VIA A VIA

Relació d’altres distraccions que em van oferir tres calurosos dies d’agost pel centre de Barcelona:

* Que era Barcelona, ho vaig deduir pels edificis (aquells balcons de l’Eixample…) i per determinats espais físics (les Rambles i la plaça de Catalunya seguien essent les de sempre), perquè si únicament m’hagués fixat en l’element humà, ho hagués tingut francament difícil. D’aspecte mediterrani o centreeuropeus, llatinoamericans o japonesos, d’aquí França o d’allà Rússia…, perduts amb un plànol a la mà o caminant amb pas ferm, més o menys arregladets en el vestir o tirant de xancleta i samarreta futbolística… De tot i força, com a les farmàcies, però autòctons, ni un. Un se sent una mica extraterrestre, però contemplar aquesta fauna també dóna bons moments de distracció.

* I a això em vaig dedicar una bona estona. Em vaig asseure en un banc del Passeig de Gràcia badant i observant com el personal, d’inqüestionable foraneïtat, transitava amunt i avall per la més barcelonina de les nostres vies. I ho vaig fer mentre em menjava un gelat que em va costar 3,75 euros (i això que l’IVA encara no s’ha apujat). Vaig pagar el gust i les ganes, com se sol dir.

* Per curiositat, vaig entrar a la botiga que l’empresa de la poma (no les pomes Marlène, sinó l’Apple) ha obert a la plaça de Catalunya. Que ocupi el mateix edifici que va allotjar durant la guerra del 36 la seu central del PSUC és una deliciosa coincidència que, espero, mereixerà el comentari d’algun articulista més enginyós que jo. Pel que fa a la tenda en sí, és un prodigiós exercici de màrqueting: dotzenes de noiets vestits de blau que et donen la benvinguda embafosament cada dos per tres, al més pur estil ianqui, res a les parets, només amplis finestrals, i taules amb dotzenes de novetats tecnològiques de la marca (tots aquells artilugis que comencen per “i-“) preparats perquè el client-consumidor tregui la criatura que tots portem dins i grapegem l’admínicul (i passem per caixa, és clar). La gernació que es dedica a aquest exercici de potineig és la millor publicitat (gratuïta) de l’empresa de la poma. El que deia: un màrqueting molt ben muntat.

* Acabo amb dues incidències menors que van tenir el metro com escenari. La primera (i ara direu: quina tonteria), em vaig creuar amb un actor de La Riera, concretament el que fa de Pitu (no sé com es diu, ho sento); em va mirar fixament als ulls, fins i tot feia una mica de por, quan és el més bon Jan (potser l’únic) de la sèrie televisiva. La segona, un noi de cabell arrissat, ulleres negres (dins del vagó) i esportives d’un verd cridaner, jo diria que italià (el color no, el noi), em va fotre una involuntària trepitjada. El revolt de Drassanes, ja se sap. Va reaccionar molt educadament, demanant-me sentides excuses. Tanta correcció en les formes s’agraeix. Sí, debia ser italià. O com a mínim, em va fer sentir una mica menys extraterrestre.

[Imatge: www.cafebabel.co.uk]