El metro etern de la ciutat eterna

Roma és notícia aquests dies. Avui s’hi celebren, com a tota Itàlia, unes eleccions legislatives on pugnen pel poder una esquerra més o menys arregladeta, un tecnòcrata que ha acabat fent de polític, l’inevitable Berlusconi, en franca decadència, i un grup populista amb proclames “anti”. També hi haurà, dintre d’uns dies, unes eleccions més peculiars, protagonitzades per uns senyors de vermell, assistits per l’Esperit Sant, i tancats a pany i forrellat en busca d’un nou papa. Certament, la ciutat eterna està aquests dies en el candelero, si se’m permet el barbarisme.

Moment adequat, doncs, per parlar del metro de Roma i de les seves peculiaritats. Encara que és dels anys cinquanta, els primers treballs van començar a l’època feixista. Una línia havia d’unir dues grans obres mussolinianes: l’estació Termini i el districte anomenat E-42, dit així perquè s’hi havia de fer l’Exposició Universal del 1942, cancel·lada a causa de la Guerra Mundial, i que avui es coneix com EUR. Els túnels ja foradats van servir, però, com a refugis antiaeris.

El primer tram (Termini-Laurentina), fou inaugurat pel president Einaudi el 9 de febrer de 1955. Les obres d’aquesta línia i de les posteriors extensions han patit sempre grans retards, per raons típicament italianes (la burocràcia, canvis i revisions en els traçats…), però també a les contínues troballes arqueològiques. En efecte, el subsòl romà, a causa del gloriós passat de la ciutat, està ple restes històriques, cases, palaus, muralles… que dificulten quan no paralitzen qualsevol construcció que exigeixi l’excavació de fonaments. Als tarragonins ens és molt familiar, això.

El 1980 s’obrí la línia A i l’única que hi havia fins llavors passà a ser la B. Està previst que al llarg del 2013 entri en servei la C, amb combois automatitzats, sense conductors, com la L9 barcelonina. Quan s’acabin, si s’acaben, totes les ampliacions previstes, el metro romà tindrà quatre línies i 96 estacions. Ens temem que passin molts anys abans no ho veiem. Potser una eternitat.

Les obres del metro van tenir un documentalista d’excepció, Federico Fellini, que va incloure a Roma algunes escenes dels treballs reals de perforació, amb obrers, màquines, goteres i sorolls. En un moment donat, la perforadora deixa al descobert una estança de l’època imperial romana: l’aire de les obres hi penetra i fa malbé les pintures de la paret, per desesperació dels arqueòlegs presents. La venjança de la Roma eterna.

[Imatge: la pel·lícula Roma de Fellini també inclou una cèlebre escena amb tramvia; cinemante.blogspot.com.es]

De la biblioteca (4): Moscou

A.P. Tsarenko / E.A. Fedorov: Moskovskii Metropoliten Imeni V.I. Lenina. Spravotxnik-Putevoditel.- Moskva Transport.- Moscou, 1989

Es tracta d’una mena de guia de les estacions del metro de Moscou, escrita en i només en rus. Encara que em defenso prou bé amb l’alfabet ciríl·lic, els meus coneixements de la llengua de Tolstoi són, desgraciadament, nuls. Tot i així no sembla difícil deduir que parla de cada estació, dels carrers on està situada, dels motius decoratius (marca de la casa) o de les línies d’autobús que passen per la superfície.

Més intel·ligible és el plànol que acompanya cada fitxa d’estació, amb indicació de l’andana, les escales i unes fletxes verdes i vermelles que senyalen respectivament el recorregut d’entrada i el de sortida que han de seguir els disciplinats usuaris del metro moscovita, un dels millors del món, per cert. Algun dia en parlarem amb més deteniment.

El llibre, adquirit el 1990, quan Moscou encara era la capital de la Unió Soviètica, em va costar la mòdica quantitat d’un ruble i 50 copecs.

[Imatge: foto de l’autor]

Cent anys de Central Station

Toca afegir-se a la celebració dels cent anys de la Grand Central Station de Nova York, o Grand Central Terminal, que és el seu nom correcte. És l’estació de tren més gran del món, té 44 andanes i 67 vies, distribuïdes en dos nivells. És el punt de partença de cinc línies del tren regional Metro-North i serveix de correspondència a altres cinc línies de metro. La utilitzen diàriament uns 125.000 passatgers al dia (el 1947 van arribar a ser 252.288, segons el Guiness), però els visitants quadrupliquen la xifra, ja que la conegudíssima estació (el cinema hi ha fet molt) és un dels destins turístics més populars de la ciutat dels gratacels.

Entre els molts detalls de l’edifici, més o menys sabuts, hi ha el del sostre pintat per Paul Helleu, que representa el la bòveda celestial, amb 2.500 estels. La pintura es va redescobrir fa alguns anys després d’un procés de restauració, enfosquida com estava per efecte del quitrà i la nicotina del tabac dels usuaris. Definitivament, fumar no és bo. Una altra curiositat d’aquesta pintura és que la disposició dels estels és a la inversa, ja que Helleu es va inspirar en un manuscrit medieval que, segons es diu, representava el cel des de l’òptica de Déu.

Un altre motiu d’interès de la gran estació, i aquesta ens toca de prop, és el restaurant Oyster Bar, que també fa cent anys, amb el sostre recobert de rajoles segons la tècnica creada pel valencià Guastavino, omnipresent en l’arquitectura nord-americana. L’acústica del local permet escoltar una conversa a l’altre extrem. L’ambient sorollós que això crea no impedeix fruir del millor marisc, diuen, de Nova York.

Encara dos detalls: la gran escalinata de marbre, inspirada en la de l’òpera de París, i el mostrador central d’informació, presidit per un conegudíssim rellotge de quatre cares.

Ara tot són festes i joia pel centenari de l’estació, però no han faltat en altres èpoques intents de tirar-la a terra i aixecar-hi gratacels (com si no n’haguessin prou). Les protestes contra decisions tan poc entenimentades van ser nombrosos i efectives, la més glamurosa de les quals a càrrec de Jaqueline Kennedy: “¿no és cruel permetre que la nostra ciutat vagi morint lentament, despullada de monuments, fins que no quedi res de la seva història i bellesa per inspirar els nostres fills? Si no s’inspiren en el passat de la nostra ciutat, on trobaran la força per lluitar pel seu futur? Els nord-americans no es preocupen del seu passat, només d’obtenir guanys a curt termini”. Declaracions de plena actualitat, ja es pot ben dir.

Llarga vida a aquest bellíssim edifici beaux arts i, sobretot, que continuï fent tan de servei al país dels automòbils.

[Imatge: l’estació, una catedral del segle XX; foto de Hal Morey, photoblog.nbcnews.com]