VIA A VIA

Escena: ahir, un grup de nois acabaven de fer un pagament en una de les zones verdes d’aparcament de Tarragona. No devien estar massa d’acord amb les altes tarifes a pagar o amb el poc entenedor funcionament dels parquímetres, perquè un d’ells va deixar anar (respecto idioma i to col·loquial):

– sabes lo que hago yo cuando voy a Barcelona?
– (…?)
– pues dejo el coche a la entrada y cojo el metro; estoy hasta los cojones!

Aquell noi estava parlant, sense saber-ho, d’una cosa que està inventada des de fa anys però que aquí no acaba de quallar: els aparcaments dissuasius, coneguts en molts llocs com park & ride.

Àmpliament implantats a tota l’Europa seriosa i també a Nord-Amèrica, els park & ride són superfícies on, els que viuen a l’extraradi o poblacions properes a les grans ciutats deixen el cotxe particular sense haver de pagar res (la negreta és meva) i prenen el transport públic (que pot ser una parada de metro o d’autobús), una bicicleta o, en casos menys sostenibles, comparteixen un cotxe amb altres viatgers que van al mateix centre de treball o barri de la ciutat. En altres ocasions sí que s’ha de pagar l’aparcament, però combinat amb el bitllet del transport, a un preu competitiu i realment dissuasiu.

Abans deia que aquí això no ha acabat de quallar: n’hi ha, però em refereixo a que no han quallat en l’imaginari col·lectiu, que és el més important per al seu èxit. La nostra societat, no em canso de dir-ho, practica una adoració al vehicle privat acompanyada d’una inconscient fòbia al transport públic. Ara menys: potser la crisi no ha estat del tot dolenta. Això, unit a interessos econòmics i desídies político-administratives, dificulta la implantació i consolidació dels aparcaments dissuasius, manifestament afavoridors de la mobilitat urbana, per economia, rapidesa i sostenibilitat.

Una modalitat de park & ride són els kiss & ride, literalment besar i muntar. Són espais situats en estacions de ferrocarril o de metro, pensats perquè els conductors deixin o recullin amb els seus vehicles els familiars usuaris del transport (d’aquí la referència “carinyosa” del primer mot). La filosofia és la mateixa: facilitar l’accés al transport public i minimitzar l’ús del vehicle privat. El problema és que, a casa nostra, no ho som gaire de filòsofs…

[Imatge: Wikipèdia]