut a bé implementar, a títol experimental (ai, els experiments!) una super-illa al Poblenou. Resumint molt, es tracta de delimitar nou illes de l’Eixample, restringir-ne el trànsit rodat i alliberar espai per posar-lo a disposició (retornar-li, de fet) del vianant. El rodatge dels primers dies d’aquesta provatura ha estat diguem que molt millorable.

Millor que no jutgem aquesta idea i la seva aplicació de forma precipitada. No es tracta de cap “colouada” ni d’una ocurrència del Partit Comunita, perquè qui va posar en consideració les super-illes com a possible solució a problemes de mobilitat, contaminació i recuperació ciutadana de l’espai urbà va ser l’alcalde Trias (en honor a la veritat, cal dir que, al seu torn, la primera idea és de tècnics de l’època maragalliana, si no vaig errat).

Deixats de banda els prejudicis, doncs, cal dir que l’objectiu que anima la implementació de les super-illes és molt positiu: estic completament d’acord a limitar al màxim la circulació de vehicles privats pels carrers no principals de les grans ciutats i que les voreres i altres zones destinades a la mobilitat personal siguin àmplies i expedites d’obstacles o elements molestos. La super-illa oberta aquests dies , ja anava amb aquesta intenció ja, però… Aquí comencen els problemes: resulta que ha donat ben bé la impressió de que s’ha pres la decisió d’un dia per l’altre. Potser diumenge a la nit l’alcaldessa Colau va trucar a la regidora competent (és una regidora, el que no sé és si és prou competent) i li va dir: “demà a primera hora talla els carrers tal, tal i qual, posa-hi quatre senyals indicant-ho i avisa la premsa per la foto”. No va anar així, naturalment, però un intens aroma a provisionalitat i descoordinació sembla detectar-se en tot l’operatiu. Proves? Un autobús, que se suposa que estava avisat del canvi de recorregut de la línia, va quedar atrapat en una cantonada, de la qual va haver de sortir no sense dificultats. Més proves? Ningú no havia pensat en les operacions de càrrega i descàrrega en els comerços i serveis de la zona, els responsables dels quals estan més aviat indignats pels problemes que tenen els repartidors per trobar amb celeritat els seus negocis. Quan la regidora va anar al lloc dels fets a supervisar el muntatge es va trobar amb les queixes corresponents (i justificades) dels afectats.

I el vianant? Oh, sí, el vianant. Els vianants tenen ara uns quants carrers mig desangelats, amb menys vida que abans i envaïts per ciclistes que, com que s’han eliminat els carrils-bici, tenen (encara més) patent de cors. Sort que és un experiment i que l’Ajuntament està a temps d’introduir-hi totes les correccions necessàries, que no són poques a la vista de com està funcionant l’invent. Barcelona, més que mai.

[Imatge: foto Oriol Duran, www.elpuntavui.cat]

Carrers de Tarragona: Cardenal Cervantes

Conegut habitualment com Cervantes, a seques, molta gent es pensa que fa referència a l’escriptor castellà i no a Gaspar Cervantes de Gaeta, un dels cinc cardenals que ha tingut l’arxidiòcesi de Tarragona. Comença al carrer Unió, a la cantonada del qual hi ha l’agència de viatges, atenció, By The Face Group: viatges per la patilla? doncs no exactament, anar a la Riviera Maia costa 1.070 euros. Pujant pel carrer trobarem una mena de residència (Pigal) que es fa dir Hotel, i diversos ‘baretos’ (Groove, Pub Bésame, o Helvete, d’ambient gòtic). És una zona amb una certa animació, com es pot veure. Si hi ha gana, podem acudir a La Botifarra o al Pit i Cuixa (gana de menjar, vull dir).

Més amunt trobem un dels laterals del Fòrum, una vorera no massa il·luminada ideal perquè els gossos hi facin el que els seus amos els deixen fer. Al darrer tram de la via, que acaba a Cristòfor Colom, hi té la seva seu la CNT-AIT (sí, encara existeix). I, davant per davant, un garatge que havia tingut un nom ben peculiar: “El Ingenioso Hidalgo”. Si hom s’hi fixa, a la façana encara hi ha restes del rètol. Dic jo que va ser batejat així per algú que, com ja he dit al començament, es pensava que aquest Cervantes era l’autor del Quixot.

[Imatge: sepulcre del cardenal, a la catedral de Tarragona: ferransalacasasampere.blogspot.com]

Carrers de Tarragona: Frederic Mompou

[Reprenc la secció sobre els carrers de la meva ciutat: n’hi ha per donar i per vendre]

El carrer de Frederic Mompou homenatja el conegut músic català (1893-1987), com ho fan altres carrers tarragonins (Felip Padrell, Manuel de Falla o Robert Gerhard) d’un barri que no s’ha de confondre amb el que popularment es coneix com la “zona dels músics”, de la qual està allunyada. Precisament Robert Gerhard és el punt de partida d’aquesta curta via, que acaba a l’avinguda Ramón y Cajal.

Tan curta és que té ben pocs negocis: un saló de bellesa, un gimnàs, un punt d’aquells per donar-se d’alta del llum i el gas i, a l’altra banda, una corredoria (sí, una “corredoria”, sense especificar més). L’interès del carrer és un altre, i és que en un dels laterals hi ha un petit parc que passa completament desapercebut per la gent. Entre que no és gaire conegut i a la via passen pocs cotxes, aquest espai és una illa de tranquil·litat enmig del brogit de la ciutat, circumstància que s’adiu amb l’estil musical de Mompou. El parc es redueix a dos o tres bancs, amb els corresponents grafits, i una atracció per a la canalla, de singular disseny. El seu autor de ben segur no havia dormit gens bé el dia que la va crear (l’atracció, no la canalla).

[Imatge: www.nuvol.com]

 

Cent anys

Avui el pare hagués fet cent anys. La contínua constatació de que el temps és relatiu o en tot cas de que s’escurça inexorablement, no amaga un cert sentiment de vertigen al pensar que ja ha passat un segle, un segle!, des que es va produir un fet tan decisiu per a la meva vida (i per a la de qualsevol persona) com és el naixement del progenitor.

No crec que aquest bloc, per molt que s’intituli “personal”, sigui el lloc més adequat per parlar del pare i de tot el que envolta la seva figura (la relació que hi tenia, el record que en guardo). Una comprensible preservació de la privadesa m’hi obliga, fins i tot en aquests temps de tot tipus d’impudoroses exhibicions a les xarxes socials i de persistents exigències de transparència a tots nivells. Algun comentari o anècdota sobre ell ha tret el nas per aquest bloc en èpoques passades: escrit està per a la curiositat dels meus lectors. Afegim-hi ara que el fet que avui commemorem va esdevenir a la bonica població garriguenca de l’Albi, famosa per les runes del seu castell i per un petit call vora la plaça major. Conec alguns detalls del passat del poble, explicats precisament pel pare amb la seva innegable gràcia: que en un moment tenia quatre forns, de la germanofília i francofòbia del seu rector quan el pare va néixer (en el moment més cruel de la Guerra del 14) o de les picabaralles amb els pobles veïns, Cervià, el Vilosell… que a vegades es resolien amb mètodes més propis del Far-West.

Arribarà la nostra generació a celebrar els cent anys, no dels nostres progenitors sinó dels propis interessats? No ho sabem, encara que l’esperança de vida sigui de “només” vuitanta i tants anys, això si fem bondat, mengem el que toca quan toca i no ens estressem massa amb el nostre entorn, tasca francament difícil. La il·lusió d’assolir el centenari hi és, naturalment, però sospito que és un privilegi reservat a personatges com la britànica reina Mare (a qui el pare anomenava sarcàsticament “la carnissera”) o l’actriu Olivia de Havilland (a la imatge) que va bufar espelmes el passat dia 1: el pare, cinèfil reconegut, es portava onze dies amb la protagonista d’Allò que el vent s’endugué. Sí, el vent s’ho acaba enduent tot, quin remei.

[Imatge: www.oliviadehavillandonline.com]

 

Els Jocs de la Pega

Nomes falta un any perquè es celebrin a Tarragona els Jocs Mediterranis 2017, denominats “Jocs de la Fam” per la facció local anti-sistema i que jo més aviat titllaria de “Jocs de la Pega”. Entre una notòria indiferència ciutadana (res a veure amb Barcelona 1992, salvant les distàncies), neguits pressupostaris (Madrid encara ha d”apujinar’ uns milionets) i continus endarreriments de les obres i equipaments necessaris per assolir unes mínimes garanties d’èxit, el compte enrere per a l’obertura dels Jocs avança implacablement.

Com a colofó, per ara, a aquesta mediocre història, la setmana passada es va presentar el que serà la mascota dels Jocs. Ja sabeu que qualsevol club o esdeveniment esportiu necessita imperiosament la seva mascota: un personatge, una bestiola, un objecte animat… destinat al marxandatge més descarat. L’elecció ha recaigut en “Tarracvs”, una figura inspirada (com no) en la Tarragona romana i que va sortir d’un concurs escolar. Que el disseny primigeni sigui d’una criatura no justifica la poca qualitat del resultat final. El nen ben content i orgullós que estarà de la seva obra, ho entenc perfectament, però no és això: el dibuix va passar posteriorment per mans professionals i el resultat és el que il·lustra l’apunt. Fins i tot el Naranjito de la nostra joventut el supera en qualitat.

Com no podia ser d’altra manera, la presentació del ninot ha generat tot tipus de comentaris i mems a les xarxes, destacant la seva pell groc Simpson i la seva torbadora i extraviada mirada. Per cert, Tarracvs, llegit a l’inrevés és “Sucarrat”. Potser per donar la benvinguda al personatge, la nostra benvolguda petroquímica ens ha obsequiat aquest matí amb una densa fumerada negra (com la de la deixalleria de pneumàtics madrilenys) provinent de dues de les seves xemeneies. Efectivament, acabarem ben socarrats.

[Imatge: www.ara.cat]

 

La guerra de les tapes

Les tapes estan de moda i són tot un èxit. Mira si ho són que a Tarragona ja hi ha rivalitat a l’hora d’organitzar la setmana de les tapes. Per tal de confondre més al personal, els dos esdeveniments se celebren de manera quasi simultània (ara): un es diu Tàrraco Tapes; l’altre, Tarragona dTapes. En un, la tapa i la beguda valen 2,50 euros; en l’altre el mateix (ho heu endevinat) val igual. En ambdós casos donen una mena de passaport que, previ segellat de l’establiment on es consumeix la tapa, dóna dret a participar en un sorteig. L’única diferència és la cervesa patrocinadora (la mediterrània contra la indepe, per entendre’ns, no cal citar marques).

Aquesta rivalitat organitzant esdeveniments com el que ens ocupa, i sobretot la seva coincidència en el temps (que perjudica a tothom, organitzadors, patrocinadors, hostaleria i consumidors) diu molt de la poca altura de mires d’una certa Tarragona a l’hora de marcar terreny i projectar-se com a ciutat. Ja m’imagino l’escena: entrar en un bar, consumir la tapa i ensenyar el “passaport” que no toca, amb el conseqüent contratemps per l’interessat, que ni sospita que hi ha dos “Tarragona de tapes”. Alguns les diferencien pel color corporatiu: els taronges i els liles, com si fossin Ciudadanos i Podemos.

Jo vaig sortit de tapes la setmana passada amb els segons, els liles. La ruta va incloure La Nova Taverna (Plaça de la Font), La Fusteria 2.0 (Baixada de la Peixateria) i El Solet (Pare Iglesias) i els tasts foren, respectivament, un tàrtar de salmó, una fideuada 2.0 (sic) i un flamenquín cordovès. El guanyador, sense disputa, el primer. La tria, però, podia haver sigut molt més àmplia, amb noms tan suggeridors com El pollastre fantàstic, La festa de la tonyina o Todos los días sale el sol, chipirón (apte per a celíacs, per cert).

De cara a l’any que ve, què tal organitzar una activitat a la primavera i l’altra a la tardor, si no són capaços d’unir esforços? O és molt demanar?

[Imatge: tgnbarridelport.blogspot.com]

La primera vegada

A la vida sempre hi ha una primera vegada per a tot. Experiències agradables o desagradables, previsibles o imprevisibles, buscades o temudes. Avui, depassat àmpliament l’equador de la meva vida, m’he estrenat en un fet que mai no m’havia ocurregut, i per això està aquest bloc, per deixar-ne pública constància: he quedat tancat en un ascensor durant uns vint minuts ben bons.

Això de “bons” és un dir. No és que pateixi claustrofòbia però sempre és una experiència un pèl ingrata per a tothom. Encara bo que l’ascensor era modern, ampli, amb mirall i dotat d’un timbre d’alarma que m’ha posat en contacte immediat amb el servei tècnic. Però estar-se tanta estona sol, sense res per llegir o entretenir-se i, horror, sense dur el mòbil a sobre, ajuda a entendre la teoria del temps del senyor Einstein.

Entrant en detalls tècnics, s’ha de dir que em dirigia a una tercera (i última) planta i l’ascensor no només no s’hi ha aturat sinó que ha seguit pujant fins a quedar un pam més amunt del que li tocava, fet que ha provocat que les portes es bloquegessin. És curiós, perquè recordo haver tingut més d’una vegada un malson consistent en què estic en un ascensor que continua pujant després del darrer pis fins que, per horror meu, trenca el sostre. Llavors em desperto. Ànsies de llibertat? Vés a saber què voldrà dir!

[Imatge: uns il·lustres predecessors de la meva experiència, no fa massa; cadenaser.com]

Monserrat

Avui és la Mare de Déu de Montserrat i Vilaweb ha tingut la bona pensada de dedicar un petit reportatge a les esglésies, ermites i altres indrets que porten el nom de la Moreneta, i amb ella la petja de catalans, als cinc continents. La sorpresa m’ha sorgit al descobrir que una de les esglésies més antigues, amb més de cinc-cents anys d’història, es troba a l’illa canària de La Palma i fou fundada per un tarragoní. No he pogut evitar aprofundir-hi mínimament.

El tarragoní en qüestió (nascut el 1505 a Tarragona o a la Selva del Camp, segons les fonts, i mort després del 1550) es deia Marc Robert de Montserrat, fou un dels conqueridors de l’illa i figurà com un dels sis primers regidors del seu cabildo. La seva principal activitat fou, però, econòmica com a fundador d’un ingenio (és a dir, plantació i fàbrica) de sucre, a la localitat de Los Sauces, i com a encarregat de portar les obres de pujada de l’aigua juntament amb un soci anomenat Cordero. És per això que les fonts d’aigua més importants de La Palma són conegudes com Manantiales de Marcos y Cordero, actualment canalitzades i situades en uns paratges de gran bellesa (La Palma fou declarada reserva de la biosfera per la UNESCO el 1983).

Per atendre les necessitats espirituals d’amos i treballadors de l’ingenio, Marc Robert fundà el 1515 l’ermita gòtica de Nuestra Señora de Monserrat (sense t), que els anys seixanta del segle passat fou sotmesa a una profunda restauració dotant-la d’elements neoromànics i reinaugurada el 1968 (el 27 d’abril, és clar). Es tracta del temple més gran de l’illa, té tres naus, absis, montserratartesanat de fusta de teia i paviment de marbre (dreta). Sens dubte, la peça de més valor és un retaule de la Moreneta, atribuït al pintor flamenc Pieter Poubrus (finals del segle XVI), un encàrrec de l’Heredamiento de los Catalanes, patrons de l’església (a dalt, un detall).

L’església també allotja una imatge de la Mare de Déu (sota). Es tracta d’una escultura en fusta policromada del segle XVI que antigament anava acompanyada de dos angelets que serraven la muntanya, segons la coneguda iconografia mariana, i que lamentablement s’han perdut. El que no s’ha perdut és la veneració per aquella imatge, que cada 27 d’abril és portada en processó per San Andrés y Los Sauces, municipi que comparteix patronatge amb Catalunya.

virgenmonserratbustosaucespalma(1)

[Imatges: www.lapalmabiosfera.es i www.bienmesabe.org]

 

 

 

Dues Creus de Sant Jordi tarragonines

Aquesta setmana el govern ha atorgat a diferents persones i institucions la Creu de Sant Jordi, aquest guardó tan menyspreat per aquells que el voldrien tenir (i no el tindran mai) i tan respectable com altres de països com el nostre. Tenir una condecoració civil per a que la societat digui “gràcies” a qui realment s’ho mereix: això també és una “estructura d’estat” que tenen els que jo ho són o que aspiren a ser-ho.
untitled (52)
Enguany dos tarragonins (dos de cop: em sembla que no havia passat mai) han rebut la Creu. Es tracta d’Òscar Cadiach, que el 1985 es va convertir en el primer català en assolir l’Everest. També és el que més vuitmils acumula en el seu currículum alpinista. L’altre és Josep Sendra, polític (diputat i regidor, ponent de l’Estatut de Núria) i membre destacat de la societat civil tarragonina dels anys 70 i 80 (Casal Tarragoní, Òmnium Cultural i més), al darrera de les moltes i necessàries iniciatives culturals i cíviques que la ciutat demandava en aquells convulsos moments.
Enhorabona a tots dos!
[Imatges: Josep Sendra, www.tottarragona.cat, i Òscar Cadiach, www.feec.cat]

Ni Mas ni març: avui, nas

Avui és Sant Silvestre, el darrer dia de l’any, el de les curses i el bany a la platja (almenys a Tarragona), el del sorteig de la Grossa (no m’ha tocat res) i el de les preparacions per rebre, de la manera menys ridícula possible, un 2016 que Austràlia ja fa hores que coneix. Però sobretot avui és el dia que surt als carrers l’Home dels Nassos, el que en té tants com dies té l’any. Curiosa i entranyable tradició aquesta. Mentre el veia passar aquest migdia per la plaça de la Font tarragonina, després d’alguns anys de no fer-ho, pensava en el sentit d’aquest esdeveniment. És un compendi de les festes nadalenques: té la màgia del Nadal, juga amb una broma com els Sants Innocents, forma part de les tradicions del Cap d’Any i, finalment, no tindria sentit sense la presència dels nens, igual que Reis. Té tots els avantatges: no ocasiona grans problemes d’aglomeracions o de mobilitat urbana i és barat des del punt de vista de l’erari públic, qüestió gens menyspreable. Que duri anys i anys, doncs.

I parlant d’anys, toca acomiadar-se del que acaba, tant intens, memorable o oblidable (tot alhora) com els anteriors, i rebre el nou amb la mateixa il·lusió i prevenció (també alhora) que els anteriors. Acaba en setze, com els jutges dels castellanoparlants. Serà indicatiu d’alguna cosa? Bon any nou a tots els lectors del bloc.

[Imatge: rellotge de l’Ajuntament de Tarragona, foto Eva Hidalgo, www.cadenaser.com]

Ja torna a ser Nadal

Ja torna a ser Nadal. Unes eleccions parlamentàries i una transcendental assemblea política, col·locats en el calendari de forma gens innocent, no aconseguiran fer-nos oblidar la commemoració del naixement de Jesús. Ja torna a ser Nadal. Bé prou que ens en fan memòria contínuament, de forma tenaç, els mil missatges convidant-nos a buidar les nostres butxaques en la seva doble faceta consumista o solidària. Ja torna a ser Nadal. De nou hem hagut de fer front a les polèmiques de cada any, que si llums als carrers, que si els pessebres han de ser així o aixà, que si tió o reis. Ja torna a ser Nadal. Ja hem superat amb èxit la fatigosa Marató de TV3, la insofrible cantarella dels niños de San Ildefonso i l’estressant compra dels regals, i n’hem sortit amb vida.

Ja torna a ser Nadal i toca viure’l i gaudir-ne. Pau i felicitat per tothom.

[Imatge: pessebre instal·lat a la plaça Major de Mataró el 2012; unamicadetotarreu.com]

El dia de la comuna

Avui, 19 de novembre, és el World Toilet Day. Dit en anglès queda més fi, però és el Dia del Vàter, de la Comuna, de l’Excusat o, posats a fer país (encara hi ha combat, companys i companyes), el Dia de Cal Felip. El va instituir fa alguns anys l’ONU i, malgrat que cridi l’atenció i pugui ser objecte d’acudits o brometes més o menys encertades, el cert és que es tracta de quelcom tan seriós com fer conscienciar a la societat de que encara hi ha molta gent que no disposa d’un adminicle d’ús habitual entre nosaltres des de fa dècades. En efecte, a molts països encara és habitual fer les necessitats (observeu amb quina elegància he evitat el mot cagar) en latrines antihigèniques, en incòmodes forats en qualsevol racó de les cases o, com els nostres avantpassats prehistòrics, al mig del camp.

Bé, potser sí que aquest Dia es presta a alguna facècia o comentari irònic. L’actualitat no podia ser més oportuna en aquest sentit. La ciutat de Barcelona s’ha afegit a la commemoració del World Toilet Day omplint l’aire i les narius dels seus habitants d’unes misterioses olors molt semblants a la que desprèn la matèria orgànica que tothom deixa anar al vàter. Si la pudor que feia l’aire barceloní tant ahir com avui és digna de prime time televisiu és perquè n’ha de ser molt, de desagradable. La pregunta del milió, és a dir, d’on venen aquestes aromes, no sembla que hagi tingut resposta convincent fins ara. Descartada una fuita de gas o similar, es va apuntar que venia dels horts del Baix Llobregat, cosa ben poc plausible si pensem que la superfície a conrear (i per tant, a abonar) en aquella comarca és lamentablement petita, i no crec que la matèria incorporada a la terra causi cap estrall olfactiu. D’on ve l’olor? Formarà part de la guerra bruta, mai millor dit, de l’unionisme, desitjós de crear més mala maror de la que nosaltres mateixos ens creem? Potser ens quedarem amb les ganes de saber-ho. O potser acabarà essent un tema per Cuarto Milenio.

[Imatge: kwinoja.wordpress.com]

L’illa dels llangardaixos (i 2)

* Continuem el periple per la desconeguda illa d’El Hierro. Avui toca conèixer la part meridional, menys poblada que la resta. Hi té molt a veure, és clar, la naturalesa volcànica del territori, que fa que l’única població d’un cert renom sigui La Restinga. Dic renom perquè aquest nucli es va fer famós fa quatre anys al veure’s directament afectat per l’erupció d’un volcà submarí davant mateix de la costa. Segurament molts recordem les imatges de fumeroles a l’aigua, pedres volcàniques flotant-hi, habitants angoixats per l’esdeveniment i mobilitzacions d’equips d’emergència.

* Al final la cosa no va anar a més, però va ser l’excusa per muntar a pocs quilòmetres del lloc un Centre d’Interpretació Vulcanològic (imatge de dalt), que ofereix informació bàsicament audiovisual del que són aquests imprevisibles fenòmens de la naturalesa. La visita al lloc es complementa amb un passeig per la zona, on t’expliquen per què l’acció dels volcans i de la lava ha produït l’espectacular paisatge que tenim la sort de contemplar (el dia, a diferència d’ahir, és assolellat).

* Incidències geològiques a banda, La Restinga és una tranquil·la població costanera dedicada bàsicament a la pesca i al turisme. Dinem en un dels molts restaurants de la zona especialitzats en peix. A la carta hi trobo una sorprenent catalufa, però prefereixo cruspir-me un deliciós alfonsiño amb papas arrugás. De postres, la millor pinya natural que he tastat en ma vida. La jornada és rodona perquè acaba amb un bany en una zona del petit port habilitada expressament per a aquesta activitat (imatge de sota).

images (30)

* El tercer dia toca tornar al nord i visitar el museu Guinea i el Lagartario. El museu és, en realitat, el que ha quedat del primer poblat europeu d’El Hierro. Una visita guiada mostra cabanyes de diferents èpoques, amb elements de la vida diària (mobiliari, roba, estris de cuina…). Al costat mateix es troba el Lagartario, petit centre dedicat a la cria en captivitat d’un llangardaix gegant endèmic de l’illa (imatge de sota) i que es creia extingit fins que un dia un pastor va descobrir-ne un exemplar. Allí els tenen, en una mena de terraris, quiets i inexpressius, a l’espera del dia de poder-los deixar en llibertat.

* Llibertat. De moment, no podrà ser. Massa perills fora de les quatre parets de vidre on estan reclosos.

imagesNRPO3I7S

[Imatges: eldia.es, canariasactual.com, canarias7.es]

L’illa dels llangardaixos (1)

He estat alguns dies a l’illa canària d’El Hierro. Aquesta és la crònica de la descoberta d’un territori petit i sorprenent.

* El primer encant d’El Hierro és la seva escassa colonització turística. Parlo del turisme de masses, de platges bigarrades, de souvenirs, de discoteques, de soroll, de banalitat i d’ordinariesa. La raó? Com aquella cançó de quan jo era jove, aquí no hi ha platja, sinó roquissars i penya-segats, herència de l’origen netament volcànic de l’illa. Tampoc hi destaquen grans monuments per anar-hi a fer pacients cues i absurdes fotos. És tota una altra cosa, i que duri.

* Dediquem el primer dia a recórrer en cotxe l’illa. El destí ens reserva un temps realment boig perquè en poca estona patim fred, calor, boira, vent i una pluja intensíssima. El primer punt d’interès és Valverde. Ambient de poble, tranquil·litat i quietud, encara que sigui la capital de l’illa. Visita a l’església de la Concepción (imatge de dalt) i a una botiga que fabrica quesadillas, unes postres un pèl embafadores fetes amb formatge de cabra. Em crida l’atenció un retrat en un carrer que sembla més aviat una 20151016_105700 (3)petita capella (imatge de la dreta). És en recordatori del senyor Terencio, l’amo de la cadena de supermercats del mateix nom, exemple de selfmade man local.

* D’allí marxem cap el Mirador de la Peña, afaiçonat pel conegut artista canari César Manrique, talaia de 700 metres des de la qual es divisa la costa nord, coneguda com El Golfo (imatge a sota). Costa de distingir, però en un sortint s’endevina una edificació: es tracta de l’hotel més petit del món, segons el llibre dels rècords. Tinc entès que hi ha una llista d’espera de mesos per poder allotjar-s’hi i intentar dormir amb el previsible soroll de fons de les onades. Passo.

20151016_132308 (2)* La ruta ens porta cap a l’oest per carreteres plenes de corbes, i sense quitamiedos, però el paisatge espectacular, tant el terrestre com el marítim, venç qualsevol neguit automobilístic. Estem al sabinar, amb els seus arbres (savines, és clar) capriciosament recargolats per acció del vent. Seguim. Quan dic que la ruta ens porta a l’oest ho dic de forma ben literal. El punt més occidental d’El Hierro ho és també de l’estat espanyol i per aquí passava antigament el meridià 0 (el que ara passa per Greenwich i per la Meridiana), com oportunament recorda un indicador. Completa la visita de la zona el far d’Orchilla, solitari i altiu.

(continuarà)

[Imatges: fotos de l’autor]

Amb mostassa o sense

La precampanya a les eleccions municipals a Tarragona comença a donar saboroses notícies per distreure la respectable ciutadania. La darrera l’ha protagonitzada el cap de llista per Convergència i Unió, Albert Abelló, que no ha trobat millor manera de promocionar la seva encara no prou coneguda candidatura que venent salsitxes al mig del carrer. Així, com sona. L’home va amb una mena de carretó de venda ambulant, s’instal·la a llocs electoralment estratègics (un mercadet, l’entrada a un camp de futbol…) i es posa a vendre salsitxes de Frankfurt.

La iniciativa és molt i molt cutre (s’escauria millor “cutre-salsitxera”), però perfectament esperable en el món de la comunicació política, on el que no corre vola com es diu vulgarment, de manera que si Abelló volia la foto i el flaix informatiu ja els ha tinguts. Però ha tingut més coses, degradant una miqueta més, si cal, el baix nivell amb què la política partidista ens obsequia als soferts electors. A l’Ajuntament, socialista, li ha faltat temps per denunciar el salsitxaire convergent per preparar aliments a la via pública sense el corresponent permís, a la qual cosa Abelló ha contraatacat dient que es fiquen amb ell per raons purament polítiques i que no és l’únic que es dedica a activitats d’aquest tipus sense tenir tots els papers en regla.

Probablement tant l’administració municipal com el candidat convergent tinguin la seva part de raó, però, què voleu que us digui, Abelló fa un flac favor a la seva pròpia causa no respectant (aparentment) la normativa que haurà de fer complir si algun dia arriba a la poltrona, a la cadira perdó, d’alcalde. I parlant de flacs favors, veient quina és la imatge dels polítics en l’actualitat, tampoc sembla una idea genial posar-se a vendre productes derivats del porc al mig del carrer.

[Imatge: foto Judit, www.elpuntavui.cat]

 

La nena maca

Falten cinc hores i escaig per encetar el 2015, un any que promet ser bo si ens fiem de la saviesa popular. El 15 és la “nena maca” en el joc del quinto (o del bingo) i els espanyols tenen l’expressió “estar del quince” per dir que quelcom és exquisit, superior o extraordinari. Amb el sincer desig de que per a tots i per a tothom, nació inclosa, aquest any sigui la nena maca i culminem el que tant de temps hem somiat, us desitjo un molt bon 2015.

[Imatge: rellotge de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona; passioperbarcelona.blogspot.com.es]