VIA A VIA

L’àlbum Els cigars del faraó transcorre, meitat i meitat, per dues zones ben diferents del planeta: el Proper Orient (Egipte, Aràbia) i l’Índia. A la primera no apareix cap mitjà ferroviari però sí a la segona, i no és estrany perquè l’Índia era, i és, tota una potència ferroviària: els 63.140 quilòmetres de xarxa (39.234 milles), electrificada en un 28 %, el converteixen en el segon estat del món en extensió.

El mitjà de transport que ens ocupa va fer la seva aparició el 16 d’abril de 1853 (només cinc anys després que Catalunya), amb un tren que unia la Bori Bunder, a Bombai, amb Thana, a 34 quilòmetres de distància. La primera estació de la metròpoli índia va ser substituïda, el 1882, per la imponent Victoria Terminus (avui Chhatrapati Schivaji Terminus), declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (imatge). Per cert que l’altre extrem de la línia, Thana, és la primera ciutat de l’Índia on es va aixecar un castell, a càrrec dels Castellers de Vilafranca (el 2011).

La xarxa ferroviària índia no va néixer per amor a l’art: la seva posada en marxa, com totes les altres del món, va tenir un rerafons bàsicament econòmic. En el cas del subcontinent fou la necessitat de transportar grans quantitats de cotó destinats a les fàbriques angleses (quan la guerra de Secessió nord-americana afectà les importacions de cotó dels Estats Units). A la imatge podem veure la primera locomotora de l’East Indian Railway. Amb el temps vindrien també les necessitats del transport de viatgers, bàsiques en un país que avui supera els mil milions d’éssers humans que no paren quiets, amb infinits desplaçaments per motivacions tant laborals com familiars. Dues curiositats dels ferrocarrils indis, dignes del llibre dels rècords: el 1862 hi circulà el primer tren de dos pisos de la història, i a Kharagpur (Bengala Occidental) hi ha l’andana més llarga, amb 833 metres.

Encara un altre motiu d’interès (n’hi ha molts en el fascinant món dels transports indis, com he pogut comprovar tot documentant-me). Parlava abans d’una estació declarada Patrimoni de la Humanitat. Doncs bé, li fan companyia en aquesta alta distinció de la UNESCO els ferrocarrils de vapor de Darjeeling, a l’Himalaia, i de Doty. El primer (a la imatge) és una delícia per als amants dels trens: és com de joguina, la via fa 61 centímetres d’amplada, rampes pronunciades, recorregut en zig-zag… i vistes a les muntanyes més altes del món. Ho posarem a la llista de somnis a realitzar.

L’únic ferrocarril que surt a l’obra Els cigars del Faraó és en plena selva de l’Índia dels mahrajàs. Del vagó on viatja el nostre heroi penja el rètol “Serhu-Arboujah”. No he tardat ni un minut a googlejar (verb horrible) les dues paraules i, com sospitava, no corresponen a ciutats d’aquell subcontinent sinó que, seguint un recurs que Hergé aniria incrementant amb el temps, es tracta de topònims inventats. És curiós descobrir a la xarxa interpretacions ben diverses sobre l’origen d’aquests dos noms. Un tintinare, Xifort, a http://tintincat.webgratis.cat fa un minuciós estudi sobre l’avió De Havilland DH-80, present a l’obra, i sobre el context geogràfic de la ruta que fa, motiu pel qual, inevitablement, surt el tren que ens ocupa. Xifort especula amb què Serhu és una deformació de Céroux, població belga on Hergé posseïa una casa. Pel que fa a Arbouja o Arboujah, es remet al mot karabouya que, segons ell, és o era un caramel molt popular a Bèlgica, extrem que no he pogut confirmar. Una altra interpretació molt més rebuscada la fa un tal Bernard Spee (www.onehope.be) que sospito que es tracta d’una mena d’Iker Jiménez belga, a jutjar pels continguts de la seva web. Per a ell, Serhu-Arbujah és un joc de paraules per agis ou bras ruse, frase que traduïda convenientment no té massa sentit. Qui no té feina el gat pentina.

(continuarà)

[Imatges: en.wikipedia, thejamalpur.com, viquipèdia]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!