Fira d’Hivern de l’Espluga de Francolí

Matí a la fira de l’Espluga de Francolí. És la 447a edició, poca broma. El sol hivernal suavitza la gèlida temperatura ambiental. Parades de tot tipus, des de les dels mercats setmanals (plats-i-olles, mitjons…) fins a d’altres ficades amb calçador (peruans venent samarretes heavy). Esmorzar popular, a cinc euros el tiquet. Mostra d’artesania: pa, alabastre, patchwork… Un ferrador de cavalls, un gravador de cristall, els amics del Sahara, els reintroductors del francolí (un ocell autòcton) que demanen adoptar-ne un, la ràdio municipal… No falten ni uns “quintos” sense servei militar obligatori.

Animació, però sense massa empentes. Els que coneixen la fira d’altres anys m’asseguren que la participació ha baixat molt: menys carrers ocupats i, per exemple, han desaparegut els tractors. El carrer Lluís Carulla (el mecenes espluguí de la Gallina Blanca) és una corrua de gent amunt i avall. Tastets en diferents parades: provo risotto, formatge gruyère, bull… Qui m’ofereix aquest darrer embotit és un firaire de Sant Feliu de Codines, tocat amb barretina, que fa el negoci amb l’excel·lència dels seus productes, però també guanyant-se la clientel·la; a mi em diu “jove”, i això fa que li compri una llonganissa. El truc més antic per vendre, amb crisi o sense: tractant bé la gent. Potser això explica que, amb venedors com aquests, la fira hagi aguantat quatre segles i mig.

És l’hora de dinar i la temperatura ha pujat.

De les presons als hospitals

Aquest vespre, conferència “Les addiccions, vici o malaltia?”, al CaixaFòrum de Tarragona, impartida per Marta Torrens, del Departament de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona. A partir de la pregunta del títol, ha parlat de la falta de voluntat o de motivació de les persones drogodependents (les darreres innovacions en la investigació del cervell humà així ho demostren), de la influència dels diferents factors en el perill de les drogoaddiccions (des de la predisposició genètica fins a l’entorn social i des de la legalitat o no de les substàncies fins a la seva acceptació social), de les conseqüències de les addiccions (un llarg etcètera que inclou problemes familiars, socials, escolars, laborals, de salut, de mortandat…) i de les estratègies per minimitzar tot plegat (informació, teràpies, fàrmacs…).

Fascinant el problema de les drogues, que mereix ser tractat amb més calma en altres apunts. Per cert, en el capítol de preguntes a la conferenciant ha sorgit la qüestió de si internet pot ser considerada una addicció, al costat de la ludopatia, la bulímia o el sexe. Marta Torrens ha respost, molt atinadament, que cal ser prudent amb aquesta moda d’etiquetar-ho tot com una “addicció”, perquè correm el perill de banalitzar-ne el concepte. Tot i això, ha citat casos d’adolescents japonesos tancats durant anys a les seves habitacions sense altra ocupació que fer anar el teclat i el ratolí. Espero no arribar mai a aquest extrem…

La resposta a la qüestió clau sobre la possible legalització o despenalització de les drogues encara ha estat més interessant. Tot depèn des de quin prisma ho volguem veure. Des del punt de vista penal, buidaria les presons, però des del punt de vista sanitari, ompliria els hospitals. Tal com estan les coses, no sembla que avui per avui sigui oportú despenalitzar la mandanga, la farlopa, el cavall i la resta de substàncies proscrites. El debat, però, és sempre obert i així ha de ser.

La senyora de Cornudella

Aquest matí, escapada amb el cotxe fins a Cornudella de Montsant. Feia bo i això s’havia d’aprofitar. Les carreteres raonablement buides (ramats de motoristes, algun ciclista), el dia lluminós, l’incomparable vista del Montsant, tot es conjugava perquè la jornada fos perfecta, i així ha estat.

Passejant per la població prioratenca, m’he topat amb una senyora que, pel que s’ha vist, tenia moltes ganes de xerrar amb algú. Només veure’m de lluny, i sense que ens coneguéssim de res, ja m’ha fet l’observació de que el carrer on ens trobàvem sempre és humit i quan gela, rellisques. A l’acostar-se, ha continuat parlant-me del temps, i de la setmana dels tres barbuts, s’ha lamentat de que cada vegada viu menys gent al poble i de “lo maco que era això abans”. Des de casa seva es veu el cementiri, però a ella això li és igual, “total, tots hi acabarem anant”, per acabar confesant-me l’edat que té, que no aparenta. Jo anava dient que sí a tot, sense poder ficar cullerada.

Repeteixo que no la coneixia de res, però després d’acomiadar-me’n no he pogut més que lamentar-me de constatar com tot un món (gent que conversa al carrer, fins i tot amb desconeguts, saviesa popular, filosofia de tocar de peus a terra…) se’ns en va en orris mica en mica. Una llàstima.

Abans de marxar de Cornudella, he aprofitat per comprar algunes ampolles de vi de Montsant. No tot està perdut.

Carrers de Tarragona: la plaça dels Infants

[Reprenc aquesta secció que vaig iniciar en el seu dia en el meu altre bloc Les Aigües Turbulentes]

Es tracta d’un espai quadrat delimitat pels carrers Reial i Smith. Consulto la Tarracowiki (a Tarragona tembé tenim una Vikipèdia local, què us pensàveu?) per descobrir que la plaça es va urbanitzar el 1863 i que el 1911 va ser batejada com Plaça Artilleros del Sitio, per commemorar el centenari del setge francès; modernament ha recuperat el seu nom primitiu, dels Infants, en referència als infants (d’Infanteria) que van perdre la vida en aquella guerra i no a les escultures de dos nens que hi ha a la font del centre.

La història de la plaça es resumeix en dos edificis emblemàtics. Un, el de la seu dels vins De Muller (proveïdors de la Casa Pontifícia, poca broma), que fa alguns anys va ser traslladada. A l’espai desocupat s’hi ha edificat un bloc de pisos però es va tenir la delicadesa de conservar-hi la portalada principal, com a silenciós testimoni de la puixança vitivinícola del barri en èpoques pretèrites. L’altra construcció de la plaça també té a veure amb el mam: és la de la Chartreuse, on fins fa pocs anys s’elaborava aquest licor “de culte” per als tarragonins de pedra picada. Ara, l’edifici acollirà Deo juvante, mai millor dit, l’Escola Oficial d’Idiomes. Dic amb l’ajuda de Déu perquè decidir la seva ubicació, redactar el projecte, trobar el finançament necessari i superar la inevitable disputa entre administracions afectades, tot plegat sembla l’obra de la seu. 

Correos ve de ‘córrer’?

Rebo avui una carta del meu bon amic José Manuel, d’Oviedo. És una felicitació de Nadal i en ella em desitja un feliç any nou. Per la data en què he rebut la misiva, podria semblar el 2013, però no: em felicita el 2012. És estrany que el José Manuel, de sempre puntual i metòdic, hagi tardat tant. Miro el mata-segells del sobre i llavors tot quadra: porta data de 23 de desembre.

Que una carta tardi 20 dies a viatjar d’Oviedo a Tarragona, quan un avió triga una hora en fer el mateix recorregut, diu molt de Correos y Telégrafos, aquest meravellós servei públic de transport de cartes i paquets (els telègrafs han passat a millor vida, m’imagino) gestionat pel no menys meravellós estat espanyol.

Calmo la petita indignació que tot plegat m’ha produït i, en lloc de comptar fins a deu com recomanen els especialistes, m’entretinc a badar els detalls del sobre. El segell, de 0,35 euros, té com a motiu un llaüt i el mata-segells, a més de la data incriminatòria, inclou una curiosa llegenda: “Correos y Telégrafos, la compañía de todos“. Sembla que hi falti una paraula: “de todos los incompetentes” “de todos los zánganos” o “de todos los cantamañanas“? Potser aquesta última li escauria, per fer joc amb l’instrument que il·lustrava el segell.

‘La Dama de Ferro’ (‘The Iron Lady’)

Pel·lícula biogràfica (un biopic en diuen, d’això) sobre Margaret Thatcher, la polèmica primera ministra britànica entre 1979 i 1990. L’estadista, ja retirada, vídua i amb algun problema de salut, rememora la seva vida: els esforços per obrir-se camí com a filla d’un botiguer, la introducció en la política a cops de colze (literalment: vegeu l’escena en què entra al Parlament), com s’enfronta (i de quina manera!), als molts problemes socials, econòmics i diplomàtics del seu país, etc.

Que Margaret Thatcher no va ser plat de bon gust per moltíssima gent, dins i fora de la Gran Bretanya, és ben sabut. Aquesta pel·lícula, que ha estat criticada per passar de puntetes sobre temes delicats, no contribuirà a modificar l’opinió de ningú. Tampoc la meva. Mai no vaig estar d’acord amb l’excessiva insensibilitat dels governs Thatcher a l’hora de prendre unes decisions molt dures que, amb els anys, s’ha de reconèixer que eren més necessàries i eficaces del que en aquell moment molts crèiem. De manera que avui cal reconèixer-li haver tallat d’arrel l’abusiu poder dels sindicats o haver parat els peus a la dictadura argentina, mentre que altres qüestions sempre seran molt més discutibles (la política antiterrorista a Irlanda del Nord o l’intent d’imposar la Poll Tax).

Detalls de la pel·lícula que vaig anotar a la meva llibreta mental: l’absència de tot esment a la monarquia (és estrany, perquè diuen que no hi havia gens de feeling amb Elisabet II) o al dramàtic episodi viscut pel seu fill al París-Dakar (que hagués proporcionat una major dosi d’humanitat al film); l’excel·lent treball de maquillatge, factor que no es té gaire en compte a les crítiques de cinema; i la banda sonora, especialment els fragments de The King and I.

Deixo per al final el memorable treball interpretatiu de Meryl Streep. On cal signar perquè li donin l’Oscar?

Deu anys sense pessetes

Com si fos fet expressament, aquests dies ha caigut a les meves mans una peça de dos euros de Luxemburg, poc habitual, amb el perfil del seu príncep (un Borbó, curiosament). Una moneda que ja fa deu anys que va amunt i avall del continent.

Fa una dècada, doncs, d’aquell petit trasbals quotidià que va representar canviar de moneda i, sobretot, del seu valor. Les espanyolíssimes (malgrat l’origen català de la paraula) pessetes desapareixien de les nostres butxaques (de fet, els diners sempre desapareixen de tot arreu) i en el seu lloc apareixien els euros, estandards d’una economia més seriosa i estable, almenys en aquell moment.

Després de rebre amb il·lusió els primers bitllets de diferents coloraines, amb olor de tinta fresca, i les primeres monedes lluents, com polides amb Netol, vaig adaptar-me de seguida al nou valor de les coses, fent un ràpid càlcul mental, això sí: sis euros, mil pessetes, cada euro, cent seixanta-sis pessetes. El que passa és que aviat, entre que tot es va apujar per arrodonir-ho (malgrat els vehements desmentiments de les autoritats econòmiques) i la força del costum, aviat vaig interioritzar un fals contravalor que crec que he compartit amb molta gent: un euro era el mateix que cent pessetes, i no.

El fet de comptar en pessetes, malgrat els meus esforços per oblidar-les, ha continuat latent en el subconscient. La prova és que, fins fa ben poc, quan anava a fer benzina posava 30 euros, en la idea que estava posant 5.000 pessetes, un número rodó. Ara ja en poso més perquè, entre la inflació (propiciada en part per la moneda europea) i impostos diversos, 30 euros queden molt lluny d’omplir tot el dipòsit, que seria l’ideal.

El que no he fet mai és aquesta pagesada de comptar per milions els preus dels pisos i les hipoteques. Bàsicament perquè he comprat (que no pagat del tot) un sol pis en aquests deu anys, no com altres que no han fet altra cosa en aquesta dècada prodigiosa de totxos i bombolles. Així ens va.

Quin serà el futur de l’euro? Resem ferventment a sant Benet de Núrsia, patró d’Europa, que mantingui la moneda única, perquè no m’imagino tornar enrere. No seria gens agradable que la nostra societat “bescanviés la pesseta” una altra vegada.