El millor alcalde del món, diuen

Un record per a Iñaki Azkuna, alcalde de Bilbao, mort la setmana que avui acaba. El millor alcalde del món, segons va dictaminar un organisme segons criteris òbviament discutibles. Els ciutadans de la capital biscaina sí estaven d’acord amb aquest títol i així ho corroboraven cada quatre anys.

La relació d’Azkuna amb el transport de la seva estimada ciutat és important. Extrec les informacions del web treneando. Iñaki Azkuna va dirigir la societat Bilbao Ría 2000, que tanta importància va tenir en la dinamització de la ciutat, de la qual el transport públic era i és peça essencial. Va soterrar els traçats urbans del ferrocarril (FEVE i RENFE), és l’alcalde que va recuperar el tramvia (l’Euskotran), va ser determinant perquè el govern basc aprovés la tercera línia de metro i va pressionar el ministeri espanyol de Foment per agilitzar les obres de la denominada Y basca (el traçat del TGV per Euskadi).

Azkuna va protagonitzar en certa ocasió una petita picabaralla político-simbòlica. El govern socialista espanyol va decidir canviar el nom de l’estació d’Abando de Bilbao pel d'”Intermodal Abando-Indalecio Prieto”. La dedicatòria a Prieto s’explica perquè aquest polític, quan era ministre de Foment a la II República, va planejar crear a Bilbao la primera estació intermodal. Azkuna, militant del PNB i en desacord amb aquesta decisió unilateral, va declarar que “els llocs emblemàtics (Abando) han de romandre amb la seva denominació històrica i no han de portar cap nom afegit” i que l’estació no canviaria de nom “almenys per a aquest Ajuntament”.

Geni i figura. Defensant la ciutat, com ha de ser. El millor alcalde del món.

[Imatge: Azkuna, a la dreta, amb una gorra de ferroviari; treneando.com]

Deu anys d’una tragèdia i d’una ignomínia

Avui fa deu anys d’uns atemptats que van causar la mort a 191 persones com a conseqüència d’una sèrie d’explosions als trens de rodalies de Madrid. Avui també fa deu anys d’una successió de fets que van determinar el resultat de les eleccions tres dies després. El lapse de temps que representa una dècada ens permet reflexionar sobre aquell trist episodi amb suficient perspectiva.

Recordo com me’n vaig assabentar. Aquell dia assistia a classe d’un curs de català, quan el professor va entrar tot alterat: “Nois, estic esverat, m’acaben de dir que hi hagut una explosió en uns trens a Madrid, i hi ha un munt de morts” (la cita no és textual, naturalment, però per aquí va anar la cosa). Encara que, malauradament, estàvem bastant acostumats a sentir notícies d’aquest tipus, em vaig quedar parat i he de reconèixer que la primera idea que em va venir al cap va ser que allò era obra d’ETA. Molta més gent, començant pel lehendakari Ibarretxe, va ser de la mateixa opinió en els primers moments de confusió i impacte emocional. No passaria gaire estona perquè tot prengués un gir…

Efectivament, el govern d’Aznar, amb la idea de que si l’atemptat havia estat obra dels islamistes els faria perdre vots, va preferir adoptar una estratègia de confusió i de menyspreu a l’opinió pública que, de tota manera, aviat va veure-li el llautó, amb la qual cosa va perdre molts més vots el següent diumenge. Uns cracs. Tots ho recordem: les dos líneas de investigación, el fax als ambaixadors alliçonant-los, el retard en donar dades precises… La societat, més madura del que ells es pensaven, va reaccionar a ritme de SMS (“passa-ho”). Vivia aprop de la seu del PP a Tarragona i recordo molt bé el soroll de les cassoles, mentre per televisió el llavors conseller en cap Bargalló feia unes declaracions no massa tranquil·litzadores. Van ser tres dies de gran tensió que van desembocar en les eleccions en què va guanyar inesperadament el PSOE de Zapatero. Inesperadament fins el 10 de març anterior, és clar.

El PP, que mai no va pair la derrota, va proseguir la seva particular ignomínia, començant per la deplorable campanya d’El Mundo, intentant demostrar lo indemostrable (que si la motxilla, que si el típex…), i acabant per la discriminació entre associacions de víctimes del terrorisme: les de l’11-M sempre han estat per alguns de segona fila, com l’actual presidenta Pilar Manjón ha recordat aquests dies. S’ha de ser miserable.

[Imatge: www.rtve.es]

Aparca i puja

Escena: ahir, un grup de nois acabaven de fer un pagament en una de les zones verdes d’aparcament de Tarragona. No devien estar massa d’acord amb les altes tarifes a pagar o amb el poc entenedor funcionament dels parquímetres, perquè un d’ells va deixar anar (respecto idioma i to col·loquial):

– sabes lo que hago yo cuando voy a Barcelona?
– (…?)
– pues dejo el coche a la entrada y cojo el metro; estoy hasta los cojones!

Aquell noi estava parlant, sense saber-ho, d’una cosa que està inventada des de fa anys però que aquí no acaba de quallar: els aparcaments dissuasius, coneguts en molts llocs com park & ride.

Àmpliament implantats a tota l’Europa seriosa i també a Nord-Amèrica, els park & ride són superfícies on, els que viuen a l’extraradi o poblacions properes a les grans ciutats deixen el cotxe particular sense haver de pagar res (la negreta és meva) i prenen el transport públic (que pot ser una parada de metro o d’autobús), una bicicleta o, en casos menys sostenibles, comparteixen un cotxe amb altres viatgers que van al mateix centre de treball o barri de la ciutat. En altres ocasions sí que s’ha de pagar l’aparcament, però combinat amb el bitllet del transport, a un preu competitiu i realment dissuasiu. 

Abans deia que aquí això no ha acabat de quallar: n’hi ha, però em refereixo a que no han quallat en l’imaginari col·lectiu, que és el més important per al seu èxit. La nostra societat, no em canso de dir-ho, practica una adoració al vehicle privat acompanyada d’una inconscient fòbia al transport públic. Ara menys: potser la crisi no ha estat del tot dolenta. Això, unit a interessos econòmics i desídies político-administratives, dificulta la implantació i consolidació dels aparcaments dissuasius, manifestament afavoridors de la mobilitat urbana, per economia, rapidesa i sostenibilitat.

Una modalitat de park & ride són els kiss & ride, literalment besar i muntar. Són espais situats en estacions de ferrocarril o de metro, pensats perquè els conductors deixin o recullin amb els seus vehicles els familiars usuaris del transport (d’aquí la referència “carinyosa” del primer mot). La filosofia és la mateixa: facilitar l’accés al transport public i minimitzar l’ús del vehicle privat. El problema és que, a casa nostra, no ho som gaire de filòsofs…

[Imatge: Wikipèdia]