Actes GLTB al Camp de Tarragona

S’acosta la commemoració dels fets de Stonnewell. Aquests són alguns dels actes programats al Camp de Tarragona per la Comissió Unitària 28 de Juny:

26 de juny:

19:30h Debat sobre polítiques per l’alliberament sexual des dels municipis amb partits i associacions (Plaça de la Font – Tarragona). Organitza: Brot Bord.

27 de juny:

18h Col·locació de la Bandera de l’Arc de Sant Martí i Acte LGTB (Casa Rull – c/Sant Joan, 27 – Reus). Organitza: H2O.
18h Berenar popular per l’alliberament sexual (Plaça de la Font – Tarragona). Organitza: CUP Tarragona.
20h Concentració per commemorar el 28 de juny, dia internacional per l’alliberament sexual (Plaça de la Font – Tarragona) + Cinefòrum “Como los demás” (Plaça dels Sedassos – Tarragona) + Sopar. Organitza: Comissió Unitària 28 de juny.

28 de juny:

9:30h Col·locació de la Bandera de l’Arc de Sant Martí (Pati de Jaume I – Ajuntament de Tarragona – Tarragona). Organitza: H2O.

29 de juny:

20h Taller sobre identitats sexuals + Presentació del Brot Bord (Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví – Plaça Mestre Gols, 2 – La Canonja) Organitza: Ateneu Popular La Mina.

4 de juliol:

22h Passi de la pel·lícula “Get Real” (Plaça de Natzarens – Tarragona). Organitza: Casal Popular Sageta de Foc

Pomes masculines, apis femenins

Sortia avui d’una fruiteria, després d’haver-hi comprat una bossa de pomes, quan el venedor, de la caixa estant, se m’ha posat a cridar tot entusiasmat:

no quiere apio, para la señora? — mentre amb la mà agitava una d’aquestes hortalisses per al caldo

No, gràcies, li dic. La pregunta amagava un to masclista francament sorprenent a aquestes altures de la pel·lícula. O sigui, és normal que un home compri pomes, però si compra api ha de ser per la seva dona. No sabia que fins i tot les fruites i les hortalisses tinguessin sexe. No li sembla al venedor que si necessités api a casa meva l’hauria comprat, com he comprat les pomes? Doncs es veu que no.

Avui fa quaranta-nou anys que la primera dona, una russa, va viatjar per l’espai. Casualment, avui també la Xina envia la seva primera senyora a donar voltes pel cosmos. Una altra dona, alemanya, ens fa marcar el pas econòmicament parlant a tot un continent. La igualtat de sexes, la justa distribució en les tasques de la llar i la superació de mil i un prejudicis sembla que van encarrilats, en la bona direcció, però en un racó de món encara hi ha gent que creu que l’api (tallar-lo i cuinar-lo) és cosa de dones.

[Imatge: ca.wikipedia.org]

Donar la cara

Des de fa uns minuts, dono la cara per la independència. Per qui encara ho desconegui, es tracta d’una iniciativa sorgida, com no, a la xarxa i que consisteix en adherir-s’hi tot enviant una foto de carnet. El primer objectiu dels promotors era arribar als 10.000 adherits a primers de febrer; doncs bé, jo sóc el que fa 10.041!  

De la nostra societat continuen sorgint iniciatives com aquesta, d’autoafirmació nacional, de reivindicació dels nostres drets, de defensa dels nostres símbols i de necessitat d’un estat propi. Les consultes populars, l’Assemblea Nacional Catalana, la insubmissió fiscal, les mobilitzacions a favor de la immersió lingüística… El nostre poble continua enviant un missatge nítid als seus representants polítics. Escolten el nostre clam? L’entenen bé? Per què s’ho pensen tant?

[Per donar la cara per la independència, cliqueu aquí]

La República dels homes cultes de Havel

Ha mort Václav Havel, indiscutible protagonista de la denominada “revolució de vellut” txecoslovaca, exemplar procés de transició a la democràcia, d’integració a Europa i de resolució pacífica del contenciós nacional txec-eslovac no resolt fins llavors. També era un significat dramaturg i una figura respectada més enllà del seu país per la seva defensa dels drets humans. Va rebre els premis Carlemany i Internacional de Catalunya.

Així pensava Václav Havel: “Pot ser que em preguntin amb quina República somio. Us contestaré: amb una República independent, lliure, democràtica, amb una República econòmicament pròspera i, alhora, socialment justa. En altres paraules, amb una República humana que serveixi l’home i per això pugui esperar que l’home li serveixi també a ella. Amb una República d’homes cultes, ja que sense ells no seria possible resoldre ni un sol dels nostres problemes humans, econòmics, ecològics, socials i polítics. I en la qual poder dir: ‘el teu govern ha tornat a tu, poble meu!’“. (extret i traduït de: Václav Havel, Discursos políticos, Espasa-Calpe, 1992)

Enric Garriga, occitanista (1926-2011)

Un remembre per Enric Garriga, actiu occitanista. Se la memòria me manca pas, l’arribèri a conéisser un jorn de fins dels setanta, quand me presentèri a la sedença barcelonesa del Cercle d’Afrairament Occitanocatalan, qu’èra una estança davant del monument a Mossen Cinto, a demandar informacion e documentacion sus l’entitat. La persona que me recebèt èra el, probablament. Gardi encara un adesiu del CAOC, amb la crotz occitana. Ans sèm anats après en coneissent mai d’iniciativas en favor de las bonas relacions entre lo catalanisme e l’occitanisme, tan prèps e tan paralleles, e i aviá totjorn lo trabalh arderós d’Enric Garriga : los Fuòcs de Sant Joan a Montségur, la pujada a Salau o l’intervencion en la lei catalana de l’occitana.

Lo melhor aumenatge a la siá figura es contunhar la siá lucha, perque la causa se o val.

9 d’octubre

D’acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.
Però estem farts de creuar-nos de braços
mentre la terra s’afona sota els nostres peus.

D’acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.
Almenys vivim amb la consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible per tal de canviar el món.

D’acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules, ara passem a l’acció.

D’acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent, ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l’esperança i seguim avançant.

“Utòpics, idealistes, ingenus”, del darrer treball de Pau Alabajos Una amable, una trista, una petita pàtria.

Som Escola, a Tarragona

Aquesta tarda, convocada per Som Escola, hi ha hagut la concentració a favor de la immersió lingüística davant dels ajuntaments catalans. La de Tarragona tenia un interès especial, ja que, com ha transcendit aquests dies, de Tarragona procedeix una de les tres famílies que des de fa set anys estan tocant els collons a la societat catalana intentant crear-li un problema que no existeix.

Acabada la concentració, que ha estat molt concorreguda, he tingut ocasió de conversar breument amb un pare de l’escola afectada per la creuada de l’esmentada família. No és ben bé un problema de la família. Les nenes parlen català amb tothom sense cap problema i tot es redueix a “manies de la mare”, segons el nostre informador. Unes manies que ens estan fent anar de corcoll a tots plegats i ens obliguen a mobilitzar-nos per un problema que, repeteixo, és inexistent.

Com ens en sortirem de tot plegat? Mentre tres representants de l’entitat convocant llegien el manifest, una pancarta desplegada al balcó principal de l’Ajuntament ens oferia el desllorigador de tot plegat: independència.

La batalla diària per la llengua (18)

L’avió d’Spanair era a punt d’enlairar-se de l’aeroport de Las Palmas amb destinació a Barcelona. Una hostessa va començar a deixar anar per megafonia, desganadament, el missatge habitual en aquesta situació: facin el favor de cordar-se els cinturons, apaguin els mòbils, sortirem en breus moments i el nom i destinació del vol. Primer en castellà, després en català i finalment en anglès. Quan ho va fer en la nostra llengua, va pronunciar “a la castellana” el nom de la capital de Catalunya. Vaig sentir un ai al cor. Potser m’havia equivocat de vol i l’avió em portava a Barcelona (Veneçuela)!

Però no, per l’aspecte dels viatgers i per les mides de la nau, no semblava que estiguéssim a punt de creuar l’oceà. Falsa alarma. Simplement, la dicció de l’hostessa no era tot el correcte que calia. Ja sé que no té cap importància, però dóna una certa ràbia que en una companyia catalana, que té la seva seu precisament a Barcelona, passin aquest tipus de coses.

La Plataforma per la Llengua, que té engegada de fa temps una campanya per recollir incidències lingüístiques de les companyies aèries, ja ha estat informada del fet. Tota pedra fa paret.