Viatge a Hamburg (2: el Jordi al país de les meravelles)

Quan visito una ciutat important hi ha dos indrets on molt probablement se’m localitzarà: o viatjant en metro o deambulant per un museu. Doncs a això últim em vaig dedicar tot un matí. El museu es diu Kunsthalle, és de mides humanes (res a veure amb els esgotadors Louvre o Prado) i conté una excel·lent selecció de pintures des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, incloses alguna peça de Rembrandt, Manet, Goya, Picasso, Kandinsky i molts més que ara no recordo.

L’edifici acull, com és habitual en aquests casos, diverses sales d’exposicions temporals. El dia de fets n’hi ha dues de prou interessants. Una sobre aquesta cosa que s’ha posat tan de moda i que consisteix en fotografiar espais abandonats, marginals o deprimits (fàbriques, urbanitzacions, barris de faveles, etc.). L’altra és sobre l’Alícia al País de les Meravelles. Tot sobre la famosa obra de Lewis Carroll: fotografies, gravats, edicions de llibres, fragments de pel·lícules… tot. Fascinant novel·la, lamentablement manipulada per la versió infantil de Disney, que amb els seus conillets i cartes de pòquer va desactivar el missatge que aporta Alícia, la nena victoriana racionalista perduda en un món surrealista i il·lògic.

Per la tarda quedo amb la meva neboda (raó per la qual estic a Hamburg) i els dos prenem un vaixell que, a manera de “Golondrines” fa la volta parant a diversos punts del riu Elba. El fet de que no s’hagi de pagar bitllet per pujar (val el del metro) fa que estigui ple de turistes que es dediquen, cal dir-ho?, a retratar i gravar tot el que se’ls acut, edificis, campanars, persones, vaixells… Un d’aquests vaixells no és un qualsevol: és el creuer Queen Mary 2, el de veritat, amb el qual ens creuem a pocs metres. La vetllada amb ma neboda (i fillola) acaba en una terrassa on castiguem els nostres estómacs amb cervesa, patates fregides i maionesa.

Encara em queda temps per visitar un monument singular, alçat al mig d’un parc, a la memòria de Bismarck. És una mole d’estil “Valle de los Caídos”, perquè se m’entengui, ple de pintades i sorprenentment abandonat i aïllat de la ciutat, malgrat la seva cèntrica situació. Otto von Bismarck fou, com se sap, l’impulsor de les primeres mesures a favor de l’estat del benestar. Estic completament sol contemplant l’estàtua i no puc deixar de pensar que tant el denominat Canceller de Ferro com la seva obra estan també avui ben oblidats a Alemanya, un país que també va ser durant molt de temps, a la seva manera, un país no de les meravelles, perquè Alemanya és un país molt racional i lògic, però sí meravellós.

(continuarà)

[Imatge: l’Alícia de Carroll en un dibuix de l’època; www.educima.com]

Viatge a Hamburg (1: d’església en església)

Qüestions d’ordre familiar han fet que em desplacés durant tres dies a Hamburg. No havia estat a Alemanya des de fa ja casi sis anys, quan vaig viatjar a Berlín, ciutat amb la qual Hamburg comparteix més d’una i més de dues característiques. Potser és l’abundància de ciclistes (que com passa a Barcelona circulen per on els dóna la gana), potser és la barreja d’edificis vells i nous (resultat dels greus bombardejos que patí durant la Segona Guerra Mundial), potser és la presència del metro elevat, potser és la torre de televisió, potser són els rius i els canals… el cas és que la ciutat hamburguesa té un aire berlinès. Naturalment, un alemany us dirà que les dues ciutats són com un ou i una castanya i tindrà tota la raó. 

El primer dia el dedico a fer una passejada pel centre. L’Ajuntament (Rathaus) és un enorme edifici amb una imponent torre central. El seu interior, que recorda una església, és visitable. Hi ha una exposició permanent sobre la institució de govern de la Ciutat Lliure i Hanseàtica d’Hamburg, que aquest és el nom oficial de l’estat. S’hi mostren les funcions de cada òrgan, la composició política del seu parlament i les fotos de cada un dels diputats. Una manera com una altra d’apropar-se a la ciutadania. Igualet que aquí, vaja.

M’arribo després a la Nikolaikirche, l’església neogòtica de Sant Nicolau, destruïda durant la guerra. Tota? No: el campanar, un dels més alts d’Alemanya, es va salvar i, amb molt bon criteri, es va decidir conservar-lo i integrar-lo en una mena de memorial de la guerra, a l’estil de Coventry o la Kaiser-Wilhelm de Berlín. Per un mòdic preu, un ascensor t’eleva a més de cent metres i et permet una visió panoràmica dels quatre costats de la ciutat.

Caminant, caminant, ben a prop em topo amb una altra església, la Jakobikirche. Per l’hora que és ja no es pot visitar però hi puc entrar igualment perquè casualment s’inicia un concert d’orgue. Durant una hora disfruto de la música, assegut, fresquet (a fora fa una inusual calor) i acompanyat d’un nombrós públic que escolta amb sepulcral silenci, ni una tos, les peces de Händel, Bach i companyia. Una delícia.

Ja és de nit i després de tanta pedra i tanta església, ja toca qualcom més lleuger. Entro en un immens, popular i concorregut parc d’atraccions que periòdicament s’instal·la en una esplanada prop de l’hotel on m’allotjo. Curiosament es denomina Dom (catedral en alemany): sembla que no pugui abandonar del tot l’àmbit eclesiàstic… Al parc hi trobes centenars d’atraccions de tota mena, des d’una monumental nòria fins a “trens de la bruixa”, passant per muntanyes russes, barraques de fira, tòmboles… Una barreja de Port Aventura, Tibidabo i fira de poble. Complement indispensable són les dotzenes de llocs per menjar i beure, cosa que a aquella gent els encanta: salsitxes, creps, pizzes, kebabs, entrepans, pastissos… i, és clar, cervesa, molta cervesa.

(continuarà)

[Imatge: la Nikolaikirche, com és ara i com era abans; en.wikipedia.org]

Tornen les anelles

Puntuals cada quatre anys arriben els Jocs Olímpics d’estiu. Enguany, com bé s’encarreguen de repetir-nos-ho nit i dia i per terra, mar i aire, es celebren a Londres, per tercera vegada a la seva història. És el que té l’estiu, que amb la política al ralentí (d’aquella manera, perquè tot pot petar un moment o altre) i amb les desgràcies forestals afortunadament controlades, els periodistes, orfes de grans temes d’actualitat, ja tenen de què parlar: de medalles, de rècords i d’anècdotes esportives diverses.

Si he de ser sincer, a mi l’únic que m’agrada dels Jocs Olímpics és la inauguració. El fet de que el meu país no pugui participar amb bandera pròpia, com sí que ho poden fer altres dos-cents, em produeix un pronunciat desinterès pel què s’esdevé a les pistes, les piscines i els gimnasos. Més, després de veure el Pau Gasol desfilant amb l’estanquera amb aquella cara de pàmfil. No arribo, però, als extrems futbolístics de desitjar la derrota d’Espanya perquè els pobres esportistes catalans que s’han sacrificat durant anys per poder participar a la glòria olímpica no tenen altre remei, pobres, que fer-ho sota la rojigualda, vulguin o no. És com les llenties. Per Tarragona competirà la Natàlia Rodríguez, en no-sé-quina prova d’atletisme. Que li vagi bé.

Com he dit, l’única cosa que val realment la pena d’uns Jocs és la cerimònia d’obertura. Cada quatre anys la ciutat organitzadora supera l’anterior en originalitat i vistositat. No sempre és possible veure-la en condicions. Per motiu de fusos horaris, quan s’han celebrat a Amèrica o a la Xina s’ha fet en horari nocturn o laboral. L’any aquell del boicot a Moscou tampoc la van retransmetre. Ahir, però, sí que vam poder gaudir de l’espectacle i he de dir que em va agradar molt.

A destacar la transformació del camp anglès en un bosc de xemeneies o la inevitable concessió a les grans icones del pop anglès. La facècia de la reina i el James Bond va tornar a demostrar el sentit de l’humor de Her Majesty; res a veure amb la campechanía d’algun col·lega seu. Sempre he dit que la monarquia anglesa és molt més moderna del que la gent es pensa: per això es manté. Com a notes negatives, potser la durada de l’acte, quatre hores ben bones que al final pesaven bastant. També els ridículs filferros amb què s’indicava el nom de cada país durant la desfilada: hagués preferit els rètols pintats de sempre.

Quan ja semblava que estava tot dat i beneït, i em disposava a retirar-me per clapar, va aparèixer Paul McCartney amb la seva ració de nostàlgia. Qui és capaç d’apagar la tele mentre sonen les notes de Hey Jude? Algunes coses s’han de seguir respectant.

[Imatge: www.metro.co.uk]

Paco Morán (1930-2012)

Un record per al gran actor Paco Morán, que ha mort avui. El vaig veure actuar, val a dir que com casi tots, al Teatre Borràs fent La extraña pareja i em va semblar que ell i Joan Pera superaven el tàndem original Matthau-Lemmon. Inoblidables les seves morcillas (hi ha algun terme en català?) enmig d’una escena, pronunciades amb aquella veu greu i aquell posat malcarat. Ell sí era un gran còmic que omplia escenaris i no aquesta caterva de patètics monologuistes, que tant de moda s’han posat els darrers anys.

[Imatge: www.teatrenacional.com]

A millor vida (avui: material escolar)

La continua evolució de l’ensenyament (no paren de sortir noves lleis i nous plans educatius), unida a la irrupció de la informàtica a les aules ha fet que als darrers anys anessin quedant arraconats a l’oblit un bon grapat d’objectes i instruments docents que per persones de la meva generació van ser d’ús absolutament normal. Vegem-los.

Un estri tan emblemàtic a l’escola com la pissarra està en intens declivi, juntament amb el guix i el que servia per esborrar, que no sé quin nom té. Després de dècades de servei, perdrà amb honor la guerra que lliura contra les pantalles dels ordinadors i contra aquelles poc pràctiques pissarres blanques de rotuladors blaus que no guixen mai.

Quan erem petits tots duiem un plumier, aquella mena de carpeta, tancada amb cremallera, que contenia llapis de colors (inclòs el blanc!), una esquadra i un compàs. Algú utilitza compassos? Per fer punta al llapis hi havia un estri que en dèiem “agilet”; vaig tardar molts anys en descobrir que el nom procedia de la marca Gilette. Si no vigilaves, et desgraciava el dit. També incloïa una goma d’esborrar, de la marca Milan; juraria que n’hi havia unes amb olor de nata (?).

Més coses. Per enganxar paper i cartró, res millor que el pegament Imedio (em fa ràbia esmentar marques). Per evitar que sortís el producte o que s’assequés amb l’aire, s’havia d’introduir una agulla de cap al foradet. L’olor que feia no era gens desagradable: de fet, col·locava d’allo més.

I acabem amb les llibretes de fulls intercanviables de quatre forats. Les anelles s’obrien i es tancaven amb les mans, però havies d’anar en compte de no enganxar-te els dits quan es tancaven les anelles. Això ja no passa quan obres i tanques les carpetes i els arxius dels ordinadors. Les ciències avancen que és una barbaritat, com deia aquella sarsuela.

[Imatge: www.bebe-passion.be]

I avui on el deixo?

L’Ajuntament de Tarragona ha pres els darrers dies una decisió que estava més que cantada: recuperar zones blaves d’aparcament que en el seu dia, just estrenat en el càrrec, l’alcalde Ballesteros va fer tancar. Va ser d’aquelles mesures que es prenen a l’inici d’un mandat, amb un pèl de populisme demagògic però que, lògicament, van ser molt ben rebudes pel sofert ciutadà. També per qui això signa que, d’un dia per l’altre, va veure com la llarga avinguda Vidal i Barraquer, propera a la meva residència, quedava lliure de parquímetres. Bé, no del tot: els van conservar però convenientment “xapats”, a l’espera d’un futura reutilització que, inefablement, algun dia havia d’arribar.

Era doncs qüestió de temps, i l’Ajuntament de la meva ciutat, com els de tot el país, amb unes arques especialment assedegades, no ha tingut altre remei que rescatar les brotxes i començar de nou a fer ratlles de color blau, verd, taronja… de tots colors, perquè a la Imperial Tarraco tenim ara tota mena de zones on poder aparcar, juntament amb els aparcaments subterranis, els de superfície i els denominats “dissuasoris”. Per triar i remenar. Pagant sempre, això sí.

Ja et dic jo que tenir cotxe costa molt calers. Com deia el meu pare, surt més car que un fill tonto.

[Imatge: www.tarragona21.cat]

Una ‘u’ que sobrava

Petit però significatiu canvi toponímic. Les autoritats franceses han decidit que, a partir d’ara, el Canigó es dirà oficialment, doncs això, Canigó, i no Canigou. Una simple “u” perfectament prescindible des del dia en que aquella muntanya “sagrada per als catalans” va passar a mans políticoadministratives de l’estat més jacobí del món mundial.

Com diuen ells, petit a petit, l’oiseau fait son nid. Ja és trist que haguem d’alegrar-nos fins i tot de canvis com aquest. Una vocal retirada, ja veus tu. Però com que, últimament amb més intensitat, ens plouen per totes bandes, caldrà deixar pública constància de que és una decisió que ens complau. Oi que en sentit invers ens haguéssim queixat i amb raó? Doncs això.

Tothom hauria de pujar al Canigó ni que fos una vegada a la vida. Com a esbargiment excursionista, com a peregrinació verdagueriana, com el que sigui. Jo ho vaig fer el juny de 1986. La prova, la borrosa imatge que il·lustra l’apunt (hi havia boira aquell dia). La creu encara hi és; el serrell de qui això signa, ja no.

A millor vida (avui: els cinemes de sessió doble)

És prou evident que els cinemes són un dels fenòmens socioculturals que més s’han transformat en els darrers quaranta anys, que és la perspectiva de temps amb què puc parlar. Les sales dels anys seixanta i setanta, nombroses, distribuïdes per tota la ciutat, entranyables i populars (en el més noble sentit d’aquest adjectiu), no tenen res a veure amb les impersonals, inaccessibles i insípides multisales d’avui en dia. Ja no parlo dels continguts, terreny en el qual, indiscutiblement, la cosa també ha anat a la baixa de forma dramàtica.

Aquí van alguns situacions que jo he viscut als cinemes de la meva infància i primera joventut, i que avui, per bé o per mal, serien inimaginables:

* Les sessions eren dobles, és a dir, incloïen dues pel·lícules (la bona i l’altra), més el No-do, més els anuncis i, a vegades, algun reportatge. Et podies quedar tanta estona com volguessis, de manera que algunes vegades un film el veies dues vegades. Avui, l’entrada al cinema (d’un cost desproporcionadament alt, crec jo) dóna dret únicament a la pel·lícula, a anuncis d’altres pel·lícules i algun spot. Quan acaba la projecció et fan marxar per la porta d’emergència, no fos cas que algú es colés a una altra sala.

* Lligat a l’anterior. Com que entraves quan volies, no hi havia control d’aforament. Recordo haver vist part d’una pel·lícula dret, repenjat a la paret, a l’espera de que algun seient quedés lliure. Això s’evitava en els cinemes amb acomodador, personatge també passat a millor vida. 

* He vist menjar de tot als cinemes. Pipes, cacauets, tramusos, gelats, xupaxups, patates fregides, galetes, entrepans. He arribat a veure fiambreres amb truites i amanida russa. El terra quedava fet un fàstic, és clar, però casi que preferia això a l’actual monopoli de les crispetes, aquest infecte subproducte nord-americà d’insoportable olor.

* I tants altres detalls… La refrigeració Carrier, els programes de mà, la tria entre platea o anfiteatre (mai no sabies què era una cosa i què era l’altra), les pel·lícules que es tallaven o cremaven a mitja exhibició, amb les corresponents protestes del “respectable”… Tot un món desaparegut per sempre.

[Imatge: el cinema Niza (1946-1996), a la plaça de la Sagrada Família, de Barcelona; ca.wikipedia.org]

‘Elles’

Una periodista francesa de l’Elle està realitzant un reportatge sobre estudiants universitàries que es prostitueixen. Les entrevistes amb dues d’elles faran que reflexioni sobre ella mateixa, sobre l’amor, sobre el sexe…

El reclam de la Juliette Binoche (inoblidable trilogia de Kieslowski) va fer que anés a veure aquesta pel·lícula, per acabar sortint del cinema amb una certa decepció. La directora, la polonesa Malgorzata Szumovska, dedica bona part del metratge a anar intercalant tres tipus d’escenes: les entrevistes amb les dues noies que venen el seu cos, els problemes domèstics de la protagonista amb el marit, els fills i la casa, que li cau a sobre, i les escenes eròtiques, posades una mica per farcir. De manera que passen els minuts esperant angoixosament que la trama evolucioni en algun sentit, però no és fins cap al final que s’esdevé una mena de desenllaç que dóna un cert sentit al film.

Formalment, la influència de les cintes de Kieslowski, compatriota de la tal Szumovska, és ben evident en determinades escenes dominades pel talent interpretatiu de la Binoche (que amb més anys i sense maquillar perd molt) amb fons de música clàssica. Veure obrir unes ostres mentre se sent Haendel o algú per l’estil és una singular experiència que ens ofereix el film.

Parlant d’ostres, no dic que m’avorrís però, com queda dit, n’esperava una miqueta més.

[Imatge: www.sensacine.com]

A millor vida (avui: les botigues de mida humana)

En ple debat sobre els horaris comercials no serà sobrer parlar de les botigues “d’abans”, les que dominaven el nostre paisatge urbà de la infància abans que caiguessin víctimes en desigual batalla enfront de grans magatzems primer i centres comercials després.

Com ha canviat amb els anys la manera d’anar a comprar! Recordo amb enyorança algunes pràctiques comercials que, em temo, s’han perdut per sempre. Per exemple, les petites atencions a les criatures. A la tocineria del barceloní Mercat de la Concepció, quan acompanyàvem la mare a comprar, no fallava: la dependenta ens donava, només veure’ns, una mostra de l’excel·lent pernil dolç que venia. Als Llegums Calam, al carrer València (potser encara existeix), la botiguera ens obsequiava amb un petit “cucurutxo” de cigrons cuits, que eren molt més bons que els que ens trobàvem després a taula, malgrat ser els mateixos. Naturalment, la família era client fidel d’aquestes i d’altres botigues del barri. Dubto moltíssim que aquestes pràctiques continuïn en una època de botiguers només obsessionats (amb una part de raó) amb els projectes de grans superfícies o amb propostes de liberalització horària.

Moltes pràctiques tradicionals han passat a la història. Per exemple, els pesos i mesures (jo encara he conegut les lliures, les mitges lliures, les unces i les grosses). Per exemple, la forma de despatxar determinats aliments: recordo perfectament la llet a doll (al barri hi havia una vaqueria), les tornes del pa perquè fes el pes (sempre faltava una mica per al quilo), les barres del gel tallades amb una mena de guillotina (per les neveres antigues) o els envasos buits a retornar (iogurts, gasoses, cerveses…). Per exemple, detalls avui oblidats: el paper d’estrassa, el llapis a l’orella del botiguer…

En la memòria personal perduren també els cupons CUSA (sigles de Compradores Unidos, SA), una mena de segells que donaven a determinades botigues, que s’havien d’enganxar a una llibreta i que es bescanviaven per olles. El que fan ara les caixes, amb la diferència que les olles eren més útils que les andròmines que donen (és un dir) les entitats bancàries per accedir a fer alguna operació financera no del tot transparent com últimament s’està veient.

Operacions poc transparents que mai de la vida ens hagués fet la tocinaire o la dependenta del llegum de la nostra infància.

[Imatge: el famós colmado Quílez; www.onedayinbarcelona.com]