Estimar la justícia, odiar la iniquitat

Ahir a la tarda es presentà al Seminari de Tarragona el llibre Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni fidel (1943-2013), recull de les conferències que fa tres anys es feren amb motiu del setantè aniversari de la mort del recordat eclesiàstic cambrilenc. Bona taula d’oradors: l’arxiver Manuel Fuentes, l’arquebisbe Pujol, l’historiador Solé i Sabater i l’editor de l’obra, Manuel Rivera. Especialment interessant el tercer, ben conegut de fa anys a través de llibres i d’intervencions en tota mena de mitjans de comunicació per la divulgació dels anys trenta, aquest període de la nostra història tan dramàtic de recordar i difícil d’abordar amb objectivitat. Tant Solé com Fuentes van posar de relleu la complexa situació, paradoxal fins i tot, amb què es va trobar un sector de la nostra societat que participava doblement del catolicisme i del catalanisme i que, en definitiva, patí una persecució també doble. El cas més paradigmàtic seria Carrasco i Formiguera si bé ahir, per raó del lloc on ens trobàvem, els intervinents i el protagonista del llibre, de qui es parlà va ser del cardenal Vidal i Barraquer, aquell personatge mirat amb recel per les autoritats republicanes però també per la poc evolucionada Església espanyola, perseguit pel faisme revolucionari, crític amb la carta col·lectiva de l’episcopat, que no signà i mort a l’exili per “estimar la justícia i odiar la iniquitat”

El record popular del cardenal Vidal va tenir un moment culminant el 1978, quan les seves despulles tornaren a Catalunya, procedents de l’exili suís, per ser enterrades a la catedral tarragonina. Aquella data, viscuda amb gran intensitat col·lectivament, en un moment de plena recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions catalanes, la recordo especialment. El trist periple del “Cardenal de la Pau”, com se’l coneix, acabava amb tota justícia a la diòcesi que governà, deixant-nos el mestratge del que hauria de ser un prelat: independència política, prudència en el govern, amor al país i a la llengua. Em pregunto com cotitzen aquests valors en l’actual jerarquia eclesiàstica catalana.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Foc ben poc joliu

Tornen a acumular-se les males notícies a la nostra soferta Europa. Intercalats entre diversos atemptats presumptament de filiació político-religiosa, dos dramàtics accidents han costat la vida a més d’un centenar de persones, i tots dos han tingut per protagonista el foc: l’edifici de Londres i les muntanyes de l’interior de Portugal. Els fets no han tardat en desfermar les protestes i la cerca de responsables i culpables. Com és la gent! No parlo de la desesperació dels afectats en les primeres hores, sinó d’aquesta pràctica tan habitual de picar ben amunt quan passen coses d’aquestes. Li ha tocat a Theresa May: potser sí que és reprovable la poca celeritat en fer costat a les víctimes, però també caldria tenir en consideració que les darreres setmanes no estan essent gaire plàcides per ella. No l’estic defensant, off course, però que l’edifici estigués recobert d’un material concret no sembla que ho hagi d’assumir ella personalment. Ja ho decidiran les investigacions que toquin. A Portugal, igual, i perdó per la rima. Aquí, com que el primer culpable va ser la mare naturalesa, en forma de “tempesta seca” com s’han encarregat d’explicar molt bé els meteoròlegs de TV3, els dards contra el govern de torn ho han estat per no tenir ben organitzats els operatius d’emergències, que no van poder evitar unes carreteres convertides en esgarrifoses trampes mortals. Un govern, per cert, d’esquerres, tot el contrari del de la senyora May: en aquest deplorable joc de llançar-se en cara les culpes, tothom rep.

Canviant de terç, aquestes notícies sobre focs devastadors ens arriben en el pitjor moment, quan tothom es prepara per rendir-li l’anual homenatge. Mana el calendari i s’apropen revetlles, fogueres i focs artificials, amb el seu doble missatge d’experiència tradicional (a preservar) i de pràctica perillosa (a prevenir). Que el foc té tirada en la nostra societat és un fet indiscutible. Ara, a Tarragona s’està intentant recuperar les falles, que als anys trenta van tenir un cert predicament. És d’esperar que si finalment reneix aquest fenomen (dir-ne tradició és exagerat), tota precaució sigui poca i que el foc joliu, com diu aquella cançó tan cumbaià, cremi, cremi amb gran delit. I ens alegri la nit, clar.

[Imatge: falla a Tarragona, 1933; foto Chinchilla, delcamp.cat]

El mossèn que sempre va ser el mateix

Commemorem enguany el centenari del naixement, a l’Espluga de Francolí, del capellà i escriptor Ramon Muntanyola i Llorach. Per aquest motiu s’han organitzat multitud d’actes arreu del territori on va desenvolupar la seva intensa activitat pastoral i literària, com per exemple la conferència d’avui al Seminari tarragoní impartida per Manuel M. Fuentes, director de l’arxiu diocesà, i presidida per l’arquebisbe Pujol i David Rovira, alcalde espluguí.

A Mossèn Muntanyola li va tocar viure una joventut plena de peripècies, incloses la seva detenció durant la guerra, l’assassinat de diversos familiars, un exili a França i una estança a Mallorca, a la zona franquista, abans de ser ordenat i destinat a diverses poblacions de l’arxidiòcesi. Malgrat aquestes vicissituds, el seu tarannà sempre va ser de concòrdia i de reconciliació, en la línia del cardenal Vidal i Barraquer, de qui va ser biògraf. Buscà la proximitat amb els feligresos i una de les eines per aconseguir-ho fou l’impuls de diverses publicacions, com un Full parroquial o la revista Ressò, sempre en català. La defensa i promoció de la llengua va ser una altra de les constants de Muntanyola, que es concretà en una remarcable producció poètica que culminà amb el nomenament com a mestre en gai saber en uns Jocs Florals. La seva darrera destinació diocesana, als anys 60, fou Salou. Com que ell provenia de pobles més petits i rurals i anà a un lloc que començava a destacar com un important punt d’atracció turística, hom assegura que va afirmar: “he passat del cul del món a un món de culs”. Si non é vero, é ben trobato.

Com ha recordat Fuentes a la conferència d’aquesta tarda, Muntanyola va passar a la posteritat com un home que “sempre va ser el mateix”, és a dir, conservà les seves qualitats humanes, literàries, de servei a la seva gent i de fidelitat al seu país i a la seva llengua. Tot un exercici de coherència, virtut de la qual n’està tan mancat el món dels nostres dies.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

 

 

Confusions sexuals

És curiós el que passa amb l’Església catòlica a la nostra societat. Com menys influència té, més transcendència li donem als actes o afirmacions que protagonitza, especialment quan no agraden a una majoria. En el fons és un reconeixement implícit de que tenim por que la multisecular institució religiosa sigui més determinant a les nostres vides del que és en realitat.

Em refereixo, és clar, a la darrera notícia protagonitzada pel desconcertant bisbe de Solsona, Xavier Novell, que ha tingut l’ocurrència d’endinsar-se en el procel·lós món de la sexologia i la psicoanàlisi tot afirmant en un document que “Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”. Tot plegat hauria d’haver quedat en el que és: una opinió expressada en el si d’una confessió religiosa concreta, en el marc de dos drets fonamentals: el de creença i la llibertat d’expressió. Hauria d’haver quedat en això i tal dia hagués fet un any, però no, ha calgut donar-li el més desproporcionat dels altaveus: sorollada a les portes de l’església per part de l’activisme LGTB, versió 2.0, innòcua declaració de persona non grata per part d’algun ajuntament i denúncies per homofòbia.

Siguem una mica seriosos: les afirmacions de Novell poden ser, i ho són, equivocades, antiquades o fora de lloc, poden ocasionar menyspreu, gràcia o indiferència, s’hi podrà estar d’acord o no, però no són en cap cas una mostra d’homofòbia perseguible o condemnable. Ni mereixen mogudes populars, ni mocions als ajuntaments ni cap sanció administrativa per part de l’organisme competent en la matèria (que serien 300 euros de multa, ja veus tu). La lluita contra l’homofòbia és tota una altra cosa i es lliura en altres camps: contra el bullying a les escoles, contra la discriminació en segons quins àmbits laborals, contra les agressions físiques en l’espai públic, contra determinats sectors socials intolerants… I no diguem si traspassem les fronteres: aquí el camp per recórrer és enorme i la lluita, titànica.

Quan abordem el tema d’una actuació desafortunada de l’Església catòlica, com és el cas que ens ocupa, sempre s’ha d’acabar traçant un paral·lelisme i formulant la mateixa pregunta que mai no obté resposta: si l’afirmació naftalínica del bisbe Novell ha merescut aquestes reaccions enragées del sector progre de la nostra societat, quina no hauria de ser la reacció contra les prèdiques de certs imams a les mesquites, justificant autèntiques salvatjades medievals? Per què és tan escandalosa una opinió sobre sexualitat simplement passada de moda i en canvi tothom calla davant dels fets (no paraules) de les versions més extremistes de la religió germana? Us ben asseguro que els gais que moren lapidats o llançats de dalt d’una torre en alguns països islàmics haguessin estat encantats de patir una “confusió en la seva orientació sexual” per culpa de la “figura absent” dels seus respectius pares, en lloc de patir el tràgic final que van tenir.

[Imatge: www.elperiodico.com]

I la vaca fa mu

En l’inexorable procés d'”humanització” creixent dels animals, propi de les darreres dècades, al goril·la Floquet de Neu o a la carpa Juanita caldrà aviat afegir la vaca Margarita en el selecte club de bèsties nostrades dignes de passar a la història o, qui sap, de tenir entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana.

L’esmentat bòvid, com és ben conegut, està protagonitzant aquests dies una d’aquelles notícies que abans en dèiem “d’interès humà”, només que en aquest cas és “d’interès animal”. Resumint molt, la Margarita no té els papers sanitaris o veterinaris en regla i, dura lex, sed lex, ha de ser sacrificada. La societat civil, cada vegada més sensibilitzada i conscienciada en favor dels drets dels animals (vist que amb els de les persones ja no hi ha res a fer), s’ha mobilitzat amb les armes a l’ús (xarxes socials, signatures, etc.) per indultar-la.

Jo, que no sóc gens d’animals, però gens, estic plenament a favor de salvar la vida de la pobra Margarita, digui el que digui la reglamentació (segurament europea). No acabo d’entendre a què treu cap el sacrifici de l’animal, sempre que estigui controlat i aïllat de qualsevol perill potencial de malaltia o contagi, objectiu m’imagino d’aquesta rígida legislació. Lamentablement, el col·lectiu de suport no ha ajudat per ara a què les coses acabin bé, perquè ha traslladat la vaca de Tortosa a Marçà, sense demanar cap permís. Han tirat pel dret. Totes les consideracions per un únic animal; les mateixes que no es tenen per la humanitat en general. Crescut en la convicció de tenir tota la raó, el lobby animalista hauria d’entendre que la vida i el benestar dels animals, plenament defensables, tampoc han de ser sempre un valor absolut al qual sotmetre qualsevol mena de consideració.

No dubto que la Margarita acabarà salvant-se, però si no és així, preparem-nos perquè la venjança del PACMA power pot ser terrible.

[Imatge: www.diaridetarragona.com]

‘Bic Naranja escribe fino’

Avui toca solidaritzar-se amb els treballadors de la fàbrica de Bic Graphic de Tarragona, que aquests dies estan en lluita contra l’ERO que ha plantejat aquesta multinacional, una decisió que suposaria l’acomiadament del 36% de la plantilla.

No és usual que en aquest bloc es toquin temes laborals o sindicals, però avui cal fer una excepció perquè l’empresa que protagonitza aquest apunt té una significació molt especial per a mi. De fet, la Bic és la “culpable” de que un barceloní com jo es convertís en tarragoní, aviat farà 49 anys, quan els treballadors de les oficines que l’empresa tenia al carrer Maestro Falla de Barcelona, entre ells el meu pare, foren obligats a traslladar-se a la fàbrica de Tarragona, al Polígon d’Entrevies, rodeados de campo donde respirarán aire puro segons els va assegurar un directiu, no sabem si amb conyeta o què.

La Bic és coneguda sobretot pel seu producte estrella, el bolígraf, present a cases, negocis i escoles (Bic Naranja escribe fino, Bic Cristal escribe normal), un invent que no derrama, ni derrapa (no com les porqueries que fan ara) i que va estar no sé quants anys mantenint el mateix preu, segons publicitaven. Al Bic Cristal el van seguir altres estris de papereria, com el bolígraf de quatre mines (molt gruixut i on el verd no s’usava mai) o els retoladors de deu colors, per passar després a una variada i insospitada gamma de productes: encenedors, maquinetes d’afaitar, samarretes… fins i tot planxes de windsurf.

Aquella època d’esplendor de la Bic ha passat a millor vida i el negoci, sotmès com tots a les servituds de la globalització econòmica, es veu obligada a prendre decisions difícils i potser inevitables. Es busca un pla de viabilitat, nous productes, línies innovadores… Tot serà benvingut si afavoreix la plantilla de treballadors en risc de perdre el seu lloc de treball. El meu pare podia haver estat un d’ells: només per això ja compten amb la meva solidaritat.

[Imatge: www.bicworld.com]

Superant un altre port de muntanya

Ens informen que la Volta Ciclista a Catalunya, que aquests dies recorre carreteres, ports i revolts de la nostra geografia, ha decidit canviar el protocol de lliurament de premis al final de cada etapa, tot prescindint de la figura de les hostesses, aquestes xiques joves i de bon veure (sempre segons una presumpta apreciació majoritària de la societat) que no tenen altra funció que fer dos petons a l’esforçat guanyador i lluir bodi i somriure profidén. Les dues hostesses han estat substituïdes per un hereu i una pubilla de la població que hostatja l’esdeveniment, en un lloable intent de preservació de les nostres tradicions.

Ho trobo molt bé. La figura de la hostessa, amb aquell posat forçat i sense utilitat aparent, com de gerro amb flors o de mona de Pasqua, és una figura a deixar enrere pel que té discriminatori i xaró, i celebro que un esdeveniment esportiu tan conegut com el nostre sigui un abanderat en l’eliminació d’aquestes pràctiques. És d’esperar que altres conteses esportives similars, penso en el Tour o la Vuelta però també en la Formula 1 o les grans lligues europees de futbol acabin adoptant decisions similars, si no ho han fet ja.

Ara, que si realment volem que l’esport entri al segle XXI, pel que a l’igualitarisme sexual es refereix, potser que fóssim coherents al cent per cent i no féssim discriminacions, almenys en els esports col·lectius. Meitat homes i meitat dones als equips de qualsevol disciplina esportiva. Si es fa a les llistes electorals, si es pretén fer als consells d’administració de les grans empreses, per què no s’hauria de fer en un equip esportiu? Aquí no hi ha d’haver paritat? Per què no?

[Imatge: www.purociclismo.es]

‘Incerta glòria’

Mai no he llegit la novel·la de Joan Sales en què s’ha basat la pel·lícula d’Agustí Villaronga (i d’Isona Passola, que sempre és rere tot projecte cinematogràfic català de pes), i això no deixa de ser un avantatge a l’hora de veure-la i valorar-la. Així un s’evita, ja se sap, establir una comparació que esdevingui frustració en contemplar un resultat que poc té a veure amb el que hom s’havia imaginat en llegir l’origen d’una pel·lícula. Pel que he llegit, la Incerta glòria de Villaronga està basada només en una part de l’obra de Sales, que hi falten personatges i que no es centra prou en les complexes intencions del seu autor per reflectir els neguits existencials d’una època especialment difícil de la nostra història. Tampoc no és una pel·lícula bèl·lica, ni de guerra, sinó que passa a la guerra, que és molt diferent.

Però tot això no és cap handicap per a qui vegi la pel·lícula sense haver llegit la novel·la, com és el meu cas. Tot el contrari, em va semblar una trama apassionant (una mena de combinació de dos triangles amorosos en un escenari particularment depriment, un poble prop del front d’Aragó) magníficament protagonitzada i amb una insuperable caracterització. Capítol a banda mereixen les localitzacions: no són només els casalots mig derruïts (alguns exteriors són a Belchite, crec), també la Barcelona de 1937, els refugis, l’Hospital de Sant Pau i fins i tot el metro (amb una escena en un vagó improbablement silenciós). El final, amb els títols de crèdit, és simplement impressionant.

En resum, estem davant un altre Pa negre, de projecció i consum necessaris per a enaltir la nostra literatura i el nostre cinema i posar-los a l’altura que mereixen.

[Imatge: incertagloria.cat]

Dia Mundial de la Poesia, 2017

[Avui és el Dia Mundial de la Poesia. Heus-ne aquí una]

Vedla: reposa en apacible calma,
en soledad gratísima y amena,
en su campiña se engrandece el alma

y entre sus muros de piedad se llena.

 

Elévanse sus templos seculares

en la atmósfera azul tranquila y pura

y penden sobre ciclópeos pilares

las formas de su vieja arquitectura.

 

Solamente la voz de la campana
turba el silencio de su fértil llano
cuya volátil vibración cercana

la fe le infunde al corazón cristiano.

 

Los vientos de las zonas tropicales
en armoniosas ráfagas cimbrean

los laureles, y chopos, y nogales,
que sus anchos caminos hermosean.

 

¡Cuán vasta y esplendente es su llanura!
Piélago undoso de rasantes mieses;

en el invierno alfombra de verdura,

campo de oro en los estivos meses.

 

José Tabares Bartlett: “La Laguna” (fragment)

 

[Imatge: monument a Tabares, San Cristóbal de La Laguna; Viquipèdia]

El còmic més vist

Avui el TBO fa cent anys. Per a les noves generacions (els mil·lenials, es fan dir) la referència a aquesta publicació infantil ha de ser històrica sinó antediluviana, això suposant que n’hagin sentit a parlar: era un còmic que, fins que no es va generalitzar aquest paraula, aconseguí que el seu nom fos l’antonomàsia de qualsevol publicació amb dibuixos, fins el punt que la Reial Acadèmia acceptés tebeo en el seu diccionari (en català, els intents de normalitzar patufet o solucions similars no han tingut èxit).

Al costat del Cavall Fort i del Tío Vivo (ben diferents l’una de l’altra), el TBO és una de les publicacions de la meva infància. La compràvem cada setmana al quiosc que hi havia a la cantonada de Mallorca amb Roger de Flor, on la senyora que el regentava, abrigada amb unes mitenes per protegir-se del fred, ens la servia previ pagament de, crec, tres pessetes.

Les seccions habituals del TBO van acabar essent mítiques, com es diu ara, i aquests dies els mitjans ens les recorden: la Família Ulíses (que sempre patien incidents), Josechu el Vasco (creació del gran Muntañola) o els famosos invents del Doctor Franz de Copenhaguen (no més inversemblants que alguns artilugis que intenten vendre’ns per televisió de matinada). A mi m’agradava molt una secció que es deia “De todo un poco” i era, doncs això: una mena de miscel·lània amb acudits, jocs de paraules, curiositats, anècdotes…

Com el Patufet i com tantes altres publicacions de tot ordre, el TBO va arribar un moment que va quedar antiquat i, irremissiblement, va haver de plegar. Cada una té el seu públic, el de la generació i el de l’època que li van tocar. L’època del TBO va passar, però el TBO va fer època, si se’m permet el joc de paraules: ja hem dit que va donar nom a totes les publicacions infantils, però també a l’expressió “estar més vist que el tebeo”. No sabem si l’origen d’aquesta frase és perquè tenia molta audiència o perquè els seus continguts eren poc originals, però reflecteix la petjada que ha deixat després.

[Eustaquio Morcillón, la políticament incorrecta tira de Benejam, autor també de la Família Ulises; imatge: www.todocoleccion.net]

Tan dèbils, tan petits, tan intel·ligents

“És clar que les dones han de guanyar menys que els homes, perquè són més dèbils, més petites, menys intel·ligents”.  Aquesta frase va ser proferida l’1 de març de 2017 (no del 1917 com podria semblar), i no en una tertúlia particular entre garrulos de nivell diguem-ne limitat, sinó en seu parlamentària (europea). L’autor d’aquesta afirmació respon al nom de Janusz Korwin-Mikke, és diputat polonès i el seu currículum està trufat de mostres que deixe’l anar: comentaris racistes, fer la salutació nazi a l’hemicicle del Parlament europeu o qualificar els refugiats de “brossa humana”.

Més enllà del rebuig, l’escàndol o la condemna que puguin suscitar afirmacions com aquesta (una diputada espanyola li va parar els peus: “jo estic aquí per defensar les dones d’homes com vostè”), convé posar el focus una mica enrere. El Korwin aquest forma part d’un partit que va treure a les eleccions del seu país un 7,2 % de vots i, atenció, fou el primer partit entre els joves de 18 a 25 anys. Què ha passat a Polònia perquè la generació que, en teoria hauria d’estar més conscienciada i compromesa amb la igualtat de les persones i contra qualsevol forma de discriminació humana, aposti per aquestes formacions extremistes i polítics impresentables?

I el que val per Polònia pot estendre’s a tota Europa. L’ascens de tota mena d’ideologies (o d’absència d’elles) populistes, maniquees o “anti”, perceptible a cada convocatòria electoral, no és un fracàs en tota regla de les ideologies tradicionals, del bonisme educatiu i del progressisme ineficaç de correcció política, paritats a cop de decret i perversió del llenguatge?

Avui és el dia internacional de la dona. Un bon moment per reflexionar sobre una qüestió que a tots ens interpel·la. Demà també.

[Imatge: Parlament Europeu, www.donesdigital.cat]

 

Per què no ens tranquil·litzem una mica?

Han coincidit en l’actualitat estatal dos esdeveniments que han aconseguit crear enrenou mediàtic i social, contribuint així a fer que els temps que ens ha tocat viure siguin encara una mica més convulos. Les dues notícies van de conflictes entre maneres dispars de concebre la llibertat d’expressió, els sentiments religiosos, els posicionaments ideològics i els interessos socials.

La primera és el tour que intenta fer per l’estat, de moment amb obstacles, un autobús publicitari contra les noves polítiques de normalització de la transsexualitat des de la infància; ja se sap, allò de relacionar homes amb penis i dones amb vulva i sanseacabó. La patrocina una associació integrista catòlica d’incert finançament i fosques connexions. La pretensió d’aquesta gent està topant amb la resolta oposició dels municipis, d’ajuntament progressista tots ells, per on havia de passar la comitiva, que n’han prohibit la circulació invocant la legislació contra la discriminació LGTB.

La segona notícia és el rebombori que ha causat el guanyador del concurs de la Gala Drag de Las Palmas, amb una atrevida recreació de dues advocacions religioses catòliques (una marededéu i un crucificat). L’oposició a aquesta actuació ha estat encapçalada pel bisbe de la diòcesi que ha arribat a afirmar que quan la va contemplar va sentir més tristesa que el dia del tràgic accident de Spanair entre Madrid i Las Palmas (després ha retirat aquesta desafortunada comparació).

Les dues notes d’actualitat han generat els darrers dies, com s’ha pogut comprovar als mitjans de comunicació (no diguem a les xarxes), opinions enfrontades, airades protestes, sortides de to, amenaces d’accions judicials… en un context fortament maniqueu, intolerant i sectari.

N’hi ha per tant? La propaganda de l’autobús aquest dels penis i les vulves podrà ser (i ho és) anticientífica i reaccionària, però no acabo de veure on és el delicte “d’odi als transsexuals” que s’està brandant contra aquesta acció. Que és contraproduent i no ajuda gens a una problemàtica molt concreta (i fins ara poc coneguda) d’alguns infants, és de calaix, però ¿cal prohibir la seva lliure circulació per pobles i ciutats?

Passa igual amb el xou carnavalesc de la drag canària. És evident que haurà molestat a un sector de la població, a les seves creences religioses o els seus sentiments, però ¿cal confrontar-hi apassionades cartes episcopals o amenaces de querelles? Jo crec que no: la transgressió és part consubstancial del carnestoltes i aquest “passar-se de la ratlla” puntual pot ser contemplat amb una saludable mostra de tolerància. El número, per cert, estava molt ben treballat i era estèticament potent.

En ambdós casos s’ha posat en qüestió la llibertat d’expressió en nom d’unes idees, equivocades o no (cadascú pensa el què vol) defensades amb un excés d’intransigència o de possessió de la veritat absoluta. Per què no ens tranquil·litzem tots plegats? Per què no som més tolerants amb les maneres de dir i de fer dels altres?

[Imatge: www.laprovincia.es]

‘Elle’

Dins del cicle de pel·lícules en versió original que cada any s’ofereix a l’Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge es projectà la francesa Elle, guanyadora d’un Gaudí a la millor pel·lícula europea (i d’un Goya també, amb l’Oscar no ha tingut sort). Es tracta d’una mena de thriller psicològic (titlar-lo d'”eròtic” és una mica exagerat, malgrat la seva trama) però també amb tocs d’humor.

Michèle és una dona francesa ja madura (el lifting de la protagonista és evident) acostumada a anar a la seva i que dirigeix amb mà de ferro una empresa de videojocs. Un dia és assaltada i violada a casa seva i, en lloc de denunciar-ho a la policia es limita a esperar uns dies i comentar-ho fredament a uns amics mentre inicia una mena de joc del gat i la rata amb el misteriós agressor: pistes, suposicions… ens aniran atrapant fins el darrer minut de les dues hores que dura la funció. Tant els títols de crèdit com el plantejament de la pel·lícula ens recordaran poderosament Basic Instinct i no és cap casualitat, perquè el director d’ambdues és Paul Verhoeven.

S’ha dit que és un film femení i feminista, i hi ha bastanta veritat en això, començant pel títol i continuant per la presència constant, durant tot el metratge, de la protagonista principal. Potser per realçar aquest caràcter feminista de la cinta, els homes que hi intervenen no queden gaire ben parats: el propi agressor, el fill immadur, el pobre ex-marit, l’amant (que és el marit de la seva amiga), el gigoló de qui s’encapritxa la mare liberal… i el pare, empresonat a cadena perpètua per un assassinat múltiple.

A destacar l’actriu protagonista, Isabelle Huppert, una habitual de Claude Chabrol, que resol magistralment el seu complex paper i que “tenyeix de pèl-roig els nostres malsons fílmics” segons el ditirambe que li dedica el crític tarragoní al programa de mà. Tampoc n’hi ha per tant…

[Imatge: www.filmaffinity.com]

Com els crancs

El món al revés de com ens l’han estat venent. Resulta que els actuals formats digitals de conservació documental (sigui en discos durs o artefactes més perifèrics, sigui a això que en diuen núvol) tenen una vida útil relativament curta. Passats pocs anys es desintegraran; vaja, que s’autodestruiran, com passava en aquella sèrie televisiva de la nostra infància (Misión imposible, potser?). Jo ja havia llegit alguna cosa sobre el cas i m’havia deixat una mica estupefacte: el que, en teoria, eren avantatges (megas, o gigas, o el que sigui, de dades i d’informació que no ocupen lloc i que està a l’abast de tothom de manera instantània) no serveix de res perquè s’anirà degradant en pocs anys.

La meva estupefacció o, si preferiu, el meu neguit s’ha vist avui confirmat amb el comentari contundent d’un company de feina sobre la qüestió: “ens han estat enganyant, ens havien dit que la digitalització era la solució definitiva, i no!” ha exclamat quan, en to col·loquial, he encetat el tema de la disjuntiva entre paper i suport digital. “Encara en tenim massa, del primer”, havia dit jo, i resulta que potser la societat es veurà obligada a anar enrere, com els crancs, i apostar de nou per l’humil paper que, malgrat la humitat, els insectes o els problemes d’espai i seguretat que ocasiona, és capaç d’aguantar com un campió anys i panys, quan no segles.

La paradoxa dels formats digitals i del paper confirma una llei no escrita segons la qual com més antic és el suport documental, més aguanta: pensem en els resistents pergamins medievals o en els papirs de les primeres cultures, i ja no diguem les pedres gravades encara més antigues. No deixa de tenir gràcia: mentre s’esborren els arxius pdf de sofisticats i potentíssims ordinadors (m’imagino que per evitar-ho caldrà fer-ne còpies cada ics anys), el Codi d’Hammurabi continuarà impertèrrit amb la seva informació sense haver patit durant mil·lenis ni una rascada, com qui diu.

[Imatge: Viquipèdia]

Avui, el món d’ahir

Arriba a casa una nova publicació: El món d’ahir. En català! Rere l’invent hi ha, qui ho havia de dir, Minoria Absoluta, és a dir l’inquiet Toni Soler. En la presentació que aquest fa del primer número, defineix l’objecte de la revista com una intersecció difícil de delimitar i de batejar entre història, literatura i periodisme. Tres disciplines d’allò més castigades en els darrers temps, sobretot les dues primeres. El món d’ahir (que pren el nom de les memòries de Stephan Zweig), es proposa dignificar-les amb una edició en paper, com s’havia fet tota la vida, i per recuperar el plaer de llegir, simplement. El resultat no decep: uns articles tant allunyats de les banalitats de suplement dominical com de plumbis treballs universitaris; col·laboracions de Jordi Graupera, Eduardo Mendoza, Empar Moliner o Francesc Serés, entre molts altres; una curiosa col·lecció de mapes antropomòrfics; textos històrics d’autors tan diferents com Plini el Jove o Chateaubriand; i tot editat curosament, sense pretensions supèrflues.

M’hi he subscrit en un moment en què m’havia autoimposat rigoroses limitacions a l’entrada de paper a casa, tant per raons econòmiques com d’espai. Però no m’he pogut resistir a aquesta cita (que serà trimestral) amb la història i el bon periodisme.

[Imatge: www.tresc.cat]

Tan bon punt

M’he tornat a aficionar al Scrabble (bé, a l’Apalabrados). Com sap el nodrit exèrcit de practicants catalans d’aquest joc, la fitxa amb més puntuació i que costa més de col·locar (mira, una!) és la ela geminada. El diccionari ens ofereix al·lè com a solució per sortir del pas (si disposem de les corresponents vocals, clar), perquè és una mica il·lús (té, una altra!) pensar que un cop de sort farà que algú pugui compondre pupil·laritat o col·legatària, mots igualment beneïts pel nostre benvolgut IEC.

És un bon dia per parlar-ne: el 24 de gener el dediquem a la ela geminada, perquè avui fa 104 anys que l’Institut va publicar les Normes ortogràfiques, que fixaven quan i com s’havia d’usar el punt volat. Preciosa singularitat de la nostra llengua per uns, dificultat innecessària per altres, la ela geminada és la primera candidata a patir incorreccions de tota mena, el punt baix, el guionet, les eles separades… i ja no parlem de la (no) manera de pronunciar les paraules tocades amb aquesta peculiaritat.

Esperem que el punt volat no corri la mateixa sort que la majoria dels diacrítics, sacrificats per l’Institut a l’altar d’una mal entesa simplicitat que l’únic que fa és desnaturalitzar encara més la nostra llengua. Una decisió ben equivocada per il·lògica (i tres!).

[Imatge: lexicografia.blogspot.com]

 

Quina casualitat

Remarcable l’exercici de normalitat democràtica que vam contemplar ahir a la televisió. El president Puigdemont sotmetent-se en directe i durant tres llargues hores a les preguntes de ciutadans. És obvi que no el van interrogar sobre el temps que faria l’endemà o si prefereix les corbates a ratlles o llises: les inquietuds dels intervinents anaven per una altra banda, com era de preveure: economia, treball, beques, sanitat, pensions… també el procés sobiranista. Em pregunto si altres presidents, en altres latituds (no miro a ningú) acceptarien acudir a un format similar. Carles Puigdemont se’n va sortir prou bé: si es tenen apresos els grans temes de govern i es dominen les arts escèniques i oratòries (i el de Girona compleix els dos supòsits), el resultat ha de ser positiu tant pel protagonista de l’interrogatori com per la ciutadania que ho segueix amb més o menys interès.

No tot va ser positiu, com se sap. Les xarxes socials, que estan a la que salta, van descobrir ben aviat coses rares. Els ciutadans que van formular les preguntes al president no semblaven escollits innocentment pel conjunt dels inscrits prèviament, com se’ns va dir. La manipulació duta a terme no sabem si per TV3 o per qui sembla evident. Eren dotze persones (“sense pietat”, com aquella famosa obra de teatre), però la majoria estaven vinculats, quina casualitat, a determinats partits o entitats representatius de la nostra societat; la distribució per sexes era, quina casualitat, rigorosament igualitària; i no es va descuidar la procedència territorial, ja que hi havia representació, quina casualitat, tant de terres gironines, com ponentines i meridionals. En fi, que la selecció semblava molt estudiada i sospesant variables sociològiques de tot ordre.

Així i tot, si realment hi va haver gat amagat, no deixa de ser meritori que una cadena televisiva, la nostra, que tantes acusacions rep de parcialitat (sense fonament) per part dels “amics” de Catalunya, donés l’ocasió de preguntar (i repreguntar) al president a una multiplicitat de personatges que, com es va veure i sentir, es van quedar ben a gust dalt del faristol. I Puigdemont, al seu torn, va estar a l’alçada de les circumstàncies. El que deia al principi: un exercici de normalitat democràtica.

[Imatge: www.rac1.cat; foto, Jordi Bedmar]

La tele de la nostra infància

Ha passat bastant desapercebuda la mort del periodista José Luis Barcelona. No ens hauria d’estranyar aquest “passar de puntetes” sobre un professional allunyat dels d’ara, tant pel que fa a l’estil com en el temps. Com que ja tinc una edat, recordo perfectament aquest home de la ràdio i la televisió d’aquells tristos anys seixanta, de la seva locució, del seu aspecte impecable, llegint les notícies des de Miramar a Montjuïc (on TVE tenia la seva delegació catalana) o presentant l’inefable “Reina por un día”, programa que avui en dia no aguantaria deu minuts a la pantalla, crivellat de crítiques a la seva cursileria i al tractament que feia de la dona, completament justificades.

El programa feia companyia a espais i sèries inoblidables (“Bonanza”, “El Santo”, Herta Frankel i els seus ninots, el Locomotoro…). No era la millor televisió ni del món ni de la història, això és evident, però era la televisió de la nostra infància i, vulgues que no, un no pot evitar una certa melancolia en conèixer notícies com la de la mort de Barcelona, mig amagada entre titulars completament banals i prescindibles.

[Imatge: elpais.com; arxiu TVE]

Zygmunt Bauman (1925-2017)

Aquest bloc no es titula Les aigües turbulentes perquè sí. Ho vaig explicar en el moment de crear-lo, aviat farà deu anys. A part d’agradar-me aquesta cançó de Simon & Garfunkel, les aigües turbulentes són una potent metàfora del moviment ràpid, caòtic i imprevisible del món i de la societat en què m’ha tocat viure i sobre els quals hi he dit la meva tots aquests anys. Sense ser-ne conscient, potser de forma intuïtiva, estava reflectint en certa manera una idea de “modernitat líquida”, els individus enfrontats a una societat canviant que s’ha anat desprenent dels compartiments estancs polítics, socioeconòmics, religiosos o sexuals d’abans.

Bé doncs, el teoritzador d’aquesta idea de la modernitat líquida, el polonès Zygmunt Bauman, acaba de morir als 91 anys en plena forma intel·lectual i deixant-nos un important llegat ple de saviesa en els camps del pensament, la filosofia i la sociologia. Heus aquí algunes frases seves:

(Sobre els mestres) “Les virtuts del caràcter, de la moral, de la integritat, de la simpatia o de la comprensió, que no estan directament connectades amb la transmissió de coneixements, són vitals”.

(Sobre la por col·lectiva) “Jo espanto la gent perquè deixin d’estar espantats i facin alguna cosa”.

(Sobre la revolució) “La gent no pensa en termes de bona societat, la gent pensa a trobar un espai de conveniència i confort en aquesta societat bàsicament incòmoda, inconvenient i hostil. No tenim l’entorn social que necessita una revolució”.

(Sobre el poder polític) “Els poders es guien per les oportunitats, per més beneficis, per accionistes, per resultats econòmics millors, i eviten les qüestions que tenen en consideració les institucions polítiques: la salut, l’educació, la qualitat de vida, etc. El poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors”.

(Sobre l’humor, parlant d’ell mateix): “És ironia. La ironia consisteix a agafar distància davant del que estàs mirant”.

(Sobre el secret del seu èxit) “Jo he ensenyat tota la meva vida. I els estudiants sempre tenen la mateixa edat, així que mai he deixat de tenir contacte amb les generacions joves de cada moment”.

[Cites extretes d’Entendre el món amb onze pensadors contemporanis, de Carles Capdevila; imatge: www.ara.cat, foto, Francesc Melcion]

Nadal malgrat tot

Ja torna a ser Nadal (“les festes”, com es diu ara, no fos cas que algú intuís el seu origen religiós). No serà que ens hagi arribat d’imprevist: a l’agost ja venen la loteria dels veïns, a l’octubre tots els negocis, des dels grans magatzems de la Plaça Catalunya fins al més claustrofòbic basar xinès, ja es posen neguitosos, i a finals de novembre alguns carrers de les nostres ciutats ja llueixen unes tristíssimes il·luminacions, una pàl·lida (mai millor dit) imitació del que foren en altres èpoques.

Ho sento, però no puc evitar treure l’artilleria pesada quan arriben aquestes dates. Hi ha més coses que ens desagraden, a mi i a molta més gent: el consumisme desaforat (amb crisi o sense), la creixent laïcització de les festes (es miri com es miri, Nadal, Sant Esteve, els Innocents o els Reis són dates cristianes, què hi farem) unida a una desnaturalització de les tradicions (des dels pessebres neo-post fins a la grollera manipulació dels reis d’Orient, passant per invasions diverses en el terreny gastronòmic), i podríem seguir.

Oh, sí, són dates de pau i amor, ja me n’oblidava! Pertoca, doncs, acabar l’apunt de forma positiva. Comprovar que podem celebrar-ho en companyia dels éssers estimats, felicitar-se per tenir amics que s’enrecorden de nosaltres, constatar que hi ha tradicions que sí que revifen… No tot està perdut. Hi ha partit. Bon Nadal a tots!!!

[Imatge: pessebre de sorra de la platja de Las Canteras, a Las Palmas de Gran Canària, que enguany celebra els deu anys; foto: belendearena.es]

Un altre centenari

Fa cinc mesos Olivia de Havilland celebrava el seu centenari d’existència. Avui li toca a una altra estrella de Hollywood, Kirk Douglas. No sóc suficientment cinèfil per parlar-ne amb coneixement de causa, ni per dir quines són les millors pel·lícules que va interpretar o per valorar què ha representat per al setè art. Sí que m’interessa destacar les seves posicions progressistes en un art i una indústria més aviat dominades per mentalitats reaccionàries. Monuments com Espàrtac o Camins de glòria donen testimoni d’aquest capteniment.

[Imatge: fotograma de Camins de glòria; www.blogdecine.com]

SCAN 2016

La biennal SCAN Tarragona, festival internacional de fotografia, celebra enguany la sisena edició. Del 19 d’octubre de 2016 al 8 de gener de 2017, SCAN ofereix un variat repertori d’exposicions, conferències, tallers i activitats fotogràfiques, a càrrec de nombrosos artistes internacionals, que fan que la ciutat torni a ser punt de trobada de la fotografia de creació, amb la presència de nombrosos professionals i amants de la fotografia.

Jiaxi

He visitat avui una de les exposicions programades, que sota el títol Talent Latent pot contemplar-se en un dels tinglados del Port de Tarragona (per cert, amb un accés casi clandestí de tant discret com és). Hi exposen deu fotògrafs. A destacar, per al meu gust, Fernando Maselli (impressionants paisatges alpins), Massimiliano Maddalena (un exercici d’estil amb 99 visions del mateix paisatge) i Tatiana Vinogradova (punyent galeria de gais de la Rússia actual, a la penombra tant en sentit literal com figurat).

Miñarro[Tota la informació sobre SCAN a www.scan.cat; imatges: de dalt a baix, fotografies de Tatiana Vinogradova, Jiaxi Yang i Oriol Miñarro]

 

Costures a flor de pell

“És una mica dura”, m’avisa a l’entrada de l’exposició la noia (una coneguda de fa molts anys), mentre me n’ofereix el prospecte. El comentari és un pèl exagerat, tot i que el tema de l’exposició fotogràfica és sensible: el càncer de mama.

Es tracta d’un projecte del fotògraf holandès Koen Suidgeest, que va convèncer fins a dues-centes dones que havien patit la malaltia perquè posessin per a ell mostrant els pits amb les cicatrius o marques deixades pel procés curatiu. I una selecció d’aquestes imatges són les que s’exposen: dones de totes les edats, somrients i desinhibides, després d’haver passat amb èxit el dolorós procés patit. Una autèntica lliçó de coratge per a tots.

La foto de dalt és una de les exposades. Com faig amb tots els apunts, el penjaré a Facebook. Coneixent els peculiars gustos estètics d’aquella casa, no és improbable que censurin una imatge que aporta tantes sensacions positives. Serà una nova mostra de la hipocresia i desorientació moral del món que ens ha tocat viure.

[La mostra Costures a flor de pell pot contemplar-se al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins a l’11 de desembre; imatge: www.laciutatdetarragona.com]

Post scriptum, 7 de desembre de 2016: doncs sí, Facebook va publicar la foto però sospitosament tallada per baix, fent desaparèixer els mugrons. Igualet que els censors del Ministeri d’Informació franquista.

 

Luter a casa nostra

Ahir es va fer la presentació a Tarragona de l’obra de Josep Lluís Carod Rovira Història del protestantisme als Països Catalans. Acompanyat d’un pastor baptista de la capital i de qui fou directora general d’Afers Religiosos (Montserrat Coll), l’autor va explicar, amb les seves habituals amenitat i ironia, els motius que l’havien dut a elaborar el seu voluminós i documentat llibre: el seu interès per tot el que sigui dissidència i el desconeixement de la importància del protestantisme al nostre país.

Efectivament, la història del protestants és una història de dissidència enfront del dogma catòlic omnipresent, i ben car ho van pagar en èpoques pretèrites, com bé documenta l’obra de Carod. D’altra banda, la presència del protestantisme a casa nostra representà la introducció de noves idees procedents d’uns països que (oh, sorpresa) són els més desenvolupats del món. I encara representà també un focus de catalanisme insospitadament matiner: la traducció al català del Nou Evangeli s’avançà en un any a la Renaixença.

Josep Lluís Carod va fer una detallada descripció de tot allò relacionat específicament amb Tarragona i el protestantisme: personatges, escoles… fins i tot el cementiri. La presència d’aquestes confessions a la capital tarragonina té un mèrit especial, atès el pràctic monopoli que ha exercit sempre, per motius obvis, l’Església catòlica. Una presència constant, a vegades discreta o clandestina i, potser per això, poc o gens coneguda. El llibre de Carod és una aportació de primer ordre per tal de que ho deixi de ser.

L’octubre de 2017 farà 500 anys de les famoses 95 tesis clavades per Luter al castell de Wittenberg: tot un programa està en marxa per commemorar-ho com cal. Almenys, ai, a l’Europa més culta i civilitzada.

 

Menú del dia: el xampany

Ni cava ni romanços: xampany. Qüestions d’ordre legal i de denominació d’origen van obligar en un moment a què a les etiquetes de vi escumós no produït a la Xampanya francesa sinó al Penedès català (o a altres llocs) constés la paraula cava enlloc de la molt més genuïna xampany. Lamentablement, la primera (insípida i fofa) ha acabat desplaçant la segona (trempada i festiva). Quan pronunciem xampany sembla que ja sentim el soroll del tap com surt disparat i ens vénen a la imaginació les bombolletes espurnejants i embriagadores; en canvi, quan diem (quan diuen els altres, millor dit) cava, la sensació és de trobar-se davant un líquid esbravat, trist i sense caràcter.

De tota manera, no és una qüestió que m’afecti gaire aquesta disquisició lèxica. Mai no m’ha agradat el xampany: quan era petit, gens, ara que sóc gran, poc. És un líquid que em produeix mal de cap i potser el relaciono amb festes i celebracions de què no sóc massa entusiasta. Just per brindar i gràcies. Ara que s’acosten festes (el moment àlgid de consum d’aquest producte) no hi haurà més remei que fer els honors. Ves quin remei.

Dic que ara és el moment àlgid però la indústria xampanyera, des de les grans empreses exportadores fins les petites caves) ja s’han ben afanyat a promoure’n el consum en qualsevol època de l’any, en qualsevol moment del dia (fins i tot per esmorzar!) i en qualsevol ocasió, amb notable èxit de vendes malgrat algun maldestre boicot espanyol.

Xampany per menjar, xampany per prendre sol, xampany per desitjar-se sort, xampany per ruixar-se després d’un triomf esportiu, xampany per celebrar la grossa de Nadal… Sembla que fa feliç a la gent. Brindem, doncs, pel seu futur: xin, xin!

[Imatge: les bombolletes, que no faltin per Nadal; www.laopinion.es]