‘La piel que habito’

Un cirugià plàstic assaja amb èxit un tipus de pell resistent a les cremades, però darrera aquest descobriment s’amaguen molts misteris que la pel.licula va descobrint mica en mica.

Pedro Almodóvar reflexiona en el seu darrer treball, que s’ha fet esperar, sobre els seus temes preferits: el sexe, la identitat, els records, les aparences… amb un estil més diguem-ne fred que en pel·lícules anteriors. M’hi van sobrar, per exemple, els reiterats primers plans d’instrumental mèdic o quirúrgic. El desenvolupament de la trama és una mica caòtic, amb salts en el temps cap endavant i cap endarrera. Un imperturbable Antonio Banderas n’és el protagonista, molt més a prop del neuròtic d’Átame que del boig d’amor de La ley del deseo, acompanyat de la veterana Marisa Paredes i de la novella Elena Anaya, que es passa tota la pel·lícula, pobra, embotida en un bodi quan no ensenya les tetes.

No és ni el millor ni el pitjor film del manxec, però prefereixo mil vegades les seves primeres pel·lícules passades de rosca, plenes de marujas, transsexuals, religiositat popular, gaspatxos i sofregits.

Febres

La famosa novel·la del vallenc Narcís Oller La febre d’or és el fil conductor de l’exposició que la setmana passada va obrir les seves portes a Tarragona. Es tracta d’una selecció d’obres pictòriques i escultòriques que tenen com a denominador comú la burgesia de tombant de segle: les cases on vivien i els seus llocs de reunió o de lleure (el Liceu, les platges, els hipòdroms…).

La febre d’or fa referència a un període de puixança econòmica on els més espabilats o més ben posicionats van poder fer fortuna en pocs anys. No massa diferent que la moderna febre del totxo. Contra tota lògica mèdica, quan s’acaben aquestes febres és quan comencen les malalties. Ara a la nostra societat li toca patir-ne una. Li han baixat les dècimes però han aparegut els símptomes, els dolors, el malestar… El pitjor de tot és que no sembla que els metges tinguin clar el tractament a aplicar i, si el tenen, tampoc sembla que el malalt estigui disposat a seguir-lo.

[L’exposició La febre d’or romandrà oberta a CaixaFòrum de Tarragona fins el 20 de novembre]

Anuncis que em posen nerviós (38: personatges avorribles)

Alguns sinistres personatges que pul·lulen per l’escena publicitària televisiva:

* L’avi que arrossega no-sé-quants mals (potser una hèrnia, dos divorcis, ja ni m’enrecordo), però que amb optimisme francament carregant es dedica a practicar windsurf abans de descobrir les darreres novetats a la botiga de congelats. Per més inri, és de Manresa: si almenys fos de Vic…

* L’equip aquell d’Islàndia que es posa a fer pallassades quan celebra un gol. El més graciós del cas és que no recordo què anuncien, i mira que passen vegades l’espot.

* El nen andalús que també practica windsurf però a una edat precoç. Ell no recomana lluç congelat sinó una versió estiuenca del Cola-Cao de tota la vida. És una mica repel·lent, la veritat (el nen, no el Cola-Cao).

* La noia que mentre s’està al balcó veu com un maromo de bon veure acaba de llogar la casa del davant. Li calen dècimes de segon per muntar-se la pel·lícula mentre es fica instintivament el dit a la boca. Freud faria maravelles amb ella.

* La famoseta de torn (en aquest cas, Carmen Machi) donant la tabarra a les amigues perquè es prenguin Actimel. Que si te sientes hinchada, que si yo no me siento hinchada… Jo sí que em sento hinchado de veure tantes vegades l’anunci sense voler!

No són els anuncis els que em posen nerviós, són els personatges que hi apareixen. No puc amb ells.
 

Jordi-Pere Cerdà (1920-2011)

In memoriam, Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol), escriptor i dramaturg nord-català, promotor cultural i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (el segon que perdem en una setmana).

RUTES

Les rutotes de Cerdanya
s’encolobren dins el sol,
i els camins els dónen volts
d’una simetria estranya.

Estisoren l’arigilada
d’una blancor de retalls,
i esperden per prats avall,
que se’ls hi mengen la cara.

Sembla que no van enlloc
sinó d’un poble en un altre;
fan remingols que s’empelten
a les dreceres del bosc.

Té la sang a flor de galta
un marge en l’obac eixut,
i un brualler florit tot just
riu amb totes ses dents blanques.

Pels secalls de la solana
topen de front amb serrats,
enrotllant-se com un jaç
al niu d’una coma blana.

D’una blingada d’esquena,
fugen com enlluertades,
mes d’un cim de roca blava
tornen a mirar endarrera.

Les rutotes de Cerdanya,
de fils roigs i de fils blancs,
fan un filbast de ribans
al clotat de les muntanyes,

i no les trapassen mai.

(Obra poètica. Barcelona: Barcino, 1966, p. 68-69)

Som Escola, a Tarragona

Aquesta tarda, convocada per Som Escola, hi ha hagut la concentració a favor de la immersió lingüística davant dels ajuntaments catalans. La de Tarragona tenia un interès especial, ja que, com ha transcendit aquests dies, de Tarragona procedeix una de les tres famílies que des de fa set anys estan tocant els collons a la societat catalana intentant crear-li un problema que no existeix.

Acabada la concentració, que ha estat molt concorreguda, he tingut ocasió de conversar breument amb un pare de l’escola afectada per la creuada de l’esmentada família. No és ben bé un problema de la família. Les nenes parlen català amb tothom sense cap problema i tot es redueix a “manies de la mare”, segons el nostre informador. Unes manies que ens estan fent anar de corcoll a tots plegats i ens obliguen a mobilitzar-nos per un problema que, repeteixo, és inexistent.

Com ens en sortirem de tot plegat? Mentre tres representants de l’entitat convocant llegien el manifest, una pancarta desplegada al balcó principal de l’Ajuntament ens oferia el desllorigador de tot plegat: independència.

Recordant l’11-S

L’Onze de Setembre de fa deu anys va ser diferent. La commemoració de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques va quedar completament relegada per una altra caiguda, aquesta física: les dues torres bessones de Nova York.

És d’aquells fets realment històrics que porten aparellada la pregunta de com ho va viure cada un de nosaltres, com l’assassinat de Kennedy (qui ho recordi, jo era massa petit), el 23-F, la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona o la bomba al rack d’Empetrol (per citar un esdeveniment tarragoní). Jo tornava de Madrid, on havia passat uns dies de vacances. Just al sortir de l’estació de tren de Tarragona, a punt d’enfilar el carrer Barcelona, una trucada al mòbil de l’amic que m’acompanyava ens informava del fet: la seva mare li va explicar, tota esverada, que hi havia hagut una bomba a Nova York i que estaven caient gratacels. Jo en un primer moment vaig pensar que la dona exagerava una mica. Fet i fet, ja havia hagut una bomba al World Trade Center feia uns anys, amb conseqüències molt menys tràgiques.

A l’arribar a casa, em va faltar temps d’engegar la tele, just per veure com es desplomava, entre flames i fumarada un dels dos gratacels. Al meu amic només se li va ocórrer fer aquest comentari:

– això és com lo de Pearl Harbour!

Les investigacions posteriors a la tragèdia em reservarien una curiositat: un dels cervells de l’atemptat havia estat uns mesos abans a Tarragona, concretament a l’agència de viatges situada a pocs metres de la meva casa paterna. Quan hi passo per davant no puc evitar pensar en aquesta casualitat.

En la mort del professor Termes

M’ha culpit asabantar-me de la mort de Josep Termes, perquè ha estat totalment inesperada. Termes va ser professor meu d’història contemporània a la Universitat de Barcelona de finals dels setanta. Recordo la seva senzillesa en el tracte personal i acadèmic. Per sobre de tot, però, vull destacar la significativa aportació que va fer a la historiografia del nostre país estudiant les arrels populars del catalanisme, qüestionant així idees preconcebudes i dogmes de tot tipus. Perquè Termes era això, un heterodox, un lliurepensador, en perfecta coherència amb l’anarquisme vuitcentista, un dels principals motius d’estudi de la seva obra.  

Històries de la caixa tonta (6)

Si havia un gènere estrella a la meva infància, televisivament parlant, era el dels dibuixos animats. Recordo com si fos avui que, quan els anunciaven per la pantalla, jo o un dels meus germans cridàvem com posseïts “dibujos animadooooos…“, de manera que deixàvem les joguines que teníem entre mans i corríem atropelladament fins a plantar-nos davant l’aparell. Semblava que ens hi anés la vida.

I quins eren els dibuixos animats que ens feien anar de bòlit? Hi havia Els Picapiedra i els seus inoblidables anacronismes (el troncomóbil o el pelicà-aspirador). La darrera escena de cada episodi era el pobre Pedro Picapiedra a qui tancaven la porta del carrer i suplicava que el deixessin entrar a casa (Wilma, ábreme la puertaaaa). Allò em feia patir molt. Pobre home.

Una altra sèrie que no ens podíem perdre era el Correcaminos, aquell veloç ocell a qui pretenia donar cacera un maldestre coiot (o una altra espècie, no sé) amb munició de la marca Acme. Feia ràbia que no l’atrapés mai, la veritat sigui dita.

Hi havia, és clar, el Piolín i el lindo gatito (igual que el Correcaminos, es feia més simpàtic el gat que el canari) i els ratolins Pixie i Dixie, vestits únicament amb una ermilla i amb un llacet, respectivament. Hi havia igualment un personatge que es deia Snaglepus (huyamos hacia la… derecha!), però no en recordo més detalls.

Amb els anys, la cosa va anar degenerant. La irrupció, als setanta, dels productes japonesos (Marco, Heidi i Mazinger, a quin pitjor) va ser com l’estocada final a la meva afició als dibuixos infantils. M’havia fet gran.

(continuarà)

La batalla diària per la llengua (18)

L’avió d’Spanair era a punt d’enlairar-se de l’aeroport de Las Palmas amb destinació a Barcelona. Una hostessa va començar a deixar anar per megafonia, desganadament, el missatge habitual en aquesta situació: facin el favor de cordar-se els cinturons, apaguin els mòbils, sortirem en breus moments i el nom i destinació del vol. Primer en castellà, després en català i finalment en anglès. Quan ho va fer en la nostra llengua, va pronunciar “a la castellana” el nom de la capital de Catalunya. Vaig sentir un ai al cor. Potser m’havia equivocat de vol i l’avió em portava a Barcelona (Veneçuela)!

Però no, per l’aspecte dels viatgers i per les mides de la nau, no semblava que estiguéssim a punt de creuar l’oceà. Falsa alarma. Simplement, la dicció de l’hostessa no era tot el correcte que calia. Ja sé que no té cap importància, però dóna una certa ràbia que en una companyia catalana, que té la seva seu precisament a Barcelona, passin aquest tipus de coses.

La Plataforma per la Llengua, que té engegada de fa temps una campanya per recollir incidències lingüístiques de les companyies aèries, ja ha estat informada del fet. Tota pedra fa paret.