Jo també miro ‘La Riera’. Cap problema?

La sèrie (el serial, millor dit) de TV3 La Riera ha arribat als cinc-cents episodis. Xifra encara modesta si la comparem amb altres productes de la mateixa casa o de cadenes estrangeres, però gens menyspreable. Estratègicament situada en el temps (tres quarts de quatre de la tarda) com perquè la pugui veure tot dinant, La Riera és una mena de droga que has de consumir encara que no ho vulguis: sense saber perquè, t’hi enganxes i cada dia vols saber-ne una mica més.

I mira que té un esquema senzill. És una successió d’escenes en què els diferents personatges gairebé sempre es discuteixen entre ells. Jo no sé com aguanten tanta tensió i tanta bronca. Conflictes de parella (els afectes i el sexe donen per molt), conflictes laborals, conflictes entre germans… La cuina del restaurant, que és l’eix de tota la trama, és una verdadera olla de grills on la tensió és permanent: un xef fotent crits, una sub-xef fent gala d’una mala llet còsmica, uns cuiners que mai no volen ajudar els companys atrafegats… La família propietària del restaurant, els Guitart, són com els Ewing, però al Maresme. Fins i tot ahir van celebrar una barbacoa on, curiosament, els quatre germans (el cínic, el bonàs, el guaperes i el poca-pena) conviuen amistosament per un dia. La zitzània l’aporta una ex (tots quatre tenen ex) acusant la mare de deixar morir el seu marit a la piscina. Altres focus de tensió ens els proporcionen els accionistes del casino, amb els punyals sempre a punt, els gais (ja en portem quatre), la família pseudo-catòlica, mossèn inclòs, i els més joves i adolescents, amb els seus irritants comportaments (l’Ona i l’Ariadna, sobretot, n’hi ha per matar-les).

Tanta cridòria, tants retrets i tanta mala llet tenen la seva correspondència amb el llenguatge emprat als guions. A pesar d’emetre’s en horari protegit, els diàlegs estan farcits d’allò que la gent benparlada anomena “paraules gruixudes”. En l’emissió del capítol d’ahir, el 500, vaig tenir l’humor de dur-ne un registre: es van sentir 4 hòstia, 5 collons, un fill de puta, 2 merda, 2 puta mare i 7 usos diversos del verb fotre. No està malament.

Malgrat tot, llarga vida a La Riera. El treball dels actors és excel·lent, i no només el de primers espases de l’escena catalana com Mercè Sampietro, Pere Arquillué, Fermí Reixac o Montserrat Carulla, i tant l’ambientació com els escenaris estan molt ben aconseguits. Però, com deia Murphy, tot és susceptible d’empitjorar. Esperem que no.

[Imatge: www.tv3.cat]

Lampedusa a Bakú (Eurovisió 2012)

El Festival d’Eurovisió, cinquanta i tants anys després de la seva creació, segueix reinventant-se, que és una manera pedant d’aplicar aquella màxima gattopardiana de “canviar-ho tot perquè tot segueixi igual”. Efectivament, és sorprenent com un esdeveniment que és sempre igual (l’escenari de llums i colors de sempre, la desfilada de friquis transnacionals de sempre i l’inacabable procés de votacions políticament previsibles de sempre), aconsegueixi captar la captatio benevolentiae de centenars de milions de televidents, entre ells qui us escriu, euròfil impenitent.

La crònica d’aquest any comença amb la inevitable referència a l’escenari del delicte. Bakú és la capital de l’Azerbaidjan, estat caucàsic amb algun problema de respecte als drets humans, factor que ha merescut uns ulls ben grossos per a la generalitat de l’opinió pública. Després del que va passar amb els Jocs Olímpics de Pequín, què podíem esperar? El règim azerí no només ha aconseguit dissimular les seves lletgeses, sinó que va aprofitar el happening musical per colar-nos (com s’ha fet a totes les altres edicions, val a dir-ho) un seguit d’espots publicitaris per animar-nos a fer turisme a aquella remota república, generosament regada de petroli, factor que explicaria el sorprenent espectacle de gratacels i avingudes carregades de llum que ahir se’ns va oferir.

Pel que fa al fons de l’assumpte, és a dir, les cançonetes de marres, aquest any la qualitat era més aviat baixa.  Balades de sempre, interpretades per nois d’aspecte prou arreglat (res a veure amb les estridències de fa uns anys). Cançonetes més rítmiques a càrrec d’aprenents de Shakira, amb l’inevitable ventilador que els feia voleiar el seu cabell Pantène. Grups roquers abillats amb gavardines negres tipus Matrix. Musicalment parlant, es van salvar Gran Bretanya (venerable Engelbert Humperdink, qui et va convèncer?), Noruega (la meva preferida que, ai las, va quedar la darrera) i Grècia (que devia distreure els seus angoixats compatriotes a base d’ensenyar carn acompanyada de ballarins espasmòdics).

Per donar de menjar a banda, com se sol dir, les octogenàries russes cantant en udmurt (aprèn, Espanya), l’albanesa amb una mena de monyo gegant, i els bessons irlandesos vestits de Locomía, que van acabar xops al mig d’un surtidor amb aigua de veritat.

Va guanyar Suècia, una noieta (a la imatge) que no només va tenir el seu dret a ventilador a la cara, sinó també a una pluja de porexpan. Acompanyada de sintetitzadors electrònics, va interpretar Euphoria. No sé si és la paraula que millor defineix el moment que estem vivint, però… qui ha dit que el Festival d’Eurovisió tingui res a veure amb la realitat?

[Imatge: noticias.terra.es]

El jardí més gran d’Europa

Magna inauguració avui a Tarragona. La façana posterior de la Tabacalera, que dóna a l’avinguda Vidal i Barraquer, ha estat remodelada urbanísticament amb la instal·lació d’un jardí vertical que, segons han assegurat, és el més gran d’Europa. Jo, quan sento que una cosa és la més gran d’Europa, de seguida penso en aquells reportatges del No-Do, però avui no era el cas, perquè qui inaugurava la millora urbana no era el funest dictador sinó l’alcalde de la nostra ciutat, l’amic Pep Fèlix Ballesteros.

El jardí de marres, que cobreix uns edificis que seran equipaments municipals (espais per joves, creació artística, arxiu i altres), té un sistema de manteniment i de reg d’allò més ecològic, com manen els nous temps. Tot plegat ha estat batejat com Smart Parc. El concepte de moda és smartcity, i els jardins verticals de la Tabacalera seran la punta de llança d’aquesta nova manera de concebre la nostra ciutat: ecològica, habitable, de mida humana. Uau.

Al conjunt vegetal (plantes, gespa, heures, flors) li faran companyia petits nius per a ocells i rat-penats i una enorme pantalla, de més de cent metres quadrats de superfície, que servirà per oferir els partits de bàsquet del CBT i de futbol del Nàstic. Aquest equip no està en el seu millor moment, però, com ha dit l’alcalde en el seu parlament, coneixerà ben aviat nous triomfs. Clar que sí, home, som els millors: la prova és que hem estat capaços de dissenyar i implementar el jardí més gran d’Europa. Qui ho ha havia de dir.

[Imatge: acte de la inauguració, extreta de www.tarragonaradio.cat]

‘Staying alive’

Ha mort Robin Gibb, un dels components dels Bee Gees, uns dies després de fer-ho Donna Summer. La música pop i disco, de dol. La banda sonora d’un moment crucial de la meva vida: la post-adolescència, si és que això existeix.

Quants centenars de vegades devia posar el Saturday Night Fever al meu tocadiscos? Rescato el disc (vinil en diuen ara) i acaricio la polsosa coberta i no puc evitar taralejar mentalment cada cançó mentre en llegeixo el títol: Staying alive, More than woman o Night fever, les superconegudes peces del grup, al costat de la psicodèlica versió que Walter Murphy va fer de la (oh, sacrilegi!) Cinquena simfonia de Beethoven.

Sï, d’acord, eren uns horteres. Aquells pantalons pota d’elefant, aquells colls de camisa, aquells penjolls daurats a sobre de la pelambrera pectoral… i aquelles veus inconfusibles. Però, ¿De veritat algú tindrà la barra de criticar aquell grup, que va vendre milions i milions de còpies, al costat de la basura (m’encanta aquest barbarisme) que es fa avui? Em quedo mil vegades amb el falset dels Bee Gees i el seu món, també falset, d’inacabables nits boges.

Staying alive: mantenint-se amb vida. El pobre Robin Gibb ha perdut la cruel batalla contra la malaltia, com Donna Summer, aquella que treballava dur pels diners (concepte ben actual, per cert). Ens queden les seves veus, les seves melodies. Aquestes es mantindran sempre amb vida. Sort d’això.

[Imatge: contraportada del disc Saturday Night Fever, propietat de l’autor del bloc]

Torna Tarraco Viva

Del 17 al 27 de maig Tarragona recrearà el seu passat més esplendorós, el romà, amb Tarraco Viva, una mena de festival ciutadà que arriba a la seva catorzena edició. Per qui no ho conegui, es tracta d’un conjunt d’activitats de tota índole pensades per fer arribar al gran públic, tarragonins i visitants, la Tarraco romana en tots els seus vessants: institucions, espectacles, vida quotidiana, gastronomia, etc. Conferències, representacions, rutes guiades, activitats pels més menuts i, com diuen els cursis, un llarg etcètera.

Enguany, la meva estimada ciutat d’adopció és la Capital de la Cultura Catalana i les institucions i patrocinadors de tota mena han fet un meritori esforç perquè Tarraco Viva lluís especialment, malgrat que els temps no estan precisament per lligar gossos amb llonganisses. I aquest esforç s’ha traduït en un programa atepeït d’activitats de tota mena. Recorda una mica el de Santa Tecla: no saps a quina acudir de tantes com n’hi ha (400, segons l’organització).

Voleu veure gladiadors en viu, com si d’un peplum es tractés? Voleu tastar creacions cul·linàries de fa dos mil anys? Voleu sentir música romana? Voleu que us parlin de pedres, de cal·ligrafia, d’astronomia, de mitologia i de mil coses més? Veniu a Tarragona els propers deu dies.

A millor vida (avui: els ascensoristes)

Baixava avui en ascensor amb els companys de feina quan un ha comentat en broma que podria haver algú que es dediqués exclusivament a apretar els botons corresponents a cada planta de destinació. No estan els temps per crear aquest tipus de llocs de treball, és clar, però hi va haver una època en que els ascensoristes en edificis públics eren la cosa més normal del món.

Els que tenim una certa edat recordem els dels grans magatzems. Si no pujàvem per les escales mecàniques, ho feiem amb l’ascensor, dins del qual hi havia un encarregat d’anar picant els botons, obrint les portes i dient en veu alta què es venia a cada planta:

– tercer pis, sabates!

Tenia un considerable mèrit aquella professió, no apta per claustròfobs i sense més distracció que la relativa varietat de clients que anaven d’un pis a l’altre del Corte Inglés o Can Jorba, buscant la darrera novetat en roba o menatge de la llar.

La inexorable automatització de tot tipus de feines, especialment les més perilloses o rutinàries com la que ens ocupa, l’ha duta pràcticament a la desaparició, potser només amb l’excepció d’alguns elevadors d’edificis amb un gran nombre de visitants. El monument a Colom, per exemple…

[Imatge extreta del bloc Núria y los veintisiete, de l’humorista Antoni Jaumandreu, de Santa Coloma de Gramenet]

Enganxat al Scrabble

O a l’Scrabble, mai no he tingut clar si aquestes paraules no catalanes poden apostrofar-se o no.

Ho he de confessar. Estic enganxat al Scrabble o Paraules Creuades en la seva versió digital, que es diu Apalabrados, apta per I-pads i que va en combinació amb el Facebook. T’ho posen tan fàcil, que, abans que te n’adonis, estàs jugant amb vint persones a l’hora, coneguts o desconeguts. La màquina et suministra aleatòriament les lletres, quan les col·loques al tauler et diu si la paraula està al diccionari (català!!! a part de set o vuit altres llengües del nostre entorn), et suma els punts, et diu les fitxes que et queden i et recorda quants minuts fa que has jugat. És la pera llimonera.

Per la resta, presenta les mateixes dificultats que el joc manual. On coi poses la Q? I la Ny? Sempre tens massa vocals o massa consonants i quan pots formar una paraula guapa, et fa nosa alguna lletra lateral. Au, vinga, torna a pensar alguna combinació acadèmicament beneïda. Però no hi fa res: treballen les neurones i sempre aprens algun mot desconegut.

Ah, se m’oblidava. Jugar-hi és de franc. Detall no poc important en els temps que corren.

[Imatge: scrabbleprat.org]