Passes, avui sobrevisc en un mon de passes, cames que caminen ( òbviament! ), cossos que es creuen sense creuar-se la mirada, ( menys obvi al meu parer).
S’organitzen les voreres en tres carrils de baixada i prop de sis de pujada, m’assec en una mena de bar i l’efemèride la fa un noiet, l’heroïcitat d’assolir una cigarreta d’una dona dues taules mes enllà, acompanyada d’una taula d’amanida i pit de pollastre, tabac del ros i mitja ració de pastís de xocolata sense treure la mirada d’un mòbil que no sona, l’anomenat noiet en el retorn a la taula on enardeixen els somriures per haver tret bona nota en Llengua Catalana , en un castellà perfecte ( he dit ja tret? ).
I obrers, que en el verb català d’obrar, vol dir fer la feina que manen els grans.
No em voldria violentar comentant allò que hi veig a la televisió, que m’assenta en un lloc, fent-me sentir estranger en aquest joc.
Tot plegat massa per haver dormit just poc mes de quatre hores.
Els botons de la meva camisa son uns herois, com els que afronten el dia,
dia a dia i la foscor nit rere nit,cordats reiteradament de dalt a baix , encaixats suaument en cada ullal amb una lleugera i curta flexibilitat, al seu lloc cada cop,
els botons de la meva camisa, essent els protagonistes del fet mes eròtic que reconec , el descordar d’una camisa.
Els botons de la meva camisa , prou sovint els de baix reneguen dels de dalt,
descordats més sovint, recosits menys sovint i llençats i trencats massa sovint.
En aquests dies , degut al naixement de la meva filla he recordat el sistema prou ben lligat de donar en actiu una vida humana, a banda de demanar-te un munt de papers i el llibre de família per tenir quelcom tan simple com assistència sanitària pública.
Alhora de revisar la paperassa el funcionari de torn em qüestiona el fet d'anomenar la meva filla com a catalana, que no cal barrejar l'ideari polític dels pares amb els fills, no es una qüestió ideològica, simplement geogràfica.
