Emocions d’un vespre d’agost

Colpit per l’atemptat d’aquesta tarda. Entristit per les víctimes. Agraït per l’eficaç funcionament de l’operatiu de seguretat. Indignat amb la lectura de determinades piulades. Orgullós de la meva societat, del meu país i de la meva ciutat de naixement. Esperançat en la consecució del final d’aquesta barbàrie mundial. Convençut, més que mai, en la defensa de la llibertat i la tolerància, sense pors ni condicions.

L’essència del poble

“Totes les escoles i tots els corrents científics que, deixant de banda les abstraccions artificioses, giraven els ulls a la realitat i estudiaven directament les societats ensopegaven de seguida amb el mateix: totes trobaven al capdamunt una força desconeguda i poderosa que era la força mateixa que apareixia engendrant el Dret, la que infantava les llengües i les marcava amb un segell característic, la que creava un art original, la que feia circular calor de vida pels teixits de l’organisme social. Els uns en deien l’ànima del poble, els altres consciència pública, molts esperit nacional.”

“L’ésser i l’essència del poble estan, no en les races ni en les llengües, sinó en les ànimes.”

(Enric Prat de la Riba: La Nacionalitat catalana; en el centenari de la mort del “seny ordenador de Catalunya”)

[Imatge: diputatsmancomunitat.cat]

Ens ho creiem, sí o no?

El president de l’ANC, Jordi Sánchez, contesta avui un article d’ahir de Pere Cardús que, sota l’expressiu títol “Ni caixa de resistència ni hòsties”, es mostra contrari a aquesta iniciativa de l’entitat de Sánchez per preveure les multes a que s’enfronten els principals responsables del 9-N. Em posiciono netament a favor de Cardús en aquesta polèmica (“Qui ho ha dit, que s’hagin de pagar les multes?”, “Però que no havíem quedat que érem sobirans?”), i no entenc massa bé alguna de les afirmacions de Sánchez, quan ve a dir que el que et converteix en un ciutadà lliure de cadenes i vassallatges (o sigui, les multes) és el fet d’haver assumit que cap càstig t’aturarà.

Aquí hi ha un problema de confiança, de creure-s’ho o no: si l’1 d’octubre hi ha referèndum i si aquest serà favorable a la llibertat de Catalunya, com sembla que així ha de ser, a què ve aquesta moguda de la caixa de solidaritat? Les famoses multes (o més ben dit, les responsabilitats civils pel 9-N) s’haurien de substanciar molt després de l’1-O, moment en què, m’imagino, Catalunya estarà lliure de cadenes i vassallatges (ara sí) i totes aquestes causes prèviament patides pel sobiranisme quedaran sobresegudes. O és que el senyor Sánchez no confia plenament en els resultats de l’1-O?

D’acord amb què hem d’assumir que cap càstig ens aturarà, perquè això és el que debilita la posició de l’estat, i d’acord també en què caldrà assumir, quin remei, la pluja de plantofades (de tot ordre, judicials, policials, d’intervenció financera) que fa temps que ens estan caient (i aquest estiu, en forma de diluvi), però preparar una caixa de solidaritat per fer front a uns hipotètics pagaments o multes suposa acceptar els fets com a consumats i posar la bena abans que la ferida.

Això de la caixa de solidaritat ho trobo una mica déja vu, com d’una altra època. Era perfecte davant de lluites polítiques o socials en unes altres circumstàncies, però avui les tornes han canviat. Perquè ningú m’acusi d’insolidari, afegiré que jo també contribuiré, si les coses anessin de mal borràs, a ajudar els encausats pel 9-N. Naturalment. Ja he llegit a les xarxes més d’un que diu que es negarà a ajudar a Mas i companyia, però per motius diferents als exposats per Cardús, i que no són altres que el fet de tractar-se de polítics de l’antiga Convergència i de les seves retallades. Fins aquí arriba la mesquinesa d’alguns.

[Imatge: Vilaweb]

 

De pors i valenties

El procés ja entra, com se sol dir, a la recta final, i sembla que hi adquireix un especial protagonisme la valentia o la por. La primera, com a qualitat indispensable que els protagonistes individualment i la societat col·lectiva ment hem d’assumir si realment volem (que no ho dubto) que aquest vaixell arribi a bon port; i la segona, com a darrera i desesperada estratègia de l’únionisme per impedir-ho o almenys dificultar-ho.

L’actualitat ens ho està demostrant de forma trepidant amb diversos exemples. La delicada, i un punt dramàtica, remodelació del govern oferí mostres de coratge per part dels nous consellers que han acceptat uns càrrecs que els poden suposar perjudicis o dificultats de tota mena. Sento un  gran respecte i expresso una enorme gratitud per unes persones que, tal i com està el pati, han decidit acceptar posar-se al front del comandament dels mossos o de la gestió última dels centres educatius, àrees que de ben segur estaran (ja ho estan, de fet) en el punt de mira de la repressió espanyola. Una valentia que, en justa correspondència, haurem d’assumir també tots els que d’una manera o altra hem participat en algun moment perquè aquest procés d’alliberament nacional avancés fins a la meta somiada, i que haurem d’assumir d’acord amb les nostres possibilitats o circumstàncies personals. No som herois però tampoc volem quedar-nos amb els braços creuats: i a l’inrevés, tampoc ens omplirem la boca amb compromisos que a l’hora de la veritat no puguem realitzar: en aquest sentit, el pas al costat dels Munté, Jardí o Meritxell Ruiz, lluny de ser interpretat com una mena de rendició caldrà veure’l com una mostra de sinceritat i de respecte a la societat: si no es pot, no es pot, i millor deixar-ho clar com abans millor.

Por. Volen que tinguem por. Amenaces, registres a les institucions, rumors, notícies tendencioses. Volen que tinguem por, que no ho tinguem clar, que dubtem de les nostres capacitats individuals i col·lectives, que ressuciti aquell catalanet “pre-emprenyat” de l’època convergent del “vols dir?” I de “el nostre mal no vol soroll”. Per a fer-hi front, ahir es van celebrar multitud d’actes a tot el territori per parlar del referèndum de l’1 d’octubre, per saber-ne detalls, per esvair dubtes, per a infondre confiança, per a carregar piles. No sé a altres llocs, però a l’acte de Tarragona, al qual vaig assistir, aquest objectiu es va aconseguir plenament. Bona part del mèrit correspongué als dos intervinents, Marta Pascal i, sobretot, Germà Bel, en plena forma. Planerament i amb la ironia que el caracteritza superà amb nota qüestions tan peliagudes com el tema sempre revisitat de què faran els mossos davant possibles ordres judicials de tancament de col·legis: Bel va tenir la gràcia de convertir aquesta hipotètica situació dramàtica en un escenari a la practica impossible que pugui ocórrer. Tant Marta com Germà van insistir en aquests punts essencials, que caldrà propagar a tothom: normalitat, legalitat… i que tothom frueixi amb els esdeveniments.

Demà tenim una oportunitat de fer valer aquesta normalitat i alhora de vèncer aquesta por que ens volen inocular. L’Ajuntament de Tarragona farà un ple on   presumiblement tirarà endavant una moció expressament contra el referèndum, unint-se així als pocs però importants consistoris que estan posant pals a les rodes perquè el poble s’expressà lliurament. Se’ns convida a assistir-hi i expressar cívicament el nostre desacord (el “Diari de Tarragona” ja s’ha encarregat de parlar de “calenta” el ple: la por, la seva por). A la nostra ciutat la por està fent acte de presencia per totes bandes: protestes dels funcionaris municipals rebutjant amenaces i demanant que no se’ls instrumentalitzi políticament, declaracions del secretari municipal, plenament identificat amb el procés, rebutjant que s’intenti fer creure que qualsevol decisió es podrà considerar un delicte… La por, la por i el seu poder paralitzant.

Donem-li la volta. Aquests moviments unionistes a la desesperada, amenaces, advertiments, declaracions, actuacions policials… són un símptoma de que la verdadera por ha canviat de bàndol, i n’hauríem de ser conscients cada vegada que dubtem, des d’ara, sobre la conveniència de donar o no una altra passa endavant amb totes les conseqüències.

(Imatge: acte d’ahir al Col·legi d’Advocats de Tarragona; foto de l’autor)

Un record de Molins

Mes i mig després del traspàs de Francesc Sanuy, ens arriba la notícia de la mort de Joaquim Molins, que el succeí com a conseller de Comerç i Turisme, i, doncs, com el meu superior laboral. A diferencia de Sanuy, vaig tenir l’oportunitat de saludar Molins quan visità els Serveis Territorials de Tarragona del Departament que encapçalà entre 1986 i 1988. Era un home extrovertit, charmant, molt expressiu de cara. Saludà un a un tots els treballadors de la casa, fins que arribà el torn d’una companya de feina, una funcionària ja gran, propera a jubilar-se, i que havia ingressat molt jove a l’administració. Molins se li va dirigí amb una d’aquestes preguntes genèriques que es fan quan no se sap massa bé què preguntar als desconeguts: “i vostè quants anys fa que treballa a l’administració?”. La companya li va respondre una xifra d’anys considerable (no voldria equivocar-me, peró probablement més de 40). Al sentir-ho, Molins es posà a riure de forma estentòria, fins a encomanar el seu bon humor a tots els presents, inclosa la companya, a qui la reacció del conseller podia haver mes aviat disgustat. Però fou tot el contrari: aquest era el mèrit, un dels mèrits, del conseller Molins, el seu envejable do de gents que ben probablement feia més planera la vida o la feina als qui l’envoltaven en el dia a dia, i que avui, malauradament, hem perdut.

(Imatge: arxiu la Marxa, www.naciodigital.cat)

‘Nasíos p’a matar’ (i per entretenir turistes)

Ha comparegut avui a la vergonya pública el responsable últim de l’espectacle militar per a turistes d’un càmping de la Costa Brava, per presentar la seva dimissió del càrrec que ocupa, cosa d’agrair. El currículum polític d’aquest element inclou des de fotos en amigable camaraderia amb Albiol & cia. fins a una regidoria al seu municipi dins les llistes de la ja difunta Convergència i Unió. Ara era del PDCAT, partit que, pel que s’està veient, no acaba de trobar el diapasó en el seu procés de transformació entre el passat i el futur, de canviar de pell com fan alguns amfibis, tal i com ens explicaven a l’escola.

Ja és preocupant que el propietari d’un càmping organitzi aquest sarau pseudo-bèl·lic per a esbarjo dels turistes estadants. També em preocupa, però menys, l’avorriment d’aquests turistes que necessiten passar l’estona veient com uns quants homes, vestits de caqui, representen un exercici militar de factura aquàtico-terrestre. El que realment preocupa és que una unitat de l’exèrcit (que era de veritat, autèntica, no com aquells figurants que recreen la batalla de l’Ebre a la serra de Pàndols) es presti a aquest tipus de xous. Qui ho va autoritzar? Ho van fer gratis o cobrant? Què hagués passat si algú hagués pres mal?

No fa falta dir que la unitat era de l’exèrcit espanyol. Tal circumstància ja va ser convenient amplificada en un primer moment per presentar la notícia com un intent, i en van uns quants, d’acoquinar la població civil catalana: maniobres als pobles sense comunicar-ho a l’alcalde, marxes per Collserola fent companyia a runners i porcs senglars, sorollosos avions i helicòpters en hores intempestives… El que va passar al càmping gironí sembla que no hi tenia res a veure, però més d’un va caure de quatre grapes en la sospita, i això diu molt de l’estat de tensió no desitjada que viu la nostra societat els darrers mesos. Amb una mica de sort i ganes, després de l’1 d’octubre posarem fi a aquest estat (de tensió) amb la creació d’un altre estat (de veritat).

[Imatge: www.diaridegirona.cat]

Déu els cria

I ells s’ajunten. Deia Joan Fuster (o era Josep Pla?) que el que més s’assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres, i l’actualitat ens en dona una nova mostra, reunint en un mateix escenari a les tres arracades que van precedir Rajoy en la cúspide del poder polític espanyol: el del Gas, el de les Açores i l'”apoyaré”. Units en un mateix escenari però també en un mateix ànim contra Catalunya i la seva aposta per la llibertat per vies estrictament democràtiques i pacífiques. No se m’ocorre millor imatge del canguel·lo que presumiblement està envaint les altes esferes mesetàries que aquesta reunió (en bona harmonia, pel que s’ha vist per la tele) entre tres personatges que, segons sempre s’ha dit, no es poden veure ni en pintura. Però, és clar, el motiu de tanta bona predisposició bé s’ho val: la sacrosanta unitat d’Espanya, a favor de la qual tot és possible. La predisposició que no han tingut per solucionar tants i tants problemes de la societat, i que està en l’origen, entre més motius, de que els catalans volguem marxar pitant.

Parla, poble, parla

A l’hora de parlar de l’anomenada transició espanyola (de Carrero a Felipe, per entendre’ns), és lloc comú que l’actual opinió pública la posi a caure d’un burro, com es diu habitualment. El que fins fa poc, amb una exageració ratllant el ridícul, es considerava un procés exemplar, pacífic, exportable als cinc continents com a model de com es fan les coses per passar d’un règim dictatorial a un altre de democràtic, ha passat a ser titllat de forma simplista com un mercadeig, un tapar-se les vergonyes i un dipositar a la paperera de la història (aquí també) el que no volia ser recordat i molt menys jutjat. Eh que no ens farem mal? Una mena d’acudit del dentista, però a l’engròs.

Qui segueixi aquest bloc amb interès sabrà que jo mai no m’he amagat de justificar aquell procés, també ara, no perquè el consideri exemplar, que a la vista està que passats els anys no ha estat així, sinó perquè penso que va ser l’única sortida realista i possible a la papereta amb què es van trobar l’estat espanyol i el conjunt de les forces polítiques i socials de tot signe en el moment de produir-se el tan esperat hecho biológico del 20-N: què passarà? què hem de fer? com? El resultat, durant els primers anys i amb tots els peròs i adversatives diverses que se li vulguin posar, va ser satisfactori. Refaig la meva argumentació: què hagués passat si el franquisme (el que en aquells moment s’anomenava búnquer) s’hagués fet valer i hagués continuat manant sense fer cap mena de concessió? O a l’inrevés, i si l’oposició hagués aconseguit girar la truita imposant-se a poders fàctics, sabres sorollosos o mil pressions més? Algú es pensa que amb poc temps l’estat espanyol no hagués reescrit les més negres pàgines dels seus convulsos segles XIX i XX?

Sabut doncs, el pa que s’havia pogut donar, va resultar relativament gratificant viure i veure com es desenvolupaven els fets històrics que s’anaven produint a un ritme frenètic en aquella segona meitat dels setanta. També per a un jove com jo. Mira si era jove, que no vaig poder participar directament en un d’aquests fets històrics, del qual avui commemorem els quaranta anys: les eleccions del 15 de juny. Massa jove per poder votar, però no tant per seguir el procés electoral amb un desbocat interès. Recordo haver col·laborat amb la campanya d’Unió Democràtica de Catalunya (aquella presidida pel joier Cañellas), que va organitzar un míting al teatre Tarragona, on va assistir Joaquín Ruiz-Jiménez, sor intrépida. Recordo els primers espais televisius de propaganda electoral, La Internacional precedint el discurs del professor Tamames o la intervenció de Tierno Galván, el viejo ídem. Recordo els carrers literalment empaperats de cartells a les parets i sobres i paperetes a l’asfalt: una manera de llençar diners, perquè la gent els trepitjava i ningú els collia. Recordo, en fi, un clima expectant, il·lusionat, ingenu com s’ha vist després, que presidia cada proposta política, especialment de les opcions que m’eren més properes, la progressista i, sobretot, la catalanista: “el teu primer vot, per Catalunya” (el Pacte, Pujol i aliats) o “sempre fidels al nostre poble” (l’Esquerra, encara il·legal en aquells moments, una de tantes taques del moment que, tot i així, es va esmenar ben aviat).

Les eleccions van anar bé, sense incidents especialment remarcables (per a disgust de més de quatre): la població aviat es familiaritzà amb les creuetes del Senat, i a l’hemicicle del Congrés es van poder veure imatges insospitades només uns mesos abans: Fraga, Suárez, Carrillo o La Pasionaria, junts en aparent bona harmonia. Res a veure amb els espectacles actuals que ens ofereix la mateixa cambra parlamentària, a mig camí entre un pati d’escola i el Corral de la Pacheca. En alguna cosa s’hi ha guanyat, això sí: ara ja tenen prohibit fumar.

[Imatge: mostra de pamflets electorals del 15-J; col·lecció de l’autor]

 

Ara que falten 112 dies

L’1 d’octubre d’enguany, dia de Santa Teresa del Nen Jesús, carmelita, i Sant Remigi, bisbe, el sol sortirà a les 5:48 i es pondrà a les 17:33, però això no serà el més important d’aquell diumenge. Aquell dia els catalans tindrem l’oportunitat de votar si volem que la nostra nació esdevingui un estat independent. Acabo d’anotar-m’ho a l’agenda (de paper, of course) per l’improbable cas de que se m’oblidés.

L’estat resultant, si tot va com ha d’anar, haurà de ser “en forma de república”, segons especificarà la butlleta de votació, indubtable picada d’ullet al sector que encara ara putaramoneja sobre la qüestió. Mala tàctica: l’electorat castiga les ambigüitats, i la que me’n gasten domènechs, colaus, rabells i coscubieles és cada vegada més digna de llàstima. Quan mig Parlament ha fet el pas més valent i decidit a favor de la nostra llibertat, sense possibilitat de marxa enrere, no es pot sortir ara dient que no es poden mullar fins que no sàpiguen els detalls de la moguda. Hi estan dins o fora? Si estan dins, que es comprometin i vagin a totes; si estan fora, que deixin de marejar la perdiu, perquè l’únic que fan és nosa.

La “lleial” oposició ha optat per un perfil ben baix a l’hora de reaccionar davant l’anunci de data i pregunta, amb les retòriques declaracions demanant unes eleccions autonòmiques. Més baix encara ha estat la del govern espanyol, que es limita a esperar alguna constància per escrit, per iniciar accions judicials. Sobretot, les formalitats. Com es nota que és un govern d’advocats de l’estat, inspectors d’hisenda i registradors de la propietat. Burocràcia tota la que vulguis, però política d’alt nivell i en majúscules, zero.

Ens esperen 112 (mira, el telèfon d’emergències) dies una mica de tot: trepidants, històrics, convulsos… plens de notícies de tot signe, bones, dolentes, amb satisfaccions i esglais. De fet fa molts anys que anem d’aquest pal. Quan semblava que la cosa afluixava una mica (què se n’ha fet del suflé?), l’actualitat torna a carregar-nos les piles i aquesta vegada per culminar el somni més il·lusionant de la vida de molta gent. Només cal esperar que ningú foti una relliscada de darrera hora. Continuem fent la feina ben feta, amb la determinació i seriositat que ha caracteritzat fins ara el procés. Conservem la unitat d’acció de partits i entitats sobiranistes, la clau de tot plegat. Amaguem els vidals que pul·lulin pel territori, i esperem que els hiperventilats no facin massa soroll a les xarxes. Si les coses es fan bé, acabaran bé, i el 2 d’octubre (el Sant Àngel de la Guarda) hi haurà festa grossa a Catalunya.

[Imatge: Vilaweb]

El conseller primer

M’ha colpit assabentar-me de la mort de Francesc Sanuy. Quan vaig entrar a treballar a la Generalitat, als anys vuitanta, el contracte com a administratiu duia dues signatures: la meva i la de Sanuy, el primer conseller de Comerç i Turisme de la llavors il·lusionant primera etapa pujolista. Un conseller jove, molt preparat i plenament compromès amb aquella política de “fer país” (en realitat, començar les llavors incipients estructures d’estat), que es va saber rodejar dels col·laboradors adequats, l’empresari Ramon Bagó o l’enyorat Pere Carbonell. Pocs anys després va fer un fer un pas enrere de la política institucional, sense deixar mai de fer les múltiples activitats a què el duia la seva inquieta personalitat. En els darrers anys el vam anar seguint com a tertulià incisiu i com a articulista clar i sense manies, sense pèls a la llengua, cosa que el feia incòmode a determinats sectors de poder del nostre país i que, segons pròpia confessió, li ocasionà alguna represàlia. Trobarem a faltar el seu estil directe però també irònic a El Punt Avui. Que descansi en pau.

[Imatge: elmon.cat]

Tapant vergonyes

Marta Ferrusola i Carme Forcadell, el tripijoc fiscal i la dignitat institucional, la decepció i l’esperança, el passat i el futur de Catalunya. L’actualitat ha fet coincidir, de forma gens casual ni innocent si ens fiem del nostre olfacte, aquestes dues dones.

Quan vaig assabentar-me de la darrera revelació periodística sobre els negocis dels Pujol (el missatge en clau religiosa de Marta Ferrusola), confesso que em pensava que era una broma. Si s’ho haguessin inventat els d’El Jueves hagués tingut menys imaginació. A l’espera de la comprovació de la veracitat del document (potser no ho és: és sorprenent la quantitat de faltes d’ortografia que conté), només em queda sorprendre’m de lo rupestres que arriben a ser els mètodes que usen les elits, polítiques o econòmiques, en els seus afers. Ho vam veure en la comptabilitat de la persona de la que usted me habla (Bárcenas), amb xifres gargotejades en uns fulls més propis dels anys cinquanta del segle passat; ho vam veure a l’apassionant episodi de La Camarga, inclosos gerro i micròfon; i ho veiem ara amb la “mare superiora” ordenant el “traspàs” de dos “missals” al “mossèn”. Que evocadores són les cometes quan es coneix el doble sentit de les paraules!

La nota de marres, és clar, ja ha donat peu a una fecunda successió de “memes”, com es diu ara. Llàstima que la volada de la vergonyosa notícia ha estat en part afavorida pels qui més interessats estan en enfosquir el fet, aquest sí verdaderament vergonyós, d’ahir: que la Carme Forcadell, tota una presidenta d’un parlament democràtic, hagi d’anar a declarar a un jutjat pel fet de, oh escàndol, permetre que la cambra que ella presideix es pugui discutir de tot, del que sigui. Perquè aquesta és una de les funcions més bàsiques i genuïnes dels parlaments democràtics, dic jo…

[Força Carme, força Anna; imatge: www.elpuntavui.cat]

 

Ens toca a tots

Això ja sembla una loteria. El darrer “agraciat” per la persecució contra tot el que faci olor a llibertat per Catalunya ha estat Hèctor López Bofill, investigat per uns tuits. Per opinar. La notícia no em mereixeria més reacció que la indignació i el suport a l’afectat. Passa, però, que aquest afectat és algú a qui tinc apreci des dels temps que vam compartir responsabilitats en aquell i.lusionant projecte de nom Solidaritat Catalana. I passa també que el motiu de persecució és la llibertat d’opinió, i aquest blocaire no ho consenteix. Avui serà un tuit de l’Hèctor i demà, vés a saber, un apunt d’aquest humil bloc.
Amb l’Hèctor no sempre he coincidit aquests darrers anys. Els seus pisicionaments d’independentisme dit hiperventilat, que a vegades ha donat la sensació que frenava més que ajudava al procés, no eren de la meva aprovació, però avui toca solidaritzat-se amb ell. Motius per fer-ho no me’n falten: el seu prestigi, la correcció dels articles, el rigor amb què expressa les idees i, com queda dit, l’honor d’haver col.laborat amb ell durant uns anys així ho demanden.

[Imatge: Vilaweb]

Ui, el que ha dit Llach!

Ja és casual que el meu apunt d’ahir aparegués amb una imatge de Serrat just el dia en què el seu més il·lustre oponent artístic i ideològic, Lluís Llach, protagonitzés la petita tempesta amb què cada setmana ens obsequia el procés sobiranista de mai no acabar. Però no hi havia mala intenció.

Bé, al gra. Resulta francament divertit que ara algú s’esquinci les vestidures (i en faci la corresponent escudella mediàtica) del que va dir el cantant de Verges: concretament, de que els funcionaris que desobeeixin les lleis poden ser sancionats disciplinàriament. Un principi més vell que l’anar a peu, completament lògic, necessari i present en el dret administratiu de qualsevol país del món. Quina és la raó de l’escàndol? Premi! La llei a desobeir és la de desconnexió que, com la resta de lleis, serà aprovada per majoria dels diputats elegits democràticament en el seu moment per sufragi universal. On és el problema? Si el que es vol discutir és la constitucionalitat d’aquesta llei el camp adequat per fer-ho és el polític, amb arguments també polítics, però que no intentin posar la por al cos dels treballadors públics pel fet d’obeir les lleis, cosa a què estan expressament obligats per la pròpia naturalesa de la seva funció.

Qüestió diferent seria l’encert o no del perquè Llach ha dit el que ha dit en diverses compareixences públiques. Potser no calia que entrés tant en detall del que passarà quan s’aprovi la llei de transitorietat, però d’aquí a equiparar-lo al bocamoll de Santiago Vidal hi ha un abisme. I, naturalment, és completament reprovable posar en qüestió la trajectòria impolutament democràtica del diputat gironí de Junts pel Sí.

[També Llach va tenir vint anys; imatge: www.lluisllach.cat]

 

Perseverança

Ahir, taula rodona a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol “La Catalunya que ve: quina, com, quan?”. El cartell, d’alt nivell, i perdoneu el rodolí: el filòsof Xavier Antich, l’ex-consellera Montserrat Tura, l’ex-vicepresident Carod-Rovira i l’escriptor gallec Suso de Toro.

De fet, de les tres preguntes adreçades als intervinents per tal que les desenvolupessin, únicament van ser contestades el com? i el quan? No va quedar gaire clar “quina” Catalunya volem tots plegats, no sé si perquè es considera una obvietat o justament per la raó contrària, perquè cadascú té la seva pròpia idea de país i l’inevitable contrast entre totes elles dificultaria més la consecució de l’ansiada llibertat. De fet, Tura va ser qui més va reflectir aquesta dicotomia: somia un estat que proclami ben alt els drets i llibertats humans, però sense entrar en la lletra petita.

Més interès hi havia en el com i en el quan, que traduït al llenguatge del públic incondicional present a la sala, volia dir: quan es farà el referèndum? Carod i Tura no es van mullar massa en aquest sentit, deixant que es tirés al trampolí el filòsof Antich qui, precisament per la seva disciplina professional, se li hagués atribuït una major inconcreció. Sobre la viabilitat del referèndum, pactat o no, l’encarregada de refredar il·lusions (o de tirar aigua al vi, com ella va dir), va ser l’ex-consellera socialista, advertint de que un referèndum no pactat amb l’estat (l’únic possible, segons general convenciment) necessitaria igualment alguns requisits internacionals (participació activa de totes les opcions o presència del poder judicial garantint-ne la imparcialitat).

Molt diferent va ser el to general de la intervenció de l’ex-dirigent d’ERC, ferma i controlada però també apassionada, conscienciant igualment de les dificultats presents i futures (l’estat, amb tots els seus recursos legals o il·legals, s’encarrega contínuament de recordar-nos-ho) i encoratjant a seguir endavant, recordant la seva habitual tesi de que el sobiranisme català no és ètnic sinó integrador, no és nacionalista sinó nacional, cosa que li dona la força que té.

L’escriptor gallec actuava una mica com el convidat il·lustre extern a la nostra causa, però respectuós, intervenint en qualitat “d’intel·lectual oficial no-català que entén el nostre problema” i que tracta de reunir complicitats en el seu àmbit professional i territorial. Pel que va explicar, no ha tingut gaire èxit: les ments pensants espanyoles, el sector cultural o l’artistam d’alta o baixa estofa eviten posicionar-se massa a favor de la causa de la llibertat catalana, no fos cas que hi haguessin (hi ha) conseqüències no volgudes.

En resum, potser no va quedar massa concretada quina Catalunya volem ni quan la tindrem exactament (es va dir 2020, Tura vol anar lenta però segura, etc.), però l’acte va deixar una paraula que es va repetir moltes vegades: “perseverança”. Potser aquest serà el mot clau de cara als convulsos temps que s’acosten, ara sí. Serà veritat, definitivament?

[Imatge: ANC Tarragona]

 

La UDC que no morirà mai

A finals dels anys setanta, en els moments més intensos de la política catalana i espanyola, hi havia gent del meu entorn convençudíssima que jo militava a Unió Democràtica de Catalunya. Potser aquesta percepció es basava en el fet de que jo vaig col·laborar-hi en una campanya electoral. Millor dit, hi vaig treballar, perquè em vaig guanyar uns centimets ensobrant candidatures. Certament que, per ideologia i tarannà personals, era en aquells moments una formació que m’era ben propera. Fins i tot anava a classe, a la facultat, amb la carpeta decorada amb un notori adhesiu d’Unió, fet que em convertia en la rara avis d’una universitat on el més moderat era del PSUC o del PSAN.

Aquell històric i petit partit que era bastant com jo, demòcrata, antifranquista, cristià, catalanista, moderat i humanista va anar evolucionant amb els anys, creixent artificialment, contaminant-se amb tots els defectes de les formacions que toquen poder durant un llarg període de temps, allunyant-se del seu ideari fundacional i convertint-se en una dispensadora de càrrecs institucionals, suites al Palace i canongies diverses. Aquell partit ja no era sinó una còpia deforme i adulterada d’aquell altre històric i petit. Ahir, aquesta deslleialtat als seus orígens la va pagar anunciant que es dissolia, víctima també de la seva situació econòmica i de la migradesa dels seus resultats electorals (els primers sense parasitar cap altra formació).

Però hi ha una UDC que no morirà mai, la que servarem en algun racó de la memòria col·lectiva com a societat. La que va donar el més alt exemple de servei i de dignitat en la persona del seu dirigent Carrasco i Formiguera, perseguit successivament per anarquistes i per feixistes. La del senyor Coll i Alentorn de la nostra joventut o, a Tarragona, la del senyor Enric Vendrell. Sí, als dirigents d’aquella Unió els esqueia molt bé la paraula “senyor”. Proveu ara a anteposar-la a “Duran i Lleida”. No podreu. No es pot.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]

El final d’un imperi

Avui fa cent anys de l’abdicació de Nicolau II, el tsar de Rússia. De “Totes les Rússies”, que aquest era el títol oficial de l’autòcrata al capdavant del secular, inabastable i endarrerit imperi euroasiàtic. Només ha passat un segle d’un fet crucial per a la història de la humanitat, sobretot pel que s’esdevindria en els mesos següents. Semblen molts més, però només han passat cent anys i llegir les cròniques o contemplar la iconografia d’aquella època i d’aquell territori provoca una estranya fascinació en absolut renyida amb el sever judici a què la història i l’opinió els han sotmès: el posat entre orgullós i tímid del tsar, l’opulència d’una cort ja anacrònica, els rígids estaments socials, gairebé medievals, l’omnipresència de l’església ortodoxa, la seva litúrgia brillant i espiritual, els primers moviments revolucionaris, tenyits encara d’utopisme i d’esperança en un nou món… la mirada de Rasputín…

Avui també són els idus de març. “Vés en compte amb els idus de març” li havien advertit a Cèsar, camí del Senat on Brute (tu també?) i altres l’assassinarien. Els idus de Nicolau el tsar (paraula que, curiosament, prové de caesar) començarien també un 15 de març i culminarien a la casa d’Ipatiev uns mesos després. Ha plogut molt des de llavors, i el darrer dels Romanov, canonitzat i venerat per una part dels seus compatriotes, ha estat substituït per un altre tsar que no el desmereix en poder i opulència, però que no desperta cap mena de fascinació. Més aviat el contrari.

[Imatge: Viquipèdia]

No esteu sols (6F)

Jo també m’he desplaçat aquest matí al Palau de Justícia de Barcelona, per solidaritzar-me amb Mas, Ortega i Rigau i fer-los saber que no estan sols, sinó acompanyats de 2 milions de persones, inclòs un servidor. Aquestes són algunes impressions copsades de pressa i corrents:

  • Per estar puntuals al lloc i a l’hora de començament del judici, ens ha calgut fer un “guardiola” i llevar-nos ben d’hora, ben d’hora. Concretament a un quart de sis. De Tarragona han sortit cinc autocars, tota una proesa ateses les circumstàncies. De camí, i mentre ens cobren el viatge (cinc eurets), ens reparteixen uns fulls amb lletres de cançons per cantar durant el matí. Al costat de les més patriòtiques i conegudes hi havia “Vull ser lliure”. Una amiga comenta: “però si això ho cantàvem quan estàvem al cau”. Hagués hagut de contestar-li: “però si això és una cançó antiesclavista”. Així està el pati.
  • L’autocar ens deixa al Parc de la Ciutadella, al costat del monument al general Prim. De camí a l’Arc de Triomf hi hauran més referències històriques: el monument a Rius i Taulet, el mapa de la Barcelona de 1714 al terra rere seu o el mateix nom del passeig on ens trobem: Lluís Companys. Aquest, Macià, Pujol i el mateix Mas foren jutjats abans, durant o després de ser presidents i per raons estríctament polítiques. Serà Mas el darrer?
  • La gernació omple el passeig. Com ha passat als diversos Onzes de Setembre i intentant ser el màxim d’objectius, l’èxit supera de nou l’empresa. Veurem què dirà l’ull “clínic” de la Guàrdia Urbana (mode irònic). Molta abundància de gent gran, jubilats o amb temps per dedicar-hi un matí de les seves vides. Gent que ningú situarà a cap “llista de Schindler”, per a tranquil·litat d’Albiol, obsessionat com la resta d’unionistes per dividir maniqueament els catalans en dues faccions.
  • Joan Lluís Bozzo és l’encarregat d’animar el personal durant l’espera. Em fa gràcia quan esmenta el Palau de Justícia: “bé, això de ‘justícia’ és una manera de parlar”. Alguns dels cartells que branda la multitud també fan referència a la “(in)justícia”. Altres cartells demanen votar en multitud d’idiomes: la Roser, una amiga, el porta en neerlandès (willen stemmen). El món, encara ara, ha d’escoltar.
  • Amb els cartells, pancartes i una multitud d’estelades. El vent les fa voleiar i crea una estètica impactant. Algú comenta: “avui fins i tot el vent fa el seu paper”. El mateix vent que fa que l’estanquera s’enredi amb la bandera europea del Palau de Justícia. Sembla fet expressament, però no.
  • Ja són més de les nou, els encausats han entrat amb retard a la sala i a l’exterior una mena de Xesco Boix interpreta dalt de l’escenari una cançó ben adient. Està al cançoner i es titula “Com fer una truita”. No consta que l’intèrpret hagi estat detingut. L’esment a la truita és el senyal de que s’acosta l’hora d’esmorzar, i una bona part del públic es dispersa a la cerca d’algun lloc per menjar l’entrepà o fer un cafetonet. Avui els bars de la zona han fet l’agost.
  • Jo també faig el mateix. Quan torno molt més tard encara està declarant Joana Ortega. És impactant la gran quantitat de gent que ens hem arremolinat davant els altaveus sentint el desenvolupament de la sessió judicial, en principi avorrida per pròpia naturalesa. Les defenses que Ortega i després Rigau fan de la seva actuació al 9-N originen més d’un sonor (i merescut) aplaudiment.
  • Passades les dotze surten els tres protagonistes del dia per la porta del palau. Reben una altra mostra d’escalf i solidaritat. Crits de “Visca Catalunya (o la terra) lliure”, “No esteu sols”, “Votarem” i altres. El moment és històric però reflecteix també un plantejament una mica kafkià. Un judici pur i dur, amb togues con la venia de su señoría, pel que va ser un pulcríssim exercici de democràcia. Alço la mirada i em sembla veure reflectida la situació. Aconsegueixo fer-ne una foto, la que il·lustra l’apunt d’avui: una estelada voleiant davant d’una façana vuitcentista.
  • Al moment d’acomiadar-se, d’amics o dels viatgers de l’autocar, tothom es diu el mateix: “fins a la propera”. No tardaran a venir noves ocasions de mobilització. S’acosten mesos trepidants. Els últims, ja.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Marxa enrere

S’ha anunciat que a les properes eleccions dels Països Baixos, el recompte de paperetes es farà manualment i les dades es transmetran per sistemes també tradicionals. Sembla ser que la raó d’aquesta sorprenent marxa enrere en l’ús de les nomes tecnologies és política, per evitar la intromissió de hackers no desitjats com hi va haver, sembla que per instigació russa, per afavorir l’elecció de Trump.

Ho trobo molt bé. No em refio del denominat vot electrònic, sigui introduint una targeta magnetitzada (com si fos un bitllet de metro), sigui tocant una pantalla (com quan traiem diners del caixer). Són nous sistemes cridats a revolucionar la manera de votar i la seva implantació definitiva està al caure. Tot i així, no me’n refio de que el teu vot sigui una simple unitat d’informació telemàtica, intangible i invisible, allotjada no se sap on de la xarxa, i no una papereta de mides concretes on quedi clar què votes i a quin lloc la diposites. De manera que m’està molt bé que els neerlandesos, que són gent molt seriosa, hagin decidit tornar a fer les coses com sempre, sense vel·leïtats innecessàries. Les coses s’han de poder veure, tocar i olorar. Si no, no existeixen o no sembla que existeixin.

No ens estem refiant massa de les noves tecnologies i la seva aplicació en tota mena de camps? Hem calculat bé els perills potencials que amaguen? Allotgem la informació al núvol, paratge d’una ubiqüitat inconcreta, es pretén que els cotxes circulin sense conductor, les mercaderies seran transportades amb drons sense cap mena de control, la contínua aparició de noves aplicacions de dubtós servei ens té cada vegada més pendents del mòbil, les xarxes socials coneixen cada detall de la nostra vida… No segueixo, perquè la fera neòfoba que cova al meu interior faria que exagerés la nota.

De moment, als Països Baixos faran l’escrutini com abans, amb papers, bolígrafs, creuetes, transmissió oral de dades… Una mica vintage però segur, garantit i, per tant, més democràtic.

[Imatge: lliureimillor.cat]

 

Les amenaces d’Oliu

Josep Oliu, el president del Banc de Sabadell, ha vingut a dir que en cas de que el procés independentista culmini amb èxit i aquest perjudiqui els interessos de l’entitat que presideix, “podria traslladar la seu central” (es dona per suposat que fora de Catalunya).

Qui té molts més coneixements d’economia (i americanes virolades) que jo ja li ha donat la resposta adequada. Pot amenaçar el que vulgui amb aquestes declaracions, que de ben segur sortiran amb lletrotes ben grosses als diaris d’allà, que ja no ens creiem el que té tota la pinta de ser una catxa (o “farol”, perquè se m’entengui). Potser pot endur-se la seu central però de cap de les maneres renunciarà a la seva catalaníssima clientela, a les seves possibilitats de negoci a l’Empordà, el Pallars o la Ribera d’Ebre i a les seves legítimes ambicions de fer-se amb una important quota de mercat al Principat, que és el lloc on va néixer l’entitat bancària. I tot això ho voldrà conservar siguin les transaccions en euros, en pessetes catalanes o en el que sigui.

Ho sap tothom i no és profecia: la qüestió del referèndum i, si és el cas, de la independència posterior, està a l’agenda de tothom, administracions, estats, bancs i lobis. Una cosa és que no els agradi i una altra, ben diferent, és que es consideri una cosa certa o ben probable. La intervenció d’Oliu, parlant-ne quan no hi havia necessitat especial de fer-ho, demostra una vegada més que segons quines coses les tenen més coll avall ells que nosaltres.

[Imatge: Vilaweb]

 

 

Amb Joan Coma

Apunt d’urgència de solidaritat amb Joan Coma, trencant el parèntesi vacacional que em vaig marcar fins després de Reis. I ho faig per diversos motius: si ho vaig fer amb l’alcaldessa de Berga (una “dels nostres”, malgrat la distància ideològica), també ho he de fer amb el regidor de Vic; perquè tinc amb aquesta població un especial lligam, per raons familiars; i, perquè la detenció de Coma és un fet gravíssim, si pensem que la causa primera va ser expressar unes idees polítiques, fer-ho de forma pacífica, al lloc que corresponia i en tant que càrrec elegit democràticament.

Ànims!

[Imatge: www.vic.cat]

Carme estem amb tu

Poc a afegir a totes les reaccions i tots els comentaris després de la compareixença de Carme Forcadell als jutjats. Solidaritzar-nos amb ella, rebutjar aquest atac frontal a la sobirania de la nostra primera institució representativa, al.lucinar amb la poca destresa de les hosts centralistes i alegrar-nos de la repercussió positiva que està tenint aquest episodi entre diversos parlaments europeus.

Cubans, Castro… ha mort

Amb la mort de Fidel Castro desapareix possiblement el darrer líder del segle XX. Un líder ben controvertit, com tindrem ocasió de sentir i llegir en les properes hores per boca d’opinadors, analistes, polítics o historiadors. Gran líder revolucionari o dictador implacable. Pel que fa a la meva opinió, pocs dubtes em genera la manca de llibertats de tot ordre a l’illa caribenya i una política socio-econòmica completament equivocada, imposades amb encomiable perseverança per aquest carismàtic i astut (això no se li pot regatejar) advocat d’extenuant oratòria que, una vegada, va afirmar que la història l’absoldria. Jo no.

[Imatge: www.eldiario.es]

 

El ‘post-respecte als morts’

No seré jo qui defensi Rita Barberà, ni viva, ni morta: tot el contrari, com ja he tingut ocasió de manifestar anteriorment en aquest mateix bloc, aquí i aquí. Crec que la biografia de la recentment finida política valenciana està trufada de punts foscos o rebutjables (corrupteles, Vuiton, el Cabanyal, la gestió de l’accident del metro o el seu menyspreu al català) que seria de mal gust fer-ne escudella precisament avui, com molt bé va manifestar Gabriel Rufián.

Fet aquest advertiment, no sé si necessari, em sembla una verdadera falta de respecte a l’espectacle postmortuori a què estem assistint aquests dies. No parlo del que estem veient a les xarxes socials, amb les quals no hi ha remei, sinó de la protagonitzada pels dos extrems del ventall ideològic: des dels que sempre havien estat els “seus” (que ploren la desaparició de la “gran” alcaldessa a qui es referien fa només (!) tres dies com “aquella persona que ja no és del PP” quan Barberá va acudir a declarar al jutjat) fins als adversaris més contumaços, muntant el seu petit numeret (un altre) al Congrés espanyol, tot negant-se a observar un minut de silenci.

Sembla que el nou concepte de moda, segons ens dicta la globalització, és la “post-veritat”: la veritat ha deixat de ser, també, un valor com a tal. Potser aquesta consideració ha vingut aparellada a la pèrdua d’un altre valor multisecular: el respecte als morts. En podríem dir, “post-respecte als morts”. No parlo de panegírics, lloes o ditirambes; parlo de guardar les formes amb un mínim de serietat durant el brevíssim període de temps posterior a la mort d’algú. Entenent que en aquestes circumstàncies són sobrers el cinisme, la manipulació i l’oportunisme (parlo del PP) o la confusió entre un protocol·lari minut de silenci i l’estar o no d’acord amb una biografia ben qüestionable (parlo de Podem).

[Imatge: www.elpais.com]

 

Trumpades

Cada vegada em cau menys malament el flamant president Trump. No pel que diu (més aviat el que ha dit en el passat) i no pel que fa (més aviat pel que farà en el futur), naturalment, sinó per aquest rebuig i desorientació que ha generat la seva elecció.

Com que tothom tenia coll avall que guanyaria Hillary Clinton, ara causa una estranya barreja de satisfacció, sorpresa i estupor comprovar com tants i tants “entesos” (tertulians, analistes, experts en demoscòpia, periodistes, intel·lectuals de tota mena) reformulen les seves opinions a posteriori per intentar donar una explicació coherent al que no van ser capaços de preveure. Em recorden els economistes, que no tenen ni idea de per on poden anar els trets en el futur però que tenen una explicació precisa de perquè les magnituds macroeconòmiques es comporten com s’han comportat en el passat.

Altres sectors han quedat també en evidència. Per exemple, els manifestants en diverses ciutats nord-americanes, al crit de “no és el meu president”, agosarada proclama feta molt pocs dies després de la victòria del magnat en un pulcre (que se sàpiga) procés electoral. Les manifestacions, de poc gruix numèric, han rebut una considerable atenció periodística (Vilaweb inclosa), potser confonent desitjos amb realitats. Atenció periodística que inexplicablement també ha rebut la moda de cremar sabatilles esportives, autèntica collonada (amb perdó) que no hauria de merèixer ni mig minut de la nostra atenció.

On sí que s’hauria de posar més l’atenció és a respondre preguntes. Per molt poc que ens agradi Trump i per molt que fem ara el ploricó o preveiem espantats un augment a Europa del denominat populisme, potser que reflexionem més del perquè certs sectors socials deixats de la mà de Déu van apostar per Trump i no per Clinton, que per cert representa més a la “casta” que el primer. Potser que alguns siguin més coherents i s’alegrin de que hagi vençut algú contrari al pèrfid TTIP o que vol revisar les condicions de l’OTAN. I potser que molts altres deixin d’escandalitzar-se per cada frase o per cada intenció d’aquest senyor de pèl, diuen, panotxa: ni derogarà la reforma sanitària, ni expulsarà tants immigrants com diu, ni prohibirà l’entrada de musulmans al seu país, ni serà un perill per a la pau mundial (també deien pestes de Reagan).

[Les primeres dames de Catalunya i Estats Units són de l’Europa de l’est totes dues: ja s’ha dit?; imatge: cnn.com]

 

Amb l’alcaldessa de Berga

La detenció aquest matí de l’alcaldessa de Berga (pel gravíssim delicte de no treure una estelada que ja es va trobar penjada quan va accedir al càrrec) ha originat una persistent pluja d’opinions i reflexions per una banda i mostres de suport a l’encausada per l’altra.

Sobre les segones, m’hi afegeixo de totes totes, malgrat la discrepància ideològica. La decisió política que ha acabat precipitant aquesta detenció mai no hauria de ser objecte de qüestionament legal.

Sobre les primeres, crec que l’editorial d’urgència del director d’aquesta casa expressa bastant bé el que personalment penso sobre el cas. Resumidament, que la unitat d’acció entre Junts pel Sí i la CUP serà fonamental en els propers mesos, que s’endevinen trepidants. De manera que sobren les crítiques cupaires al govern per l’actuació policial (els Mossos complien una ordre judicial, i punt) i encara més les mostres de rebuig que han rebut alguns representants de Junts pel Sí quan s’han solidaritzat amb Montserrat Venturós.

Finalment, cal lamentar l’absoluta manca de coordinació de totes les parts implicades en el procés, partits i entitats, en les respostes immediates al cas. L’episodi de la retirada de la bandera espanyola a Sabadell, així aïlladament, no té cap sentit: ho fa tothom o ningú, això ha de sortir de l’Associació de Municipis per la Independència, no d’un Ajuntament en concret, perquè al final queda una acció ridícula.

[Imatge: www.aquibergada.cat]