La tria de Sant Jordi

Aquí va la meva tria, absolutament personal, de novetats editorials de Sant Jordi:

Álvaro, Francesc-Marc: Entre la mentida i l’oblit. La Magrana. Un dels meus intel·lectuals de capçalera, Álvaro, en aquesta ocasió recull articles de Serra d’Or i de La Vanguardia, i en ells desenvolupa la seva tesi de la distinció entre història i memòria. La dèria de les darreres dècades de confondre les dues coses i establir-ne una “oficialitat” porta el periodista de Vilanova a clarificar conceptes i veure-hi més clar.

[Diversos autors] APM? El circ de la tele. Ara Llibres/TVC. En realitat no és una novetat, perquè ja fa molts mesos que va aparèixer, però segueix encapçalant les llistes de vendes i demà no serà una excepció. Ja sé que és un exponent d’aquesta cultura del “ha-ha-ha” que no sempre està ben vista, però no puc fer-hi més: sóc un fan d’aquest programa, que com a mínim et distreu dels problemes de la vida diària durant mitja hora. El llibre és un recull de les frases que s’han fet cèlebres de tant repetir-les (“Ho haveu vist?”, “Es de ser inútiles” o “Hi ha molta maldat en aquest món”). Amb el llibre regalen una samarreta; què més voleu?

Espinàs, Josep Maria: Entre els lectors i jo. La Campana. Si una cosa caracteritza Espinàs és la seva proximitat a la gent que des de fa dècades segueix els seus llibres (85, com la seva edat) i els seus articles periodístics. No és estrany, doncs, que rebi milers de cartes de lectors que s’hi sentin identificats i als quals l’escriptor intenti donar resposta. El present llibre és el resultat d’aquest exercici epistolar.

Pujol, Jordi: Memòries. De la bonança a un repte nou (1993-2011). Proa. En realitat l’autor és Manel Cuyàs, que dóna forma al tercer i darrer lliurament dels records personals i polítics de qui va liderar el nostre país durant dues dècades. Parla del període més determinant si el que interessa (i a tots ens interessa molt) és com fer front al “repte nou” de la nostra societat. Sembla que a l’ex-president li està costant bastant fer el pas definitiu cap a l’independentisme sense manies, però caldrà esforçar-se en comprendre la seva postura. La lectura dels tres volums de Cuyàs ens ajudarà a fer-ho.

Saló, Aleix: Simiocràcia. Debolsillo. Potser el nom no diu gran cosa, però es tracta de l’autor de dues perles que han corregut com la pólvora per la xarxa: Españistán i Simiocràcia, en els quals explica de manera tan sarcàstica com entenedora perquè estem com estem políticament i econòmica, i ho fa amb uns dibuixos animats molt atractius visualment. La versió en paper del segon d’aquests videus és la que ara surt publicada.

I per acabar, un desig-jaculatòria: que Sant Jordi ens il·lumini demà, tant meteorològicament com mentalment.

Nou edifici i vells problemes

Avui he estrenat el nou edifici de Correus de Tarragona. De fet és el vell, el de tota la vida, a la plaça Corsini, però completament renovat, lluent i funcional, amb un únic però: dos esglaons a l’entrada on em consta que ja hi ha ensopegat una senyora, a pesar d’una cridanera senyalització groc-i-negre advertint del possible perill.

El que no canvia a Correus (de fet, Correos) amb els anys és un cert desori en l’organització interna. La carta certificada que havia de recollir ha tardat una estona ben bona a ser trobada per no un sinó dos treballadors de la casa. De res serveix la numeració a l’avís que et deixen a la bústia, ni l’ordre numèric de les cartes a recollir, ni la informatització de tot el procés. Deu preciosos minuts de la meva vida, més del que tardaré en redactar aquest apunt, els he perduts en el temple d’aquesta empresa pública estatal d’orgàsmica denominació.

Les disfuncions de Correus, com els vells roquers, es resisteixen a morir.

[Imatge: www.tarragona21.com]

Flaixos de Setmana Santa (i 4: Pasqua)

La Setmana Santa culmina amb la Pasqua de Ressurrecció o Florida, i la tradició més arrelada és la de la mona. Avui és usual que tan padrí com padrina comprin una mona al seu fillol, però quan jo era petit, almenys a casa meva, únicament el padrí feia el “gesto”. Durant la Setmana Santa, fins a tres vegades (una per cada germà) tocaven al timbre de la porta: era l’encarregat de la pastisseria corresponent que portava l’esperat pastís. El meu padrí el comprava invariablement a la pastisseria dels Àngels, a l’avinguda Príncep d’Astúries.

En aquella època, les mones eren més genuïnes, però no tan imaginatives com ara, plenes de futbolistes i personatges televisius. Llavors només hi posaven plomes de colors, un ou petit de xocolata i alguna figureta de plàstic, i para de comptar. Una altra diferència amb l’actualitat: a Barcelona, la mona es menjava el diumenge de Pasqua. Quan vaig venir a viure a Tarragona vaig descobrir, amb notable sorpresa, que el costum era menjar-la el dilluns. El dia que se’m va ocórrer discutir-ho amb els autòctons, una mica més i em peguen. En fi, vaig haver de passar pel tub i aplicar-me aquella màxima espanyola, que no sé si té correspondència en català (“on vagis fes el que vegis”). I així va ser des de llavors.

[Imatge: blocs.xtec.cat/acollidavallbona]

Flaixos de Setmana Santa (3: les processons)

Visc en una ciutat, Tarragona, que se n’orgulleix de tenir la processó més multitudinària de Catalunya, la del Sant Enterrament, que surt el vespre del Divendres Sant. Les dades són concluents: onze mil confrares (casi un 10% del padró d’habitants!), dotze confraries i vint passos.

No hi he participat mai, per diversos motius, però sí que l’he presenciada, sencera o només una part. Recordo al principi que la participació no era, ni de bon tros, la que és ara. Tots els passos, llevat d’un, eren desplaçats amb rodes, tot el contrari d’ara, en què s’estil·la portar-lo a l’espatlla. Dóna més presència, evidentment, però també és més dificultós el seu trasllat per les pujades i baixades que caracteritzen l’orografia urbana de la ciutat. Obren la processó els Armats (no podia ser d’altra manera, estem a Tarraco), presidits pel Capità Manaies; un bon amic, que ens va deixar, ho va ser molts anys. Després vénen les confraries amb els seus passos. S’hi veu de tot: des de venerables ancians a nens que tot just caminen, moltes dones (que antigament no podien desfilar), moltes cares conegudes entre els que no porten capirot, insolents cabelleres i crepats de perruqueria, penitents descalços, uns arrossegant cadenes, altres portant creus o espelmes amb els braços alçats… Tothom és lliure de fer el que vulgui, només faltaria.

De fora de Catalunya, només conec les processons de Sevilla i d’Alcalá de Guadaira. Recordo un ambient diametralment oposat al català: aquí silenci, recolliment i desfilada nocturna; allí, processons a qualsevol hora del dia o de la nit, amb un notable xivarri i jolgorio, com diuen ells. Segurament, el clima i la proximitat de la Feria de Abril hi fan molt. Són així.

[Imatge: pas de la Flagel·lació, Setmana Santa de Tarragona, extreta de www.noticiestgn.cat]

Flaixos de Setmana Santa (2: passions)

Es pot reviure o commemorar la passió, mort i ressurrecció de Jesús, fil argumental de la Setmana Santa, de moltes maneres. Deixo ara de banda les pel·lícules que inevitablement ens oferia l’únic canal televisiu de la meva infància (Ben Hur, La túnica sagrada, Rey de reyes o La historia más grande jamás contada), pèplums més o menys distrets enmig d’una programació plúmbia a més no poder.

La manera més autèntica i nostrada de viure allò que, una mica enfàticament, s’anomena “el drama del Gòlgota” és assistir a les Passions que es fan a diversos pobles de Catalunya. Jo l’he vista dues vegades, fa molts anys, potser quaranta, a Olesa de Montserrat. Com a gran novetat, s’oferia en sessió contínua només els matins perquè anteriorment durava tot el dia, amb una pausa per dinar. Recordo l’espectacularitat de l’escenari, la quantitat de gent que hi participava i dues escenes amb efectes especials, com el cinema: quan estan al llac Tiberíades, amb tempesta inclosa, i quan Jesucrist puja al cel, òbviament estirat d’uns cables que no encertava a descobrir. La ressurrecció de Llàtzer (a la imatge) i el suïcidi de Judes també eren prou impactants. 

Una versió radicalment diferent de les nostres Passions, però en essència la mateixa cosa, és el musical Jesus Christ Superstar, que vaig contemplar a Londres el 1977. Només recordo que a la sortida del teatre (era el Palace, ho sé perquè conservo el programa de mà), no plovia, diluviava, potser en coherència amb l’espectacle bíblic que acabàvem de presenciar.

Ens falten les processons, que seran objecte d’un altre capítol d’aquesta sèrie d’apunts tan apassionant (i mai millor dit).

[Imatge: escena de la Passió d’Olesa, 1965, extreta de www.lapassio.cat]

Flaixos de Setmana Santa (1: el diumenge de Rams)

Quan era petit, a casa sempre es va seguir la tradició del palmó. Em sembla recordar que l’anàvem a comprar a la fira instal·lada a la Rambla de Catalunya. Era llarg i blanc, com diu la cançó del Serrat, un per cada germà, que pagava la respectiva padrina (el padrí s’encarregava de la mona). Els guarníem amb una cinta catalana i una garlanda, com si fos l’arbre de Nadal. En canvi, no recordo que hi pengéssim mai aquella mena de rosaris de sucre de colors, una mica horteres en honor a la veritat.

Mudats com mana la tradició, ens atansàvem a la plaça de la Sagrada Família on ens confoníem amb molta altra gent arribada amb la mateixa intenció: assistir a la benedicció de palmes i palmons. La plaça s’omplia de gom a gom, de manera que la gernació sempre em va impedir veure com el capellà, situat davant la façana de la Passió, llavors a mig construir, espargia l’aigua beneïta. En un moment concret, potser a una senyal convinguda, tothom es posava a picar el palmó a terra, frenèticament. D’això se’n deia “fer escombra” perquè el resultat de l’acció era que amb el peu del palmó podíem fàcilment escombrar el terra. Ignoro si aquest costum ha perdurat: em sembla que ens deien que portava sort.

El darrer ritual del dia consistia en lligar els palmons al balcó de casa, prèvia retirada dels de l’any anterior que, pobres, estaven completament oblidats, polsosos i ennegrits. I a esperar un nou diumenge de Rams.

[A la imatge, l’autor del bloc, a mitjans anys 60]