Sorpresa a Bot

Fidel a una tradició estival que recomano a tothom, he fet un curt recorregut a peu per la Via Verda. És més usual fer-la en bicicleta, però no en sé. Enguany, com altres vegades, la ruta era entre Bot i la Fontcalda, una feliç combinació dels dos elements més interessants per a mi: el paisatge i l’arquitectura ferroviària, en forma de cinc o sis túnels per on fins fa 43 anys transitaven els trens des de i fins a Tortosa.

La meva intenció era, en arribar al Santuari de la Fontcalda, banyar-me a les aigües del riu Canaletes, però vaig desistir en comprovar la gernació humana que havia tingut la mateixa pensada que jo. Val a dir també que l’aspecte de les aigües tèrboles tampoc convidava massa al bany, però en vaig tenir prou amb la presència d’aquella gentada, digna representant del ‘dominguerisme’ de nevereta blava i nens sorollosos, per donar mitja volta. Era el 15 d’agost, tot s’ha de dir.

La relativa frustració (tampoc cal dramatitzar) va ser compensada amb una feliç descoberta a l’estació de Bot, on vaig aparcar el cotxe i inici del meu recorregut peatonal. Resulta que a la mateixa estació s’hi ha instal·lat un automotor o ferrobús (imatge) que s’ha habilitat com a bar. El vehicle, adquirit en subhasta per un senyor de Móra la Nova enamorat dels trens (és soci de l’Associació ferroviària d’aquella localitat), està perfectament condicionat per prendre un refresc, un cafè o un entrepà i fullejar alhora algun dels llibres de temàtica ferroviària que es troben a disposició del client, cosa a la qual em vaig dedicar amb fruïció a l’acabar el meu periple després d’una bona estona de caminar sota un sol de justícia pel camí asfaltat de la Via. Sort que hi ha molts túnels…

[Imatge: bloc “Trescant pels cims”, blogscat.com]

Pugem al Pâo de Açúcar?

El visitant de Rio, si aquests dies s’afarta de rècords i medalles, té altres atractius molt més interessants per passar el temps en aquella ciutat brasilera. Per exemple, pujar al Pâo d’Açúcar, la característica muntanya que presideix l’entrada a la badia de Guanabara. Sembla que el seu curiós nom prové del conreu de la canya de sucre al Brasil, on els blocs de sucre eren apilats, abans de destinar-los a l’exportació, en forma de cons denominats “pans de sucre”.

El pic fa només 396 metres d’altura, però la seva presència i situació fan que sembli molt més alt. Això no impedeix que sigui un observatori privilegiat per gaudir d’un panorama impressionant. I per arribar-hi, res millor que fer servir el bondinho, el telefèric que salva el desnivell en dos trams. Fou inaugurat el 1912 i és el més antic de l’abans denominat “tercer món”. El nom prové de bonde (tramvia) pel fet de que les primitives cabines del telefèric (a la dreta) tenien una certa semblança amb les carcasses bondinhodels tramvies antics de Rio (avui en circulació). Les actuals cabines, més àmplies, són del 1972, any en què la instal·lació fou sotmesa a una profunda renovació.

 

El bondinho està lligat en la memòria popular a una escena d’una pel·lícula de James Bond (Moonraker). El villà de torn (Jaws) intenta carregar-se el protagonista tot rosegant el cable del telefèric on viatja 007. No sé de quants mil·límetres de gruix estem parlant, però caldria tenir una dentadura realment extraordinària per segar el cable. Després se les tenen (a sota) a la part superior de la cabina i aquesta, amb Jaws a dins, acaba estampant-se contra l’estació inferior. El que no passi en una pel·lícula de James Bond…
jaws[Imatges: www.gallant.com.br, www.bondinho.com.br i www.getfoxy.com]

Aprofitant l’avinentesa

Quan el dissabte passat Michel Temer, president del Brasil en funcions, inaugurà la nova línia 4 del metro de Rio de Janeiro, estava escrivint un nou capítol de la història de la relació entre l’olimpisme i el transport públic urbà. L’un i l’altre estan íntimament lligats pel fet de compartit la gran ciutat com a medi natural.

Des dels inicis dels Jocs Olímpics aquesta relació és fàcilment constatable, almenys en una direcció. És a dir, el fet de ser una metròpoli i, subsidiàriament, comptar amb una xarxa important de transport, bàsicament el metro, ha estat una condició important perquè la ciutat aconsegueixi l’organització d’uns Jocs. Aquest fenomen es repeteix en molts casos: París, Londres, Berlín, i després de la Segona Guerra Mundial, Tòquio, Moscou i altres. Que Seül i Pequín hagin estat seus olímpiques i gaudeixin alhora d’unes atapeïdes xarxes de metro no és cap casualitat.

Però també es dóna el cas invers, quan és precisament l’organització d’uns Jocs el que justifica o dóna impuls a la construcció o modernització de tota mena de línies ferroviàries urbanes. La ciutat de Munic és un bon exemple d’això, establint el metro un any abans de l’esdeveniment esportiu i fent-lo arribar a l’estació d’Olympiazentrum a les seves vigílies. La candidatura de Montreal (1976), propicià diverses prolongacions del metro ja existent, Atenes veié com començava a circular un flamant tramvia en ocasió dels seus Jocs (2004) i Londres (2012) implantà un tren llançadora que denominà Javaline Shuttle.

Barcelona’92 també té un lloc en aquesta història però per no haver fet res. Els Jocs Olímpics d’aquell any, rebuts amb tant d’entusiasme i que van obtenir tan bona nota, segons és de general opinió, podien haver estat la gran excusa per estendre tant com es pogués les línies de metro, implantar el tramvia o modernitzar decididament els serveis que ja existien. Però no: tots recordem que l’única aportació d’aquesta qüestió va ser el penós debat sobre si el metro havia d’arribar a Montjuïc o no. Dic penós perquè rere la presa de posicions a favor o en contra, teòricament de caràcter tècnic, hi havia un gens dissimulat enfrontament entre administracions de signe polític oposat. Al final, el metro no va arribar a l’estadi (ni ho ha fet mai, cosa amb la qual hi estic d’acord) i la resta de la línia, la 2, encara tardaria una bona colla d’anys després d’extingir-se la flama olímpica.

La nova línia de Rio és cent per cent olímpica, ja que el seu ús estarà restringit, mentre duri l’esdeveniment, a allò que se’n diu “família olímpica”. Per cert que simultàniament han entrat en servei 28 quilòmetres de tramvia (a la imatge). Pel centre de la ciutat carioca, naturalment. La ciutat dels prodigis, en canvi, com que no ho té tant clar repeteix la polèmica del 1992. Així ens va.

[Imatge: www.el-nacional.com]