Distraccions caniculars (3)

Relació d’altres distraccions que em van oferir tres calurosos dies d’agost pel centre de Barcelona:

* Que era Barcelona, ho vaig deduir pels edificis (aquells balcons de l’Eixample…) i per determinats espais físics (les Rambles i la plaça de Catalunya seguien essent les de sempre), perquè si únicament m’hagués fixat en l’element humà, ho hagués tingut francament difícil. D’aspecte mediterrani o centreeuropeus, llatinoamericans o japonesos, d’aquí França o d’allà Rússia…, perduts amb un plànol a la mà o caminant amb pas ferm, més o menys arregladets en el vestir o tirant de xancleta i samarreta futbolística… De tot i força, com a les farmàcies, però autòctons, ni un. Un se sent una mica extraterrestre, però contemplar aquesta fauna també dóna bons moments de distracció.

* I a això em vaig dedicar una bona estona. Em vaig asseure en un banc del Passeig de Gràcia badant i observant com el personal, d’inqüestionable foraneïtat, transitava amunt i avall per la més barcelonina de les nostres vies. I ho vaig fer mentre em menjava un gelat que em va costar 3,75 euros (i això que l’IVA encara no s’ha apujat). Vaig pagar el gust i les ganes, com se sol dir.

* Per curiositat, vaig entrar a la botiga que l’empresa de la poma (no les pomes Marlène, sinó l’Apple) ha obert a la plaça de Catalunya. Que ocupi el mateix edifici que va allotjar durant la guerra del 36 la seu central del PSUC és una deliciosa coincidència que, espero, mereixerà el comentari d’algun articulista més enginyós que jo. Pel que fa a la tenda en sí, és un prodigiós exercici de màrqueting: dotzenes de noiets vestits de blau que et donen la benvinguda embafosament cada dos per tres, al més pur estil ianqui, res a les parets, només amplis finestrals, i taules amb dotzenes de novetats tecnològiques de la marca (tots aquells artilugis que comencen per “i-“) preparats perquè el client-consumidor tregui la criatura que tots portem dins i grapegem l’admínicul (i passem per caixa, és clar). La gernació que es dedica a aquest exercici de potineig és la millor publicitat (gratuïta) de l’empresa de la poma. El que deia: un màrqueting molt ben muntat.

* Acabo amb dues incidències menors que van tenir el metro com escenari. La primera (i ara direu: quina tonteria), em vaig creuar amb un actor de La Riera, concretament el que fa de Pitu (no sé com es diu, ho sento); em va mirar fixament als ulls, fins i tot feia una mica de por, quan és el més bon Jan (potser l’únic) de la sèrie televisiva. La segona, un noi de cabell arrissat, ulleres negres (dins del vagó) i esportives d’un verd cridaner, jo diria que italià (el color no, el noi), em va fotre una involuntària trepitjada. El revolt de Drassanes, ja se sap. Va reaccionar molt educadament, demanant-me sentides excuses. Tanta correcció en les formes s’agraeix. Sí, debia ser italià. O com a mínim, em va fer sentir una mica menys extraterrestre.

[Imatge: www.cafebabel.co.uk]

Distraccions caniculars (2)

He passat tres dies a Barcelona, de vacances. Aquestes són algunes de les impressions de la poc apassionant estada a la meva ciutat de naixença:

* Fins a tres exposicions vaig visitar. Per ordre cronològic, “Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme” (CCCB), “Cellers. Cooperativisme + Modernisme” (CaixaFòrum) i “Cartografies contemporànies” (CaixaFòrum).

* Anem a pams. La primera combina el treball de Martin Parr, fotògraf sembla que de renom, amb dues col·leccions de souvenirs, és a dir, aquells objectes horrorosos que la gent compra quan va de viatge. L’exposició pretèn ser una reflexió sobre el desig del turista (paraula i concepte absolutament degradats) d’apropiar-se d’alguna manera dels llocs que visita, mitjançant la fotografia i l’adquisició de records. Així té sentit la inexplicable afició que tenen les masses de visitants de fotografiar, tots des del mateix angle, el mateix monument. L’exposició no està malament, sempre que oblidem piatosament el fet de que cobren cinc euros (!) per visitar-la.

* La dels cellers és una exposició diguem-ne nostrada. Parla de l’importantíssim (i bastant desconegut Llobregat enllà) conjunt de cellers modernistes construïts a principis del segle XX a la Conca de Barberà, al Priorat, a la Terra Alta i altres comarques vinícoles. La mostra posa en relació el fet arquitectònic amb el fenomen de les cooperatives agràries i el que van suposar pel desenvolupament econòmic d’aquelles contrades.

* L’última exposició, la de les “Cartografies” fa de més mal explicar. El tema, en principi, és el de la representació de l’espai, primer territorial o geogràfic, i després d’altres espais (personals, sentiments…). En realitat és un totum revolutum d’obres d’art, algunes prou remarcables i altres una verdadera aixecada de camisa, sense que s’acabi d’entendre massa bé el seu significat de conjunt. Sort que s’estava fresquet i l’entrada era de franc…

[continuarà…]

[Imatge: cartell de “Cartografies contemporànies”; obrasocial.lacaixa.es]

Distraccions caniculars (1)

Com que diumenge va ser Sant Magí, patró de Tarragona, ahir vaig tenir l’humorada de pujar fins el santuari dedicat al sant a la Conca de Barberà. Dic humorada perquè amb el bat de sol que queia (i cau, i caurà), més que una petita excursió per passar el matí semblava que cumplís alguna promesa, a l’estil de pujar a Montserrat descalç.

L’església es trobava tancada a pany i forrellat, i només la presència d’un nen jugant a la plaça que hi ha al davant donava una mica de vida al desèrtic panorama. D’allí vaig baixar fins a les fonts. L’escenari no m’era desconegut, ja que hi vaig estar de campament fa uns quaranta anys, però em va sorprendre la molta vegetació del lloc. La imatge que il·lustra l’apunt és la placa que hi ha en una mena de monolit que s’alça al mig del paratge: del text s’en desprèn la dramàtica història d’aquest i de molts altres indrets de significació religiosa.

Després em vaig arribar a Santa Coloma de Queralt, vil·la de visita més que recomanable. El casc antic, l’església gòtica, el call jueu. Ambient envejable: el mercat setmanal, ritme de vida reposat, gent saludant-se (tothom es coneix), profusió d’estelades als balcons… Aquest és el nostre país.

[Imatge: foto de l’autor]

Viatge a Hamburg (i 3: mandonguilles sí, hamburgueses potser)

La primera visita del meu darrer dia a la capital hamburguesa és a Michaeliskirche, l’església de Sant Miquel. A l’exterior ens espera una estàtua de Martí Luter. L’interior és una àmplia sala blanca i daurada amb una peculiar trona, des d’on es deuen haver sentit al llarg dels segles abrandades homílies, i un immens orgue (el segon més gran d’Europa, si les guies no van errades). Els seients estan numerats i crida l’atenció l’existència d’una mena de llotges en dos nivells, creant la sensació de trobar-se no en una església sinó en una mena de teatre.

M’arribo a continuació al Museu d’Història de la Ciutat. Es tracta d’una completíssima col·lecció de tot tipus d’objectes, armes, maquetes i vestigis de tota mena de la convulsa història d’Hamburg, amb especial atenció al paper determinant del port fluvial, els corrents migratoris, l’incendi de 1842 o l’impacte del nacional-socialisme i la Segona guerra mundial. Dues seccions específiques es dediquen als jueus (amb una reproducció d’una sinagoga) i a la vida social del segle XX, amb una recreació dels ambients contestataris dels seixanta i setanta (contra-cultura, maoisme, antinuclears, etc.). Dues curiositats del museu, entre moltes: una, la reproducció de l’ajuntament en sucre, i dues, un joc de cartes impreses pel xilògraf de Barcelona Anton Llompar.

La sortida del museu dóna a un parc que fa les funcions de platja urbana: gent untant-se amb bronzejador i estirant-se a la gespa, moltes criatures gaudint dels amplis espais pensats per a la canalla (allí això ho cuiden molt), multitud de plantes i flors de tot tipus i una quietud altament agraïda.

Camino cap al centre i entro en un bistro de la Kaiser-William-Strasse. Demano, pràcticament a cegues, Rinderhackbällchen mit mediterranean pfannergemüsse und hansgemachten kartoffelspalten. Intueixo que bäll vol dir mandonguilles i encerto, i tothom sap què vol dir kartoffel. No hi ha res com saber idiomes. Faig el rotet, pago, i ja agafo el metro (la magnífica xarxa de la HVV, el consorci hamburguès de transports públics) per arribar-me a l’aeroport.

Tres dies intensos on, curiosament, les hamburgueses passen desaparcebudes…

[Imatge: interior de la Michaeliskirche; www.fotografieren.net]

Viatge a Hamburg (2: el Jordi al país de les meravelles)

Quan visito una ciutat important hi ha dos indrets on molt probablement se’m localitzarà: o viatjant en metro o deambulant per un museu. Doncs a això últim em vaig dedicar tot un matí. El museu es diu Kunsthalle, és de mides humanes (res a veure amb els esgotadors Louvre o Prado) i conté una excel·lent selecció de pintures des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, incloses alguna peça de Rembrandt, Manet, Goya, Picasso, Kandinsky i molts més que ara no recordo.

L’edifici acull, com és habitual en aquests casos, diverses sales d’exposicions temporals. El dia de fets n’hi ha dues de prou interessants. Una sobre aquesta cosa que s’ha posat tan de moda i que consisteix en fotografiar espais abandonats, marginals o deprimits (fàbriques, urbanitzacions, barris de faveles, etc.). L’altra és sobre l’Alícia al País de les Meravelles. Tot sobre la famosa obra de Lewis Carroll: fotografies, gravats, edicions de llibres, fragments de pel·lícules… tot. Fascinant novel·la, lamentablement manipulada per la versió infantil de Disney, que amb els seus conillets i cartes de pòquer va desactivar el missatge que aporta Alícia, la nena victoriana racionalista perduda en un món surrealista i il·lògic.

Per la tarda quedo amb la meva neboda (raó per la qual estic a Hamburg) i els dos prenem un vaixell que, a manera de “Golondrines” fa la volta parant a diversos punts del riu Elba. El fet de que no s’hagi de pagar bitllet per pujar (val el del metro) fa que estigui ple de turistes que es dediquen, cal dir-ho?, a retratar i gravar tot el que se’ls acut, edificis, campanars, persones, vaixells… Un d’aquests vaixells no és un qualsevol: és el creuer Queen Mary 2, el de veritat, amb el qual ens creuem a pocs metres. La vetllada amb ma neboda (i fillola) acaba en una terrassa on castiguem els nostres estómacs amb cervesa, patates fregides i maionesa.

Encara em queda temps per visitar un monument singular, alçat al mig d’un parc, a la memòria de Bismarck. És una mole d’estil “Valle de los Caídos”, perquè se m’entengui, ple de pintades i sorprenentment abandonat i aïllat de la ciutat, malgrat la seva cèntrica situació. Otto von Bismarck fou, com se sap, l’impulsor de les primeres mesures a favor de l’estat del benestar. Estic completament sol contemplant l’estàtua i no puc deixar de pensar que tant el denominat Canceller de Ferro com la seva obra estan també avui ben oblidats a Alemanya, un país que també va ser durant molt de temps, a la seva manera, un país no de les meravelles, perquè Alemanya és un país molt racional i lògic, però sí meravellós.

(continuarà)

[Imatge: l’Alícia de Carroll en un dibuix de l’època; www.educima.com]

Viatge a Hamburg (1: d’església en església)

Qüestions d’ordre familiar han fet que em desplacés durant tres dies a Hamburg. No havia estat a Alemanya des de fa ja casi sis anys, quan vaig viatjar a Berlín, ciutat amb la qual Hamburg comparteix més d’una i més de dues característiques. Potser és l’abundància de ciclistes (que com passa a Barcelona circulen per on els dóna la gana), potser és la barreja d’edificis vells i nous (resultat dels greus bombardejos que patí durant la Segona Guerra Mundial), potser és la presència del metro elevat, potser és la torre de televisió, potser són els rius i els canals… el cas és que la ciutat hamburguesa té un aire berlinès. Naturalment, un alemany us dirà que les dues ciutats són com un ou i una castanya i tindrà tota la raó. 

El primer dia el dedico a fer una passejada pel centre. L’Ajuntament (Rathaus) és un enorme edifici amb una imponent torre central. El seu interior, que recorda una església, és visitable. Hi ha una exposició permanent sobre la institució de govern de la Ciutat Lliure i Hanseàtica d’Hamburg, que aquest és el nom oficial de l’estat. S’hi mostren les funcions de cada òrgan, la composició política del seu parlament i les fotos de cada un dels diputats. Una manera com una altra d’apropar-se a la ciutadania. Igualet que aquí, vaja.

M’arribo després a la Nikolaikirche, l’església neogòtica de Sant Nicolau, destruïda durant la guerra. Tota? No: el campanar, un dels més alts d’Alemanya, es va salvar i, amb molt bon criteri, es va decidir conservar-lo i integrar-lo en una mena de memorial de la guerra, a l’estil de Coventry o la Kaiser-Wilhelm de Berlín. Per un mòdic preu, un ascensor t’eleva a més de cent metres i et permet una visió panoràmica dels quatre costats de la ciutat.

Caminant, caminant, ben a prop em topo amb una altra església, la Jakobikirche. Per l’hora que és ja no es pot visitar però hi puc entrar igualment perquè casualment s’inicia un concert d’orgue. Durant una hora disfruto de la música, assegut, fresquet (a fora fa una inusual calor) i acompanyat d’un nombrós públic que escolta amb sepulcral silenci, ni una tos, les peces de Händel, Bach i companyia. Una delícia.

Ja és de nit i després de tanta pedra i tanta església, ja toca qualcom més lleuger. Entro en un immens, popular i concorregut parc d’atraccions que periòdicament s’instal·la en una esplanada prop de l’hotel on m’allotjo. Curiosament es denomina Dom (catedral en alemany): sembla que no pugui abandonar del tot l’àmbit eclesiàstic… Al parc hi trobes centenars d’atraccions de tota mena, des d’una monumental nòria fins a “trens de la bruixa”, passant per muntanyes russes, barraques de fira, tòmboles… Una barreja de Port Aventura, Tibidabo i fira de poble. Complement indispensable són les dotzenes de llocs per menjar i beure, cosa que a aquella gent els encanta: salsitxes, creps, pizzes, kebabs, entrepans, pastissos… i, és clar, cervesa, molta cervesa.

(continuarà)

[Imatge: la Nikolaikirche, com és ara i com era abans; en.wikipedia.org]

Nou edifici i vells problemes

Avui he estrenat el nou edifici de Correus de Tarragona. De fet és el vell, el de tota la vida, a la plaça Corsini, però completament renovat, lluent i funcional, amb un únic però: dos esglaons a l’entrada on em consta que ja hi ha ensopegat una senyora, a pesar d’una cridanera senyalització groc-i-negre advertint del possible perill.

El que no canvia a Correus (de fet, Correos) amb els anys és un cert desori en l’organització interna. La carta certificada que havia de recollir ha tardat una estona ben bona a ser trobada per no un sinó dos treballadors de la casa. De res serveix la numeració a l’avís que et deixen a la bústia, ni l’ordre numèric de les cartes a recollir, ni la informatització de tot el procés. Deu preciosos minuts de la meva vida, més del que tardaré en redactar aquest apunt, els he perduts en el temple d’aquesta empresa pública estatal d’orgàsmica denominació.

Les disfuncions de Correus, com els vells roquers, es resisteixen a morir.

[Imatge: www.tarragona21.com]

El que perd la gent

Relació, per ordre cronològic, dels objectes que darrerament m’he trobat a terra, al mig del carrer. Primer, un paquet de mocadors de paper, perfectament precintat. Segon, una estampa amb un Crist: representa una figura d’aquelles que surten per Setmana Santa, de rostre afligit i vesta morada magníficament brodada. El tercer objecte, aquesta mateixa tarda, és una petita figura del Piolín, aquell personatge a qui sempre li semblava veure un bonic gatet.

Què tindran en comú les tres coses? Han estat dipositades pel destí a la vorera per tal que algú (jo) les recollís, n’aixequés acta de la troballa al seu bloc (aquest) i fossin sotmesos a l’estimulant exercici psicològic de relacionar-los? La veritat és que, per molt estimulant que sigui (i el fred gèlid d’aquests dies ajuda a estimular cos i cervell), no aconsegueixo establir un fil conductor entre els tres objectes. He provat d’aplicar el joc del pedra-paper-tisora. M’imagino el Natzarè beneint amorosament Piolín, mentre aquest… què faria un canari amb un paquet de kleenex? El posat dolorós del Crist casa bé amb els mocadors (per allò de la sang i les llàgrimes) però gens amb un personatge de dibuixos animats. No hi ha manera, no cal donar-hi més voltes: són un ou, una castanya i alguna altra cosa rodona.

Fira d’Hivern de l’Espluga de Francolí

Matí a la fira de l’Espluga de Francolí. És la 447a edició, poca broma. El sol hivernal suavitza la gèlida temperatura ambiental. Parades de tot tipus, des de les dels mercats setmanals (plats-i-olles, mitjons…) fins a d’altres ficades amb calçador (peruans venent samarretes heavy). Esmorzar popular, a cinc euros el tiquet. Mostra d’artesania: pa, alabastre, patchwork… Un ferrador de cavalls, un gravador de cristall, els amics del Sahara, els reintroductors del francolí (un ocell autòcton) que demanen adoptar-ne un, la ràdio municipal… No falten ni uns “quintos” sense servei militar obligatori.

Animació, però sense massa empentes. Els que coneixen la fira d’altres anys m’asseguren que la participació ha baixat molt: menys carrers ocupats i, per exemple, han desaparegut els tractors. El carrer Lluís Carulla (el mecenes espluguí de la Gallina Blanca) és una corrua de gent amunt i avall. Tastets en diferents parades: provo risotto, formatge gruyère, bull… Qui m’ofereix aquest darrer embotit és un firaire de Sant Feliu de Codines, tocat amb barretina, que fa el negoci amb l’excel·lència dels seus productes, però també guanyant-se la clientel·la; a mi em diu “jove”, i això fa que li compri una llonganissa. El truc més antic per vendre, amb crisi o sense: tractant bé la gent. Potser això explica que, amb venedors com aquests, la fira hagi aguantat quatre segles i mig.

És l’hora de dinar i la temperatura ha pujat.

De les presons als hospitals

Aquest vespre, conferència “Les addiccions, vici o malaltia?”, al CaixaFòrum de Tarragona, impartida per Marta Torrens, del Departament de Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona. A partir de la pregunta del títol, ha parlat de la falta de voluntat o de motivació de les persones drogodependents (les darreres innovacions en la investigació del cervell humà així ho demostren), de la influència dels diferents factors en el perill de les drogoaddiccions (des de la predisposició genètica fins a l’entorn social i des de la legalitat o no de les substàncies fins a la seva acceptació social), de les conseqüències de les addiccions (un llarg etcètera que inclou problemes familiars, socials, escolars, laborals, de salut, de mortandat…) i de les estratègies per minimitzar tot plegat (informació, teràpies, fàrmacs…).

Fascinant el problema de les drogues, que mereix ser tractat amb més calma en altres apunts. Per cert, en el capítol de preguntes a la conferenciant ha sorgit la qüestió de si internet pot ser considerada una addicció, al costat de la ludopatia, la bulímia o el sexe. Marta Torrens ha respost, molt atinadament, que cal ser prudent amb aquesta moda d’etiquetar-ho tot com una “addicció”, perquè correm el perill de banalitzar-ne el concepte. Tot i això, ha citat casos d’adolescents japonesos tancats durant anys a les seves habitacions sense altra ocupació que fer anar el teclat i el ratolí. Espero no arribar mai a aquest extrem…

La resposta a la qüestió clau sobre la possible legalització o despenalització de les drogues encara ha estat més interessant. Tot depèn des de quin prisma ho volguem veure. Des del punt de vista penal, buidaria les presons, però des del punt de vista sanitari, ompliria els hospitals. Tal com estan les coses, no sembla que avui per avui sigui oportú despenalitzar la mandanga, la farlopa, el cavall i la resta de substàncies proscrites. El debat, però, és sempre obert i així ha de ser.