VIA A VIA

Avui fa deu anys d’uns atemptats que van causar la mort a 191 persones com a conseqüència d’una sèrie d’explosions als trens de rodalies de Madrid. Avui també fa deu anys d’una successió de fets que van determinar el resultat de les eleccions tres dies després. El lapse de temps que representa una dècada ens permet reflexionar sobre aquell trist episodi amb suficient perspectiva.

Recordo com me’n vaig assabentar. Aquell dia assistia a classe d’un curs de català, quan el professor va entrar tot alterat: “Nois, estic esverat, m’acaben de dir que hi hagut una explosió en uns trens a Madrid, i hi ha un munt de morts” (la cita no és textual, naturalment, però per aquí va anar la cosa). Encara que, malauradament, estàvem bastant acostumats a sentir notícies d’aquest tipus, em vaig quedar parat i he de reconèixer que la primera idea que em va venir al cap va ser que allò era obra d’ETA. Molta més gent, començant pel lehendakari Ibarretxe, va ser de la mateixa opinió en els primers moments de confusió i impacte emocional. No passaria gaire estona perquè tot prengués un gir…

Efectivament, el govern d’Aznar, amb la idea de que si l’atemptat havia estat obra dels islamistes els faria perdre vots, va preferir adoptar una estratègia de confusió i de menyspreu a l’opinió pública que, de tota manera, aviat va veure-li el llautó, amb la qual cosa va perdre molts més vots el següent diumenge. Uns cracs. Tots ho recordem: les dos líneas de investigación, el fax als ambaixadors alliçonant-los, el retard en donar dades precises… La societat, més madura del que ells es pensaven, va reaccionar a ritme de SMS (“passa-ho”). Vivia aprop de la seu del PP a Tarragona i recordo molt bé el soroll de les cassoles, mentre per televisió el llavors conseller en cap Bargalló feia unes declaracions no massa tranquil·litzadores. Van ser tres dies de gran tensió que van desembocar en les eleccions en què va guanyar inesperadament el PSOE de Zapatero. Inesperadament fins el 10 de març anterior, és clar.

El PP, que mai no va pair la derrota, va proseguir la seva particular ignomínia, començant per la deplorable campanya d’El Mundo, intentant demostrar lo indemostrable (que si la motxilla, que si el típex…), i acabant per la discriminació entre associacions de víctimes del terrorisme: les de l’11-M sempre han estat per alguns de segona fila, com l’actual presidenta Pilar Manjón ha recordat aquests dies. S’ha de ser miserable.

[Imatge: www.rtve.es]