Sant Jaume tràgic

El que son les coses: el tràgic accident ferroviari de Santiago (o Sant Jaume de Galícia) ha coincidit amb la vigília de la festivitat del sant. Quan esdevenen aquest tipus d’accidents no tarden a sortir buscadors de tres peus al gat intentant portar al seu moli, bàsicament polític, les deficiències en el servei, les errades de tot tipus, les responsabilitats oficials, la gestió de la crisi… En aquesta ocasió, observo amb satisfacció que aquests comportaments no han transcendit si s’han produït. Únicament ha estat notícia la patinada de la nota de condol de Rajoy, amb un paràgraf final referent a una altra nota de premsa. “Indignació a les xarxes socials” clamen els mitjans. Home, no n’hi ha per tant, francament. Es una badada de qui va confegir l’escrit (que no va ser Mariano, obviament), que no va usar correctament el “tallar i enganxar”. Mes indignació ens hauria de produir el fet d’haver-nos assabentat, nomes gràcies a aquesta errada, d’un terratrèmol a la Xina fa tres dies, amb 86 morts. Tragèdia que hagués passat completament desaparcebuda en un altre cas. Pel que fa a l’accident gallec, només pertoca acompanyar els familiars de les víctimes en el seu dolor i desitjar que el succés no suposi un nou contratemps en l’aposta per el ferrocarril com el transport públic mes idoni per a la societat d’avui en dia.

De la biblioteca (8: tramvies de Barcelona)

Albert González Masip: Els tramvies de Barcelona. Història i explotació. Rafael Dalmau, editor, col·lecció Camí Ral, 10-11. Barcelona, 1997-1998. Dos volums: “Dels orígens a 1929” i “De 1929 ençà”.

Albert González és un estudiós del transport urbà que es doctorà en Geografia amb una tesi sobre la xarxa de tramvies de Barcelona, que és l’objecte dels dos volums que avui comentem. Es tracta sobre tot d’una història de l’expansió primer, i la decadència fins a la mort després, del tramvia barceloní, amb nombrosos plànols urbans que ens permeten saber on arribava aquest mitjà de transport en cada any concret, però també per on passaven les vies per places i encreuaments de carrers. Una feinada, vaja.

El text, cronològic, va repassant cada línia i els constants canvis de número i recorregut. Les evocadores reproduccions de fotos antigues, en tonalitats sèpia, constitueixen el gruix de les il·lustracions, però també hi ha els senyals i colors indicadors de cada línia. Les darreres fotografies corresponen a les proves pilot que es van fer el 1997, precursores de l’actual Trambaix.

L’obra acaba amb un glossari de termes tramviaris, tant tècnics com col·loquials. Algú sap què era una “botifarra” o un “dia de chocolate“?

Sembla que tenim un problema (2)

Continuo la meva sèrie sobre incidències personals viscudes als transports públics. La d’avui l’he de remuntar al 16 d’agost de 1972. Sóc així de precís perquè va passar tornant de l’enterrament d’un familiar molt pròxim. Acabada la cerimònia vaig agafar el metro. Potser per distreure’m una mica, enlloc d’anar a casa vaig decidir continuar fins al final de la línia 1 i tornar enrere. Quan vaig arribar a la darrera estació, Torras i Bages, em vaig adonar que no podia prendre el tren de tornada sense haver de pagar de nou. A la butxaca no hi duïa ni una trista pesseta…

Què fer? Les opcions eren dues: o tornar a peu o demanar que em deixessin passar sense pagar. Vaig intentar la primera opció, vaig sortir al carrer i la zona era completament desconeguda per mi. Jo vivia a la zona de la Sagrada Família. Per no saber, no sabia si havia de caminar cap una banda o l’altra de carrer. A sobre, amenaçava pluja. Vaig haver de tornar a baixar a l’estació, ensenyar el bitllet a la cobradora de la guixeta i, empassant-me l’orgull, dir-li: “que em deixaria passar? És que m’he perdut, volia agafar la línia 5 i a la Sagrera m’he confós. No porto cèntims…” La dona devia tenia un bon dia perquè, després de deixar anar un comentari escèptic (“¿Pero cómo te has perdido si está todo bien indicado?“), em va deixar passar sense més problemes.

La vergonya que vaig passar aquell dia jo, que ja estava cansat de dibuixar plànols del metro de Barcelona i que em coneixia totes les estacions de memòria, no la desitjo a ningú.

[Imatge: beta.districtes.info]