El conseller primer

M’ha colpit assabentar-me de la mort de Francesc Sanuy. Quan vaig entrar a treballar a la Generalitat, als anys vuitanta, el contracte com a administratiu duia dues signatures: la meva i la de Sanuy, el primer conseller de Comerç i Turisme de la llavors il·lusionant primera etapa pujolista. Un conseller jove, molt preparat i plenament compromès amb aquella política de “fer país” (en realitat, començar les llavors incipients estructures d’estat), que es va saber rodejar dels col·laboradors adequats, l’empresari Ramon Bagó o l’enyorat Pere Carbonell. Pocs anys després va fer un fer un pas enrere de la política institucional, sense deixar mai de fer les múltiples activitats a què el duia la seva inquieta personalitat. En els darrers anys el vam anar seguint com a tertulià incisiu i com a articulista clar i sense manies, sense pèls a la llengua, cosa que el feia incòmode a determinats sectors de poder del nostre país i que, segons pròpia confessió, li ocasionà alguna represàlia. Trobarem a faltar el seu estil directe però també irònic a El Punt Avui. Que descansi en pau.

[Imatge: elmon.cat]

Tapant vergonyes

Marta Ferrusola i Carme Forcadell, el tripijoc fiscal i la dignitat institucional, la decepció i l’esperança, el passat i el futur de Catalunya. L’actualitat ha fet coincidir, de forma gens casual ni innocent si ens fiem del nostre olfacte, aquestes dues dones.

Quan vaig assabentar-me de la darrera revelació periodística sobre els negocis dels Pujol (el missatge en clau religiosa de Marta Ferrusola), confesso que em pensava que era una broma. Si s’ho haguessin inventat els d’El Jueves hagués tingut menys imaginació. A l’espera de la comprovació de la veracitat del document (potser no ho és: és sorprenent la quantitat de faltes d’ortografia que conté), només em queda sorprendre’m de lo rupestres que arriben a ser els mètodes que usen les elits, polítiques o econòmiques, en els seus afers. Ho vam veure en la comptabilitat de la persona de la que usted me habla (Bárcenas), amb xifres gargotejades en uns fulls més propis dels anys cinquanta del segle passat; ho vam veure a l’apassionant episodi de La Camarga, inclosos gerro i micròfon; i ho veiem ara amb la “mare superiora” ordenant el “traspàs” de dos “missals” al “mossèn”. Que evocadores són les cometes quan es coneix el doble sentit de les paraules!

La nota de marres, és clar, ja ha donat peu a una fecunda successió de “memes”, com es diu ara. Llàstima que la volada de la vergonyosa notícia ha estat en part afavorida pels qui més interessats estan en enfosquir el fet, aquest sí verdaderament vergonyós, d’ahir: que la Carme Forcadell, tota una presidenta d’un parlament democràtic, hagi d’anar a declarar a un jutjat pel fet de, oh escàndol, permetre que la cambra que ella presideix es pugui discutir de tot, del que sigui. Perquè aquesta és una de les funcions més bàsiques i genuïnes dels parlaments democràtics, dic jo…

[Força Carme, força Anna; imatge: www.elpuntavui.cat]

 

Ens toca a tots

Això ja sembla una loteria. El darrer “agraciat” per la persecució contra tot el que faci olor a llibertat per Catalunya ha estat Hèctor López Bofill, investigat per uns tuits. Per opinar. La notícia no em mereixeria més reacció que la indignació i el suport a l’afectat. Passa, però, que aquest afectat és algú a qui tinc apreci des dels temps que vam compartir responsabilitats en aquell i.lusionant projecte de nom Solidaritat Catalana. I passa també que el motiu de persecució és la llibertat d’opinió, i aquest blocaire no ho consenteix. Avui serà un tuit de l’Hèctor i demà, vés a saber, un apunt d’aquest humil bloc.
Amb l’Hèctor no sempre he coincidit aquests darrers anys. Els seus pisicionaments d’independentisme dit hiperventilat, que a vegades ha donat la sensació que frenava més que ajudava al procés, no eren de la meva aprovació, però avui toca solidaritzat-se amb ell. Motius per fer-ho no me’n falten: el seu prestigi, la correcció dels articles, el rigor amb què expressa les idees i, com queda dit, l’honor d’haver col.laborat amb ell durant uns anys així ho demanden.

[Imatge: Vilaweb]

Ui, el que ha dit Llach!

Ja és casual que el meu apunt d’ahir aparegués amb una imatge de Serrat just el dia en què el seu més il·lustre oponent artístic i ideològic, Lluís Llach, protagonitzés la petita tempesta amb què cada setmana ens obsequia el procés sobiranista de mai no acabar. Però no hi havia mala intenció.

Bé, al gra. Resulta francament divertit que ara algú s’esquinci les vestidures (i en faci la corresponent escudella mediàtica) del que va dir el cantant de Verges: concretament, de que els funcionaris que desobeeixin les lleis poden ser sancionats disciplinàriament. Un principi més vell que l’anar a peu, completament lògic, necessari i present en el dret administratiu de qualsevol país del món. Quina és la raó de l’escàndol? Premi! La llei a desobeir és la de desconnexió que, com la resta de lleis, serà aprovada per majoria dels diputats elegits democràticament en el seu moment per sufragi universal. On és el problema? Si el que es vol discutir és la constitucionalitat d’aquesta llei el camp adequat per fer-ho és el polític, amb arguments també polítics, però que no intentin posar la por al cos dels treballadors públics pel fet d’obeir les lleis, cosa a què estan expressament obligats per la pròpia naturalesa de la seva funció.

Qüestió diferent seria l’encert o no del perquè Llach ha dit el que ha dit en diverses compareixences públiques. Potser no calia que entrés tant en detall del que passarà quan s’aprovi la llei de transitorietat, però d’aquí a equiparar-lo al bocamoll de Santiago Vidal hi ha un abisme. I, naturalment, és completament reprovable posar en qüestió la trajectòria impolutament democràtica del diputat gironí de Junts pel Sí.

[També Llach va tenir vint anys; imatge: www.lluisllach.cat]

 

Perseverança

Ahir, taula rodona a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol “La Catalunya que ve: quina, com, quan?”. El cartell, d’alt nivell, i perdoneu el rodolí: el filòsof Xavier Antich, l’ex-consellera Montserrat Tura, l’ex-vicepresident Carod-Rovira i l’escriptor gallec Suso de Toro.

De fet, de les tres preguntes adreçades als intervinents per tal que les desenvolupessin, únicament van ser contestades el com? i el quan? No va quedar gaire clar “quina” Catalunya volem tots plegats, no sé si perquè es considera una obvietat o justament per la raó contrària, perquè cadascú té la seva pròpia idea de país i l’inevitable contrast entre totes elles dificultaria més la consecució de l’ansiada llibertat. De fet, Tura va ser qui més va reflectir aquesta dicotomia: somia un estat que proclami ben alt els drets i llibertats humans, però sense entrar en la lletra petita.

Més interès hi havia en el com i en el quan, que traduït al llenguatge del públic incondicional present a la sala, volia dir: quan es farà el referèndum? Carod i Tura no es van mullar massa en aquest sentit, deixant que es tirés al trampolí el filòsof Antich qui, precisament per la seva disciplina professional, se li hagués atribuït una major inconcreció. Sobre la viabilitat del referèndum, pactat o no, l’encarregada de refredar il·lusions (o de tirar aigua al vi, com ella va dir), va ser l’ex-consellera socialista, advertint de que un referèndum no pactat amb l’estat (l’únic possible, segons general convenciment) necessitaria igualment alguns requisits internacionals (participació activa de totes les opcions o presència del poder judicial garantint-ne la imparcialitat).

Molt diferent va ser el to general de la intervenció de l’ex-dirigent d’ERC, ferma i controlada però també apassionada, conscienciant igualment de les dificultats presents i futures (l’estat, amb tots els seus recursos legals o il·legals, s’encarrega contínuament de recordar-nos-ho) i encoratjant a seguir endavant, recordant la seva habitual tesi de que el sobiranisme català no és ètnic sinó integrador, no és nacionalista sinó nacional, cosa que li dona la força que té.

L’escriptor gallec actuava una mica com el convidat il·lustre extern a la nostra causa, però respectuós, intervenint en qualitat “d’intel·lectual oficial no-català que entén el nostre problema” i que tracta de reunir complicitats en el seu àmbit professional i territorial. Pel que va explicar, no ha tingut gaire èxit: les ments pensants espanyoles, el sector cultural o l’artistam d’alta o baixa estofa eviten posicionar-se massa a favor de la causa de la llibertat catalana, no fos cas que hi haguessin (hi ha) conseqüències no volgudes.

En resum, potser no va quedar massa concretada quina Catalunya volem ni quan la tindrem exactament (es va dir 2020, Tura vol anar lenta però segura, etc.), però l’acte va deixar una paraula que es va repetir moltes vegades: “perseverança”. Potser aquest serà el mot clau de cara als convulsos temps que s’acosten, ara sí. Serà veritat, definitivament?

[Imatge: ANC Tarragona]

 

La UDC que no morirà mai

A finals dels anys setanta, en els moments més intensos de la política catalana i espanyola, hi havia gent del meu entorn convençudíssima que jo militava a Unió Democràtica de Catalunya. Potser aquesta percepció es basava en el fet de que jo vaig col·laborar-hi en una campanya electoral. Millor dit, hi vaig treballar, perquè em vaig guanyar uns centimets ensobrant candidatures. Certament que, per ideologia i tarannà personals, era en aquells moments una formació que m’era ben propera. Fins i tot anava a classe, a la facultat, amb la carpeta decorada amb un notori adhesiu d’Unió, fet que em convertia en la rara avis d’una universitat on el més moderat era del PSUC o del PSAN.

Aquell històric i petit partit que era bastant com jo, demòcrata, antifranquista, cristià, catalanista, moderat i humanista va anar evolucionant amb els anys, creixent artificialment, contaminant-se amb tots els defectes de les formacions que toquen poder durant un llarg període de temps, allunyant-se del seu ideari fundacional i convertint-se en una dispensadora de càrrecs institucionals, suites al Palace i canongies diverses. Aquell partit ja no era sinó una còpia deforme i adulterada d’aquell altre històric i petit. Ahir, aquesta deslleialtat als seus orígens la va pagar anunciant que es dissolia, víctima també de la seva situació econòmica i de la migradesa dels seus resultats electorals (els primers sense parasitar cap altra formació).

Però hi ha una UDC que no morirà mai, la que servarem en algun racó de la memòria col·lectiva com a societat. La que va donar el més alt exemple de servei i de dignitat en la persona del seu dirigent Carrasco i Formiguera, perseguit successivament per anarquistes i per feixistes. La del senyor Coll i Alentorn de la nostra joventut o, a Tarragona, la del senyor Enric Vendrell. Sí, als dirigents d’aquella Unió els esqueia molt bé la paraula “senyor”. Proveu ara a anteposar-la a “Duran i Lleida”. No podreu. No es pot.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

El final d’un imperi

Avui fa cent anys de l’abdicació de Nicolau II, el tsar de Rússia. De “Totes les Rússies”, que aquest era el títol oficial de l’autòcrata al capdavant del secular, inabastable i endarrerit imperi euroasiàtic. Només ha passat un segle d’un fet crucial per a la història de la humanitat, sobretot pel que s’esdevindria en els mesos següents. Semblen molts més, però només han passat cent anys i llegir les cròniques o contemplar la iconografia d’aquella època i d’aquell territori provoca una estranya fascinació en absolut renyida amb el sever judici a què la història i l’opinió els han sotmès: el posat entre orgullós i tímid del tsar, l’opulència d’una cort ja anacrònica, els rígids estaments socials, gairebé medievals, l’omnipresència de l’església ortodoxa, la seva litúrgia brillant i espiritual, els primers moviments revolucionaris, tenyits encara d’utopisme i d’esperança en un nou món… la mirada de Rasputín…

Avui també són els idus de març. “Vés en compte amb els idus de març” li havien advertit a Cèsar, camí del Senat on Brute (tu també?) i altres l’assassinarien. Els idus de Nicolau el tsar (paraula que, curiosament, prové de caesar) començarien també un 15 de març i culminarien a la casa d’Ipatiev uns mesos després. Ha plogut molt des de llavors, i el darrer dels Romanov, canonitzat i venerat per una part dels seus compatriotes, ha estat substituït per un altre tsar que no el desmereix en poder i opulència, però que no desperta cap mena de fascinació. Més aviat el contrari.

[Imatge: Viquipèdia]

No esteu sols (6F)

Jo també m’he desplaçat aquest matí al Palau de Justícia de Barcelona, per solidaritzar-me amb Mas, Ortega i Rigau i fer-los saber que no estan sols, sinó acompanyats de 2 milions de persones, inclòs un servidor. Aquestes són algunes impressions copsades de pressa i corrents:

  • Per estar puntuals al lloc i a l’hora de començament del judici, ens ha calgut fer un “guardiola” i llevar-nos ben d’hora, ben d’hora. Concretament a un quart de sis. De Tarragona han sortit cinc autocars, tota una proesa ateses les circumstàncies. De camí, i mentre ens cobren el viatge (cinc eurets), ens reparteixen uns fulls amb lletres de cançons per cantar durant el matí. Al costat de les més patriòtiques i conegudes hi havia “Vull ser lliure”. Una amiga comenta: “però si això ho cantàvem quan estàvem al cau”. Hagués hagut de contestar-li: “però si això és una cançó antiesclavista”. Així està el pati.
  • L’autocar ens deixa al Parc de la Ciutadella, al costat del monument al general Prim. De camí a l’Arc de Triomf hi hauran més referències històriques: el monument a Rius i Taulet, el mapa de la Barcelona de 1714 al terra rere seu o el mateix nom del passeig on ens trobem: Lluís Companys. Aquest, Macià, Pujol i el mateix Mas foren jutjats abans, durant o després de ser presidents i per raons estríctament polítiques. Serà Mas el darrer?
  • La gernació omple el passeig. Com ha passat als diversos Onzes de Setembre i intentant ser el màxim d’objectius, l’èxit supera de nou l’empresa. Veurem què dirà l’ull “clínic” de la Guàrdia Urbana (mode irònic). Molta abundància de gent gran, jubilats o amb temps per dedicar-hi un matí de les seves vides. Gent que ningú situarà a cap “llista de Schindler”, per a tranquil·litat d’Albiol, obsessionat com la resta d’unionistes per dividir maniqueament els catalans en dues faccions.
  • Joan Lluís Bozzo és l’encarregat d’animar el personal durant l’espera. Em fa gràcia quan esmenta el Palau de Justícia: “bé, això de ‘justícia’ és una manera de parlar”. Alguns dels cartells que branda la multitud també fan referència a la “(in)justícia”. Altres cartells demanen votar en multitud d’idiomes: la Roser, una amiga, el porta en neerlandès (willen stemmen). El món, encara ara, ha d’escoltar.
  • Amb els cartells, pancartes i una multitud d’estelades. El vent les fa voleiar i crea una estètica impactant. Algú comenta: “avui fins i tot el vent fa el seu paper”. El mateix vent que fa que l’estanquera s’enredi amb la bandera europea del Palau de Justícia. Sembla fet expressament, però no.
  • Ja són més de les nou, els encausats han entrat amb retard a la sala i a l’exterior una mena de Xesco Boix interpreta dalt de l’escenari una cançó ben adient. Està al cançoner i es titula “Com fer una truita”. No consta que l’intèrpret hagi estat detingut. L’esment a la truita és el senyal de que s’acosta l’hora d’esmorzar, i una bona part del públic es dispersa a la cerca d’algun lloc per menjar l’entrepà o fer un cafetonet. Avui els bars de la zona han fet l’agost.
  • Jo també faig el mateix. Quan torno molt més tard encara està declarant Joana Ortega. És impactant la gran quantitat de gent que ens hem arremolinat davant els altaveus sentint el desenvolupament de la sessió judicial, en principi avorrida per pròpia naturalesa. Les defenses que Ortega i després Rigau fan de la seva actuació al 9-N originen més d’un sonor (i merescut) aplaudiment.
  • Passades les dotze surten els tres protagonistes del dia per la porta del palau. Reben una altra mostra d’escalf i solidaritat. Crits de “Visca Catalunya (o la terra) lliure”, “No esteu sols”, “Votarem” i altres. El moment és històric però reflecteix també un plantejament una mica kafkià. Un judici pur i dur, amb togues con la venia de su señoría, pel que va ser un pulcríssim exercici de democràcia. Alço la mirada i em sembla veure reflectida la situació. Aconsegueixo fer-ne una foto, la que il·lustra l’apunt d’avui: una estelada voleiant davant d’una façana vuitcentista.
  • Al moment d’acomiadar-se, d’amics o dels viatgers de l’autocar, tothom es diu el mateix: “fins a la propera”. No tardaran a venir noves ocasions de mobilització. S’acosten mesos trepidants. Els últims, ja.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Marxa enrere

S’ha anunciat que a les properes eleccions dels Països Baixos, el recompte de paperetes es farà manualment i les dades es transmetran per sistemes també tradicionals. Sembla ser que la raó d’aquesta sorprenent marxa enrere en l’ús de les nomes tecnologies és política, per evitar la intromissió de hackers no desitjats com hi va haver, sembla que per instigació russa, per afavorir l’elecció de Trump.

Ho trobo molt bé. No em refio del denominat vot electrònic, sigui introduint una targeta magnetitzada (com si fos un bitllet de metro), sigui tocant una pantalla (com quan traiem diners del caixer). Són nous sistemes cridats a revolucionar la manera de votar i la seva implantació definitiva està al caure. Tot i així, no me’n refio de que el teu vot sigui una simple unitat d’informació telemàtica, intangible i invisible, allotjada no se sap on de la xarxa, i no una papereta de mides concretes on quedi clar què votes i a quin lloc la diposites. De manera que m’està molt bé que els neerlandesos, que són gent molt seriosa, hagin decidit tornar a fer les coses com sempre, sense vel·leïtats innecessàries. Les coses s’han de poder veure, tocar i olorar. Si no, no existeixen o no sembla que existeixin.

No ens estem refiant massa de les noves tecnologies i la seva aplicació en tota mena de camps? Hem calculat bé els perills potencials que amaguen? Allotgem la informació al núvol, paratge d’una ubiqüitat inconcreta, es pretén que els cotxes circulin sense conductor, les mercaderies seran transportades amb drons sense cap mena de control, la contínua aparició de noves aplicacions de dubtós servei ens té cada vegada més pendents del mòbil, les xarxes socials coneixen cada detall de la nostra vida… No segueixo, perquè la fera neòfoba que cova al meu interior faria que exagerés la nota.

De moment, als Països Baixos faran l’escrutini com abans, amb papers, bolígrafs, creuetes, transmissió oral de dades… Una mica vintage però segur, garantit i, per tant, més democràtic.

[Imatge: lliureimillor.cat]

 

Les amenaces d’Oliu

Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ha vingut a dir que en cas de que el procés independentista culmini amb èxit i aquest perjudiqui els interessos de l’entitat que presideix, “podria traslladar la seu central” (es dona per suposat que fora de Catalunya).

Qui té molts més coneixements d’economia (i americanes virolades) que jo ja li ha donat la resposta adequada. Pot amenaçar el que vulgui amb aquestes declaracions, que de ben segur sortiran amb lletrotes ben grosses als diaris d’allà, que ja no ens creiem el que té tota la pinta de ser una catxa (o “farol”, perquè se m’entengui). Potser pot endur-se la seu central però de cap de les maneres renunciarà a la seva catalaníssima clientela, a les seves possibilitats de negoci a l’Empordà, el Pallars o la Ribera d’Ebre i a les seves legítimes ambicions de fer-se amb una important quota de mercat al Principat, que és el lloc on va néixer l’entitat bancària. I tot això ho voldrà conservar siguin les transaccions en euros, en pessetes catalanes o en el que sigui.

Ho sap tothom i no és profecia: la qüestió del referèndum i, si és el cas, de la independència posterior, està a l’agenda de tothom, administracions, estats, bancs i lobis. Una cosa és que no els agradi i una altra, ben diferent, és que es consideri una cosa certa o ben probable. La intervenció d’Oliu, parlant-ne quan no hi havia necessitat especial de fer-ho, demostra una vegada més que segons quines coses les tenen més coll avall ells que nosaltres.

[Imatge: Vilaweb]

 

 

Amb Joan Coma

Apunt d’urgència de solidaritat amb Joan Coma, trencant el parèntesi vacacional que em vaig marcar fins després de Reis. I ho faig per diversos motius: si ho vaig fer amb l’alcaldessa de Berga (una “dels nostres”, malgrat la distància ideològica), també ho he de fer amb el regidor de Vic; perquè tinc amb aquesta població un especial lligam, per raons familiars; i, perquè la detenció de Coma és un fet gravíssim, si pensem que la causa primera va ser expressar unes idees polítiques, fer-ho de forma pacífica, al lloc que corresponia i en tant que càrrec elegit democràticament.

Ànims!

[Imatge: www.vic.cat]

Carme estem amb tu

Poc a afegir a totes les reaccions i tots els comentaris després de la compareixença de Carme Forcadell als jutjats. Solidaritzar-nos amb ella, rebutjar aquest atac frontal a la sobirania de la nostra primera institució representativa, al.lucinar amb la poca destresa de les hosts centralistes i alegrar-nos de la repercussió positiva que està tenint aquest episodi entre diversos parlaments europeus.

Cubans, Castro… ha mort

Amb la mort de Fidel Castro desapareix possiblement el darrer líder del segle XX. Un líder ben controvertit, com tindrem ocasió de sentir i llegir en les properes hores per boca d’opinadors, analistes, polítics o historiadors. Gran líder revolucionari o dictador implacable. Pel que fa a la meva opinió, pocs dubtes em genera la manca de llibertats de tot ordre a l’illa caribenya i una política socio-econòmica completament equivocada, imposades amb encomiable perseverança per aquest carismàtic i astut (això no se li pot regatejar) advocat d’extenuant oratòria que, una vegada, va afirmar que la història l’absoldria. Jo no.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Trumpades

Cada vegada em cau menys malament el flamant president Trump. No pel que diu (més aviat el que ha dit en el passat) i no pel que fa (més aviat pel que farà en el futur), naturalment, sinó per aquest rebuig i desorientació que ha generat la seva elecció.

Com que tothom tenia coll avall que guanyaria Hillary Clinton, ara causa una estranya barreja de satisfacció, sorpresa i estupor comprovar com tants i tants “entesos” (tertulians, analistes, experts en demoscòpia, periodistes, intel·lectuals de tota mena) reformulen les seves opinions a posteriori per intentar donar una explicació coherent al que no van ser capaços de preveure. Em recorden els economistes, que no tenen ni idea de per on poden anar els trets en el futur però que tenen una explicació precisa de perquè les magnituds macroeconòmiques es comporten com s’han comportat en el passat.

Altres sectors han quedat també en evidència. Per exemple, els manifestants en diverses ciutats nord-americanes, al crit de “no és el meu president”, agosarada proclama feta molt pocs dies després de la victòria del magnat en un pulcre (que se sàpiga) procés electoral. Les manifestacions, de poc gruix numèric, han rebut una considerable atenció periodística (Vilaweb inclosa), potser confonent desitjos amb realitats. Atenció periodística que inexplicablement també ha rebut la moda de cremar sabatilles esportives, autèntica collonada (amb perdó) que no hauria de merèixer ni mig minut de la nostra atenció.

On sí que s’hauria de posar més l’atenció és a respondre preguntes. Per molt poc que ens agradi Trump i per molt que fem ara el ploricó o preveiem espantats un augment a Europa del denominat populisme, potser que reflexionem més del perquè certs sectors socials deixats de la mà de Déu van apostar per Trump i no per Clinton, que per cert representa més a la “casta” que el primer. Potser que alguns siguin més coherents i s’alegrin de que hagi vençut algú contrari al pèrfid TTIP o que vol revisar les condicions de l’OTAN. I potser que molts altres deixin d’escandalitzar-se per cada frase o per cada intenció d’aquest senyor de pèl, diuen, panotxa: ni derogarà la reforma sanitària, ni expulsarà tants immigrants com diu, ni prohibirà l’entrada de musulmans al seu país, ni serà un perill per a la pau mundial (també deien pestes de Reagan).

[Les primeres dames de Catalunya i Estats Units són de l’Europa de l’est totes dues: ja s’ha dit?; imatge: cnn.com]

 

Amb l’alcaldessa de Berga

La detenció aquest matí de l’alcaldessa de Berga (pel gravíssim delicte de no treure una estelada que ja es va trobar penjada quan va accedir al càrrec) ha originat una persistent pluja d’opinions i reflexions per una banda i mostres de suport a l’encausada per l’altra.

Sobre les segones, m’hi afegeixo de totes totes, malgrat la discrepància ideològica. La decisió política que ha acabat precipitant aquesta detenció mai no hauria de ser objecte de qüestionament legal.

Sobre les primeres, crec que l’editorial d’urgència del director d’aquesta casa expressa bastant bé el que personalment penso sobre el cas. Resumidament, que la unitat d’acció entre Junts pel Sí i la CUP serà fonamental en els propers mesos, que s’endevinen trepidants. De manera que sobren les crítiques cupaires al govern per l’actuació policial (els Mossos complien una ordre judicial, i punt) i encara més les mostres de rebuig que han rebut alguns representants de Junts pel Sí quan s’han solidaritzat amb Montserrat Venturós.

Finalment, cal lamentar l’absoluta manca de coordinació de totes les parts implicades en el procés, partits i entitats, en les respostes immediates al cas. L’episodi de la retirada de la bandera espanyola a Sabadell, així aïlladament, no té cap sentit: ho fa tothom o ningú, això ha de sortir de l’Associació de Municipis per la Independència, no d’un Ajuntament en concret, perquè al final queda una acció ridícula.

[Imatge: www.aquibergada.cat]

 

Desviant l’atenció

No puc evitar incomodar-me amb el to i les formes que gasta Gabriel Rufián quan parla al Congrés. Sé que a molts indepes, sector hooligan, els “posa” molt, com es diu ara, però em pregunto si el més encertat i oportú per al nostre procés és la transcendència mediàtica de les intervencions del nostre particular baranda de Santa Coloma. Parlant d’oportunitat, em pregunto també perquè els partits sobiranistes gasten encara tantes energies de tot ordre a la Carrera de San Jerónimo. No havíem quedat que desconnectàvem, que marxàvem?

Que les filípiques deixades anar l’altre dia per Rufián contra el PSOE (que comparteixo en el fons plenament, i que serien tema d’un altre debat) són d’una oportunitat qüestionable en tenim la prova amb la gestió comunicativa que del debat d’investidura n’estan fent els mitjans els dies posteriors. La vergonyosa posició abstencionista del PSOE, cedint a pressions corporatives i mediàtiques, ha quedat de seguida relegada a un segon pla, superada per episodis puntuals de més curta volada peró d’evident productivitat mediàtica i, doncs, en l’opinió pública: els “insults” de Rufián, les baralles entre Podemos i Ciudadanos a compte d’un terrorisme en vies de superació o bé la llauna de cervesa llançada per algú al final de la innòcua manifestació als voltants del Congrés. El que sigui, con tal de desviar l’atenció.

 

Els ous de Franco

Es critica, i amb bona part de raó, que l’opinió pública perdi tant de temps parlant de la plantada d’estàtues franquistes al Born quan altres temes de més gravetat (estem amb tu, Carme) haurien d’acaparar l’atenció ciutadana. Per tant, l’apunt serà ben breu.

Resumint molt, jo no hagués vist necessàriament malament que s’exhibissin aquestes estàtues sempre que s’expliqués ben explicat i, sobretot, que no s’hagués escollit el lloc que s’ha escollit. Al Born no hi foten res. En un altre lloc no ho veuria malament però és que no entenc res del sentit últim d’aquesta exposició, sinó és crear debat (millor dit: polèmica) en una qüestió ja de per si enverinada: últimament la societat catalana no fa altra cosa que posar i treure estàtues, dialècticament parlant, de la via pública, en un exercici de distracció sota el títol de “memòria històrica” o “memòria col·lectiva”. Resumint encara més: no sabem què fer amb el passat, vet-ho aquí.

Bé, sí que ho sabem: tirar ous a l’estàtua decapitada del dictador. Una mica tard, trobo. Podíem haver estat més valents i tirar-los fa quaranta anys, abans d’allò del llit.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

 

Pel broc gros

Guanyarà Donald Trump les eleccions presidencials nord-americanes? No tinc tant clar que no com auguren totes les enquestes. Amb el meu vot no hi comptaria, això és evident, però hi ha alguns elements d’interès i de reflexió en aquesta campanya electoral d’acusat caràcter maniqueu.

Els dos candidats no són ben bé el que ens pensem que són segons els paràmetres europeus, cosa bastant usual quan s’aborda la política nord-americana. El que passa és que no sabem de la missa la meitat de la realitat d’aquell immens i complex país, tot i el bombardeig informatiu i cultural continu que patim. I passa també que tendim a simplificar-ho tot, a guiar-nos per la primera impressió i a deixar-nos portar, com queda dit, pel maniqueisme: volem bons i volem dolents, sense matisos.

Donald Trump, amb les seves declaracions i discursos, serà tot l’impresentable que es vulgui però cal reconèixer-li una virtut que a aquesta banda oceànica fa de mal reconèixer: no té res a veure amb la correcció política (moda que, per cert, ens va venir made in USA), parla pel broc gros i amb franquesa. Això és el que agrada a molts dels seus possibles votants. De fet si ho diu és perquè té el suficient públic disposat a sentir-ho, a acceptar-ho, a aplaudir-ho i, el que és més important, a votar-ho. Una altra cosa són les formes, és clar, però fins i tot aquestes tenen el seu públic.

El darrer escàndol protagonitzat per aquest empresari organitzador de concursos de miss ha estat, com és sabut, la publicació d’una conversa de fa anys plena de comentaris masclistes i vulgars. Podrà originar molt escàndol però, què es pensa la gent que es diu a determinats ambients freqüentats per un públic majoritàriament masculí i de nivell social baix? De filosofia kantiana no parlen, evidentment. Si cal escandalitzar-se, caldrà fer-ho no per quatre frases tavernàries que no tenen cap recorregut, sinó preguntar-se qui va gravar i qui va filtrar la conversa i perquè tothom accepta tant dòcilment aquesta enèsima mostra de guerra bruta que se suposa que hauria d’estar proscrita en una democràcia.

I la bona de la pel·lícula, Hillary Clinton, també té el seu què perquè és una conspícua representant de les elits governamentals d’aquell país, el que aquí en diríem “casta”, amb un programa que sí no és més conservador és gràcies al suport que va obtenir, el darrer moment, de Bernie Sanders, el candidat realment innovador de la política nord-americana, a pesar dels seus 75 anys. La veritat és que qui juga el paper innovador, populista i, en certa manera, anti-sistema, és Trump que, per exemple, es mostra disconforme amb el tractat del TIPP, cosa que ens desconcerta d’allò més.

Ja es veu que tot és més complicat del que sembla. Que guanyi la menys dolenta…

[Imatge: www.cnn.com]

 

El carro abans dels bous

El partit que abans era Convergència s’ha ficat en un embolic pel que fa al seu nom. Sembla que finalment el Ministeri de la cosa ha acceptat la denominació Partit Demòcrata Europeu Català, que continua assemblant-se massa a Demòcrates de Catalunya i que, a més, té un acrònim difícil de pronunciar. Tant i tant lleig era “Convergència” per llançar el nom, aquest sí, a la paperera de la història com si fos un residu contaminant? Bé, la qüestió és que, una vegada resolta la legalitat de les sigles, ara resulta que es posarà a votació dels militants. No hagués estat molt més lògic fer-ho a l’inrevés? I si ara diuen que no? Els de Marta Pascal i companyia estan de pega amb aquest tema i ho poden seguir estant.

Curiosament, una situació semblant, si bé de més gravetat, s’ha donat aquesta setmana a Colòmbia. Com és sabut, una part de les forces polítiques liderades pel president Santos va arribar a una entesa amb les FARC (grup guerriller, armat, terrorista o narcotraficant, ratlleu el que no us interessi) després d’anys de negociació i com a resultat, es va signar l’acord tot celebrant-ho amb un gran acte ple d’elements simbòlics (presència de molts vips, abraçades, tots de blanc, el bolígraf era una bala i no sé quantes coses més). Però resulta que a uns i altres no se’ls va ocórrer altra cosa que consultar la població després de tot això i no abans, suposo que amb la creença de que la majoria diria que sí. Ha resultat que ha guanyat el no (per cert, els que fan les enquestes, enhorabona, cracs!) i ara com que no tenen allò que usualment se’n diu “pla B”, caldrà tornar a una casella anterior. El sentit comú demanava votar primer i signar (i celebrar) l’acord després en el cas de que hagués guanyat el sí.

És ben bé que, a uns determinats nivells, la lògica és una altra, diferent dels pobres mortals com nosaltres. Això explicaria la successió de ciris trencats amb què la cosa pública ens obsequia dia sí dia també per a sorpresa més que relativa d’unes societats ja curades d’espants.

[Imatge: www.bbc.com]

 

Vodevil PSOE

Per a qui tingui l’humor i les ganes de llegir aquest bloc, deduirà ben aviat que la meva identificació política amb Pedro Sánchez, secretari general del PSOE, és propera a zero. Tot i això, davant la moguda que aquests dies protagonitza el centenari partit espanyol, més propera al vodevil que al drama, no puc evitar posicionar-me en favor de Sánchez en la disjuntiva maniquea que els esdeveniments estan oferint a la ciutadania.

La dimissió, calculada i precisa, d’una part de l’executiva del partit és el més semblant a una conspiració de palau o a un “cop de mà” que hem vist en molt de temps, dirigida per un conjunt de dirigents anomenats “barons”, autèntica casta, aplaudida per una certa premsa, inclosa la soi-disant progressista i animada des de l’ombra per sectors més o menys previsibles amb un interès ben evident: que les coses segueixin com fins ara. Davant d’aquesta situació, Sánchez ha continuat mantenint-se ferm en no donar suport al candidat Rajoy, per raons prou evidents i justificadíssimes, és a dir, ha fet una cosa sorprenent en un líder de partit “dels d’abans”: ha estat coherent amb la seva postura des del principi, que compta amb el suport de les bases que el van elegir. D’aquí ve la injustícia de què és objecte Sánchez: per ser fidel a un compromís, ara s’ha de sentir dir per terra, mar i aire que ha de dimitir, de que s’aferra al càrrec, de que té una posició numantina, que divideix el partit… per part no de les bases sinó de la casta dirigent de tota la vida. En aquest sentit, causa vergonya aliena sentir dir a qui va donar el tret de sortida a aquesta crisi, Felipe González, que “tothom ha d’assumir la seva responsabilitat”. Sí: Felipe parla d’assumir responsabilitats…

Aquests dies s’està aprofitant per parlar més a fons del partit fundat per Pablo Iglesias (el de veritat, aquell que no va sortir mai a la tele) i s’està insistint molt en la idea de que el PSOE és una mena d’Espanya en miniatura, incapaç de conciliar les seves contradiccions territorials i ideològiques. Alguns parlen de trencament imminent de partit, de final de cicle, d’absoltes al règim… Potser no cal precipitar-se tant. No confonguem els desitjos amb un futur on no sabem què pot passar. El que sí sabem és que, si allí tot va malament, objectivament aquí ens beneficia. No crec que això ens hagi de donar cap mena de satisfacció, però bé que hem d’aprofitar l’avinentesa, no? Sobretot ara que sembla que tot torna a anar sobre rodes (toquem fusta).

[Imatge: www.elperiodico.com]

Clarificant el panorama

La intervenció del president Puigdemont sol·licitant avui la confiança de la cambra catalana ha aconseguit remuntar-me la moral, pel que ha tingut de claredat, fermesa, serenitat i concreció. El gran problema del procés independentista dels darrers mesos era, precisament, la desorientació sobre el rumb que havia de prendre exactament el tan potinejat full de ruta, després de la victòria agre-dolça del 27 de setembre, el foc amic de la CUP, la pèrdua de punch de l’ANC i altres episodis que no desmereixerien formar part d’una bona novel·la d’intriga. El país necessitava que quedessin fixats amb exactitud quins passos s’havien de donar a partir d’ara i quan calia fer-los, avui els hem sentit, i és d’esperar que sorpreses de darrera hora no impedeixin executar-los.

Que el contingut de la declaració presidencial d’intencions (“referèndum o referèndum”, magnífic titular) ha fet més mal que bé a segons qui en tenim una bona mostra en la primera roda de premsa que ha ofert posteriorment el representant de C’s, que no hi ha pogut oposar altres argumentacions que la gastadíssima apel·lació a la divisió de la societat (com si sense referèndum estiguéssim més units) o una retorçada apel·lació al 3 per cent, les seus embargades i els pecats del fundador del partit de Puigdemont… anterior a la refundació, és clar. Si aquestes són totes les raons adduïdes per la principal oposició al Parlament (“privilegi” que, per cert, no tindran ni a Euskadi ni a Galícia) és que la cosa pinta bé. Potser el que m’ha deixat una mica més desconcertat fins a malpensar ha estat la posterior intervenció de Coscubiela (CSQP, ho he escrit bé?), congratulant-se que hi hagi un referèndum. Què estaran tramant?

Tot anava per bon camí aquesta tarda quan ens hem assabentat de la maniobra de palau esdevinguda al Comitè Executiu del PSOE que pot ajudar a desencallar el panorama espanyol, cosa que, objectivament, ens perjudica. Ja sabeu, unes dimissions acordades entre els crítics a Pedro Sánchez obligaran a la seva renúncia, deixaran via lliure a una abstenció a la investidura de Rajoy i tindrem l’hilillos i la seva cohort quatre anys més.

Quatre? Un i escaig si aquí fem les coses com Déu mana.

Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.

El (pen)últim Onze de Setembre

Crònica personal del que ha donat de si l’Onze de Setembre, aquest any descentralitzat en cinc concentracions, una de les quals a la Rambla tarragonina, a un quart d’hora de casa meva:

* Només sortir de casa, abillat amb la meva samarreta blanca, he pogut saludar cordialment algú que segur que no assistiria a la magna concentració, el regidor Acero (del PP). Una cordialitat que no deixa de ser un símbol del conjunt de valors que presideixen les kedades de l’Onze de Setembre, del respecte democràtic a l’alegria passant pel civisme. De nou, i ja en fa cinc, ni una paperera tombada. Quina llàstima per segons qui.

* M’arribo al passeig de les Palmeres, on saludo algú que, aquest sí, està plenament involucrat: el Joan Magí, de l’Òmnium, que després de despatxar a la paradeta ha d’anar a ocupar-se de rebre les autoritats (la presi Forcadell i altres). S’havia dit que a l’esmentat passeig s’hi instal·laria una Fira d’Entitats però m’hi trobo més aviat l’habitual concentració de parades d’embotits, formatges, coques i… roba de segona mà!

* Més amunt, davant la catedral, exhibició castellera. Hi actua la Jove de Tarragona, que és amb la que simpatitzo, i que carrega i descarrega un 9 de 8 sota un sol inclement. La xafogor és notable, marxo d’allí i no paro fins que localitzo un punt de la Part Alta de Tarragona on corre una agradable brisa. Punt que està ben a prop del restaurant Les Voltes, on dino amb una colla d’amics.

* Ens dirigim al tram de la Rambla que ens pertoca, el 47, que a les cinc de la tarda ja està ben ple de gent. No sé si haurà estat la manifestació més important de la història, en nombre de gent, o aquest rècord continua tenint-lo la manifestació contra la guerra d’Irak o quan l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, una de les dues.

* Comprovo que això d’adquirir disciplinadament la samarreta aquest any va de baixa. Molta gent ha reaprofitat les de manifestacions d’anys anteriors (les grogues/vermelles de la V, o la també blanca de l’any passat). I dels que sí que se l’han posat, molts no han seguit el suggeriment de posar el seu nom sobre l’11, a la faiçó dels futbolistes.

* A les 17,14 en punt, i com si de les campanades de la Puerta del Sol es tractés, sonen  les campanes de la Seu Vella de Lleida, només que en lloc d’ingerir el raïm comencem instintivament a voleiar les cartolines amb un punt groc que han distribuït prèviament i que a algú li han recordat un ou ferrat. Dic instintivament perquè hi ha una certa desorientació entre la gent sobre quan s’ha d’exhibir el cartronet i quan no. Ajuda al desconcert el fet de que els diferents parlaments no siguin al principi gairebé audibles (després s’ha solucionat), de manera que s’arriben a formar petites rotllanes de gent parlant de les seves coses mentre Maria Barbal i no sé qui més adrecen els seus discursos.

* Qui se sent ben alt i ben fort, i reben molts aplaudiments, són els dos Jordis de les entitats organitzadores. De Jordi Sánchez em quedo amb la seva analogia entre la il·lusió que fa aconseguir la independència i la il·lusió d’una mare que espera el seu fill o la del nen de que arribin els Reis per rebre la joguina: “obrir la caixa” és l’expressió que fa servir i que pot llegir-se de moltes maneres. Serà la caixa dels trons?

* A l’acabament de l’acte, l’organització s’acomiada amb un “fins el proper Onze de Setembre”. Implícitament està dient que encara n’hi hauria un altre (com els de sempre, vull dir), de manera que afegeix “… que serà molt diferent”. Ah, bé, si és així…

* Baixo Rambla avall fruint de l’animació i de la varietat de persones, vestimentes i banderes. Cada tram de la principal artèria tarragonina estava destinat a cada una de les deu comarques… de la província de Tarragona. Ni a la nostra principal festa nacional reivindicativa ens podem desempallegar de la cotilla centralista que representa la divisió provincial. Perquè es vegi fins on arriba inconscientment el poder de l’estat. Veurem si demà el Diari de Tarragona serà prou sagaç per captar-ho i tenir-ho en compte en el seu gens probable tractament informatiu favorable de la notícia d’avui.

Sempre a punt

Rebo per Whatsapp una cadena sobre l’Onze de Setembre. Atès el seu contingut, no arribo a endevinar si la va idear un dels “nostres” o “d’ells”. Es tracta d’una llista de lemes de les manifestacions de cada Onze de Setembre: comença el 2012 (“Catalunya, nou estat d’Europa), continua el 2013 (“Cap a la Independència”), etcètera, per acabar… el 2037 (“Piano, piano, si va lontano”) i el 2038 (“Petri-fiuuu”). Sornegueria d’algun unionista catxondo, com volent dir, ja podeu anar fent manifestacions que no us servirà de res? o crítica punyent d’algun independentista perquè prenguem consciència del que passaria si ens adormíssim? 

Jo no estic cansat o desinflat com voldrien alguns. Sí que estic un pèl decebut amb allò que anomenem “classe política”, les seves tàctiques, les batalletes particulars entre partits, els intents d’alguns de trencar la transversalitat, els dubtes, les declaracions contradictòries, el nedar i guardar la roba… i potser unes renovades puta i ramoneta que li comencen a agafar gust al procés. I tot i així entenc perfectament que no ha de ser fàcil, gens fàcil, donar cada pas. Que li ho preguntin, si no, a la Carme Forcadell que, per cert, ens farà l’honor de participar demà a la concentració que es farà a la Rambla de Tarragona.

L’Onze de Setembre de demà serà per mi com la primera pròrroga d’un partit d’alta intensitat (no m’agraden les metàfores futbolístiques però en aquest cas s’hi adiu molt). Les pròrrogues de les finals acostumen a ser un pal per tothom, començant pels jugadors, però alhora afegeixen èpica a la lluita: estar a prop de la victòria per arribar, a vegades agònicament, a la victòria. El lema de les concentracions d’aquest any no podria ser, en aquest sentit, més oportú: “estem a punt”, a un pas o a un pam, com deia director d’aquesta casa. De nosaltres depèn també superar aquest punt i que sigui un punt i final, no un punt i seguit o uns punts suspensius, com fins ara.