"Avui era el seu darrer dia a Orgosolo. Dinarien amb en Giacomino i la Sara [...] L'únic dilema que en Manu tenia damunt la taula era triar entre una ampolla de Simacco i una ampolla de Mariano IV. La Vicky li deia que tant li feia, que triés el que volgués, però ell no parava de donar-hi tombs. El Simacco era el vi estrella de la Cantina Deidda, un negre de cannonau i carinyena, amb una part de raïm autòcton de l'oest de Sardenya. L'altre era un vi jove de cannonau. Quin quedaria millor amb el rostit?"

Aquest és un tast de la novel.la de la Margarida Aritzeta, que avui presenta a Valls. Vins, paisatge, personatges, intriga... tot ben amanit en una troca que haureu de desembullar a través de quatre-centes pàgines, mira si n'està d'embolicada!

Si voleu l'àpat sencer, serem a l'Institut  d'Estudis Vallencs, al C/ Jaume Huguet, 1 una mica avanç de les 8 del vespre, avui dia 19 d'Abril, on trobarem l'autora i escoltarem unes paraules sobre la novel.la de l'escriptor Jordi Tiñena.

Els qui ens agrada la novel·la negra i som lectors en català, sembla que últimament estem de sort, perquè després d’haver llegit durant aquests últims anys els llibres del suec Henning Mankell, ja crèiem que difícilment ens obsequiaria amb un altre relat policíac “L’home Inquiet”, on el policia ara ja jubilat Kurt Wallander veu pertorbada la seva tranqui-la jubilació per esdeveniments familiars.
Mari Jungstedt, apareix de la mà de Columna, per engruixir el panorama de novel·listes suecs, que després de la desaparició de l’Stieg Larsson i dels últims cops de cua del Mankell, semblava que no hi hauria relleu, però la novel·la “Ningú no ho ha vist”, que he començat a llegir i la següent “Ningú no ho ha sentit” em tindran ocupats els meus propers viatges quasi quotidians a Barcelona amb tren.
Però les bones notícies no s’acaben aquí, ja que m’he trobat als nassos una nova novel·la de Jo Nesbo, Noruec (no ens movem dels països escandinaus) amb el títol de “Nèmesi”  editat per Proa; ja em va agradar força l’altra novel·la “El pit-roig” que va editar aquesta mateixa editorial, així que vaig fent pila per als meus viatges.
Però la cosa no acaba aquí, així que estirant del filet m’ha sortit Fred Vargas amb la seva novel·la “Un lloc incert” de la mà d’AMSTERDAM LLIBRES, segell del Grup Cultura 03, més conegut per la seva col·lecció ARA LLIBRES, caldrà buscar l’anterior novel·la d’aquesta autora francesa “La tercera verge”, per anar engruixint la pila. (continua...)

La represa dels viatges pràcticament diaris a Barcelona amb tren, ha fet que m’enganxés a la lectura d’aquest autor de novel·la policíaca que vaig descobrir tot resseguint alguns dels blogs on de tant en tant trec el nas. Crec concretament que venia a tomb a partir de comentaris de la trilogia de l’Stieg Larsson, algú comentava que li havia agradat molt la trilogia del Jean-Claude Izzo, un policia de Marsella que se les hau amb els baixos fons d’aquesta ciutat.

La veritat és que em va costar força trobar aquests llibres, ja que en català està publicada a  Andorra per  l’editorial “Límits”, difícil de trobar a primera línia de les prestatgeries de les llibreries de casa nostra. Com que la Margarida és més ràpida i bona devoradora de llibres, em va prendre avantatge i he hagut de guardar el torn per encetar la trilogia: Keops total, Xurmo i Soleà.

La veritat és que un cop llegits els dos primers llibres no estic gens decebut, si no tot al contrari, ja que més enllà de la trama, que et fidelitza en la lectura, ens desvetlla tot un món que segurament una dècada endarrere ens quedava una mica lluny, però que ara ja conviu plenament entre nosaltres, com és al cas de la immigració magrebina, en aquest cas algeriana, i els fills d’aquesta immigració, que ja no pertanyen al seu lloc d’origen i no acaben de identificar-se amb el lloc que els acull. (continua....)

 Labutxaca és un segell editorial que posa al mercat reedicions de llibres de la literatura catalana i universal que provenen d’editorials com el Grup 62, Proa, Columna, entre d’altres.  La seva finalitat és treure al mercat un seguit de títols publicats amb anterioritat en les col·leccions normals de les diferents editorials, i fer-ho en format de butxaca, a un preu força més reduït, posant a l’abast del gran públic tant llibres de la literatura catalana com universal.
El llibre de butxaca és molt atractiu, pel seu format més petit i de menys qualitat, que et permet fer-ne un ús no tan acurat i manejar-lo al metro, al tren a l’avió o a la platja, despreocupant-te una mica de si es taca, s’embruta o s’omple de sorra. Algun cop fins i tot he comprat la versió de butxaca d’algun llibre que ja tenia a casa, però que la versió de butxaca em resultava més útil per alguns viatges.
Crec que el llibre de butxaca, en definitiva, és un signe de normalitat literària i cultural i és molt important que en català hi hagi una oferta suficient en aquest format.
Si el llibre de butxaca és un signe de normalitat, també ho és la novel·la negra o policíaca, i en aquest sentit, és important que el segell abans esmentat hagi decidit reeditar uns quants títols de la col·lecció “La Cua de Palla”, en total i de moment 12 títols dels autors més coneguts, com La clau de vidre de Dashiell Hammett, La bella dorment de Ross Macdonald, El carter sempre truca dues vegades de James M. Cain o La dama del llac de Raymond Chandler, són els primers títols publicats.
Tot plegat, una oportunitat magnífica per llegir els grans mestres de la novel·la negra, sobretot quan fa ja més de vint anys de l’última edició d’aquesta col·lecció. Esperem que tingui èxit aquesta reedició i que no s’acabi amb aquests dotze títols programats, sinó que sigui la majoria de l’antiga col·lecció i si pot ser que surtin nous títols, millor.

Estem a prop de la diada de Sant Jordi on el llibre agafa un gran protagonisme al nostre país. Aquest segurament serà el primer Sant Jordi on el món del llibre començarà a plasmar una novetat de la qual encara no sabem la magnitud, es tracta de la irrupció de l’ebook.
Aquest suport que fins ara només havia  existit dins de les futures possibilitats, ja el trobem dins de les realitats ofertades, encara que forma molt incipient.
Per un cantó tenim el suport, aquesta espècie de pantalla en forma de palm, més gran de tamany, que serveix per descarregar els llibres digitals i que ja podem trobar a la venda en alguns portals i fins i tot llibreries.
Per un altre cantó tenim ja oferta de llibres que podem comprar en alguns portals, com és Edi.cat, la iniciativa de tres editorials catalanes: Cossetània edicions, Editorial Bromera i Angle Editors, que s’han unit per crear un portal, on poder comprar llibres digitals i el seu suport. (continua....)

Aquesta tarda quan entrava al meu correu electrònic m’ha sorprès la notícia de la mort d’en Ricard Salvat anunciada pels titulars de Vilaweb i del diari Avui digital. La sorpresa ha estat forta, ja que amb la Margarida ens havíem citat per fer la calçotada el passat dia 14 a la nostra masia amb uns quants amics més. Uns dies abans, quan el va trucar la Margarida, li va dir que encara no se sentia amb prou forces per venir, i van quedar per una propera vegada.
El Ricard Salvat, el vaig conèixer quan estudiava mercantils i a la planta baixa de la facultat hi havien els cursos comuns de filosofia i lletres, que com que l’edifici vell de la plaça Universitat s’havia quedat petit i com que s’estava construint la nova facultat de geografia i història, feien les classes en unes quantes aules de mercantils.  Això va fer possible que, sabent per mitjà de la Margarida (llegiu el seu post), de l’interès de les seves classes, hi fes cap. Sempre que m’era compatible amb l’horari de les meves classes, em colava de polissó, així va ser com vaig conèixer moltes coses de la nostra literatura i com un dia va fer venir a classe l’Avel·lí Artís Gener (Tisner ), que tot just havia arribat del seu exili de Mèxic.
Em sorprenia el seu rigor i exigència quan parlava de la nostra literatura, quan tot just era tolerada, així com amb els seus muntatges teatrals.
Després, tot i la diferència d’edat, ens vàrem anar relacionant i fent amistat, més tard vaig saber que un company meu de feina durant molt anys a Valls era cosí germà seu.
Li agradava el vi blanc i procurava complaure’l quan venia a fer la calçotada o en algun sopar d’estiu, i ell m’havia portat vins de Grècia, coneixent la meva afició.
No puc deixar de pensar en la mateixa reflexió que feia quan es va morir el Josep Benet, sobre les dimensions del nostre país, que al mateix temps ens permet conèixer a gent que potser en un altre lloc no hauria estat possible. Malauradament, en aquest cas encara podia donar-nos molt i ja no serà possible, esperem que el país li doni els reconeixements que es mereix i que tan escadussers han estat aquí, quan a fora sempre els va tenir tan abundosos.

Fa molts anys em vaig subscriure a la col·lecció “A tot vent” de l’Editorial Proa, una forma com una altra de rebre novetats de novel·les tant d’autors del país com traduccions d’autors estrangers, sabent que en una col·lecció sempre hi ha el que és del teu interès i el que és de l’interès del responsable de la col·lecció. Però això són aspectes difícilment reconciliables, tot i que de tant en tant, quant reps els llibres, sempre en trobes que poden ser interessants.

En una de les trameses d’abans de l’estiu, em va cridar l’atenció una novel·la d’un escriptor noruec: Jo Nesbo, que em va provocar una associació amb altres autors escandinaus, com Stieg Larsson  o Henning Mankell, segurament pel fet de tractar-se també de novel·la negra.

Després de llegir per vacances la segona entrega de Stieg Larsson, havia començat a llegir el El Pit-roig de Jo Nesbo, que tot i tenir un començament una mica lent, va agafant interès a mesura que entres en una historia del tot actual, però que té uns lligams molt estrets amb la segona guerra mundial i el nazisme, i que he pogut acabar de llegir aquests dies per culpa d’una inoportuna grip.

L’autor, tot i crear una trama força interessant, també desmitifica la resistència Noruega, tot fent veure que després de la guerra és va sobredimensionar la resistència, i posa a nivell d’anècdota la gran quantitat de gent que es van arrenglerar a les files del nazisme. (continua...)

Aquests dies nadalencs he estat poc actiu al bloc, ja que amb tantes festes és difícil mantenir els hàbits. Per altra part, he pensat que ja havia  parlat de vins de casa nostra prou cops com per no atabalar més els qui de tant en tant  traieu el nas per el blog i que no us sentíssiu cohibits a l’hora de triar un vi per als àpats d’aquestes festes. Era l’hora, aquestes festes, de passar de la teoria a la pràctica, però d’això ja n’escriuré properament.

El que sí que he complert és el meu compromís de llegir la novel·la de l’autor suec Stieg Larsson: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina.

He de confessar que em feia una mica de por que no fos tan bona com Els homes que no estimaven les dones, que havia llegit durant les vacances de l’estiu, però no ha estat així, sinó to al contrari, i les 766 pagines que té aquest llibre es fan fins i tot curtes, i  també hi he trobat un millor domini de la tècnica narrativa.

Si deia que fins i tot l’he trobat curta, no és només pel que enganxa la novel·la, sinó que també perquè el final, amb el seu desenllaç, queden molts camins oberts i et deixa amb el dubte de si s’afrontaran en el darrer i últim llibre de l’autor, del qual l’editorial anuncia la sortida properament. Ens haurem d’esperar per saber-ho. (continua...)

Aquest estiu vaig fer un comentari de la novel·la d’aquest autor, en concret Els homes que no estimaven les dones, és curiós que després he anat trobant amics o coneguts que m’han recordat que ells també havien llegit la novel·la i els havia agradat.

Per sort, l’editorial, en aquest cas en català Columna, ja havia anunciat que publicaria la trilogia completa de l’autor.

El dijous passat, en una llibreria on compro normalment, vaig trobar la segona novel·la d’aquest autor: La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina, ja me l’estic guardant per a les festes nadalenques, ja que les 766 pagines del llibre poden donar joc uns quants dies, tot i que he de reconèixer que l’anterior, tot i ser llarga, es va fer curta. I un altre perill que tinc és que algú de casa la trobi primer que jo a la prestatgeria i m’hagi de posar a la cua de la lectura.

El dimecres al vespre, la Margarida va fer una conferència a Andorra,  organitzada pel Centre de Cultura Catalana d’Andorra, en el marc de l’any Rodoreda. Aquesta conferència va anar sobre les diferents lectures d’un conte molt conegut de l’autora, “La meva Cristina”,  jo feia molts anys que l’havia llegit i en conservava un vague record a la memòria, però ni molt menys havia sabut trobar en la meva lectura tot un seguit de referents, tant bíblics, com els que fan referència a la Divina Comèdia del Dant.

Mentre seguia amb atenció la conferència, no vaig poder deixar de reflexionar en la semblança que hi ha o hi pot haver entre un analista literari, en aquest cas la Margarida és professora de teoria literària, i els diferents afeccionats o professionals que és dediquen al tast de vins, sommeliers, enòlegs en la vessant més professional.

En el primer cas, és del tot imprescindible tenir lectures i referents literaris anteriors per poder-hi trobar els lligams, com més coneixements d’obres literàries precedents, normalment clàssiques, més profit es pot treure d’un nou text; i els que som lectors normals, que la lectura ens agrada o no, per les sensacions més primàries o intuïtives, ens perdem segurament un major plaer a l’hora d’afrontar un llibre, tot i que el que té de bo és que, entre l’estudiós i l’afeccionat a llegir, no hi ha un blanc o negre, sinó tot un seguit de tonalitats, que vas acumulant a còpia de llegir i comparar.  ( Continua.... )

Ahir a la nit vaig acabar les sis-centes i escaig pàgines de la novel·la de Stieg Larsson: Els homes que no estimaven les dones, una excel·lent novel·la entre negra i d’intriga molt adient per llegir en aquesta època de l’any. No entraré a comentar-la perquè podeu punxar el Blog de la Margarida Aritzeta La maleta sarda, on hi podreu trobar un bon comentari d’aquesta obra. L’editorial té anunciat que properament sortirà la resta de la trilogia que l’autor va entregar al mateix temps. Desconec el contingut de les altres dues novel·les, tot i que penso llegir-les si segueixen aquesta tònica. Malauradament l’autor es va morir i no hi haurà continuïtat del que hauria pogut ser una altra saga com la de Henning Mankel, també suec  que m’ha omplert les hores de lectura dels darrers estius. (continua...)

Aquesta és una reflexió que m’he fet a mi mateix i crec que segurament molts dels que feu blocs compartireu, i és que quan entra el cuquet de fer escrits al bloc fas servir molt temps d’aquell que segurament, almenys jo, havia dedicat a la lectura. Sempre he tingut horaris molt complicats i he hagut d’aprofitar hores intempestives per llegir, un costum que no he volgut abandonar mai, però quan vaig començar a escriure amb molta freqüència, he vist com s’emportava bona part del meu temps que abans destinava a llegir.

En fer l’últim escrit on parlava del llibre El Celler, explicava que era un llibre distret, però el que a mi m’agradava llegir de veritat per distreure’m era la novel·la negra. I tot seguit vaig recordar com devorava, precisament en aquesta època de l’any, les novel·les de la Cua de Palla, amb els Ross Macdonalds, Chandlers, Hammets, Jefrissons etc. etc. i ho fèiem a les acampades al Pirineu, normalment occità, on la gent retira molt aviat. I la nostra lectura durava el que durava la càrrega del llum de gas. Un cop posada la canalla a dormir, enceníem el llum de gas i fins que la flama perdia la intensitat necessària, amb les Cua de Palla, també els Simenons, Patricies Higsmits , Aghata Christie i tuti quanti. (continua..)

He acabat de llegir fa pocs dies El Celler de Noah Gordon. Feia temps que el tenia per casa, un regal d’un amic que sap del meu interès pel  món del vi i que, com que havia llegit que bona part de la novel·la passava el Penedès, va pensar que el llibre podia ser del meu interès.

Per no decebre doncs el meu amic i davant de l’amenaça que em preguntés qualsevol dia què m’havia semblat el llibre, el vaig agafar amb l’ànim de passar l’estona, tot i que he de confessar que, literàriament parlant, el que realment m’agrada per passar l’estona llegint és la novel·la negra, que molts cops aquestes novel·les tenen un component literari molt bo, com les de la P.D. James sense anar més lluny, la llàstima és que amb novel·la negra ho tinc quasi tot trillat i em queda poca cosa per llegir, en català naturalment. (continua...)

Aquest és el títol del primer llibre amb què Arola Editors enceta la col·lecció He mirat aquesta terra, on es vol donar una visió artística del nostre territori, agermanant els poetes de la llum  ( fotografies ) amb els poetes de la paraula (poemes), tot dialogant en cada llibre sobre un paisatge dels Països Catalans.

Terres de llicorella és el primer exemplar i agermana les fotografies de Toni Vidal amb els versos d’August Bover. Les fotografies en blanc i negre són dels anys 70, abans de la represa vitivinícola de la comarca, tal com la vaig poder conèixer al Priorat.

La presentació, que es va fer al Castell de Falset, va ser organitzada pel Centre Quim Soler, que té la seva seu a El Perxe del Molar, amb gran poder de convocatòria. No sé si és la casualitat, però sempre que he anat a actes al Priorat organitzats pel centre Quim Soler, hi ha hagut molta concurrència, cosa que xoca amb el fet que molts altres actes de ciutats grans compten molts cops amb assistències molt migrades.

La part fotogràfica fou comentada pel també fotògraf Rafael López-Monné i els poemes de l’August Bover per la Margarida Aritzeta, que té el text de la presentació al seu bloc La maleta sarda , per això és innecessari comentar els escrits del llibre i el llibre en general, ja que tenim l’alternativa de la reproducció de la presentació. (continua...)

 Aquests dies, entre la revetlla de Sant Joan i el castell de focs que ahir a la nit va tancar la festa major de Valls, m’ha vingut a la memòria el començament de la novel·la de la Margarida Emboscades al Gran Nord, on la protagonista comença a moure’s mentre comença el castell de focs d’aquesta petita ciutat de les més septentrionals del Quebec, a la desembocadura del Riu Sant Llorenç, en ple territori dels indis muntanyesos.

El fragment diu així: “L’esclat de llum, però, va ser breu. El coet es va extingir en la nit de juny tan furtivament com havia aparegut. Marina va passar el dors de la mà pel seu front xop i mirà cap a la zona del port. Havia d’anar de pressa, ara que el castell de focs havia començat, perquè en qualsevol moment s’enlairaria un altre coet, i un altre, i dotzenes d’altres, i podrien fer un petit dia d’aquella nit del solstici d’estiu. Era perillós i ella ho sabia. Sobretot perquè ell, un cop s’hagués acabat tot, tornaria a la rutina habitual i potser la trobaria a faltar immediatament. (continua una mica més...)

Aquest dissabte vaig acompanyar la Margarida a la reunió del jurat del XXXVII Concurs Literari de La Selva del Camp, que cada any convoca La Defensa Agrària, i que el proper diumenge donarà els premis que porten el nom de selvatans tan il·lustres com són el Premi Ventura Gassol de Poesia i el Premi Joan Puig i Ferreter de narrativa.

La bona germanor dels membres del jurat amb les persones que estan al davant de la Defensa Agrària ve de molt lluny, i cal remuntar-se als anys que el jurat es reunia a la casa de Gabriel Xammar, el seu mas o el pis de la Rambla de Tarragona, bones estones passades amb en Jaume Vidal Alcover, acompanyat per la Maria Aurèlia Capmany, feien que la conversa s’allargués fins a altes hores de la nit. Posteriorment, s’hi va anar incorporant aquest jurat: en Pere Anguera, en Josep Lluís Carod-Rovira i molt destacats escriptors i professors de literatura catalana de la Universitat Rovira i Virgili, Montserrat Palau, Magí Sunyer i finalment la Montserrat Corretger. (continua..)

Vaig conèixer l’obra d’aquest autor gracies a la publicació d’edicions 62 del llibre: Un any a la Provença, on l’autor explicava les seves vivències al Luberon mes per mes. El que em va fer reflexionar i m’agradà més d’aquest llibre, és com el paisatge i la vida més propera, no la posem en valor fins que una persona que ve d’un altre lloc es fixa en aquelles coses que nosaltres tenim tan assumides i per això no valorem.  Peter Mayle, com a redactor del Times, hi veu tota una realitat que el xoca i posa en  valor.

Edicions 62 va treure després un llibre del mateix autor que es deia Encara la Provença i posteriorment l’octubre del 2.002 van publicar d’aquest autor Lliçons de la bona vida amb un  subtítol que deia Aventures amb forquilla, ganivet i llevataps. Aquest llibre explica amb molta gràcia esdeveniments de festes gastronòmiques, la major par d’elles de caràcter popular a l’estat francès, així parla de: Els aristòcrates de pota blava, que son els pollastres de Bresse; en un altre capítol parla dels tastacuixes de Vittel, fent referència a les  anques de granota; en un altre capítol, sota el títol de els taps voladors de la borgonya, parla del ric i complex món del vi d’aquesta regió i les tradicionals subhastes de vins a benefici dels hospicis.

Cossetània edicions, és una editorial nascuda per cobrir les necessitats de publicació de llibres de l’entorn mes proper, s’ha convertit en pocs anys però, gracies el dinamisme de Jordi Ferré i del Josep Mª Oliver, dos dels seus principals impulsor,  en una editorial de referència el Països Catalans.

Les primeres col·leccions de  cuina, excursionisme i posteriorment del mon casteller, son les tres potes que ha consolidat l’editorial i han possibilitat apostar també per la literatura, amb autors novells i al altres ja mes consolidat. Aquesta expansió, però no els ha fet oblidar les seves arrels i és per això que el Jordi Ferré en el seu bloc De tard en tard ens don la bona noticia de una nova col·lecció, La Biblioteca Narcís Oller on i publicaran els diferents  títols d'aquest l’autor.