VIA A VIA

Un cirugià plàstic assaja amb èxit un tipus de pell resistent a les cremades, però darrera aquest descobriment s’amaguen molts misteris que la pel.licula va descobrint mica en mica.

Pedro Almodóvar reflexiona en el seu darrer treball, que s’ha fet esperar, sobre els seus temes preferits: el sexe, la identitat, els records, les aparences… amb un estil més diguem-ne fred que en pel·lícules anteriors. M’hi van sobrar, per exemple, els reiterats primers plans d’instrumental mèdic o quirúrgic. El desenvolupament de la trama és una mica caòtic, amb salts en el temps cap endavant i cap endarrera. Un imperturbable Antonio Banderas n’és el protagonista, molt més a prop del neuròtic d’Átame que del boig d’amor de La ley del deseo, acompanyat de la veterana Marisa Paredes i de la novella Elena Anaya, que es passa tota la pel·lícula, pobra, embotida en un bodi quan no ensenya les tetes.

No és ni el millor ni el pitjor film del manxec, però prefereixo mil vegades les seves primeres pel·lícules passades de rosca, plenes de marujas, transsexuals, religiositat popular, gaspatxos i sofregits.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!