I avui on el deixo?

L’Ajuntament de Tarragona ha pres els darrers dies una decisió que estava més que cantada: recuperar zones blaves d’aparcament que en el seu dia, just estrenat en el càrrec, l’alcalde Ballesteros va fer tancar. Va ser d’aquelles mesures que es prenen a l’inici d’un mandat, amb un pèl de populisme demagògic però que, lògicament, van ser molt ben rebudes pel sofert ciutadà. També per qui això signa que, d’un dia per l’altre, va veure com la llarga avinguda Vidal i Barraquer, propera a la meva residència, quedava lliure de parquímetres. Bé, no del tot: els van conservar però convenientment “xapats”, a l’espera d’un futura reutilització que, inefablement, algun dia havia d’arribar.

Era doncs qüestió de temps, i l’Ajuntament de la meva ciutat, com els de tot el país, amb unes arques especialment assedegades, no ha tingut altre remei que rescatar les brotxes i començar de nou a fer ratlles de color blau, verd, taronja… de tots colors, perquè a la Imperial Tarraco tenim ara tota mena de zones on poder aparcar, juntament amb els aparcaments subterranis, els de superfície i els denominats “dissuasoris”. Per triar i remenar. Pagant sempre, això sí.

Ja et dic jo que tenir cotxe costa molt calers. Com deia el meu pare, surt més car que un fill tonto.

[Imatge: www.tarragona21.cat]

Carrers de Tarragona: Sant Agustí i plaça Verdaguer

Cèntric carrer que uneix les dues Rambles, la Nova i la Vella. El seu nom prové de l’antic convent jesuïta de Sant Agustí, del qual només en resta l’església del mateix nom, un magnífic edifici renaixentista (dels pocs que hi ha a Catalunya, segons afirma l’actual responsable del temple) situat a la Rambla Vella cantonada amb el carrer que ens ocupa.

És el típic carrer peatonal, ple de franquícies despersonalitzadores del comerç local. Per sort, estratègicament situades, hi trobem alguns negocis més “autèntics”, per dir-ho d’alguna manera. A saber, dues botigues Figueras, de roba, la sabateria Las Américas, la floristeria Pros o la joieria de l’inclassificable Blázquez (peculiar personatge de la ciutat, del qual en parlarem algun altre dia). També hi ha una botiga de llums i endolls, de tota la vida, que no té nom o jo almenys no li he sabut veure.

A mitja alçada de carrer i donant-li una gran sensació d’amplitud, s’obre la plaça Verdaguer, també peatonal i amb dues sortides: el carrer Joan Maragall i una mena de túnel, perpètuament envaït de motos, que connecta la plaça amb el carrer Girona. L’homenatge al poeta nacional de Catalunya es concreta en un discutible monument (inaugurat el 1976) situat en un racó de la plaça, que és una espiral metàl·lica que recorda una pela de taronja. Mai no m’ha acabat de fer el pes.

El jardí més gran d’Europa

Magna inauguració avui a Tarragona. La façana posterior de la Tabacalera, que dóna a l’avinguda Vidal i Barraquer, ha estat remodelada urbanísticament amb la instal·lació d’un jardí vertical que, segons han assegurat, és el més gran d’Europa. Jo, quan sento que una cosa és la més gran d’Europa, de seguida penso en aquells reportatges del No-Do, però avui no era el cas, perquè qui inaugurava la millora urbana no era el funest dictador sinó l’alcalde de la nostra ciutat, l’amic Pep Fèlix Ballesteros.

El jardí de marres, que cobreix uns edificis que seran equipaments municipals (espais per joves, creació artística, arxiu i altres), té un sistema de manteniment i de reg d’allò més ecològic, com manen els nous temps. Tot plegat ha estat batejat com Smart Parc. El concepte de moda és smartcity, i els jardins verticals de la Tabacalera seran la punta de llança d’aquesta nova manera de concebre la nostra ciutat: ecològica, habitable, de mida humana. Uau.

Al conjunt vegetal (plantes, gespa, heures, flors) li faran companyia petits nius per a ocells i rat-penats i una enorme pantalla, de més de cent metres quadrats de superfície, que servirà per oferir els partits de bàsquet del CBT i de futbol del Nàstic. Aquest equip no està en el seu millor moment, però, com ha dit l’alcalde en el seu parlament, coneixerà ben aviat nous triomfs. Clar que sí, home, som els millors: la prova és que hem estat capaços de dissenyar i implementar el jardí més gran d’Europa. Qui ho ha havia de dir.

[Imatge: acte de la inauguració, extreta de www.tarragonaradio.cat]

Torna Tarraco Viva

Del 17 al 27 de maig Tarragona recrearà el seu passat més esplendorós, el romà, amb Tarraco Viva, una mena de festival ciutadà que arriba a la seva catorzena edició. Per qui no ho conegui, es tracta d’un conjunt d’activitats de tota índole pensades per fer arribar al gran públic, tarragonins i visitants, la Tarraco romana en tots els seus vessants: institucions, espectacles, vida quotidiana, gastronomia, etc. Conferències, representacions, rutes guiades, activitats pels més menuts i, com diuen els cursis, un llarg etcètera.

Enguany, la meva estimada ciutat d’adopció és la Capital de la Cultura Catalana i les institucions i patrocinadors de tota mena han fet un meritori esforç perquè Tarraco Viva lluís especialment, malgrat que els temps no estan precisament per lligar gossos amb llonganisses. I aquest esforç s’ha traduït en un programa atepeït d’activitats de tota mena. Recorda una mica el de Santa Tecla: no saps a quina acudir de tantes com n’hi ha (400, segons l’organització).

Voleu veure gladiadors en viu, com si d’un peplum es tractés? Voleu tastar creacions cul·linàries de fa dos mil anys? Voleu sentir música romana? Voleu que us parlin de pedres, de cal·ligrafia, d’astronomia, de mitologia i de mil coses més? Veniu a Tarragona els propers deu dies.

Carrers de Tarragona: Lleida

Cèntric carrer dedicat a la ciutat llunyana de Màrius Torres. Comença a la plaça Corsini, ocupada des de fa anys pel mercat provisional, esdevingut gairebé definitiu perquè les obres de remodelació del mercat de veritat duen camí de fer la competència a les de la Sagrada Família.

Ja a l’inici de la via, al costat de l’esmentat mercat, una enorme instal·lació (un transformador elèctric, crec) i una cabina de l’ONCE s’encarreguen d’obstaculitzar el pas al que hauria de ser un agradable carrer peatonal. L’oferta comercial inclou tres botigues de regals, una que fa còpies de claus i que es fa dir La Boutique de la Clau, una altra que ofereix menjar preparat (Les Quatre Forquilles) i un restaurant (Els Tres Pernilets). Una forquilla es queda sense pernilet, doncs.

El segon sector del carrer ja és de domini automobilístic. A una banda hi ha l’entrada al Fòrum Romà i a l’altra, un segon restaurant, el Xamfrà del Fòrum, conegut per les sigles XDF i on s’hi menja bastant bé. Una mica més enllà, La Taberna de Nicole és un bar amb una gran pantalla oferint partits de futbol. És un local que vol estar content amb tothom perquè exhibeix a la paret dos pòsters, un a favor del Barça (“Més que un club”) i un altre a favor del Real Madrid (“Alá Madrid”, sic). Quan passo per davant (fa només una estona, d’això), aquest equip d’insospitades connexions islàmiques està guanyant per dos a zero a la Reial Societat. Horreur.

[Foto: en.wikipedia.org]

Carrers de Tarragona: avinguda Lluís Companys

Àmplia avinguda que prolonga la Rambla Nova des de la plaça Imperial Tarraco cap a ponent. Es tracta d’una via bastant grisa perquè tot són edificis oficials o oficiosos, sense vida bona part de la setmana: la seu del Diari de Tarragona (també conegut com el “tebeo”), l’Institut d’FP Vidal i Barraquer, la Parròquia de Sant Pau, els Jutjats… Com a contrapunt, fa algun temps hi van aterrar uns coneguts grans magatzems de nom britànic, que contribueixen, poc encara, a dinamitzar comercialment la zona. Caldrà esperar anys a aconseguir-ho, perquè Tarragona és, en això i en tot, de cocció lenta.

Definitivament, es tracta d’una zona d’aroma institucional, perquè l’avinguda acaba a la plaça de la Generalitat i dóna pas a l’avinguda Francesc Macià. Pel que fa al record de Companys, hi trobem una estàtua seva (a la imatge, d’un estil de tomba de gitano ric), rodejada de verd i de quatre columnes, tot plegat de gust discutible i plantificada al mig de la coca del passeig. Més que res, torba el pas. El president màrtir no es mereix que se’l recordi d’aquesta manera. Potser es va fer a posta…

Aniversari del general Batet

Demà farà setanta-cinc anys de l’afusellament de Domènec Batet. Tarragoní de naixement, va ser un general “digne i cavalleresc” en paraules de l’historiador Ian Gibson. És conegut sobretot per haver estat, a les dures i a les madures, lleial a la República espanyola, tant el Sis d’Octubre (contra l’actuació de Companys, però minimitzant els danys) com el Divuit de Juliol (no afegint-se a la sublevació quan era capità general de Burgos). Aquest compliment del deure en cada moment no va impedir que el seu adversari, el general Franco, a qui havia criticat en tant que militar africanista, el fes afusellar sense contemplacions i contra el criteri d’altres generals tant sanguinaris com Franco. Setanta-cinc anys després, els seguidors d’aquest demanen “respecte” pel seu ídol i la retirada d’una ingènua obra d’art. Ai, senyor.

Carrers de Tarragona: la plaça dels Infants

[Reprenc aquesta secció que vaig iniciar en el seu dia en el meu altre bloc Les Aigües Turbulentes]

Es tracta d’un espai quadrat delimitat pels carrers Reial i Smith. Consulto la Tarracowiki (a Tarragona tembé tenim una Vikipèdia local, què us pensàveu?) per descobrir que la plaça es va urbanitzar el 1863 i que el 1911 va ser batejada com Plaça Artilleros del Sitio, per commemorar el centenari del setge francès; modernament ha recuperat el seu nom primitiu, dels Infants, en referència als infants (d’Infanteria) que van perdre la vida en aquella guerra i no a les escultures de dos nens que hi ha a la font del centre.

La història de la plaça es resumeix en dos edificis emblemàtics. Un, el de la seu dels vins De Muller (proveïdors de la Casa Pontifícia, poca broma), que fa alguns anys va ser traslladada. A l’espai desocupat s’hi ha edificat un bloc de pisos però es va tenir la delicadesa de conservar-hi la portalada principal, com a silenciós testimoni de la puixança vitivinícola del barri en èpoques pretèrites. L’altra construcció de la plaça també té a veure amb el mam: és la de la Chartreuse, on fins fa pocs anys s’elaborava aquest licor “de culte” per als tarragonins de pedra picada. Ara, l’edifici acollirà Deo juvante, mai millor dit, l’Escola Oficial d’Idiomes. Dic amb l’ajuda de Déu perquè decidir la seva ubicació, redactar el projecte, trobar el finançament necessari i superar la inevitable disputa entre administracions afectades, tot plegat sembla l’obra de la seu.