Anuncis que em posen nerviós (40: el de Fairy)

L’escena.

Se’ns presenta una família nombrosa: molts fills, moltes despeses… Per estalviar no han trobat res millor que el rentavaixelles de l’anunci.

El missatge.

Es tracta d’un rentavaixelles molt concentrat (con una gota me basta) i per tant surt més econòmic a la llarga.

Per què em posa nerviós?

Està recomanat per una associació de famílies nombroses (Opus & cia, potser) i això sol ja ens ha de posar en guàrdia. No em sembla que la família de l’anunci les passi magres, però si és així, haver planificat millor la descendència i no caldria rentar tants plats. Clar que, si amb una sola gota en tenen prou, no m’estranya que tinguin tants fills…

L’any del dragó

Avui he dinat a un restaurant xinès. Amb el menú de 7,95 euros (amanida, arròs tres delícies i gambes banyades en una salsa enganxifosa) m’esperava una sorpresa: un calendari per al 2012 d’obsequi.

Es tracta d’un cartell no sabria dir fet de què, que es pot enrotllar i que es penja de la paret com si fos una mena de petita persiana o estor. El calendari és diguem-ne estatal: hi figura la festa del Dijous Sant però no les de l’Onze de Setembre o Sant Esteve. La llengua emprada no cal dir quina és.

Potser el més interessant de l’objecte és la descripció que fa dels signes de l’horòscop xinès. Com se sap, no va per mesos, sinó per anys. El 2012 serà el del dragó. Per l’any que vaig néixer, a mi em correspon el gall i segons això sóc pioner espiritual en el treball (?), ansiós per conèixer (qui o què?), egoista (això sí) i excèntric (això no). No l’encerta més que els horòscops occidentals que encara ara apareixen, inexplicablement, als nostres diaris. Tan inexplicables com que tres plats, beguda, postres i un calendari (protegit amb un plàstic i presentat dins d’una capsa impresa a tot color) puguin costar 7,95 euros. 

Turisme de postal

Aquest és el títol de l’exposició que aquests dies es pot veure a Tarragona. Es tracta d’una selecció d’imatges de la Costa Daurada durant els anys 50 i 60 captades i transformades en postals per Raimon Miserachs, un fotògraf manresà establert a Tarragona i fundador de la casa Foto Raymond.

La postal era, sense cap mena de dubte, el símbol més evident del turisme de sol i platja. Ofertes en característics mostradors a botigues de souvenirs, recepcions d’hotels, bars, quioscos de diaris… les postals mostraven en colors cridaners els encants paisatgístics i monumentals de la zona a promoure turísticament. La nostra era, i és, la Costa Daurada. Calafell, Torredembarra, Salou, Cambrils, Miami… són els escenaris d’aquesta exposició. Hi veiem els primers hotels i apartaments, l’inici de la invasió cimentera a primera línia de mar, l’ambient turístic de l’època a les platges, als bars i als pubs

Com ha canviat tot! Com a curiositat, hi ha una foto amb l’hotel Imperial Tarraco en construcció (a la imatge) i una altra amb l’hostal del Sol, que no fa gaire van tirar a terra, després de trenta anys (!) de deixar de funcionar.

[L’exposició Turisme de postal romandrà oberta fins el 22 de gener de 2012 a la sala d’exposicions de la Fundació CatalunyaCaixa, a Tarragona]

Històries de la caixa tonta (9)

No sé si és perquè la televisió era analògica i menys evolucionada que ara, però juraria que abans els aparells s’espatllaven amb més facilitat. Parlo d’un seguit de símptomes ben habituals als anys seixanta i setanta, tant en la imatge (ratlles, neu, el que a casa en dèiem puces) com en el so (de sobte emmudia). Quan més distret estaves mirant Ironside o Superagente 86, patapam!, la tecnologia et feia la guitza.

“És d’ells” era el comentari habitual quan la culpa era de l’emissió o de l’antena. Ells era Televisión Española, o sigui Prado del Rey i el repetidor del Tibidabo, a Barcelona. Després d’uns moments d’incertesa, podia ser que aparegués un rètol que deia “Rogamos disculpen la interrupción de nuestro programa. Permanezcan atentos a la pantalla. Gracias“. Si puc transcriure tan fidelment la frase és perquè, efectivament, ens quedàvem absorts mirant la pantalla, llegint i rellegint el missatge fins a memoritzar-lo, amb l’esperança que tornés la normalitat, però aquesta a vegades es feia esperar.

Si, per contra, l’origen de l’avaria no era “d’ells” sinó de “nosaltres”, llavors al pare li tocava fer de mecànic aficionat. Li agradava fer-se amb un tornavís i revisar fusibles i transistors, però era només això, un aficionat, i no sempre podia solucionar la pana. Qui més en sabia era un oncle meu que s’hi dedicava professionalment. Quan venia a casa, jo sempre pensava el mateix: “si ara s’espatlla la tele, el tiet ens l’arreglarà de seguida”.

Aquest oncle vivia a l’estranger i, per tant, no venia gaire sovint a casa. Quan vam ser nosaltres que el vam anar a visitar, ens va mostrar el seu taller de reparació de ràdios i televisors. Em va sorprendre la quantitat d’aparells que tenia: la gent els hi deixava per reparar però després ningú no es molestava en recollir-los. Ens va comentar: “us podeu endur tots els que vulgueu”.

Avui la gent encara té menys miraments: deixa el televisor avariat al contenidor de les deixalles i se’n compra un de nou. “Se m’ha espatllat la tele? Doncs en compro una de nova al Media Markt. Jo no sóc tonto!”

Fe d’errades: Reus també hi serà

He de rectificar el meu apunt sobre la nominació de Tarragona per als Jocs Mediterranis del 2017. Hi deia que Reus no seria sub-seu, fet que em permetia treure a col·lació la poca col·laboració entre poblacions del Camp de Tarragona, conseqüència de la innegable rivalitat provinciana entre elles.

Bé, doncs estava ben equivocat. Havia extret la informació de Vilaweb i allí, inexplicablement, no apareixia Reus, però la font més fiable (la web de la comissió organitzadora) no ofereix cap dubte: la capital del Baix Camp serà l’escenari de les proves de futbol i handbol. I la veritat és que m’alegro que sigui així.

Que consti, doncs.

[Apunt en memòria de l’Àngels, antiga companya de feina que ens va deixar fa uns dies; era una reusenca d’adopció que, malauradament, ja no podrà gaudir dels Jocs del 2017 a la seva ciutat]

Tarragona ‘prime time’

Dia històric per Tarragona. Ha estat escollida la ciutat organitzadora dels Jocs Mediterranis del 2017, guanyant per un estret marge la rival Alexandria. Potser més històric encara ha estat el fet que l’elecció ha merescut honors de primera notícia al Telenotícies de TV3 d’aquest migdia. Que jo recordi, això només havia passat amb dos esdeveniments, en aquest cas dramàtics: l’atemptat contra el rack d’Empetrol i l’esfondrament de la Casa Jacas a la Rambla.

Aquest tractament informatiu és d’agrair, perquè tot allò que passa Llobregat avall sembla condemnat a una certa deixadesa o minusvaloració a l’hora de valorar-ho mediàticament de Barcelona estant. Ja sé que això és molt subjectiu i que tothom es queixa del mateix però en el cas del que eufemísticament en diuen “comarques meridionals de Catalunya” un exercici empíric mínimament objectiu em donaria la raó.

Perquè es comprengui la importància de la designació de Tarragona com a seu dels Jocs del 2017 només cal dir que és equivalent al que els Jocs Olímpics del 92 van significar per Barcelona, en proporció a la grandària i població de cada ciutat. Els Jocs Mediterranis suposaran, a part d’una oportunitat de progrés econòmic i de projecció internacional, un important revulsiu per a una ciutat i per a una societat massa anys endormiscades i només entretingudes en miops exercicis de rivalitats territorials. En aquest aspecte, ja no comencem bé: entre les moltes poblacions del Camp de Tarragona que seran sub-seu dels Jocs hi ha una important absència: Reus.

Felicitats als que han aconseguit aquesta nominació, començant per l’alcalde Pep Fèlix Ballesteros. Hagués estat una verdadera injustícia que aquest matí el paperet que ha ensenyat l’encarregat de donar la notícia hagués posat “Alexandria”. Però no, hi posava la meva ciutat d’adopció. Ja ens calia una notícia agradable i que ens toqués de prop.

Anuncis que em posen nerviós (39: el de Danet amb Oreo)

L’escena.

Un adolescent s’avorreix a la seva habitació quan, inesperadament, li entra un individu vestit de lluitador mexicà (sí, home, aquells que semblen Batman, amb antifaç i capa daurada) que li commina a menjar unes natilles amb trossets de xocolata.

El missatge.

Són unes postres que serveixen per trencar la rutina de la gent. En el cas del pobre noi, ho aconsegueixen des del moment en que li esbotzen la porta i li destrossen l’habitació.

Per què em posa nerviós?

Per tot: el plantejament és absolutament surrealista, el personatge que fa de mexicà és llastimós, l’habitació de l’adolescent és tòpica a matar (ordinador, pòsters a les parets, una bicicleta…). En fi, fins i tot l’eslògan és inintel·ligible: què cony vol dir “cruje tu rutina“?

‘Johnny English returns’

El maldestre agent Johnny English torna amb una nova aventura que el porta a Hong Kong i a Suïssa: en aquesta ocasió haurà d’evitar un magnicidi polític.

Inevitable seqüela de Johnny English, paròdia de James Bond (personatge que, en realitat, també és una paròdia), la pel·lícula no em va acabar de fer el pes, oimés comaparada amb la primera part, que vaig veure per televisió la nit abans. Tot el pes del film recau en la innegable vis còmica de Rowan Atkinson, però les ganyotes i els gestos de l’inoblidable Míster Bean no aconsegueixen dissimular la fluixesa del guió i dels gags. Les escenes d’acció o violentes escauen a un imperturbable Daniel Craig, però no a Atkinson. D’altra banda en aquesta ocasió han col·locat amb calçador un negre com a company d’aventures, que vull creure que no és cap quota de correcció política.

9 d’octubre

D’acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.
Però estem farts de creuar-nos de braços
mentre la terra s’afona sota els nostres peus.

D’acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.
Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.

D’acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules, ara passem a l’acció.

D’acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent, ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

“Utòpics, idealistes, ingenus”, del darrer treball de Pau Alabajos Una amable, una trista, una petita pàtria.

Històries de la caixa tonta (8)

Fins ara he rememorat programes vistos als televisors que he tingut a casa al llarg de la meva vida, però també tinc alguns records inesborrables de televisors d’altres cases.

Començo amb un oncle meu que, quan la caixa tonta era en blanc i negre, no se li va ocórrer altra cosa que comprar-se una mena de filtre amb el qual, assegurava la propaganda, es podia veure la tele en colors. Potser algú recordarà aquell invent (que era un frau en tota regla), consistent en una superfície transparent i colorejada: a dalt era blava, al mig vermellosa i a baix verda, pensat per si la imatge representava un paisatge, amb cel a dalt i herba a baix. Naturalment, si la imatge era el primer pla d’una persona, l’invent no servia per res.

Les primeres imatges en color, de veritat, les vaig veure al televisor d’uns amics en ocasió de l’arribada del president Tarradellas (“ja sóc aquí!”). Tot i això, els mitjans del moment (crec que era el 1977) eren molt limitats: per al desplaçament del Molt Honorable entre Montjuïc i la plaça Sant Jaume no hi havia càmeres disponibles i es va solucionar penjant uns dibuixos mentre el locutor anava explicant què passava. Una mica cutre.

Una altra ocasió en què vaig anar a veure la televisió a casa d’altri va ser un any que vaig seguir el Festival d’Eurovisió a casa de la portera (!). Era l’any en què per Espanya participava el Peret. La portera, una dona aragonesa de caràcter, quan va contemplar que en lloc del rumber mataroní guanyava ABBA no va poder dissimular la seva contrarietat i el seu disgust:

¿pero quiénes son esos? ¡Si van vestidos como marcianos!

[continuarà]