Via Tintín (6: vigileu les carteres)

És una llàstima que a El ceptre d’Ottokar no aparegui cap referència ni ferroviària ni tramviaire, perquè l’escenari en què es desenvolupa l’acció (el fictici regne de Sildàvia), paradigma de l’Europa balcànica, demana almenys un mitjà de transport comme il faut: potser un antiquat tramvia amb pantògraf, tan típic d’aquelles contrades, o, per què no? l’Orient Express.

El següent àlbum de la sèrie, El cranc de les pinces d’or, famós per l’aparició del capità Haddock i el seu vocabulari, tampoc és gaire fructífer amb el tema que ens ocupa. Jo només he sabut trobar una referència a una “estació del Nord” (de trens o d’autobusos?) mentre el nostre protagonista és a Bagghar, el gran port de la costa del Marroc. Gran port en la imaginació d’Hergé: tal ciutat no existeix a la vida real.

440px-Brussel_984_-1-

A L’estel miseriós, res de res. No serà fins a El secret de l’Unicorn on hi trobarem un transport real en una ciutat real: dues referències (al guió, no en dibuix) al tramvia de Brussel·les, si considerem que Tintín viu a la capital belga, a jutjar per les pistes que ens dóna algun àlbum en aquest sentit. Curiosament, les dues vegades que apareix el tramvia, per imperatiu de la trama se’l relaciona amb el robatori de carteres. El tramvia, en segons quines èpoques o circumstàncies, com en tota aglomeració de gent, és especialment procliu a la proliferació de pickpockets. A casa nostra ja en parlava un conegut cuplet:

Fer viatges en tramvia és la mar de pintoresc
i qui tot sovint hi puja… ja està fresc!
L’ull de poll un us trepitja, us insulta el cobrador
i els diners us pren un raffles… d’ocasió.

Un altre tramvia, se suposa que també de Brussel·les, NELS_-_BRUXELLES_-_Gare_du_Midireapareixerà ara dibuixat a Les set boles de cristall. Parlem-ne una mica. El tramvia va aparèixer a la capital belga l’1 de maig de 1869. Totalitza 19 línies i 215 quilòmetres de vies, però n’havia arribat a tenir 241 el 1945 (tres anys abans que la publicació de Les set boles de cristall). La consistent xarxa de transports brussel·lesa es complementa amb diverses línies de metro, famós entre més coses per les seves estacions decorades amb personatges de còmic. També de Tintín, lògicament. En una altra ocasió ens hi referirem amb més calma.

440px-Metro-halleepoortEl que caracteritza la relació entre el tramvia i el metro d’aquella ciutat és el concepte de “pre-metro”: un servei bàsicament a nivell de carrer (tramvia) que discorre ocasionalment per túnels (metro) a les zones de mobilitat més problemàtica. Encara que va aparèixer el 1958 (en ocasió de la celebració de l’exposició universal es va construir un túnel tramviari a la cèntrica Gare du Midi), el pre-metro projectat i executat com a tal va ser inaugurat pel rei Balduí el 1969 (tram De Brouckère-Schuman). És una intel·ligent solució que aprofita els avantatges d’ambdós mitjans de transport i que posa de relleu, una vegada més, l’interès amb què l’Europa seriosa es pren els temes de mobilitat. Sens dubte un transport ràpid, còmode i eficient. I segur, malgrat l’aparició d’algun raffles inoportú.

(continuarà)

[Imatges, de dalt a baix: primeres vinyetes de Les set boles de cristall; antic tramvia preservat al Museu del Transport Urbà, la Gare du Midi els anys 20, estació de pre-metro de Porte de Hal / Hallepoort; foto autor i Wikipedia]

Via Tintín (5: els primers, també en atencions)

Continuem el periple de Tintín, després d’unes quantes setmanes d’interrupció, amb un nou àlbum, L’illa negra, localitzat a les Illes Britàniques i on trobem tres referències ferroviàries. Què menys: aquí nasqué, entre Liverpool i Manchester, el 1830, el ferrocarril, un sistema de transport cridat a revolucionar els hàbits de mobilitat de la societat.

La primera referència, només iniciar-se el llibre, és l’exprés Colònia-Brussel·les-Londres. És clar que aquest tren no feia cap connexió directa entre les capitals belga i anglesa ja que en l’època en què es creà el dibuix, anys trenta, el canal de la Mànega s’havia de salvar en vaixell. No seria fins els anys 90, amb la inauguració del túnel del Canal de la Mànega, que es posaria en marxa el denominat Eurostar, tren d’alta velocitat que connecta Brussel·les i Londres en una hora i cinquanta-un minuts, exactament. Això si no hi ha un incendi dins del túnel, cosa que ha passat aquesta nit casualment.

Eurostar_at_St_Pancras_railway_station

El nostre periodista, doncs, es veu obligat a agafar un vaixell per travessar el canal fins arribar a Dover, on pren un altre tren que no va a Londres sinó a Littlegate. No trobareu aquesta ciutat al mapa: Hergé, com era relativament habitual en ell, posà una localitat fictícia a la trama de L’illa negra.

Finalment, Tintín efectua dos viatges ben poc plàcids en dos trens: un de passatgers, on al vagó-menjador organitza un petit daltabaix perseguit pels malfactors de torn; l’altre de mercaderies, on el simpàtic Milú es cruspeix un pollastre sencer regat amb whisky, procedent d’una oportuna fuita de la cisterna. La presència de la preuada beguda alcohòlica a l’àlbum (i a molts altres, des que apareix el capità Haddock) està més que justificada: estem a Escòcia. Per cert, la marca del whisky de les aventures de Tintín, Loch Lomond, també era fictici fins que la seva popularitat va fer que s’acabés registrant i comercialitzant.

Escòcia, com la seva veïna Anglaterra, va gaudir ben aviat de ferrocarrils. El que uneix les dues principals ciutats, Edimburg i Glasgow, data del 1842, anterior al nostre Barcelona-Mataró. Un dels monuments més representatius d’aquella nació és el Forth 440px-Bb-forthrailbridgeBridge, el pont en mènsula construït el 1890, que travessa el fiord del mateix nom i que és considerada una obra pionera de l’enginyeria civil.

Un tren britànic és el protagonista d’una curiosa anècdota de fa ben poc. Ens l’explica el molt recomanable bloc Treneando. Adam Greenwood, un jove de 16 anys viatjava en un tren entre Euston i Glasgow quan, després de fer les seves necessitats fisiològiques va adonar-se, alarmat, que als serveis del vagó no hi havia paper Troon_380105higiènic. Les noves tecnologies van salvar Adam de la “situació límit” en què es trobava: va tuitejar el problema, la piulada va arribar en pocs moments en coneixement de la companyia operadora (la Virgin Trains, propietat del milionari aquell que vol anar a l’espai), que va disposar el necessari perquè un empleat l’esperés a la següent estació amb un rotlle del preuat paper. Envejable exemple d’eficàcia i atenció a l’usuari per part dels ferrocarrils train-poo-mainbritànics, ben lluny de les dels catalans (o espanyols, mai no se sap molt bé de qui depenen): qualsevol semblança entre uns i altres és mera coincidència.

[Imatges: un Eurostar a l’estació londinenca de Saint Pancrass, el Forth Bridge, tren de First ScotRail a l’estació de Troon i captura de la piulada d’Adam; Viquipèdia i treneando.com]