VIA A VIA

La continua evolució de l’ensenyament (no paren de sortir noves lleis i nous plans educatius), unida a la irrupció de la informàtica a les aules ha fet que als darrers anys anessin quedant arraconats a l’oblit un bon grapat d’objectes i instruments docents que per persones de la meva generació van ser d’ús absolutament normal. Vegem-los.

Un estri tan emblemàtic a l’escola com la pissarra està en intens declivi, juntament amb el guix i el que servia per esborrar, que no sé quin nom té. Després de dècades de servei, perdrà amb honor la guerra que lliura contra les pantalles dels ordinadors i contra aquelles poc pràctiques pissarres blanques de rotuladors blaus que no guixen mai.

Quan erem petits tots duiem un plumier, aquella mena de carpeta, tancada amb cremallera, que contenia llapis de colors (inclòs el blanc!), una esquadra i un compàs. Algú utilitza compassos? Per fer punta al llapis hi havia un estri que en dèiem “agilet”; vaig tardar molts anys en descobrir que el nom procedia de la marca Gilette. Si no vigilaves, et desgraciava el dit. També incloïa una goma d’esborrar, de la marca Milan; juraria que n’hi havia unes amb olor de nata (?).

Més coses. Per enganxar paper i cartró, res millor que el pegament Imedio (em fa ràbia esmentar marques). Per evitar que sortís el producte o que s’assequés amb l’aire, s’havia d’introduir una agulla de cap al foradet. L’olor que feia no era gens desagradable: de fet, col·locava d’allo més.

I acabem amb les llibretes de fulls intercanviables de quatre forats. Les anelles s’obrien i es tancaven amb les mans, però havies d’anar en compte de no enganxar-te els dits quan es tancaven les anelles. Això ja no passa quan obres i tanques les carpetes i els arxius dels ordinadors. Les ciències avancen que és una barbaritat, com deia aquella sarsuela.

[Imatge: www.bebe-passion.be]