Anuncis que em posen nerviós (46: el d’Ariel Tab)

L’escena.

Escena domèstica amb dos nois. Rentadora i planxa. Un d’ells té una cita i ha d’anar “com un pinzell” amb una camisa impoluta rentada amb el producte anunciat.

El missatge.

La veritat es que costa una mica d’entendre. El que anuncien és un líquid espès i verd-blavòs, però no he parat a pensar si és un detergent, un suavitzant o un anticalç.

Per què em posa nerviós?

No hi he parat a pensar perquè la meva atenció s’ha centrat en detalls imperceptibles per a molts. Per exemple, els nois tenen pinta d’haver sortit d’un garatge nord-americà, d’on van sorgir googles, facebooks i tota la pesca. Detall subliminal gens anecdòtic. Tampoc hi són sobrers alguns detalls per tal de deixar clar quina es la relació exacta d’ells dos: un ha quedat amb una “xurri” i fins a dues vegades se’ns recorda que són germans. No fos cas que veure dos nois junts, un d’ells planxant, ens fes pensar malament… I em posa nerviós perquè forma part d’una família d’anuncis presentant situacions quotidianes francament irritants. Recordeu aquell on sortia un matrimoni en què ell es veia obligat a vestir un barnús lila? Doncs això.

Anuncis que em posen nerviós (45: el de Taky Oro)

L’escena.

Una noia surt al carrer i s’hi passeja tota nua, cantant les excel·lències del producte, una cera per depilar-se. Ho fa entre la completa indiferència de les persones amb qui es creua o asseguts en terrasses, la majoria homes. Són gais, cecs o simplement estan curats d’espants?

El missatge.

La cosa va de que la cera aquesta deixa una pell perfecta, com per estar “divina” (sic) fins a cinc setmanes. Les altres ceres, es veu que això no ho fan.

Per què em posa nerviós?

Com ha quedat dit, la protagonista transita tal com Déu la va portar a aquest món, però, és clar, com que hi ha criatures i s’han de guardar les formes, porta una mena de quadres negres (com aquells que fiquen als delinqüents per preservar-los l’anonimat) al damunt de les parts en principi més interessants de la seva anatomia. Si es tracta de cridar l’atenció o de promoure alguna polèmica, han fracassat perquè només haurà merescut l’atenció de l’honrat blocaire que escriu això.

Divina fins a cinc setmanes. Ja veus tu.

[Imatge: www.ovideo.com]

Anuncis que em posen nerviós (44: el de Balay)

L’escena.

Els protagonistes de l’anunci fan servir unes màquines que renten i aixuguen alhora la roba, de manera que com que no saben què fer amb les pinces d’estendre, les llencen pel balcó.

El missatge.

Oblida’t d’aquest admínicul tan antiquat i aposta per la tecnologia d’última generació.

Per què em posa nerviós?

Totes les famílies de totes les cases del carrer tenen la rentadora de marres, i totes es dediquen a tirar per la finestra les pinces. Bonica manera de mantenir nets els carrers. L’acció va acompanyada musicalment d’un irritant “dubi-dubi-dá…” i l’espot acaba amb la frase “se nos ha ido la pinza“. L’olla, més aviat.

Anuncis que em posen nerviós (43: el de Gas Natural)

L’escena.

Un nen, d’aspecte inquietant (sembla que pateixi icterícia), afirma que “a vegades, veu tècnics…” com si fossin aparicions fantasmals.

El missatge.

Els tècnics del servei de manteniment de la companyia anunciadora (el Gas Natural) són tan eficients que apareixen en un plis-plas per solucionar-te els problemes domèstics (m’imagino que només els derivats dels suministraments).

Per què em posa nerviós?

És que ja està fet expressament per posar nerviós: és una paròdia de les pel·lícules de por, amb nen amb comportaments estranys (bàsicament El sexto sentido, però també El exorcista, Los otros…). I tampoc tranquil·litza imaginar-te que, de sobte, pots trobar a casa teva dos o tres tècnics de Gas Natural fent no se sap ben bé què.

Anuncis que em posen nerviós (42: el de Movistar, és clar)

L’escena.

Un nombrós grup de persones, de la més variada tipologia, decideixen en assemblea les millores que volen demanar-li a la companyia telefònica: SMS gratis, tarifes horàries, etc.

El missatge.

És una companyia tan i tan democràtica que fa cas del que la gent li demana. Fantàstic.

Per què em posa nerviós?

Per què ens posa nerviosos a tots? L’estètica 15-M passada pel colador xinès de la publicitat dóna com a resultat aquests penosos anuncis. Jo, que no sóc precisament un “indignat” m’he indignat realment veient-los. O sigui, una companyia que fa i desfa, que té uns bons beneficis mentre redueix plantilles i que té el servei d’atenció al client que tots hem patit alguna vegada, es permet banalitzar unes assemblees que, per imperfectes que siguin, no deixen de ser uns processos democràtics de presa de decisió. Algú creu que, a la realitat, ferien el més mínim cas a la petició d’algú de nosaltres? No sabríem ni on adreçar el correu, d’opac que és el seu sistema d’atenció als usuaris.

Anuncis que em posen nerviós (41: tots els perfums de Nadal)

No falla. Quan s’acosten les festes nadalenques, els televisors es veuen literalment inundats de colònies, fragàncies i perfums, convenientment embotellats en envasos inversemblants i etiquetats amb noms previsibles. Per promoure’n el consum massiu, els sagaços publicistes empren recursos suadíssims, des de la desnerida adolescent xipollejant en interiors versallescos fins al xulo-piscines envaint la pista d’una discoteca. Aquesta temporada la palma se l’endú l’anunci de la discoteca tipus Studio 54, tota plena de friquis fent coses rares i on triomfa el popular de torn (enguany, el Kortajarena). El seu secret? Posar-se unes gotetes de 212 (abans hi havia les galetes 222, ara la colònia 212).

Tots, absolutament tots aquests anuncis acaben de la mateixa manera: “la nova fragància…”. Em pregunto què se’n va fer de les “noves fragàncies” que ens van intentar encolomar el 2010. S’han evaporat de ben segur.

Anuncis que em posen nerviós (40: el de Fairy)

L’escena.

Se’ns presenta una família nombrosa: molts fills, moltes despeses… Per estalviar no han trobat res millor que el rentavaixelles de l’anunci.

El missatge.

Es tracta d’un rentavaixelles molt concentrat (con una gota me basta) i per tant surt més econòmic a la llarga.

Per què em posa nerviós?

Està recomanat per una associació de famílies nombroses (Opus & cia, potser) i això sol ja ens ha de posar en guàrdia. No em sembla que la família de l’anunci les passi magres, però si és així, haver planificat millor la descendència i no caldria rentar tants plats. Clar que, si amb una sola gota en tenen prou, no m’estranya que tinguin tants fills…

Anuncis que em posen nerviós (39: el de Danet amb Oreo)

L’escena.

Un adolescent s’avorreix a la seva habitació quan, inesperadament, li entra un individu vestit de lluitador mexicà (sí, home, aquells que semblen Batman, amb antifaç i capa daurada) que li commina a menjar unes natilles amb trossets de xocolata.

El missatge.

Són unes postres que serveixen per trencar la rutina de la gent. En el cas del pobre noi, ho aconsegueixen des del moment en que li esbotzen la porta i li destrossen l’habitació.

Per què em posa nerviós?

Per tot: el plantejament és absolutament surrealista, el personatge que fa de mexicà és llastimós, l’habitació de l’adolescent és tòpica a matar (ordinador, pòsters a les parets, una bicicleta…). En fi, fins i tot l’eslògan és inintel·ligible: què cony vol dir “cruje tu rutina“?

Anuncis que em posen nerviós (38: personatges avorribles)

Alguns sinistres personatges que pul·lulen per l’escena publicitària televisiva:

* L’avi que arrossega no-sé-quants mals (potser una hèrnia, dos divorcis, ja ni m’enrecordo), però que amb optimisme francament carregant es dedica a practicar windsurf abans de descobrir les darreres novetats a la botiga de congelats. Per més inri, és de Manresa: si almenys fos de Vic…

* L’equip aquell d’Islàndia que es posa a fer pallassades quan celebra un gol. El més graciós del cas és que no recordo què anuncien, i mira que passen vegades l’espot.

* El nen andalús que també practica windsurf però a una edat precoç. Ell no recomana lluç congelat sinó una versió estiuenca del Cola-Cao de tota la vida. És una mica repel·lent, la veritat (el nen, no el Cola-Cao).

* La noia que mentre s’està al balcó veu com un maromo de bon veure acaba de llogar la casa del davant. Li calen dècimes de segon per muntar-se la pel·lícula mentre es fica instintivament el dit a la boca. Freud faria maravelles amb ella.

* La famoseta de torn (en aquest cas, Carmen Machi) donant la tabarra a les amigues perquè es prenguin Actimel. Que si te sientes hinchada, que si yo no me siento hinchada… Jo sí que em sento hinchado de veure tantes vegades l’anunci sense voler!

No són els anuncis els que em posen nerviós, són els personatges que hi apareixen. No puc amb ells.
 

Anuncis que em posen nerviós (37: el de l’espetec Tarradellas)

L’escena.

Un nen (de Barcelona, segur) va a visitar l’avi a una masia. A un senyal convingut (un ullet fet amb poca gràcia), l’avi s’endú el nét a compartir un secret.

El missatge.

El secret no és altre que l’espetec anunciat, que és “una cosa bona”, “de poble” i “de tota la vida”. No res, home, a comprar-lo.

Per què em posa nerviós?

Per què serà que tots els anuncis acaben sent una acumulació de tòpics? Aquest és el de la ruralitat imaginada pels urbanites: una masia (de la Catalunya Vella, of course), un avi amb armilla (en queden?), el pa amb tomàquet (atenció als tomàquets de l’anunci, semblen fets amb una màquina)… Molt català i molt tradicional, sí, però… en quina llengua deu estar etiquetat el fuet?

(Nota: els apunts anteriors de la sèrie ‘Anuncis que em posen nervios’ els trobareu al bloc ‘Les aigües turbulentes’)