I l’Heribert no va callar

Quan Heribert Barrera apareixia a la televisió, parlo dels anys setanta i vuitanta, el meu pare deixava anar una frase entre vehement i irònica: “Heribert, calla!”. No és que no estigués d’acord amb el que deia. Al contrari, hi estava molt identificat per generació i per coincidència ideològica. Si el meu pare deia allò era perquè era conscient que Barrera parlava sempre clar en un moment en que la prudència, el pragmatisme i el que ara en diem correcció política estaven a l’ordre del dia. Temes llavors tant evitats com la independència, el republicanisme o la radicalitat democràtica eren tractats per l’Heribert sense miraments i sense importar-li les conseqüències que li pogués comportar, d’aquí el sentit irònic de la frase del meu pare.

Donc bé, aquest polític que sempre parlava clar (fins i tot en una sonada ocasió que va tenir la immigració de protagonista), ens ha deixat. Quina lliçó per a les noves generacions de polítics! Quin exemple per als ciutadans demòcrates i patriotes! Descansi en pau, que s’ho ha ben guanyat. 

Històries de la caixa tonta (5)

Des que va entrar el primer televisor a casa fins ara, la publicitat sempre hi ha tingut una presència clara. És igual que le tele fos franquista o aperturista, és igual que fos en blanc i negre o en color, és igual que fos pública que privada. Cada ics minuts de programació de totes les cadenes sempre han aparegut els anuncis per recordar-nos què cal comprar per necessitat o per ser més feliços.

Hi ha anuncis que han passat a formar part d’allò que se’n diu “memòria col·lectiva”. Alguns no desmereixerien de la secció “Anuncis que em posen nerviós”, mentre que altres em desperten una mena de nostàlgia. Faig un repàs dels que em vénen al cap una xafogosa tarda de dijous:

* El d’una marca de cafè, potser Marcilla. Els grans de cafè adoptaven forma humana fins que els ordenaven ¡Vamos chicos, al tostadeiro! i tots queien en una mena de parola per a ser torrats, empaquetats i comercialitzats. Aquella escena em feia patir molt. Pobres granets de cafè.

* També em feia patir el dels pinsos Sanders. Era una mena de triangle, el logotip de la marca, a través del qual passaven gràcilment tota mena d’animals de granja, fins que arribava el torn d’un porc que, de tan gros, hi quedava immobilitzat. La frase que deixava anar el pobre animal ha passat a la història: “yo también prefiero Sanders…

* N’hi havia de més o menys còmics. Un que recordo era el d’una màquina d’afaitar. A un tal Baldomero li preguntaven “Eres guapo, joven y con dinero… ¿qué más quieres, Baldomero?” Naturalment, el què volia era la maquineta publicitada. Era Philips?

* Un altre que feia gràcia a nens com jo era el protagonitzat per la Gracita Morales, coneguda per la seva veu de pito i pels papers de chacha, que ens torturava les oïdes amb aquell “Tomate frito Sooooolís. Si no, no tiene gracia.

* Per acabar, un que em feia tronxar. Era de cotilleria i apareixia una senyora gran que li confiava a una amiga: “La faja me está matando…“. Els problemes de la dona s’arrenjaven de seguida amb el producte anunciat, de no sé quina marca (Playtex? o potser era el famós Cruzado Mágico?).

(continuarà)

‘Rise of the Planet of the Apes’ (‘L’origen del planeta dels simis’)

Un jove investigador que treballa en una vacuna contra l’alzheimer descobreix que, aplicada en simis, els desenvolupa sorprenents símptomes d’intel·ligència. N’adopta un, el Cèsar, que comença a donar-li maldecaps… 

Com ja és prou conegut, i a més es dedueix pel títol, es tracta d’una “precuela” (quina paraula més tonta, aquesta) del legendari El planeta dels simis, aquella en què Charlton Heston, en lloc d’ensenyar un fusell, ens ensenyava el culet abans de fer un sorprenent descobriment (un dels finals de pel·lícula més recordats de tots els temps).  Bé, el cas és que el film que tractem avui es dedica a explicar per què els simis van esdevenir intel·ligents i van acabar dominant l’espècie humana.

A banda d’un guió prou acceptable, potser el que més destaca de la pel·lícula són els prodigiosos efectes especials. Res de maquillar actors i fer-los sofrir amb disfresses cutres. Ara manen la informàtica i la digitalització, que ens permet veure monos de tot tipus saltant, brincant i enfilant-se als arbres o al pont de San Francisco. Els vertiginosos zooms de la càmera, creant una marejadora realitat virtual, fan la resta. Un entretingut espectacle d’excel·lent factura, s’ha de reconèixer.

Però per molt avenç tecnològic que ens endinyin, res no superarà mai l’encant d’algunes pel·lícules clàssiques amb les quals sembla tenir més d’un tret en comú, des de 2001: Odissea a l’espai fins Els ocells, passant òbviament per la ja citada El planeta dels simis.

100anysdevalor

Avui es commemoren els cent anys del naixement d’Enric Valor i la blogosfera s’ha organitzat ben eficientment per fer-ne memòria i retre-li un merescut homenatge. Fer memòria de la seva introducció de les normes fabrianes o de la defensa de la catalanitat d’Alacant en temps de la República. Retre-li un homenatge per la seva fecunda tasca com a escriptor i lingüista o pel seu capteniment en la lluita contra la dictadura, que el va tancar a la presó durant una temporada. Reviso la seva biografia i, dels molts mèrits a destacar, em crida l’atenció el fet de que aconseguís treure a la llum la primera revista en valencià (Gorg) en plena dictadura.

És massa fàcil fer un joc de paraules amb el cognom del personatge, però no hi ha més remei que reconèixer el valor que va tenir en temps ben difícils per tots plegats. El mateix valor, potser, que trobem a faltar avui en les nostes elits polítiques, culturals, empresarials, a l’hora de donar una passa endavant, potser la definitiva per aconseguir, d’una vegada per totes, la llibertat del nostre poble i la plenitud de la nostra llengua i de la nostra cultura que Enric Valor, i tants altres, van somniar fins el dia de la seva mort.

‘Bridesmaids’ (‘La boda de la meva millor amiga’)

Una noia de vida sentimentalment millorable és escollida per la seva amiga de la infància perquè faci de dama d’honor en el casament d’aquesta. La tasca d’organitzar els preparatius de l’enllaç no serà fàcil i li començaran a sorgir imprevistos i problemes fins on no es podia imaginar.

Les pel·lícules centrades en la preparació d’un casament donen per molt. Aquesta n’és una. Podria resultar ser la típica comedieta nord-americana ensucrada i bobalicona, però no. Més aviat es tracta d’una versió femenina d’aquestes pel·lícules tipus Desmadre en… que s’han posat de moda els darrers anys. Aquí les sis protagonistes (la núvia, l’amiga pròpiament dita, l’amiga “pija”, la divorciada estressada, la pureta i l’obesa destroyer) viuen situacions esbojarrades servides pel broc gros. No hi falten ni l’escatologia ni les paraules gruixudes i alguns gags són francament divertits: quan s’emproven els vestits de núvia o l’escena de l’avió. Més diferències amb les comèdies tradicionals. El que hauria de ser protagonista, el nuvi, només el veiem en el moment del casament. Hi tenen més paper l’amic de la protagonista “amb dret a llit” o un inversemblant policia.

En resum, per passar l’estona una tarda d’estiu sense l’habitual sensació d’estafa que et queda quan surts d’una sala de cinema.

Mor el dibuixant d’Iznogud

Ens arriba la notícia de la mort de Jean Tabary. El nom no ens diu res si no afegim que és el dibuixant dels àlbums de còmic de l’escola franco-belga protagonitzats per Iznogud.

Recordo bé aquelles tires còmiques, quaranta anys després. Ambientades en el Bagdad de les mil i una nits, les maquinacions del visir “que volia ser califa en lloc del califa” podrien ben bé ser font d’inspiració de les nostres classes polítiques actuals, la d’aquí i la d’allà. Les historietes eren enginyoses i divertides, plenes de jocs de paraules i innovacions sorprenents. Una de concreta m’ha quedat sempre gravada a la memòria: els personatges eren en una illa deserta però aconseguien entrar-ne i sortir-ne fent un forat a terra o enfilant-se a la palmera (amb la qual cosa accedien a llocs diferents en altres vinyetes). Totalment surrealista i molt ben trobat.

Històries de la caixa tonta (4)

El 4 de febrer de 1981 va entrar a casa la primera tele en colors. Si puc precisar la data amb tanta exactitud és perquè recordo les primeres imatges acolorides que vam veure: es tractava de la visita del rei d’Espanya a Gernika i dels incidents que va protagonitzar l’esquerra abertzale. Les casaques vermelles dels ertzainak es veien d’un aparatós color butà i no en els tons grisos que ens hagués ofert l’aparell antic.

La innovació tecnològica va anar seguida, uns anys més tard, d’una altra innovació, en aquest cas diguem-ne identitàrio-comunicacional: el neixement de TV3. Sembla mentida amb quina veneració vam ser testimonis tots plegats de la presentació de la cadena (el Joan Pera amb un vestit que li anava gran, davant un decorat que vist avui és pobríssim) i de l’emissió del primer capítol de Dallas:

– i tu, Sue Ellen, fent el pendó…

Això sí que va ser una normalització lingüística de les bones. I el futbol, els telenotícies (tot en la nostra llengua i en el seu àmbit territorial), els primers serials (Poblenou, Secrets de família) i els programes d’en Puyal. La vida en un xip és de lo milloret que ha fet la cadena catalana. És un fet, i no crec que ningú s’atreveixi a desmentir-me, que la programació de TV3 ha conegut temps molt millors. Però aquest no és el debat d’avui.

(continuarà)

Històries de la caixa tonta (3)

En el peculiar i una mica caòtic repàs televisiu que estic fent aquests dies, toca avui parlar de la tele dels anys setanta. Va ser una dècada crucial per al nostre país i per l’estat, de manera que els espais informatius van tenir un pes específic important en la televisió del moment. Imatges com les d’Arias Navarro ploriquejant la mort del dictador o les intervencions de Suárez o del professor Fuentes Quintana (tractant al ciutadà, per fi, de vostè!) caracteritzen aquells anys, al costat de contínues informacions sobre consells de ministres, manifestacions polítiques o sindicals, sessions parlamentàries, espais de propaganda electoral o atemptats terroristes. Un dels records més al·lucinants que guardo d’aquella època convulsa és el sermó setmanal del bisbe Guerra Campos, just abans de l’Un, dos, tres… (després en parlarem). Que aquell integrista pogués col·locar la seva prèdica en horari de prime time demostra com han canviat les coses, en aquest cas favorablement.

Però la televisió de la dècada també va tenir el seu cantó lúdic, com no podia ser d’altra manera. Sèries de l’època que recordo són les de policies o detectius (Colombo i el seu fastigós puro apagat, Kojak i el seu xupaxups, Starsky y Hutch i les seves bambes de coloraines o Area 12, amb històries policials humanes), tot i que jo era un incondicional de Vacaciones en el mar, esquemàtica i previsible, definitivament cursi, però també entretinguda i optimista: totes les relacions de parella acabaven bé. De la mateixa dècada era La casa de la pradera, insufrible sèrie amarada de moralina, que com que l’emetien els diumenges a primera hora de la tarda la miraves encara que no vulguessis.

Finalment, hi havia l’Un, dos, tres… Es dirà el que es vulgui d’aquest programa, però hem d’admetre que era un concurs entretingut i que ha passat a la historia. Comparat amb els productes dels canals privats actuals, només podem recordar amb nostàlgia el Kiko Ledgard, les noies de minifaldilla i ulleres grosses, els tacañones, la carbassa i els pobres concursants llançant un ooooooh! de desesperació quan perdien l’apartament de Torrevieja (Alicante) o el darrer model de cotxe. Darrer model dels anys setanta, és clar.

(continuarà)

Històries de la caixa tonta (2)

Deia l’altre dia que ja em vindria la memòria de més programes de la televisió dels anys seixanta, la de la meva infància. No ha calgut fer gaire esforç perquè ahir mateix, per casualitat, TV3 va reposar Disculpin les molèsties, entretingut recull d’imatges televisives de totes les èpoques.

Va sortir-hi, per exemple, la sèrie La familia Monster (inoblidables el pare frankenstenià, la mare draculina i la filla “lletja” segons els peculiars cànons estilístics de la família). Va aparèixer també La casa de los Martínez, que de tant en tant rebia gent famosa i que pretenia recrear una família de classe mitjana, però que es permetia el luxe de tenir dues minyones (les inevitables Florinda Chico i Rafaela Aparicio).

Altres programes que em venen al cap. N’hi havia un de titulat La tortuga perezosa. Figurava que era un programa d’humor, però d’un humor surrealista tipus La Codorniz, de manera que un nen de deu anys com jo no l’acabava d’entendre. Un altre era l’espai Novela. Cada dia i durant mitja hora, just abans del telediari nocturn, emetien per capítols una novel·la famosa, com ara Crim i càstig o El conde de Montecristo.

Per últim, hi havia Historias para no dormir, de Narciso Ibáñez Serrador, una sèrie per a adults (amb dos rombes en una cantonada de la pantalla), que mai no ens van deixar veure. Recordo bé una vegada que sí vam poder “pescar” el començament d’un episodi. La primera escena era un sinistre torturador que li deia a un pobre desgraciat lligat de mans i peus:

este aparato separa la uña de la carne, hehehe…

La reacció dels meus pares va ser immediata:

– nens, a dormir de seguida!

(continuarà)

Històries de la caixa tonta (1)

Avui estreno televisor. El primer que sembla un quadre i no una calaixera. El primer amb TDT incorporat. El primer amb alta definició. La programació que hi veuré (uns seixanta-i-tants canals) serà, però, la de sempre. És el que hi ha.

Recordo el dia que va entrar el primer televisor a casa. Era de la marca Inter i anava protegit amb una mena de funda de vellut vermell que trèiem i posàvem ¡cada dia! a l’hora de veure la programació. Calia prémer dos botons i esperar una bona estona perquè s’escalfés, fins que sortien les imatges en blanc i negre de l’únic canal que existia a principis dels seixanta (l’UHF vindria després). Es sintonitzava amb una antena amb dues banyes a sobre l’aparell, que s’havia d’anar movent per veure-la més o menys bé.

La programació que recordo de la dècada dels seixanta? Doncs hi havia el famós programa per nens Antena Infantil, amb Locomotoro (que s’inclinava cap endavant d’una manera que mai no vaig saber-ne el truc), el Capitán Tan (en mis viajes…), la Valentina (amb unes espantoses ulleres psicotròpiques) i el Tio Aquiles (home d’angoixants cames esquelètiques). També estaven pensats per als nens el Topo Giggio (ingenu ratolí italià) i l’Herta Frankel i els seus ninots: la perrita más lista del mundo (no recordo el seu nom) i altres.

Les sèries que s’emetien són prou conegudes: Bonanza (un pare, tres fills i un xinès a qui li feien fer de tot, pobre), El llanero solitario (que a mi em feia molta pena per això, perquè sempre estava sol), El santo (i la coroneta que li apareixia sobre el cap), Embrujada (una família plena de bruixes i el Doctor Bombay, tots parlant en porto-riqueny) i Granjero último modelo (un matrimoni bien que pretenia viure en una granja com si estigués en un luxós apartament de Nova York). N’hi havia més. Ja em vindran al cap.

(continuarà)