Un dia que no és com els altres

Avui és 29 de febrer, aquell dia diferent, aquella propina amb què el calendari ens obsequia cada quatre anys i que dóna lloc a algunes curiositats.

La més coneguda, és la de tota aquesta gent que va néixer un dia com avui. Representen aproximadament un de cada 1.460 naixements. Quan celebren l’aniversari? Uns, l’1 de març cada any, però això no té gràcia, i altres, el 29 de febrer però només cada quatre anys, fet que els proporciona un fals rejoveniment: tenir seixanta anys i celebrar-ne quinze no deixa de ser una mena de lifting autoenganyós.

No tots els múltiples de quatre són de traspàs, que és la manera més catalana d’anomenar els anys de 366 dies. Hi ha una excepció a la regla (els anys acabats en 00 no divisibles per 400), introduïda durant la reforma gregoriana com una correcció al calendari julià: el moviment dels astres i el temps oficial mai no van sincronitzats del tot.

Quins esdeveniments històrics van passar un 29 de febrer? Copio d’El Punt-Avui i de la inevitable Viquipèdia. Tal dia com avui va néixer el compositor Gioacchino Rossini (1792, a la imatge), van concloure les obres de perforació del túnel de Sant Gotard (1880), es va aprovar la primera constitució txecoslovaca (1920), Allò que el vent s’endugué va obtenir vuit òscars (1940) i hi va haver el terratrèmol d’Agadir (1960).

Ànima Gran

La quarta de les conferències sobre líders del segle XX, que s’està desenvolupant al CaixaFòrum de Tarragona, s’ha centrat en Gandhi i el procés de descolonització del subcontinent indi.

Joan B. Culla, amb una veu no massa preparada per fer-ho, ha parlat durant més d’una hora de Mahatma (“ànima gran”) Gandhi. Mentre l’escoltava, il·lustrava mentalment la xerrada amb la famosa pel·lícula de Attenborough: l’advocat a la Sud-àfrica de la guerra dels bòers, les primeres lluites contra la discriminació (quan l’expulsen sense contemplacions d’un tren), els mítings com a dirigent del Congrés Nacional Indi, les accions de desobediència civil, la campanya contra el monopoli de la sal… i l’assassinat del més pacífic dels éssers humans.

I com a teló de fons del trajecte vital de Gandhi, el procés d’independència (ai…!) de l’Índia i del Pakistan, els enfrontaments entre hindús i musulmans, el virrei Mountbatten preparant una sortida endreçada de la potència colonial… Un altre referent m’ha vingut al cap: el conegut best-seller de Lapierre i Collins, Aquesta nit la llibertat.

En el capítol de les preguntes del públic, una d’inevitable: hi ha un paral·lelisme entre la independència de l’Índia i la (propera) de Catalunya? El professor Culla ha contestat amb un “no”, per allò de que són llocs, situacions i segles diferents, però que les formes que va adoptar la lluita pacífica de Gandhi i els seus seguidors (sentades, desobediència civil i més) podrien inspirar la nostra, de lluita.

Ha estat una conferència d’allò més entretinguda. No han faltat ni una espontània del públic fent una apologia del vegetarianisme (que Mahatma practicava) ni alguns mòbils sonant en el moment més inoportú. Tan difícil és apagar-lo quan comença un acte públic? Sí, deu ser difícil.

[Propera conferència, “Adenauer i el ‘miracle alemany'”, el dilluns 5 de març, a les 19 h., al CaixaFòrum Tarragona]

La por a la por

El cicle de conferències sobre personalitats del segle XX a CaisaFòrum Tarragona ha arribat, de la mà del professor Culla, al seu equador amb la figura del president Franklin Delano Roosevelt.

En el canvi de mil·leni, aquest polític va resultar elegit el més influent de tota la centúria i després de sentir la xerrada s’entén perquè. Roosevelt es va trobar una Amèrica (així s’autodenominen els nord-americans) prostrada per la depressió conseqüència de la crisi de 1929 i, per posar-hi remei, va emprendre l’intraduïble New Deal, una política intervencionista en matèria econòmia, laboral, social i en infraestructures. Més tard, l’entrada a la Segona Guerra Mundial va suposar la definitiva superació de la crisi.

Tot i això, el factor que més decisivament va contribuir a la recuperació d’aquella nació va ser el talant de Roosevelt, que va servir per recuperar la moral i la confiança dels nord-americans, des de la seva famosa frase “només hem de témer a la mateixa por” fins a les innovadores “xerrades a la vora del foc” que adreçava a la societat a través de la televisió de l’època, o sigui, la ràdio. Que les dificultats es poden superar ho va experimentar ell mateix des que se li va diagnosticar una poliomielitis que li va impedir de caminar bé de per vida. 

Superar dificultats, confiança, no tenir por, sortir-se’n… conceptes ben necessaris en l’actual situació. Al debat posterior a la conferència, i quan ja semblava que ningú en faria esment, un assistent ha preguntat al professor Culla sobre les semblances entre la crisi del 29 i l’actual. La seva resposta ha estat dramàtica, en el sentit de que l’actual crisi ens enganxa amb un deute descomunal, que fa vuitanta anys no existia. Jo afegiria una altra cosa. El que sí existia fa vuitanta anys eren líders com Roosevelt. Avui, Angela Merkel no és ben bé el mateix, Artur Mas fa el que pot, pobre, i Mariano Rajoy… no em feu riure, que no en tinc ganes!

[Propera conferència, “Gandhi i la no-violència”, el dilluns 27 de febrer, a les 19 h., al CaixaFòrum de Tarragona]

Aniversari del general Batet

Demà farà setanta-cinc anys de l’afusellament de Domènec Batet. Tarragoní de naixement, va ser un general “digne i cavalleresc” en paraules de l’historiador Ian Gibson. És conegut sobretot per haver estat, a les dures i a les madures, lleial a la República espanyola, tant el Sis d’Octubre (contra l’actuació de Companys, però minimitzant els danys) com el Divuit de Juliol (no afegint-se a la sublevació quan era capità general de Burgos). Aquest compliment del deure en cada moment no va impedir que el seu adversari, el general Franco, a qui havia criticat en tant que militar africanista, el fes afusellar sense contemplacions i contra el criteri d’altres generals tant sanguinaris com Franco. Setanta-cinc anys després, els seguidors d’aquest demanen “respecte” pel seu ídol i la retirada d’una ingènua obra d’art. Ai, senyor.

El dictador sempre té raó

El protagonista de la xerrada d’avui al CaixaFòrum de Tarragona ha estat Benito Mussolini. La visió biogràfica d’Il Duce que Joan B. Culla ha traçat durant més d’una hora li ha donat l’oportunitat d’estendre’s àmpliament sobre el feixisme italià, les seves arrels històriques, el context en què es va produir la seva aparició i les seves semblances però també diferències amb els casos alemany i espanyol. Pel que fa a aquest darrer, ha estat curiós constatar com els grans “invents” del franquisme (el Consejo del Movimiento, el Frente de Juventudes, les polítiques de protecció social…) no eren més que còpies d’iniciatives del règim de Mussolini.

Personatge pintoresc, teatral com el poble a qui va dominar, exhibicionista (són famoses les seves imatges segant el blat a cos nu), reconegut faldiller… més important que les curiositats biogràfiques del personatge és la seva erràtica trajectòria ideològica, que el va portar a defensar primer un pacifisme socialista per al seu país a imitar després obsessivament l’imperialisme nazi amb aventures bèl·liques de patètics resultats. Com a bon dictador (això és un dir: no hi ha dictadors bons), va cultivar el culte a la personalitat, inclosos retrats omnipresents, discursos radiofònics d’audiència obligatòria i profusió de pintades a les parets amb la consigna Il Duce ha sempre ragione.

Ell sempre tenia raó: eren els altres els que s’equivocaven. Però com el famós acudit de l’automobilista a l’autopista, tanta raó tenia que va ser deposat i fet presoner pels seus mateixos correligionaris. El darrer acte de la seva vida, ben bé com una típica òpera de la nació que va governar, és un drama que inclou un règim titella dels nazis (la famosa República de Salò), una fugida a la desesperada i una mort ignominiosa a mans de partisans.

Contra el que es podria esperar, el feixisme italià no va morir del tot, perquè sempre hi ha hagut al seu parlament algun partit que se n’ha reclamat hereu. Per altra banda, i encara que sigui en un context democràtic radicalment diferent, els paral·lelismes entre Mussolini i Berlusconi, semblances físiques incloses, són ben evidents. Quin país, Déu meu!

[Propera conferència: “Roosevelt i el New Deal”, el dilluns 20 de febrer, a les 19 h., al CaixaFòrum de Tarragona]

Donar la cara

Des de fa uns minuts, dono la cara per la independència. Per qui encara ho desconegui, es tracta d’una iniciativa sorgida, com no, a la xarxa i que consisteix en adherir-s’hi tot enviant una foto de carnet. El primer objectiu dels promotors era arribar als 10.000 adherits a primers de febrer; doncs bé, jo sóc el que fa 10.041!  

De la nostra societat continuen sorgint iniciatives com aquesta, d’autoafirmació nacional, de reivindicació dels nostres drets, de defensa dels nostres símbols i de necessitat d’un estat propi. Les consultes populars, l’Assemblea Nacional Catalana, la insubmissió fiscal, les mobilitzacions a favor de la immersió lingüística… El nostre poble continua enviant un missatge nítid als seus representants polítics. Escolten el nostre clam? L’entenen bé? Per què s’ho pensen tant?

[Per donar la cara per la independència, cliqueu aquí]

Déu salvi al tsar

S’ha iniciat avui al CaixaFòrum de Tarragona un cicle de conferències, dictades per Joan B. Culla, sobre les biografies de cinc personatges del segle XX (Nicolau II, Mussolini, Roosevelt, Gandhi i Adenauer), que representen cinc característics processos històrics (respectivament, la Gran Guerra, l’ascens del feixisme, la depressió econòmica, la descolonització i la construcció de l’Europa unida).

El professor Culla, amb el seu estil professoral, rigorós però molt amè, ha començat el cicle parlant de qui fou el darrer tsar de totes les Rússies, del seus vessants humà (personatge casolà, familiar, tímid, a qui causava aversió l’exercici del poder) i públic (el context de la Rússia de l’època, l’inici de la industrialització, el creixent descontentament popular, la catastròfica guerra amb el Japó, l’aixecament del 1905, l’esclat de la Guerra Europea i, finalment, de la Revolució Russa que el va fer abdicar primer, empresonar després i assassinar el 1918.

Com era inevitable, l’actualitat més immediata ha fet acte de presència tant a la intervenció de Culla com al col·loqui posterior, quan s’ha esmentat l’ex (i futur) president Putin, que ha rescatat bona part de la simbologia tsarista, des de l’escut fins als uniformes vuitcentistes, per tal d’aparèixer als ulls del poble com un nou tsar, autoritari i temut, però també eficient i idolatrat.

Nicolau II no va voler o no va poder escometre les grans reformes socials i democràtiques que el seu anquilosat règim demandava, i així li va anar. Déu no va salvar al tsar. Casualment avui, una néta del seu cosí, Elisabet II, compleix seixanta anys en el tron. Déu sí salva la reina. Potser hi té a veure, en part, que la monarquia britànica sí que ha sabut en cada moment de la seva història fer a temps els canvis necessaris.

[Cicle Crisis i figures del segle XX, tots els dilluns al CaixaFòrum Tarragona. Propera conferència, 13 de febrer, a les 19 h.: “Mussolini i el feixisme italià”]

Antoni Tàpies (1923-2012)

Adéu a un dels grans artistes catalans del segle XX. Adéu al pintor-escultor-dibuixant-escriptor-intel·lectual i no sé quantes coses més, el de les pinzellades gruixudes, les creus irregulars, la caligrafia característica, el collage amb sorra i trossos de drap.

Doncs sí, jo també vaig ser dels molts que va criticar durament aquell horrorós mitjó que es pretenia instal·lar a la via pública i que, cabalment, es va desistir de fer-ho. Menys sort vam tenir amb els filferros de la seva fundació (coneguts com el fregall Spontex). Allí segueixen, sense que hi sàpiga veure el valor estètic. Però així era Tàpies, innovador, polèmic, trencador… i no li retrec, ans al contrari. Així han de ser els artistes. I ell en va ser-ho, un dels millors.

El que perd la gent

Relació, per ordre cronològic, dels objectes que darrerament m’he trobat a terra, al mig del carrer. Primer, un paquet de mocadors de paper, perfectament precintat. Segon, una estampa amb un Crist: representa una figura d’aquelles que surten per Setmana Santa, de rostre afligit i vesta morada magníficament brodada. El tercer objecte, aquesta mateixa tarda, és una petita figura del Piolín, aquell personatge a qui sempre li semblava veure un bonic gatet.

Què tindran en comú les tres coses? Han estat dipositades pel destí a la vorera per tal que algú (jo) les recollís, n’aixequés acta de la troballa al seu bloc (aquest) i fossin sotmesos a l’estimulant exercici psicològic de relacionar-los? La veritat és que, per molt estimulant que sigui (i el fred gèlid d’aquests dies ajuda a estimular cos i cervell), no aconsegueixo establir un fil conductor entre els tres objectes. He provat d’aplicar el joc del pedra-paper-tisora. M’imagino el Natzarè beneint amorosament Piolín, mentre aquest… què faria un canari amb un paquet de kleenex? El posat dolorós del Crist casa bé amb els mocadors (per allò de la sang i les llàgrimes) però gens amb un personatge de dibuixos animats. No hi ha manera, no cal donar-hi més voltes: són un ou, una castanya i alguna altra cosa rodona.