Feliços 2012, 5772, 1433…

Un nou any. No cal fer un balanç del que s’acaba. Els mitjans ja ens passen pels nassos (millor dit, pel nas, l’únic que tenim el 31 de desembre) tot el bo i el dolent del 2011, més del segon que del primer. Tampoc cal fer-se cap mena de desig per al 2012. Més aviat fer-se la idea d’aguantar, de resistir, com aquella cançoneta del Dúo Dinámico, de quan érem tan joves i els anys no començaven per 2 sinó per 1 (snif).

De manera que, per donar-li un tomb mínimament original al canvi d’any, m’he entretingut a esbrinar l’equivalent de l’1 de gener en altres calendaris, en el benentès que avui només canviem d’any els que seguim l’any gregorià.

Així doncs, sapigueu que per als jueus demà serà el 6 de tevet de 5772, per als musulmans, al-‘ahad, 6 de safar de 1433, per al calendari persa, yekshanfeh, 11 de dey de 1390, i per als coptes, el 22 de koiak de 1728. N’hi ha molts més, però per no avorrir afegiré que demà és el 10 de nivós de 220 segons el calendari revolucionari francès, i per al calendari maia, que està molt de moda últimament, demà és el 12.19.19.0.5, 13 chicchan, 18 cumky.

Ja que parlem de maies, el món no s’acabarà el 21 de desembre, tranquils. Tranquils, perquè potser ens l’haurem carregat abans. Malgrat tot, desitjo una bona entrada d’any a tots plegats.

[A la imatge, rellotge de la basílica de la Virgen del Pino, a Teror, Las Palmas]

La marededéu trobada

Ahir a casa va passar un succés que, ben explicat, podria donar lloc a un bonic conte nadalenc. La mare, com cada any, havia muntat fa dies un pessebre format per figures molt petites, de la mida d’un didal. Ahir, amb gran consternació, va notar a faltar la figura de la Mare de Déu. Encara que no tingui cap importància, no deixa de saber greu. No era el seu dia: es va passar bullint els canelons i la pasta li va quedar tota desfeta. No va tenir altre remei que recórrer a un pla B: un producte que venen, similar al caneló, que es posa en aigua calenta fins que queda prou dúctil com per embolicar el farcit.

Tornem a la figureta del pessebre. Tot dinant, de sobte va notar una nosa entre la catifa i la sola del calçat. Doncs sí: era la marededéu que, miraculosament, “apareixia” amb gran alegria de tots plegats. La vam batejar com “la Verge de la Catifa”. Festivitat: el 8 de setembre (dia de les marededéus trobades).

I els canelons li van sortir boníssims.

[A la imatge, figures del pessebre de la també vigatana Pilarín Bayés]

La República dels homes cultes de Havel

Ha mort Václav Havel, indiscutible protagonista de la denominada “revolució de vellut” txecoslovaca, exemplar procés de transició a la democràcia, d’integració a Europa i de resolució pacífica del contenciós nacional txec-eslovac no resolt fins llavors. També era un significat dramaturg i una figura respectada més enllà del seu país per la seva defensa dels drets humans. Va rebre els premis Carlemany i Internacional de Catalunya.

Així pensava Václav Havel: “Pot ser que em preguntin amb quina República somio. Us contestaré: amb una República independent, lliure, democràtica, amb una República econòmicament pròspera i, alhora, socialment justa. En altres paraules, amb una República humana que serveixi l’home i per això pugui esperar que l’home li serveixi també a ella. Amb una República d’homes cultes, ja que sense ells no seria possible resoldre ni un sol dels nostres problemes humans, econòmics, ecològics, socials i polítics. I en la qual poder dir: ‘el teu govern ha tornat a tu, poble meu!’“. (extret i traduït de: Václav Havel, Discursos políticos, Espasa-Calpe, 1992)

‘#Òmnium50A’

Aquest és el títol del documental produït per TV3 sobre el cinquantè aniversari de la fundació d’Òmnium Cultural que s’emetrà el proper dimarts però que, en primícia, s’està presentant aquests dies a diverses localitats catalanes. Ahir li va tocar a Tarragona. Precedit de parlaments de l’actual president de la delegació del Tarragonès, Joan Andreu Torres, i de qui ho va ser en un període ben significatiu per al nostre país, Josep-Lluís Carod-Rovira, vam poder visionar un treball d’una mica més d’una hora, en el qual significatius personatges de la nostra vida col·lectiva parlen de la prestigiosa entitat i dels seus tres eixos de combat: llengua, cultura i país.

Se’ns parla dels orígens de l’Òmnium per part de significats representants de la burgesia, tan vituperats per molts quan convé, que es van rascar la butxaca per “treballar per la cultura del sí”, en enginyosa definició de Salvador Cardús, un dels intervinents en el programa, en contrast amb la cultura del no, de la queixa, de la protesta i de la resistència que imperava en aquells temps. És a dir, es tractava de fer com si el nostre país fos normal, encara que no ho fos: classes de català, editorials, premis literaris, revistes, discogràfiques…

S’hi parla també de la desorientació que va patir l’entitat amb la consecució de les institucions pròpies i de l’inici d’un lent declivi fins a la renovació de fa uns anys, amb l’entrada d’una nova generació de persones que va introduir una més eficaç gestió de les iniciatives que es proposava. El convuls procés de canvi que va viure l’entitat en aquell moment queda reflectit en l’anàlisi, poc atinada, que en fa Josep Millàs, darrer president de l’anterior etapa, i en la crítica que fa Jordi Pujol de les formes, del tot millorables, amb que es va conduir tot el procés.

Altres personatges intervenen en el programa. Alguns d’ells perfectament prescindibles, com Xavier Sardà, que com a marxamo catalanista ens assegura que de jove havia escrit a Oriflama. De Cronicas marcianas no en parla, és clar.

Acabada la visió del documental del 50è aniversari de l’Òmnium vaig adquirir el llibre commemoratiu de l’efemèride, on representants de la vida política, cultural i social parlen de l’entitat. La majoria d’ells coincideixen en la idea que Òmnium és més necessària que mai.  Qui ha estat capaç durant cinquanta anys d’estar al peu del canó, superant prohibicions, un període de clausura, els atacs o la incomprensió de determina intelligenza? Qui simbolitza millor la transversalitat ideològica del catalanisme, imprescindible si volem avançar de veritat?  Qui ens va fer sortir a un milió de persones al passeig de Gràcia, malgrat la reticència dels partits polítics? I tant, que és més necessària que mai.

Històries de la caixa tonta (11)

Mirant el “clàssic” Madrid-Barça d’ahir al vespre em van venir a la memòria borroses imatges de partits similars fa molts i molts anys. Una prèvia: això de “clàssic” referit a l’enfrontament entre els dos equips més importants de la lliga estatal és una cosa bastant nova per a mi: jo diria que abans no es denominava així.

Recordo els partits en blanc i negre, toscament retransmesos amb uns equips tècnics molt més modestos que els d’ara i comentats per l’inefable Matías Prats (el pare del seu fill). No sóc capaç avui en dia d’assegurar si aquest senyor anava a favor dels merengues de forma descarada o bé ho dissimulava amb una pàtina de professionalitat. El cas és que el camp s’omplia de blancs (el Madrid) i de foscos (el Barça). Sempre em va semblar que hi havia més blancs que foscos al camp (sense comptar l’àrbitre). Era una percepció errònia, és clar, però convenientment alliçonat pel meu pare, ja vaig saber des de la meva tendra infantesa quins eren els bons i quins els dolents.

Potser perquè érem criatures hi havia un detall dels partits de futbol que no se’ns escapava: la quantitat de vegades que els jugadors queien a terra, producte de les trompades, els cops, les relliscades o el no saber frenar a temps. De manera que per nosaltres, un partit de futbol era “l’espectacle d’aquells senyors que sempre cauen”, definició que als meus pares els feia molta gràcia perquè, com a adults, no havien reparat mai en aquesta circumstància.

Han passat els anys i les dècades. Els foscos (els bons) ara els veiem en color blau i grana, però els blancs (els altres) els seguim veient blancs. Quines coses.

[A la imatge, el Barça de la temporada 1966-67, amb els primers noms de jugadors que recordo: Sadurní, Gallego, Eladio, Zaldúa, Fusté…]

Ja les tenim aquí

Les festes, vull dir. Socors. Ja tenim aquí tot l’estol de banalitats, tòpics i vulgaritats que les acompanyen. Preparem-nos, perquè per molta crisi que hi hagi, no ens lliurarem dels anuncis de perfums (fragàncies, en diuen), dels papanoels penjats als balcons ni de les angoixes del “i a fulano, què li compro?”. No ens lliurarem dels llums dels carrers, cada any més tristos, penjats puntualment el mes d’octubre (!). Tampoc de les peixateres d’algun mercat, cridant com a possesses, afavorides amb la grossa de Nadal. Tampoc dels infumables programes de televisió de cap d’any, amb els presentadors vestits de pallasso i les presentadores vestides de… (m’ho callo).

En fi, afegim-hi només les cavalcades de Reis, abans impressionants i majestuoses i ara carnavaleres i kitsch, i tindrem el quadre complert del què ens espera les properes setmanes. L’únic consol a aquest panorama (reconec que em passo una mica amb el meu escepticisme) és que enguany ens estem lliurant, a data d’avui, dels anuncis de cava (xampany en seguim dient els fidels a un món que se’ns en va en orris). És curiós, però ningú no troba a faltar les burbujitas.

Anuncis que em posen nerviós (43: el de Gas Natural)

L’escena.

Un nen, d’aspecte inquietant (sembla que pateixi icterícia), afirma que “a vegades, veu tècnics…” com si fossin aparicions fantasmals.

El missatge.

Els tècnics del servei de manteniment de la companyia anunciadora (el Gas Natural) són tan eficients que apareixen en un plis-plas per solucionar-te els problemes domèstics (m’imagino que només els derivats dels suministraments).

Per què em posa nerviós?

És que ja està fet expressament per posar nerviós: és una paròdia de les pel·lícules de por, amb nen amb comportaments estranys (bàsicament El sexto sentido, però també El exorcista, Los otros…). I tampoc tranquil·litza imaginar-te que, de sobte, pots trobar a casa teva dos o tres tècnics de Gas Natural fent no se sap ben bé què.

Cavall Fort, aguanta’t fort

La revista infantil Cavall Fort arriba als cinquanta anys. Per molts més! És una publicació que em porta molts records, i tots agradables. Potser va ser el meu primer contacte amb la llengua i la cultura catalanes. Estaré eternament agraït als meus pares el dia que van tenir la bona pensada de subscriure’ns (a mi i als meus germans) a una revista diferent d’altres del moment (TBO, Tío Vivo, Pulgarcito), perquè arribava per correu, perquè era en català i perquè combinava dibuixos amb textos prou amens per al públic infantil.

Eren meitats dels seixanta. Cada dues setmanes entrava a casa una publicació que ens entretenia amb temes divulgatius (ciències, natura, història), ens introduïa en qüestions que no sentíem a l’escola, lògicament (drets humans, pacifisme, progressisme cristià) i ens “atrapava” amb els dibuixos protagonitzats per personatges tan populars com Jep i Fidel, Jan i Trencapins (i els Barrufets), la Patrulla dels Castors… Hi havia baralles entre els germans per ser el primer en llegir-lo quan arribava a casa.

Com a record més personal tinc l’haver guanyat una edició del concurs que apareixia a la penúltima plana. El premi: un lot de llibres infantils. No cal dir la il·lusió que em va fer.

Cavall Fort tenia (i potser encara el té) un lema preciós: “és una prova d’amor i de respecte per als nens i les nenes que l’han de llegir”. Era realment això: un intent seriós i ben aconseguit d’oferir al públic infantil un producte que el tractés com el futur públic adult que seria (que seríem) pocs anys després. Un producte digne, atractiu i, quan més necessari era, en català.

Vull acabar aquest apunt reconeixent el paper de l’església catalana en l’aparició al mercat de Cavall Fort. Potser aquests dies de commemoracions no es destacarà gaire i serà injust, però la publicació infantil va ser possible perquè alguns bisbats (crec recordar Vic, Solsona i Girona) van donar la cobertura legal que va possibilitar que Cavall Fort aparegués amb regularitat sense problemes de censura tardofranquista. És just reconèixer-ho en un moment, l’actual, caracteritzat per memòries històriques però també selectives.

[A la imatge, portada de Cavall Fort de Llucià Navarro, el meu dibuixant preferit]