VIA A VIA

Roma és notícia aquests dies. Avui s’hi celebren, com a tota Itàlia, unes eleccions legislatives on pugnen pel poder una esquerra més o menys arregladeta, un tecnòcrata que ha acabat fent de polític, l’inevitable Berlusconi, en franca decadència, i un grup populista amb proclames “anti”. També hi haurà, dintre d’uns dies, unes eleccions més peculiars, protagonitzades per uns senyors de vermell, assistits per l’Esperit Sant, i tancats a pany i forrellat en busca d’un nou papa. Certament, la ciutat eterna està aquests dies en el candelero, si se’m permet el barbarisme.

Moment adequat, doncs, per parlar del metro de Roma i de les seves peculiaritats. Encara que és dels anys cinquanta, els primers treballs van començar a l’època feixista. Una línia havia d’unir dues grans obres mussolinianes: l’estació Termini i el districte anomenat E-42, dit així perquè s’hi havia de fer l’Exposició Universal del 1942, cancel·lada a causa de la Guerra Mundial, i que avui es coneix com EUR. Els túnels ja foradats van servir, però, com a refugis antiaeris.

El primer tram (Termini-Laurentina), fou inaugurat pel president Einaudi el 9 de febrer de 1955. Les obres d’aquesta línia i de les posteriors extensions han patit sempre grans retards, per raons típicament italianes (la burocràcia, canvis i revisions en els traçats…), però també a les contínues troballes arqueològiques. En efecte, el subsòl romà, a causa del gloriós passat de la ciutat, està ple restes històriques, cases, palaus, muralles… que dificulten quan no paralitzen qualsevol construcció que exigeixi l’excavació de fonaments. Als tarragonins ens és molt familiar, això.

El 1980 s’obrí la línia A i l’única que hi havia fins llavors passà a ser la B. Està previst que al llarg del 2013 entri en servei la C, amb combois automatitzats, sense conductors, com la L9 barcelonina. Quan s’acabin, si s’acaben, totes les ampliacions previstes, el metro romà tindrà quatre línies i 96 estacions. Ens temem que passin molts anys abans no ho veiem. Potser una eternitat.

Les obres del metro van tenir un documentalista d’excepció, Federico Fellini, que va incloure a Roma algunes escenes dels treballs reals de perforació, amb obrers, màquines, goteres i sorolls. En un moment donat, la perforadora deixa al descobert una estança de l’època imperial romana: l’aire de les obres hi penetra i fa malbé les pintures de la paret, per desesperació dels arqueòlegs presents. La venjança de la Roma eterna.

[Imatge: la pel·lícula Roma de Fellini també inclou una cèlebre escena amb tramvia; cinemante.blogspot.com.es]