‘The ides of march’ (‘Els idus de març’)

Un jove s’incorpora a la direcció de la campanya electoral d’un presidenciable nord-americà. Aviat comprovarà fins on arriba el joc brut a la política. Enganys, xantatges, traïcions… i, com aquell concurs de quan érem nens, fins aquí puc llegir.

El director i actor George Clooney, que ja ens va sorprendre agradablement a Bona nit i bona sort, demostra amb aquesta nova pel·lícula que passarà a la posteritat no com un guaperas que anuncia màquines de cafè sinó com un cineasta de qualitat, amb un discurs ideològicament avançat, almenys segons els cànons nord-americans. En aquest film fa el paper d’un candidat progressista i no pot evitar “col·locar” el seu discurs al respectable. La seva recent detenció en una manifestació contra el Sudan, davant de desenes de càmares (quina casualitat!) ajudarà de ben segur a la seva popularitat i, doncs, al taquillatge de la pel·lícula. Però no li ho tindrem en compte. Passar una bona estona al cinema no té preu (bé, sí, 7,80 euros, però ja se m’entén).

A destacar també el paper del verdader protagonista, el jove i ambiciós director de campanya (Ryan Gosling) que ben aviat descobreix on s’ha ficat, però que també ben aviat aprèn a moure’s entre polítics influents, periodistes quisquillosos i rivals amb aspiracions, i a actuar en conseqüència.

La crítica ha senyalat les influències de Tots els homes del president o de L’ala oest de la Casa Blanca. És cert. Tant a la ficció com a la realitat, tot el què toca la política, almenys a partir d’un cert nivell, es converteix en merda, i amb perdó. El film de Clooney ens ho recorda, si és que algun despistat encara no ho sabia.

Antonio Tabucchi (1943-2012)

Una de les poquíssimes pel·lícules que ha aconseguit emocionar-me (parlo de fer-me un nus a la gola) quan l’he vista al cinema és Sostiene Pereira, recordada sobretot per l’esplèndid treball d’un veterà Marcello Mastroianni. Com se sap, narra la història d’un obscur periodista portuguès que, proper a jubilar-se, assisteix a l’ascens del feixisme al seu país i, lluny de girar el cap, decideix fer-li front i trobar així sentit a la seva vida.

L’autor de la novel·la en què es basava el film, Antonio Tabucchi, ha mort avui. Com el periodista lusità, era un intel·lectual compromès contra tota classe de totalitarismes i un significat detractor del berlusconisme, aquell règim vulgar i demagògic del seu país d’origen, Itàlia, amb permís del seu estimadíssim Portugal.

[Fotoç: bibliomil.wordpress.com]

Carrers de Tarragona: Lleida

Cèntric carrer dedicat a la ciutat llunyana de Màrius Torres. Comença a la plaça Corsini, ocupada des de fa anys pel mercat provisional, esdevingut gairebé definitiu perquè les obres de remodelació del mercat de veritat duen camí de fer la competència a les de la Sagrada Família.

Ja a l’inici de la via, al costat de l’esmentat mercat, una enorme instal·lació (un transformador elèctric, crec) i una cabina de l’ONCE s’encarreguen d’obstaculitzar el pas al que hauria de ser un agradable carrer peatonal. L’oferta comercial inclou tres botigues de regals, una que fa còpies de claus i que es fa dir La Boutique de la Clau, una altra que ofereix menjar preparat (Les Quatre Forquilles) i un restaurant (Els Tres Pernilets). Una forquilla es queda sense pernilet, doncs.

El segon sector del carrer ja és de domini automobilístic. A una banda hi ha l’entrada al Fòrum Romà i a l’altra, un segon restaurant, el Xamfrà del Fòrum, conegut per les sigles XDF i on s’hi menja bastant bé. Una mica més enllà, La Taberna de Nicole és un bar amb una gran pantalla oferint partits de futbol. És un local que vol estar content amb tothom perquè exhibeix a la paret dos pòsters, un a favor del Barça (“Més que un club”) i un altre a favor del Real Madrid (“Alá Madrid”, sic). Quan passo per davant (fa només una estona, d’això), aquest equip d’insospitades connexions islàmiques està guanyant per dos a zero a la Reial Societat. Horreur.

[Foto: en.wikipedia.org]

Va per vós, Jaume Bonet

[Avui és el Dia internacional de la poesia; aquí en teniu una i m’agradaria dedicar-la a Jaume Bonet, en la seva lluita contra el lingüicidi que tots estem patint]

La Balenguera misteriosa
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavila,
teixint la tela per demà.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

Girant l’ullada cap enrera
guaita les ombres de l’avior
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa qui s’enfila,
de la vellura qui se’n va.
La Balenguera fila, fila.
La Balenguera filarà.

Joan Alcover: La balenguera.

Dalí es digna a visitar-nos

El 1973, coincidint amb el bimil·lenari de l’estada de l’emperador August a Tarragona, les forces vives de la ciutat van idear un happening certament original per l’època. Van pensar en Salvador Dalí perquè pintés el quadre del bimil·lenari, el van convidar, el van passejar pels carrers més cèntrics de la capital, va ser afalagat per autoritats, periodistes i públic en general, per acabar dibuixant quatre gargots en un llenç gegant.

Doncs d’això va l’exposició que han muntat a Caixa Tarragona. Responent a la crida efectuada en el seu moment, diversos protagonistes o testimonis d’aquell esdeveniment n’han cedit fotografies, filmacions, llibretes d’autògrafs, cartells i altres objectes curiosos. S’hi exposa també una mena de tron on va seure el diví Dalí (així s’autoqualificava) mentre era transportat per un elefant de cartró, procedent de la cavalcada dels Reis, ja que no va ser possible disposar d’un de viu. També es passa un reportatge amb entrevistes als protagonistes dels fets.

Jo en aquell any ja vivia a Tarragona, però no recordo haver-ho presenciat. Possiblement estava de campament, ja que era en ple agost. Sí que recordo els comentaris desaprovatoris que en va fer el meu pare, en el sentit de que trobava una mica patètic el pintor prestant-se a aquell show, més a prop de l’astracanada que d’una innovadora performance. Veient avui les filmacions i les fotos, li dono la raó: tot plegat va ser una mostra de provincianisme, per molt que avui hi hagi qui digui que allò va contribuir a que el nom de Tarragona traspassés fronteres. Tot el contrari: aviat va quedar en l’oblit, i l’únic que en va treure pròfit, com era d’esperar, va ser el propi pintor de Figueres, que sabia publicitar-se com ningú.

Per si tenia algun dubte sobre la valoració negativa d’aquella visita, un detall m’ha acabat de convèncer. El discurs que el pintor va adreçar a la multitud, lògicament en castellà, va acabar amb grans lloances als llavors prínceps d’Espanya i al invicto Caudillo (sic). I la gent, feliç, aplaudint: per un dia van sortir al NO-DO. Així estava el pati fa quaranta anys.

[L’exposició Experiències amb Dalí es podrà visitar a la sala d’exposicions de Caixa Tarragona fins el 29 d’abril]

[Foto: www.fundaciocaixatarragona.com]

Anuncis que em posen nerviós (44: el de Balay)

L’escena.

Els protagonistes de l’anunci fan servir unes màquines que renten i aixuguen alhora la roba, de manera que com que no saben què fer amb les pinces d’estendre, les llencen pel balcó.

El missatge.

Oblida’t d’aquest admínicul tan antiquat i aposta per la tecnologia d’última generació.

Per què em posa nerviós?

Totes les famílies de totes les cases del carrer tenen la rentadora de marres, i totes es dediquen a tirar per la finestra les pinces. Bonica manera de mantenir nets els carrers. L’acció va acompanyada musicalment d’un irritant “dubi-dubi-dá…” i l’espot acaba amb la frase “se nos ha ido la pinza“. L’olla, més aviat.

Enciclopèdies 2.0

La canallesca ens informa que l’Encyclopaedia Britannica deixa de publicar-se en paper dos-cents cinquanta anys després de la primera edició, per passar a fer-ho exclusivament de manera digital.

Signes dels temps. També la Gran Enciclopèdia Catalana va donar aquest pas fa alguns anys. Els avantatges són prou evidents: possibilita la introducció de continguts multimèdia (sons i videos) i, sobretot, permet la permanent actualització dels articles. El gran problema de les edicions en paper era que de seguida es quedaven obsoletes i la manera de comprovar-ho era consultant informació com ara els censos de població, els premis Nobel o els Oscars. De seguida faltaven les dades del darrer any.

Però tot i l’obligat pas als continguts enciclopèdics digitals, res ens ha d’impedir aquell gust que dóna prendre un volum de la GEC (per exemple, el catorzè, llas-Maup), escarxofar-se a la butaca preferida una tarda de pluja i fruir de tot el saber universal, redactat curosament en català i per ordre alfabètic, obrir el volum aleatòriament, posem per la plana 422, i conèixer l’existència d’un escultor italià conegut com Il Marrina (1476-1534), autor de la portalada de la Libreria Piccolomini, a la catedral de Siena. Oi que no ho sabíeu?

Carrers de Tarragona: avinguda Lluís Companys

Àmplia avinguda que prolonga la Rambla Nova des de la plaça Imperial Tarraco cap a ponent. Es tracta d’una via bastant grisa perquè tot són edificis oficials o oficiosos, sense vida bona part de la setmana: la seu del Diari de Tarragona (també conegut com el “tebeo”), l’Institut d’FP Vidal i Barraquer, la Parròquia de Sant Pau, els Jutjats… Com a contrapunt, fa algun temps hi van aterrar uns coneguts grans magatzems de nom britànic, que contribueixen, poc encara, a dinamitzar comercialment la zona. Caldrà esperar anys a aconseguir-ho, perquè Tarragona és, en això i en tot, de cocció lenta.

Definitivament, es tracta d’una zona d’aroma institucional, perquè l’avinguda acaba a la plaça de la Generalitat i dóna pas a l’avinguda Francesc Macià. Pel que fa al record de Companys, hi trobem una estàtua seva (a la imatge, d’un estil de tomba de gitano ric), rodejada de verd i de quatre columnes, tot plegat de gust discutible i plantificada al mig de la coca del passeig. Més que res, torba el pas. El president màrtir no es mereix que se’l recordi d’aquesta manera. Potser es va fer a posta…

L’alemany miraculós

Darrera conferència de Joan B. Culla al CaixaFòrum de Tarragona. El professor, amb l’ajuda de les pastilles Juanola, ha parlat de Conrad Adenauer, aquell polític alemany no excessivament conegut que va dedicar a la cosa pública seixanta anys de la seva llarga vida. Primer com a exitós alcalde de Colònia, aquella meravellosa ciutat renana, i després de la Segona Guerra Mundial com a canceller en uns moments extraordinàriament difícils per al seu país. Amb perseverança, amb mà de ferro, amb la complicitat de la població i amb ajuda exterior (el Pla Marshall) va anar donant forma a allò que se n’ha dit “el miracle alemany”, recuperant en pocs anys el potencial econòmic de preguerra, normalitzant les relacions amb França i protagonitzant el naixement de la nova Europa que es volia unida. Curiosament, un polític tan experimentat com Adenauer no va estar a l’alçada de les circumstàncies quan es va aixecar el mur de Berlín, i potser això va contribuir a precipitar el seu final polític.

Sempre he admirat el poble alemany i especialment aquell procés de recuperació moral i econòmica de la segona meitat del segle XX, que va culminar amb la caiguda del mur i la reunificació en un sol estat. De manera que caldria pensar-s’ho dues vegades quan avui tothom es permet, amb o sense coneixement de causa, criticar obertament les polítiques d’austeritat d’Angela Merkel. No dic que siguin les més adeqüades: només dic que caldria tenir en compte tots els precedents històrics quan les posem en tela de judici.

Joaquim Muntañola (1914-2012)

Quan jo era petit, a casa entraven, entre altres publicacions, dues de ben dispars: el TBO i La Vanguardia. A totes dues hi col·laborava el dibuixant Joaquim Muntañola, que avui s’ha mort, a prop d’esdevenir centenari. A la revista infantil per antonomàsia va crear el personatge Josetxu el Vasco, forçut i bonàs. Al diari del senyor comte, Muntañola hi treia un acudit cada dia. Acudits de la quotidianitat, de la classe mitjana, de la bonhomia, d’un temps que, per bé o per mal, ha canviat molt. Lamento la seva desaparició, perquè és com si un trosset de la meva infància també hagués marxat.