Bona entrada de 2013

Potser més aviat caldria desitjar una bona sortida del 2012 i alegrar-nos de que acabi d’una vegada per totes. Em sembla que no ha estat un bon any, ni personalment ni col·lectivament. Adéu i barca nova. I que el 2013 ens porti bones notícies (un esforç per la nostra part no estaria de més, però). De tot cor, a lectors i visitants d’aquest bloc.[Imatge: rellotge de la torre del Palacio de la Legislatura, a Buenos Aires; es.wikipedia.org]

 

Balanç Recoder

La formació del segon govern Mas, ahir mateix, ha comportat l’anunciat cessament del conseller Lluís Recoder, a petició pròpia. Han estat dos anys justets al capdavant del Departament de Territori i Sostenibilitat. Moment, doncs, de fer un balanç de la seva gestió en matèria de transport públic, del que s’ha fet i del que ha quedat per fer.

Continuen les obres de la faraònica línia 9 (i 10) del metro. Els trams de Collblanc a Zona Franca i l’Aeroport podrien entrar en servei, Deo juvante, el 2014. El trajecte central de la línia, ja veurem quan. Segueixen en projecte, o sigui en llista d’espera, els trams Feixa Llarga-el Prat i Fondo-Badalona Centre (línia 1), Sant Antoni-Parc Logístic (línia 2), Zona Universitària-Sant Feliu de Llobregat (línia 3) i la Pau-Sagrera (línia 4). L’agraït capítol de tallades de cinta és bastant curt: l’estació Santa Rosa (línia 9), millores als vestíbuls de la Torrassa, Arc de Triomf i Selva del Mar, adaptació de Virrei Amat a persones amb mobilitat reduïda i urbanitzacions dels entorns de Pompeu Fabra i Singuerlín.

Pel que fa al Metro del Vallès, continuen les obres de perllongament entre Sabadell i Ca N’Oriac, i Terrassa i Can Roca. El perllongament a Castellar del Vallès, el tram Reina Elisenda-Sant Joan de Déu, la connexió amb el Metro del Llobregat i la cua de maniobres de Plaça Catalunya continuen sent bells propòsits que, algun dia, poden ser realitat.

El ferrocarril de la Pobla de Segur, competència de la Generalitat, ha patit una greu tisorada, en forma de reducció de serveis diaris (de 3 a 1 Lleida-la Pobla de Segur i de 8 a 4 Lleida-Balaguer). L’anunci de la compra de dos nous combois per a la línia intenta compensar tan dràstica mesura.

No són millors les notícies que arriben des de l’àmbit del tramvia. Les retallades de l’Autoritat del Transport Metropolità han provocat l’adopció d’una ERO a l’empresa concessionària i la duplicació del temps d’espera entre servei i servei (de 8/16 a 16/40 minuts) en un mitjà de transport que, convé que se sàpiga, ha augmentat la seva demanda d’un 1,29 %.

En fi, han quedat també en el calaix de “pendents” els tres projectes ferroviaris de l’era Nadal: l’eix transversal Girona-Lleida, la línia orbital entre Sitges i Mataró i la connexió entre Barcelona i el Vallès amb un túnel a Horta.

Dos anys és un període extremadament curt i els pocs recursos s’han hagut de destinar a prioritats socials més urgents. De manera que la valoració que es pugui fer de la gestió del conseller Recoder no pot ser en cap cas negativa. Esperem que el seu successor, Santi Vila, amb més temps per davant i amb una situació econòmica progressivament sòlida pugui usar les tisores de tallar cintes amb més ocasions que fins ara.

[Imatge: www.elsingulardigital.cat]

La gran nevada del 62

Avui fa cinquanta anys de la gran nevada del 62 a Barcelona. L’esdeveniment va afectar, i molt, el transport públic de l’època. Heus aquí un testimoni gràfic: un tramvia de la línia 28 circulant en una plaça de Catalunya completament blanca.

[Imatge: foto Ferran Tolosa; www.tv3.cat]

El marquès sí que hi és

He de rectificar el que vaig afirmar la setmana passada. En el meu anterior apunt deia que al passadís d’accés a l’estació de metro Tarragona havia desaparegut l’exposició d’objectes relacionats amb el metro i qualsevol referència al marquès de Foronda. Doncs això no és exacte: en un lateral del passadís, bastant desaparecebut, tot s’ha de dir, consta una dedicatòria al marquès. Continuen exposant-se objectes a la vitrina, però no tenen absolutament res a veure amb el transport públic: pintures, escultures… patrocinades per una entitat benèfica (el que ara en diem ONG).

Que consti, doncs.

Reforonda, quin caliu!

El diari La Vanguardia d’ahir, en la seva acreditada secció de necrològiques, ens informava de la mort de Manuel de Foronda y de Sentmenat, marquès de Foronda entre d’altres títols nobiliaris. No era un senyor molt conegut però el seu avi Mariano sí, almenys entre els que tenim una certa afecció per la història del transport públic.

Mariano de Foronda y González-Bravo va néixer a El Escorial el 1873, fill del primer marquès de Foronda. Militar, va ser destinat a les Filipines fins que amb la pèrdua d’aquella colònia va tornar a Madrid on ingressà a la companyia de tramvies d’aquella ciutat. Poc temps després (1902) passà a dirigir la de Barcelona, càrrec que retindria fins a la proclamació de la República. Moriria el 1961.

Va ser un personatge prou conegut com perquè se l’esmentés al cèlebre cuplet “I és el tramvia!”, interpretat entre d’altres per Pilar Alonso i Núria Feliu, que no deixava en massa bon lloc aquell mitjà de transport del primer terç del segle XX:

“Els tramvies d’en Foronda
van farcits de ciutadans,
semblen llaunes de sardines…
ambulants.”

I també:

“Sobretot les plataformes
són fornals al roig més viu,
i si hi van xicots i noies,
reforonda, quin caliu!”

Ell fou el creador de la “forondotèlia”, mot encara no reconegut ni pel IEC ni per la RAE, que designa el col·leccionisme de bitllets de tramvia i, per extensió, d’altres mitjans de transport. Resulta que don Mariano s’hi aficionà durant els 29 anys que va estar al front de l’empresa. 

El record de Mariano de Foronda, lligat a la forondotèlia, ha continuat fins els nostres dies. El llarg passadís d’accés a l’estació de metro Tarragona allotjava fins no fa gaires anys una exposició permanent d’objectes relacionats amb el col·leccionisme del transport (bitllets, medalles commemoratives, material ferroviari…), que duïa el nom del nostre personatge. En sec van deixar d’exposar-hi i van eliminar tota referència al marquès. N’ignoro les causes, però no estaria malament de recuperar-la. Això també és memòria històrica, no?

[Imatge: voladizodegolsur.blogspot.com.es]

Tarragona-Martorell, 150 anys

L’abril del 2015 farà 150 anys de l’obertura de la línia ferroviària entre Tarragona i Martorell (o, per ser més precisos, entre Martorell i Tarragona). Encara que falten dos anys ben llargs per l’efemèride, ja s’ha constituït una comissió per impulsar-ne la celebració. La constitueixen l’Institut d’Estudis Penedesencs, el Centre d’Estudis Sinibald de Mas de Torredembarra, el Centre d’Estudis d’Altafulla, els Amics del Ferrocarril del Penedès, l’Arboç Acthiva’t!, el Port de Tarragona, l’Associació Cultural Ferroviària de Tarragona i Província, l’Arxiu Comarcal del Baix Penedès i Memòria Ferroviària de Tarragona, amb la col·laboració, a més, del Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú.

Com a primer pas, la Comissió ha obert una acurada web que ofereix la història de la línia i la proposta dels actes a celebrar, que toquen totes les tecles: conferències, exposicions, llibres, pel·lícules, fotografies, maquetes… fins i tot la filatèlia i la gastronomia. Tot per, com diu la presentació de la web, “promoure l’estudi i el coneixement de l’àmbit històric relacionat amb l’entrada en funcionament d’aquest mitjà de transport que tanta incidència hauria de tenir i té en la realitat social, econòmica, humana i tècnica”. És d’esperar que les administracions públiques, les empreses de l’àmbit ferroviari, el món cultural i els aficionats al transport públic, destinataris principals de la crida de la Comissió, s’impliquin en la iniciativa en la mesura que puguin.

La inauguració de la línia de tren que ens ocupa va suposar la unió ferroviària entre Tarragona i Barcelona, les dues ciutats de qui escriu en aquest bloc. Motiu més que suficient per saludar entusiàsticament la iniciativa de la commemoració de l’aniversari, mostra de la vitalitat de l’associacionisme del Camp de Tarragona i del Penedès, per una banda, i per l’altra de l’interès per la promoció del ferrocarril com a element decisiu, en el passat i en el futur, del progrés d’aquestes comarques i de tota la societat.

[Imatge: estació de Tarragona; foto de Hauser y Menet, www.railwaymania.com]

De la biblioteca (2): Milà

Giuseppe Severi / Roberto Vasini: Metropolitana a Milano.- Azienda Trasporti Municipali.- Milà, 1989.

Adquirit en una llibreria de vell durant un viatge que vaig fer a Milà ara fa cinc anys, aquest volum de 160 planes explica la història del metro de la ciutat llombarda, des dels primers projectes, encara al segle XIX, fins a la construcció de la línia 3, la inauguració de la qual estava prevista per l’any següent a l’edició del llibre.

L’obra és profusament il·lustrada amb mapes i fotografies. Aquestes reprodueixen obres, trens i instal·lacions, però també els moments clau de tota història d’un ferrocarril metropolità: les visites a les obres o les tallades de cinta de cada tram obert al públic, protagonitzades per personatges prou coneguts com els primers ministres Rumor o Craxi (aquell que va fugir a Tunis) i els cardenals Montini (futur Pau VI) o Colombo, al costat d’alcaldes, ministres o la vídua del president de la companyia. L’1 de novembre de 1964 es van posar en servei les 21 estacions del primer tram de la línia 1; durant l’acte es va interpretar la Marxa Triomfal d’Aida i una peça composta expressament per a l’ocasió, titulada Metropolí, Metropolà.

En el moment del tancament del llibre, la Metropolitana Milanese (MM, com consta a tots els baixadors) totalitzava dues línies amb 66 estacions i 54 quilòmetres. Avui són tres línies, 94 estacions i 83 quilòmetres.