Anuncis que em posen nerviós (42: el de Movistar, és clar)

L’escena.

Un nombrós grup de persones, de la més variada tipologia, decideixen en assemblea les millores que volen demanar-li a la companyia telefònica: SMS gratis, tarifes horàries, etc.

El missatge.

És una companyia tan i tan democràtica que fa cas del que la gent li demana. Fantàstic.

Per què em posa nerviós?

Per què ens posa nerviosos a tots? L’estètica 15-M passada pel colador xinès de la publicitat dóna com a resultat aquests penosos anuncis. Jo, que no sóc precisament un “indignat” m’he indignat realment veient-los. O sigui, una companyia que fa i desfa, que té uns bons beneficis mentre redueix plantilles i que té el servei d’atenció al client que tots hem patit alguna vegada, es permet banalitzar unes assemblees que, per imperfectes que siguin, no deixen de ser uns processos democràtics de presa de decisió. Algú creu que, a la realitat, ferien el més mínim cas a la petició d’algú de nosaltres? No sabríem ni on adreçar el correu, d’opac que és el seu sistema d’atenció als usuaris.

Anuncis que em posen nerviós (41: tots els perfums de Nadal)

No falla. Quan s’acosten les festes nadalenques, els televisors es veuen literalment inundats de colònies, fragàncies i perfums, convenientment embotellats en envasos inversemblants i etiquetats amb noms previsibles. Per promoure’n el consum massiu, els sagaços publicistes empren recursos suadíssims, des de la desnerida adolescent xipollejant en interiors versallescos fins al xulo-piscines envaint la pista d’una discoteca. Aquesta temporada la palma se l’endú l’anunci de la discoteca tipus Studio 54, tota plena de friquis fent coses rares i on triomfa el popular de torn (enguany, el Kortajarena). El seu secret? Posar-se unes gotetes de 212 (abans hi havia les galetes 222, ara la colònia 212).

Tots, absolutament tots aquests anuncis acaben de la mateixa manera: “la nova fragància…”. Em pregunto què se’n va fer de les “noves fragàncies” que ens van intentar encolomar el 2010. S’han evaporat de ben segur.

‘La sombra de Evita’

Documental de Xavier Gassió sobre la figura d’Eva Perón. Comença amb les impressionants exèquies als carrers de Buenos Aires i es centra amb la gira europea que va fer el 1947, especialment en la seva intensa activitat a l’estat espanyol, convenientment registrada per les càmeres del NO-DO. Les entrevistes amb els seus biògrafs o amb persones que la van conèixer permeten saber detalls d’una dona adorada i odiada a parts iguals, del seu caràcter, de la seva determinació per guanyar una posició social, de la seva infatigable activitat en favor dels més desafavorits, del seu gust per la roba cara i les joies com una paradoxal manera de criticar les classes acomodades, etc. Perquè el peronisme era (i en part segueix sent) això: una sorprenent contradicció que només entenen els argentins. La pel·lícula acaba com havia començat: parlant del cadàver d’Evita, que va passar per una odissea que ja és una altra pel·lícula en si mateixa.

Enric Garriga, occitanista (1926-2011)

Un remembre per Enric Garriga, actiu occitanista. Se la memòria me manca pas, l’arribèri a conéisser un jorn de fins dels setanta, quand me presentèri a la sedença barcelonesa del Cercle d’Afrairament Occitanocatalan, qu’èra una estança davant del monument a Mossen Cinto, a demandar informacion e documentacion sus l’entitat. La persona que me recebèt èra el, probablament. Gardi encara un adesiu del CAOC, amb la crotz occitana. Ans sèm anats après en coneissent mai d’iniciativas en favor de las bonas relacions entre lo catalanisme e l’occitanisme, tan prèps e tan paralleles, e i aviá totjorn lo trabalh arderós d’Enric Garriga : los Fuòcs de Sant Joan a Montségur, la pujada a Salau o l’intervencion en la lei catalana de l’occitana.

Lo melhor aumenatge a la siá figura es contunhar la siá lucha, perque la causa se o val.

Píndoles de campanya: carn o peix?

L’avorrida i plúmbia campanya electoral em reservava avui una inesperada sorpresa final. Aquest matí un cotxe donava voltes pel meu barri llançant des de la finestreta uns paperets allargats. De quina candidatura es tracta? A una banda del full el missatge és “Una mayoría ‘aplastante’ aplasta a sus votantes” (observeu la rima) i “Al votar, tú lo puedes remediar”. Sembla propaganda anti-PP, això és evident, però, quina? La sorpresa la dóna el dors del paperet, que és una diatriba contra la indústria càrnica i a favor dels vegetals i de la dieta mediterrània.

He intentat relacionar les dues cares de l’anunci. Ens estan dient que el PP és la carn a evitar, culpable segons el pamflet de malalties cardiovasculars, càncer, artritis i reumatismes? Intenten, inconscientment, que ens decantem pel PSOE, un hipotètic peix blau que, segons diuen els entesos, és tan bo per a la salut? O bé la menció als vegetals és una aposta bastant críptica a favor d’alguna opció ecologista?

El diumenge, en la soledat de la cabina electoral, com qui tria el menú d’un restaurant, haurem de decidir què haurem de “menjar” durant quatre anys. Carn o peix? Bistec popular o sardina socialista? Afortunadament per a la nostra salut també hi ha la pasta, la fruita, les verdures, el formatge, els fruits secs, la llet, els ous, l’arròs, el llegum… Que aprofiti!

Píndoles de campanya: les escorrialles

Píndoles diverses trobades a la peculiar farmacopea de la campanya electoral del 20-N:

* Carme Chacón ens demana “esforç” en un cartell lluminós (al carrer Pere Martell, de Tarragona). Doncs per la cara d’avorrida que fa, ningú ho diria.

* Els que també han quedat ben retratats són els d’Iniciativa. Joan Coscubiela (el “Coscu”, per als amics) fa una cara una mica com de panoli, amb perdó. Pitjor ha quedat la seva correligionària de Tarragona, que ja ni recordo com es diu: fatal, la pobre.

* Un articulista, desconegut per a mi, assegura avui al Diari de Tarragona que una de les opcions a considerar a l’hora de votar és Unión, Progreso y Democracia (més conegut com “el Partit de la Rosa Díez”), bàsicament perquè és tirant a socialista. Una mica després de llegir aquesta temerària afirmació, m’assabento que Sáenz de Ynestrillas, conegut ultradretà, demana també el vot per UPyD perquè és semblant a Falange Auténtica. Alguna cosa falla.

* Entrevista a Duran Lleida aquesta nit a TV3. Preguntat per si és cert que ha cobrat de les farmacèutiques per defensar els seus interessos a Madrid, tal com afirma algun polític, li ha faltat temps per contestar que “si tenen proves que ho denuncïin al jutjat”, insistint en la presumpció d’innocència. Era molt més senzill dir simplement que “no”.

* La darrera pregunta a l’ínclit polític-democristià-que-no-vol-ser-ministre és si prefereix de president a Rajoy o a Rubalcaba. Contesta que guanyarà Rajoy, però li agradaria ser-ho ell. No es pot tenir tot en aquesta vida, ves.

‘Habemus Papam’

El cardenal Melville és elegit Papa i ho accepta sense gaire entusiasme. Quan ha de sortir al balcó a beneir la multitud, després del tradicional Habemus Papam!, li agafa un atac d’ansietat que li fa perdre els nervis. Un psicoanalista ateu s’encarregarà de tractar-lo.

És una comèdia de l’esquerranós Nanni Moretti, que fa el paper del psicòleg descregut i separat de la dona, però contra el que es podria esperar no és ni un panflet anticlerical ni un film irreverent. Més aviat és una intel·ligent crítica a les maneres vaticanes, als seus anacronismes (simbolitzats en una capella Sixtina a les fosques, just quan comença el conclave), a les seves petites excentricitats (el psicoanalista entreté els cardenals enclaustrats amb un torneig de voleibol) i a la seva opacitat informativa (els responsables de comunicació fan creure a tothom que el nou Papa està a les seves estances quan en realitat vaga per Roma, fugint del tomb que ha donat la seva vida i intentant passar desapercebut entre la gent). Esperava, això sí, que el director tragués més suc del contrast ciència-fe o ateisme-catolicisme, qüestió que queda mig en l’oblit conforme passa el metratge.

Formalment és impecable (els escenaris vaticans, les vestes eclesiàstiques, la Guàrdia Suïssa…) i els actors semblen cardenals de veritat. Menció a part és la gran actuació de Michel Piccoli en el paper d’un pontífex angoixat, dubitatiu i amb poques ganes de complicar-se més l’existència, una mica al contrari de Joan Pau II, tan entregat a la causa fins el darrer alè de vida.

Píndoles de campanya: les ‘pijes’ del PP

El diari gratuït Més Tarragona portava avui encartada publicitat del PP. Diferents candidats, alguns perfectament desconeguts, ens prometen vaguetats relacionades amb l’economia i l’ocupació. La Cori Bonfill (si es diu Cori, deu ser de Reus) ens assegura que “acabarem la T-11 i l’A-27”. I tu que ho puguis veure, maca. Parlant seriosament, urgeix enllestir les obres de millora de la T-11 (la carretera que uneix Tarragona amb Reus, a la foto), començades in illo tempore i que no tenen data de caducitat. Ara el PP diu que les acabaran, però tampoc diuen quan…  

Un company de feina que m’ha vist l’opuscle peper damunt la taula no ha pogut evitar fer-ne broma:

– veig que ja t’has canviat de jaqueta…
– sí -li he contestat jo- ja m’he fet la foto per al carnet…

La conversa ha continuat amb més ironies sobre el partit que ni ell ni jo votarem diumenge que ve, fins que ha deixat anar:

– l’únic que m’agrada del PP són les dones: joves, ben vestides, pijes

Doncs a mi, ni això.

Píndoles de campanya: el dia de la por

No, no és la por que pugui fer l’espot electoral del PSC, ja retirat. Aquest anunci no fa por ni indigna, més aviat fa llàstima. Llàstima de comprovar com una força política diguem-ne centrada, diguem-ne catalanista i diguem-ne progressista (ja sé que és molt dir, tot això) segueixi no entenent res del que és i el que passa a Catalunya, i ho reflecteixi en la seva campanya electoral, exemplificada en l’indecent anunci dels maniquís.

He de reconèixer, en canvi, que l’espot que sí m’està agradant molt és el d’Esquerra. Dic jo que està inspirat en aquell que passen a tots els cinemes i que promou que et treguis les entrades amb anticipació en un caixer, per no perdre’t cap espectacle: hi estàs o no hi estàs?, i la càmara rebobina o va endavant. Caldrà veure com la mig renovada ERC és capaç, de Madrid estant, de lluitar contra la comunitat autònoma que va enrera i a favor de la república del sí que va endavant.

I a quin tomb venia això del dia de la por? Doncs és un acudit molt dolent: avui és 11/11/2011: u-u-u-u-u-u.