Visc en una ciutat, Tarragona, que se n’orgulleix de tenir la processó més multitudinària de Catalunya, la del Sant Enterrament, que surt el vespre del Divendres Sant. Les dades són concluents: onze mil confrares (casi un 10% del padró d’habitants!), dotze confraries i vint passos.
No hi he participat mai, per diversos motius, però sí que l’he presenciada, sencera o només una part. Recordo al principi que la participació no era, ni de bon tros, la que és ara. Tots els passos, llevat d’un, eren desplaçats amb rodes, tot el contrari d’ara, en què s’estil·la portar-lo a l’espatlla. Dóna més presència, evidentment, però també és més dificultós el seu trasllat per les pujades i baixades que caracteritzen l’orografia urbana de la ciutat. Obren la processó els Armats (no podia ser d’altra manera, estem a Tarraco), presidits pel Capità Manaies; un bon amic, que ens va deixar, ho va ser molts anys. Després vénen les confraries amb els seus passos. S’hi veu de tot: des de venerables ancians a nens que tot just caminen, moltes dones (que antigament no podien desfilar), moltes cares conegudes entre els que no porten capirot, insolents cabelleres i crepats de perruqueria, penitents descalços, uns arrossegant cadenes, altres portant creus o espelmes amb els braços alçats… Tothom és lliure de fer el que vulgui, només faltaria.
De fora de Catalunya, només conec les processons de Sevilla i d’Alcalá de Guadaira. Recordo un ambient diametralment oposat al català: aquí silenci, recolliment i desfilada nocturna; allí, processons a qualsevol hora del dia o de la nit, amb un notable xivarri i jolgorio, com diuen ells. Segurament, el clima i la proximitat de la Feria de Abril hi fan molt. Són així.
[Imatge: pas de la Flagel·lació, Setmana Santa de Tarragona, extreta de www.noticiestgn.cat]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!