VIA A VIA

L’endemà va tocar sortir de la capital, ni que fos per fer-se una mica la idea de com és l’illa, i la millor manera de fer-ho va ser prendre el ferrocarril de Sóller. Més que centenari (va ser inaugurat l’abril de 2012), el ferrocarril de Palma a Sóller va néixer com una expressió de l’economia emergent de la zona i amb el decidit suport, des de Madrid, d’Antoni Maura, que hi estiuejava. Com ha passat amb tants altres mitjans, aquest també va estar en un tris de desaparèixer víctima d’una modernitat mal entesa, però algú va tenir la suficient visió de futur per preservar-lo i convertir-lo en una atracció turística.

Que l’atracció turística ha acabat essent tot un èxit ho demostra el fet que quan vaig arribar a l’estació de Palma, una gernació de persones (la majoria jubilats alemanys), acumulades al llarg de l’andana, pugnaven, com jo, per pujar a algun dels vagons. Contra les aparences, tothom va poder acomodar-se en algun dels seients de fusta. El ferrocarril va emprendre així el seu recorregut, a una velocitat màxima de 40 km/hora, primer pels carrers de Palma, després per zones industrials, més tard pels camps amb conreus de tota mena i, finalment, per l’espectacular Serra de Tramontana, en un dia ennuvolat i a estones plujós. Tot un trajecte bucòlic, serè, una mica atemporal. Altres motius d’interès van ser el llarg túnel d’Alfàbia (3 quilòmetres) i una prolongada aturada en una mena de mirador sobre Sóller per tal que la turistada fes la inevitable inmortalització fotogràfica.

A Sóller ens esperava un altre mitjà de transport centenari, el tramvia que l’uneix amb el seu port. Es tracta d’un servei que circula pels carrers del poble (a la imatge) arran d’andanes i façanes sense ocasionar cap problema (igual que el tramvia lisboeta a Bairro Alto o Alfama, per entendre’ns). Tot al contrari, això dóna un encant especial a la població, presidida per una església de presència catedralícia. El tramvia, després de recórrer camps de tarongers i llimoners, em va deixar al Port de Sóller, on resegueix el passeig que abraça la rada de la població.

A la tornada, ja a la tarda, vaig tenir temps d’efectuar una darrera visita turística a Palma: el convent de Sant Francesc. Poc abans de les sis, a punt de tancar, la noia encarregada de les entrades va tenir la gentilesa de deixar-me passar (i sense pagar!) a fer un cop d’ull a l’església i al seu punt de més interès: la tomba del beat Ramon Llull. No podia marxar de l’illa sense posar-hi una nota política, i aquesta va venir de la mà de la llibreria Quart Creixent, on vaig adquirir el llibre L’independentisme a les illes Balears, dels professors Pau i Amengual.

M’esperava ja l’avió de tornada, on vaig pujar amb la preceptiva ensaïmada, un gest que fa uns anys m’hagués produït una considerable vergonya. Vaig iniciar l’anterior apunt dient que començava a tenir una edat respectable, i en això deu consistir anar fent anys: en perdre la vergonya de pujar a un avió carregat amb la indisimulable capsa octogonal.

[Imatge: Wikipèdia]