Canvis als blocs

S’acosten grans canvis a tots els nivells. També en els meus dos blocs. Avui tanco el d’Els sons del silenci. Els apunts que el caracteritzaven (“a millor vida”, “anuncis”, cinema, conferències, records personals i molt més) els tornaré a publicar al meu altre bloc Les aigües turbulentes. En el lloc que deixa lliure Els sons del silenci tinc previst obrir l’octubre un nou bloc amb un contingut ben específic, relacionat amb una afició meva. Què serà….?

Només em resta acomiadar-me agraint les més de 25.000 visites a les entrades dels 130 apunts publicats des de l’1 d’agost de 2011.

‘The Dictator’ (‘El dictador’)

L’almirall general Haffaz Aladeen, dictador de Waddiya (inspirat en Gaddafi, sense manies), es dedica a eliminar opositors polítics, portar un estil de vida excessiu en tots sentits i desenvolupar armament nuclear, entre altres activitats. Quan la comunitat internacional decideix que ja n’hi ha prou d’aquest color, Aladeen pren la iniciativa i es presenta a Nova York, a la boca del llop, on viurà situacions ben diferents de les previstes.

Nou treball de Sacha Baron Cohen (Borat, Brüno), passat de rosca com totes les seves pel·lícules. En aquesta, el plantejament és calcat al d’El Gran Dictador (un sosies que es fa passar pel tirà i aconsegueix així canviar el fil de la història). Si se’m permet el joc de paraules, el film està farcit de xarlotades que aconsegueixen arrancar més d’un somriure sense abandonar en cap moment el seu plantejament crític: la botiga progre on es posa a treballar el nostre protagonista o el discurs final contra els Estats Units són autèntics torpedes en la línia de flotació de la correcció política, cosa absolutament d’agrair.

El gran dictador, del també gran Chaplin, és dels anys trenta i, com se sap, parodiava Hitler, Mussolini i algun altre indesitjable. És descoratjador comprovar com, vuit dècades després, el món continua produint tirans de tot calibre que justifiquen una nova pel·lícula, de qualitat menor però d’intencions similars. Definitivament, no progressem.

[Imatge: en.wikipedia.org]

Josep Maria Pujol (1947-2012)

Ha mort el filòleg Josep Maria Pujol i Sanmartín. Encara que barceloní de naixement, des del 1979 el doctor Pujol estava vinculat a la Universitat Rovira i Virgili, d’on era professor titular del Departament de Filologia Catalana. Va treballar camps tan diversos com la tipografia, el folklore o la literatura medieval. Ell tenia, té, una certa relació amb els meus dos blocs. Quan em sorgeix algun dubte sobre la redacció d’un apunt (majúscules, puntuació, cursives…) consulto l’insubstituïble Ortotipografia, Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic, que Pujol elaborà juntament amb el també desaparegut no fa massa Joan Solà. L’ús assidu d’aquest manual, verdadera obra de referència, és el millor homenatge que podem retre a Josep Maria Pujol.

[Imatge: www.recercaenaccio.cat]

Distraccions caniculars (3)

Relació d’altres distraccions que em van oferir tres calurosos dies d’agost pel centre de Barcelona:

* Que era Barcelona, ho vaig deduir pels edificis (aquells balcons de l’Eixample…) i per determinats espais físics (les Rambles i la plaça de Catalunya seguien essent les de sempre), perquè si únicament m’hagués fixat en l’element humà, ho hagués tingut francament difícil. D’aspecte mediterrani o centreeuropeus, llatinoamericans o japonesos, d’aquí França o d’allà Rússia…, perduts amb un plànol a la mà o caminant amb pas ferm, més o menys arregladets en el vestir o tirant de xancleta i samarreta futbolística… De tot i força, com a les farmàcies, però autòctons, ni un. Un se sent una mica extraterrestre, però contemplar aquesta fauna també dóna bons moments de distracció.

* I a això em vaig dedicar una bona estona. Em vaig asseure en un banc del Passeig de Gràcia badant i observant com el personal, d’inqüestionable foraneïtat, transitava amunt i avall per la més barcelonina de les nostres vies. I ho vaig fer mentre em menjava un gelat que em va costar 3,75 euros (i això que l’IVA encara no s’ha apujat). Vaig pagar el gust i les ganes, com se sol dir.

* Per curiositat, vaig entrar a la botiga que l’empresa de la poma (no les pomes Marlène, sinó l’Apple) ha obert a la plaça de Catalunya. Que ocupi el mateix edifici que va allotjar durant la guerra del 36 la seu central del PSUC és una deliciosa coincidència que, espero, mereixerà el comentari d’algun articulista més enginyós que jo. Pel que fa a la tenda en sí, és un prodigiós exercici de màrqueting: dotzenes de noiets vestits de blau que et donen la benvinguda embafosament cada dos per tres, al més pur estil ianqui, res a les parets, només amplis finestrals, i taules amb dotzenes de novetats tecnològiques de la marca (tots aquells artilugis que comencen per “i-“) preparats perquè el client-consumidor tregui la criatura que tots portem dins i grapegem l’admínicul (i passem per caixa, és clar). La gernació que es dedica a aquest exercici de potineig és la millor publicitat (gratuïta) de l’empresa de la poma. El que deia: un màrqueting molt ben muntat.

* Acabo amb dues incidències menors que van tenir el metro com escenari. La primera (i ara direu: quina tonteria), em vaig creuar amb un actor de La Riera, concretament el que fa de Pitu (no sé com es diu, ho sento); em va mirar fixament als ulls, fins i tot feia una mica de por, quan és el més bon Jan (potser l’únic) de la sèrie televisiva. La segona, un noi de cabell arrissat, ulleres negres (dins del vagó) i esportives d’un verd cridaner, jo diria que italià (el color no, el noi), em va fotre una involuntària trepitjada. El revolt de Drassanes, ja se sap. Va reaccionar molt educadament, demanant-me sentides excuses. Tanta correcció en les formes s’agraeix. Sí, debia ser italià. O com a mínim, em va fer sentir una mica menys extraterrestre.

[Imatge: www.cafebabel.co.uk]

Distraccions caniculars (2)

He passat tres dies a Barcelona, de vacances. Aquestes són algunes de les impressions de la poc apassionant estada a la meva ciutat de naixença:

* Fins a tres exposicions vaig visitar. Per ordre cronològic, “Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme” (CCCB), “Cellers. Cooperativisme + Modernisme” (CaixaFòrum) i “Cartografies contemporànies” (CaixaFòrum).

* Anem a pams. La primera combina el treball de Martin Parr, fotògraf sembla que de renom, amb dues col·leccions de souvenirs, és a dir, aquells objectes horrorosos que la gent compra quan va de viatge. L’exposició pretèn ser una reflexió sobre el desig del turista (paraula i concepte absolutament degradats) d’apropiar-se d’alguna manera dels llocs que visita, mitjançant la fotografia i l’adquisició de records. Així té sentit la inexplicable afició que tenen les masses de visitants de fotografiar, tots des del mateix angle, el mateix monument. L’exposició no està malament, sempre que oblidem piatosament el fet de que cobren cinc euros (!) per visitar-la.

* La dels cellers és una exposició diguem-ne nostrada. Parla de l’importantíssim (i bastant desconegut Llobregat enllà) conjunt de cellers modernistes construïts a principis del segle XX a la Conca de Barberà, al Priorat, a la Terra Alta i altres comarques vinícoles. La mostra posa en relació el fet arquitectònic amb el fenomen de les cooperatives agràries i el que van suposar pel desenvolupament econòmic d’aquelles contrades.

* L’última exposició, la de les “Cartografies” fa de més mal explicar. El tema, en principi, és el de la representació de l’espai, primer territorial o geogràfic, i després d’altres espais (personals, sentiments…). En realitat és un totum revolutum d’obres d’art, algunes prou remarcables i altres una verdadera aixecada de camisa, sense que s’acabi d’entendre massa bé el seu significat de conjunt. Sort que s’estava fresquet i l’entrada era de franc…

[continuarà…]

[Imatge: cartell de “Cartografies contemporànies”; obrasocial.lacaixa.es]

Distraccions caniculars (1)

Com que diumenge va ser Sant Magí, patró de Tarragona, ahir vaig tenir l’humorada de pujar fins el santuari dedicat al sant a la Conca de Barberà. Dic humorada perquè amb el bat de sol que queia (i cau, i caurà), més que una petita excursió per passar el matí semblava que cumplís alguna promesa, a l’estil de pujar a Montserrat descalç.

L’església es trobava tancada a pany i forrellat, i només la presència d’un nen jugant a la plaça que hi ha al davant donava una mica de vida al desèrtic panorama. D’allí vaig baixar fins a les fonts. L’escenari no m’era desconegut, ja que hi vaig estar de campament fa uns quaranta anys, però em va sorprendre la molta vegetació del lloc. La imatge que il·lustra l’apunt és la placa que hi ha en una mena de monolit que s’alça al mig del paratge: del text s’en desprèn la dramàtica història d’aquest i de molts altres indrets de significació religiosa.

Després em vaig arribar a Santa Coloma de Queralt, vil·la de visita més que recomanable. El casc antic, l’església gòtica, el call jueu. Ambient envejable: el mercat setmanal, ritme de vida reposat, gent saludant-se (tothom es coneix), profusió d’estelades als balcons… Aquest és el nostre país.

[Imatge: foto de l’autor]

Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012)

En la mort de l’il·lustre historiador i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte, se m’acut fullejar una de les seves obres, que està més d’actualitat que mai: El llibre negre de Catalunya (1996). Des del decret de dissolució de la Generalitat (del 16 de setembre de 1714, no van tardar ni una setmana) fins a un poema de Jaime Capmany, publicat a Abc, ple d’insults pel fet de servir les llengües peninsulars al Senat espanyol: es tracta d’un autèntic museu dels horrors que ens recorda amb qui ens les hem d’heure. Com deia l’autor al pròleg, “desitgem que el coneixement d’aquesta veritat ajudi a fer possible la convivència pacífica i lliure dels diversos pobles que n’han estat protagonistes”. Home contemporitzador, doncs, però també ple de fermesa en la seva lluita pel país que el va veure néixer i que l’ha vist morir, i incansable en la seva tasca pedagògica, historiogràfica i política.

En homenatge i agraïment. Descansi en pau.

[Imatge: www.ara.cat]

A millor vida (avui: les diapositives)

La digitalització de la fotografia ha arraconat diversos materials, tècniques i suports, però un de concret ha quedat completament enterrat: les diapositives. Aquells petits marcs de cartolina (també en feien de plàstic) van ser uns objectes absolutament quotidians durant anys i anys.

Coneguts també amb l’horrible nom de filmines, se suposava que eren una evolució respecte a les còpies de paper, introduint-li l’atractiu de poder-les projectar en una pantalla per gaudi de la concurrència. La veritat és que aquí s’acabaven els avantatges, perquè tot eren pegues. Calia col·locar-les correctament a l’aparell però una misteriosa llei de Murphy feia que sempre en sortissin de cap per avall o a l’inrevés, i era habitual que alguna s’encallés. Era difícil determinar-ne l’ordre si la capsa queia a terra, cosa bastant freqüent. En fi, amb els anys la part transparent s’anava descolorint i a més a més, el plàstic s’arquejava i això obligava a enfocar cada imatge quan es projectava. 

Guardo encara centenars de diapositives a casa, bàsicament d’excursions i viatges. Algunes les vaig passar a paper però altres continuen en les capses, contenint persones, paisatges, records i vivències que, aquestes no, mai passaran a millor vida.

[Imatge: formavil.es]

Inmortal Marilyn

Hi va haver un temps, avui sembla que superat, en què tot allò que tenia a veure amb la memòria col·lectiva dels anys seixanta era contínuament objecte d’interès per a notícies i reportatges fins a l’avorriment. Potser hi tenia a veure un factor generacional. El cas és que els Beatles, els Kennedy, el Maig francès, el Martin Luther King i tants altres mascarons de proa d’una època molt concreta ens sortien per les orelles.

Marilyn Monroe formava part d’aquest paquet. Quan el domincial d’un periòdic o l’Informe Semanal de TVE no sabien de què parlar, era molt probable que sortís un reportatge sobre ella, oimés quan s’acostava l’aniversari de la seva mort, esdevinguda en ple estiu, període de tradicional sequera informativa. Però la Marilyn mai no ens va avorrir ni ens va sortir per les orelles. Què tenia i què té aquella actriu de generoses corves, expressió entre pícara i innocent i interpretació desinvolta i efectiva per què a tots ens caigués sempre bé?

Avui fa cinquanta anys que el cos de Marilyn va ser trobat sense vida, en circumstàncies no del tot aclarides. Les llegendes urbanes o l’obsessió d’alguns d’imaginar-hi estranyes conspiracions (Kennedy de nou, la Màfia, què sé jo) fan que, una vegada més, es torni a parlar del trist final de l’actriu i, de retruc, de totes les grandeses i misèries que fan feliços els mitjans periodístics i l’opinió pública, no menys grans ni menys miserables. La seva infància desgraciada, els seus amors, desamors i amants, la gestió de la seva fama, els seus desequilibris emocionals…

Però això són temes que haurien de quedar arraconats al lloc que els pertoca. El que realment ens importa són les seves esplèndides interpretacions, els papers dramàtics, però sobretot les comèdies i els seus papers de tonta-llesta, de dona que al final aconseguia el què volia, que en això consisteix en definitiva la intel·ligència. Sensualitat i comicitat, un còctel tan complicat com efectiu, i que l’actriu de Los Angeles brodava en pel·lícules com Els senyors prefereixen les rosses, Ningú no és perfecte, How to Marry a Millionaire (Cómo casarse con un millonario) i The Seven Year Itch (La tentación vive arriba), films que ens han fet passar molt bones estones i amb els quals mantindrem sempre inmortal la Marilyn, ara que fa cinquanta anys que ja no és entre nosaltres.

[Imtage: escena d”Els senyors prefereixen les rosses’; en.wikipedia.org]

Viatge a Hamburg (i 3: mandonguilles sí, hamburgueses potser)

La primera visita del meu darrer dia a la capital hamburguesa és a Michaeliskirche, l’església de Sant Miquel. A l’exterior ens espera una estàtua de Martí Luter. L’interior és una àmplia sala blanca i daurada amb una peculiar trona, des d’on es deuen haver sentit al llarg dels segles abrandades homílies, i un immens orgue (el segon més gran d’Europa, si les guies no van errades). Els seients estan numerats i crida l’atenció l’existència d’una mena de llotges en dos nivells, creant la sensació de trobar-se no en una església sinó en una mena de teatre.

M’arribo a continuació al Museu d’Història de la Ciutat. Es tracta d’una completíssima col·lecció de tot tipus d’objectes, armes, maquetes i vestigis de tota mena de la convulsa història d’Hamburg, amb especial atenció al paper determinant del port fluvial, els corrents migratoris, l’incendi de 1842 o l’impacte del nacional-socialisme i la Segona guerra mundial. Dues seccions específiques es dediquen als jueus (amb una reproducció d’una sinagoga) i a la vida social del segle XX, amb una recreació dels ambients contestataris dels seixanta i setanta (contra-cultura, maoisme, antinuclears, etc.). Dues curiositats del museu, entre moltes: una, la reproducció de l’ajuntament en sucre, i dues, un joc de cartes impreses pel xilògraf de Barcelona Anton Llompar.

La sortida del museu dóna a un parc que fa les funcions de platja urbana: gent untant-se amb bronzejador i estirant-se a la gespa, moltes criatures gaudint dels amplis espais pensats per a la canalla (allí això ho cuiden molt), multitud de plantes i flors de tot tipus i una quietud altament agraïda.

Camino cap al centre i entro en un bistro de la Kaiser-William-Strasse. Demano, pràcticament a cegues, Rinderhackbällchen mit mediterranean pfannergemüsse und hansgemachten kartoffelspalten. Intueixo que bäll vol dir mandonguilles i encerto, i tothom sap què vol dir kartoffel. No hi ha res com saber idiomes. Faig el rotet, pago, i ja agafo el metro (la magnífica xarxa de la HVV, el consorci hamburguès de transports públics) per arribar-me a l’aeroport.

Tres dies intensos on, curiosament, les hamburgueses passen desaparcebudes…

[Imatge: interior de la Michaeliskirche; www.fotografieren.net]