‘The Dictator’ (‘El dictador’)

L’almirall general Haffaz Aladeen, dictador de Waddiya (inspirat en Gaddafi, sense manies), es dedica a eliminar opositors polítics, portar un estil de vida excessiu en tots sentits i desenvolupar armament nuclear, entre altres activitats. Quan la comunitat internacional decideix que ja n’hi ha prou d’aquest color, Aladeen pren la iniciativa i es presenta a Nova York, a la boca del llop, on viurà situacions ben diferents de les previstes.

Nou treball de Sacha Baron Cohen (Borat, Brüno), passat de rosca com totes les seves pel·lícules. En aquesta, el plantejament és calcat al d’El Gran Dictador (un sosies que es fa passar pel tirà i aconsegueix així canviar el fil de la història). Si se’m permet el joc de paraules, el film està farcit de xarlotades que aconsegueixen arrancar més d’un somriure sense abandonar en cap moment el seu plantejament crític: la botiga progre on es posa a treballar el nostre protagonista o el discurs final contra els Estats Units són autèntics torpedes en la línia de flotació de la correcció política, cosa absolutament d’agrair.

El gran dictador, del també gran Chaplin, és dels anys trenta i, com se sap, parodiava Hitler, Mussolini i algun altre indesitjable. És descoratjador comprovar com, vuit dècades després, el món continua produint tirans de tot calibre que justifiquen una nova pel·lícula, de qualitat menor però d’intencions similars. Definitivament, no progressem.

[Imatge: en.wikipedia.org]

Josep Maria Pujol (1947-2012)

Ha mort el filòleg Josep Maria Pujol i Sanmartín. Encara que barceloní de naixement, des del 1979 el doctor Pujol estava vinculat a la Universitat Rovira i Virgili, d’on era professor titular del Departament de Filologia Catalana. Va treballar camps tan diversos com la tipografia, el folklore o la literatura medieval. Ell tenia, té, una certa relació amb els meus dos blocs. Quan em sorgeix algun dubte sobre la redacció d’un apunt (majúscules, puntuació, cursives…) consulto l’insubstituïble Ortotipografia, Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic, que Pujol elaborà juntament amb el també desaparegut no fa massa Joan Solà. L’ús assidu d’aquest manual, verdadera obra de referència, és el millor homenatge que podem retre a Josep Maria Pujol.

[Imatge: www.recercaenaccio.cat]

Josep Maria Ainaud de Lasarte (1925-2012)

En la mort de l’il·lustre historiador i polític Josep Maria Ainaud de Lasarte, se m’acut fullejar una de les seves obres, que està més d’actualitat que mai: El llibre negre de Catalunya (1996). Des del decret de dissolució de la Generalitat (del 16 de setembre de 1714, no van tardar ni una setmana) fins a un poema de Jaime Capmany, publicat a Abc, ple d’insults pel fet de servir les llengües peninsulars al Senat espanyol: es tracta d’un autèntic museu dels horrors que ens recorda amb qui ens les hem d’heure. Com deia l’autor al pròleg, “desitgem que el coneixement d’aquesta veritat ajudi a fer possible la convivència pacífica i lliure dels diversos pobles que n’han estat protagonistes”. Home contemporitzador, doncs, però també ple de fermesa en la seva lluita pel país que el va veure néixer i que l’ha vist morir, i incansable en la seva tasca pedagògica, historiogràfica i política.

En homenatge i agraïment. Descansi en pau.

[Imatge: www.ara.cat]

Inmortal Marilyn

Hi va haver un temps, avui sembla que superat, en què tot allò que tenia a veure amb la memòria col·lectiva dels anys seixanta era contínuament objecte d’interès per a notícies i reportatges fins a l’avorriment. Potser hi tenia a veure un factor generacional. El cas és que els Beatles, els Kennedy, el Maig francès, el Martin Luther King i tants altres mascarons de proa d’una època molt concreta ens sortien per les orelles.

Marilyn Monroe formava part d’aquest paquet. Quan el domincial d’un periòdic o l’Informe Semanal de TVE no sabien de què parlar, era molt probable que sortís un reportatge sobre ella, oimés quan s’acostava l’aniversari de la seva mort, esdevinguda en ple estiu, període de tradicional sequera informativa. Però la Marilyn mai no ens va avorrir ni ens va sortir per les orelles. Què tenia i què té aquella actriu de generoses corves, expressió entre pícara i innocent i interpretació desinvolta i efectiva per què a tots ens caigués sempre bé?

Avui fa cinquanta anys que el cos de Marilyn va ser trobat sense vida, en circumstàncies no del tot aclarides. Les llegendes urbanes o l’obsessió d’alguns d’imaginar-hi estranyes conspiracions (Kennedy de nou, la Màfia, què sé jo) fan que, una vegada més, es torni a parlar del trist final de l’actriu i, de retruc, de totes les grandeses i misèries que fan feliços els mitjans periodístics i l’opinió pública, no menys grans ni menys miserables. La seva infància desgraciada, els seus amors, desamors i amants, la gestió de la seva fama, els seus desequilibris emocionals…

Però això són temes que haurien de quedar arraconats al lloc que els pertoca. El que realment ens importa són les seves esplèndides interpretacions, els papers dramàtics, però sobretot les comèdies i els seus papers de tonta-llesta, de dona que al final aconseguia el què volia, que en això consisteix en definitiva la intel·ligència. Sensualitat i comicitat, un còctel tan complicat com efectiu, i que l’actriu de Los Angeles brodava en pel·lícules com Els senyors prefereixen les rosses, Ningú no és perfecte, How to Marry a Millionaire (Cómo casarse con un millonario) i The Seven Year Itch (La tentación vive arriba), films que ens han fet passar molt bones estones i amb els quals mantindrem sempre inmortal la Marilyn, ara que fa cinquanta anys que ja no és entre nosaltres.

[Imtage: escena d”Els senyors prefereixen les rosses’; en.wikipedia.org]

Tornen les anelles

Puntuals cada quatre anys arriben els Jocs Olímpics d’estiu. Enguany, com bé s’encarreguen de repetir-nos-ho nit i dia i per terra, mar i aire, es celebren a Londres, per tercera vegada a la seva història. És el que té l’estiu, que amb la política al ralentí (d’aquella manera, perquè tot pot petar un moment o altre) i amb les desgràcies forestals afortunadament controlades, els periodistes, orfes de grans temes d’actualitat, ja tenen de què parlar: de medalles, de rècords i d’anècdotes esportives diverses.

Si he de ser sincer, a mi l’únic que m’agrada dels Jocs Olímpics és la inauguració. El fet de que el meu país no pugui participar amb bandera pròpia, com sí que ho poden fer altres dos-cents, em produeix un pronunciat desinterès pel què s’esdevé a les pistes, les piscines i els gimnasos. Més, després de veure el Pau Gasol desfilant amb l’estanquera amb aquella cara de pàmfil. No arribo, però, als extrems futbolístics de desitjar la derrota d’Espanya perquè els pobres esportistes catalans que s’han sacrificat durant anys per poder participar a la glòria olímpica no tenen altre remei, pobres, que fer-ho sota la rojigualda, vulguin o no. És com les llenties. Per Tarragona competirà la Natàlia Rodríguez, en no-sé-quina prova d’atletisme. Que li vagi bé.

Com he dit, l’única cosa que val realment la pena d’uns Jocs és la cerimònia d’obertura. Cada quatre anys la ciutat organitzadora supera l’anterior en originalitat i vistositat. No sempre és possible veure-la en condicions. Per motiu de fusos horaris, quan s’han celebrat a Amèrica o a la Xina s’ha fet en horari nocturn o laboral. L’any aquell del boicot a Moscou tampoc la van retransmetre. Ahir, però, sí que vam poder gaudir de l’espectacle i he de dir que em va agradar molt.

A destacar la transformació del camp anglès en un bosc de xemeneies o la inevitable concessió a les grans icones del pop anglès. La facècia de la reina i el James Bond va tornar a demostrar el sentit de l’humor de Her Majesty; res a veure amb la campechanía d’algun col·lega seu. Sempre he dit que la monarquia anglesa és molt més moderna del que la gent es pensa: per això es manté. Com a notes negatives, potser la durada de l’acte, quatre hores ben bones que al final pesaven bastant. També els ridículs filferros amb què s’indicava el nom de cada país durant la desfilada: hagués preferit els rètols pintats de sempre.

Quan ja semblava que estava tot dat i beneït, i em disposava a retirar-me per clapar, va aparèixer Paul McCartney amb la seva ració de nostàlgia. Qui és capaç d’apagar la tele mentre sonen les notes de Hey Jude? Algunes coses s’han de seguir respectant.

[Imatge: www.metro.co.uk]

Paco Morán (1930-2012)

Un record per al gran actor Paco Morán, que ha mort avui. El vaig veure actuar, val a dir que com casi tots, al Teatre Borràs fent La extraña pareja i em va semblar que ell i Joan Pera superaven el tàndem original Matthau-Lemmon. Inoblidables les seves morcillas (hi ha algun terme en català?) enmig d’una escena, pronunciades amb aquella veu greu i aquell posat malcarat. Ell sí era un gran còmic que omplia escenaris i no aquesta caterva de patètics monologuistes, que tant de moda s’han posat els darrers anys.

[Imatge: www.teatrenacional.com]

‘Elles’

Una periodista francesa de l’Elle està realitzant un reportatge sobre estudiants universitàries que es prostitueixen. Les entrevistes amb dues d’elles faran que reflexioni sobre ella mateixa, sobre l’amor, sobre el sexe…

El reclam de la Juliette Binoche (inoblidable trilogia de Kieslowski) va fer que anés a veure aquesta pel·lícula, per acabar sortint del cinema amb una certa decepció. La directora, la polonesa Malgorzata Szumovska, dedica bona part del metratge a anar intercalant tres tipus d’escenes: les entrevistes amb les dues noies que venen el seu cos, els problemes domèstics de la protagonista amb el marit, els fills i la casa, que li cau a sobre, i les escenes eròtiques, posades una mica per farcir. De manera que passen els minuts esperant angoixosament que la trama evolucioni en algun sentit, però no és fins cap al final que s’esdevé una mena de desenllaç que dóna un cert sentit al film.

Formalment, la influència de les cintes de Kieslowski, compatriota de la tal Szumovska, és ben evident en determinades escenes dominades pel talent interpretatiu de la Binoche (que amb més anys i sense maquillar perd molt) amb fons de música clàssica. Veure obrir unes ostres mentre se sent Haendel o algú per l’estil és una singular experiència que ens ofereix el film.

Parlant d’ostres, no dic que m’avorrís però, com queda dit, n’esperava una miqueta més.

[Imatge: www.sensacine.com]

L’optimisme, segons Teixidor

Ha mort l’escriptor osonenc Emili Teixidor. A la seva memòria, transcric un dels articles que publicava cada dues setmanes a la darrera plana del Presència dominical. En aquella ocasió parlava d’optimisme. De plena actualitat i més necessari que mai, doncs.

Festes
El 15 d’agost deu ser la festa major de mig Catalunya. Les festes més entranyables són les dels pobles petits, que durant l’any semblen mig abandonats i que aquest dia apleguen centenars de persones per omplir a vessar l’església mig enfonsada i per ballar amb la música d’una orquestra de dos o tres músics i animar els menuts amb pallassos i atraccions. El poblet reviu i la festa és una lliçó d’optimisme, vitalitat, esperança. Em van convidar a una, en un poblet de la Segarra, on la missa la va celebrar el senyor bisbe, i la imatge dels pagesos i mestresses ballant al so del vals: “Quan jo tenia pocs anys, el pare em duia a la barca i em deia quan siguis gran no et fiïs mai de la calma…” i també de Perfídia i altres clàssics de Lucho Gatica (qui se’n recorda?) o jotes com “No te vayas de Navarraaa…!” La voluntat de fer reviure el poble mereix un premi! I la festa, inoblidable.

[Article d’Emili Teixidor publicat al Presència del 2 de setembre de 2011; imatge: lletra.uoc.edu] 

Captar la vida

Jacques Henri Lartigue (1894-1986) fou un fotògraf francès que, a pesar de fer servir una càmara des de ben jove no va gaudir del reconeixement internacional fins passats els seixanta anys, quan la revista Life va publicar la seva obra i aconseguí exposar al MOMA. Potser no és massa conegut pel gran públic, però es tracta d’un artista ben original que va saber reinterpretar l’art de la fotografia. Fugí dels retrats encarcarats, típics de principis de segle, per captar la vida en ple moviment, això sí sempre en blanc i negre. Els motius d’inspiració els troba en l’oci de la societat benestant a la qual pertanyia: platges, estacions d’esquí, pistes de tennis, banyistes capbussant-se, damisel·les passejant pel Bois de Bologne, els primers automobilistes… D’això tracta l’exposició que es pot veure a Caixafòrum fins l’agost. Un fotògraf més actual del que cronològicament li va correspondre que sabé encabir en cada imatge (quietud, instantaneïtat) la més bulliciosa joie de vivre d’una època ja passada (moviment, laxitud en el temps).

Documentant-me mínimament sobre el personatge, descobreixo una curiositat: va ser l’autor del retrat oficial del president Giscard d’Estaing. He dit que fugí dels retrats encarcarats i que no feia fotos en color, però l’encàrrec presidencial va fer que trenqués amb aquestes constants.

[Imatge: www.que.es; l’exposició ‘Un món flotant’ estarà oberta fins el 19 d’agost a Caixafòrum Tarragona]

Jo també miro ‘La Riera’. Cap problema?

La sèrie (el serial, millor dit) de TV3 La Riera ha arribat als cinc-cents episodis. Xifra encara modesta si la comparem amb altres productes de la mateixa casa o de cadenes estrangeres, però gens menyspreable. Estratègicament situada en el temps (tres quarts de quatre de la tarda) com perquè la pugui veure tot dinant, La Riera és una mena de droga que has de consumir encara que no ho vulguis: sense saber perquè, t’hi enganxes i cada dia vols saber-ne una mica més.

I mira que té un esquema senzill. És una successió d’escenes en què els diferents personatges gairebé sempre es discuteixen entre ells. Jo no sé com aguanten tanta tensió i tanta bronca. Conflictes de parella (els afectes i el sexe donen per molt), conflictes laborals, conflictes entre germans… La cuina del restaurant, que és l’eix de tota la trama, és una verdadera olla de grills on la tensió és permanent: un xef fotent crits, una sub-xef fent gala d’una mala llet còsmica, uns cuiners que mai no volen ajudar els companys atrafegats… La família propietària del restaurant, els Guitart, són com els Ewing, però al Maresme. Fins i tot ahir van celebrar una barbacoa on, curiosament, els quatre germans (el cínic, el bonàs, el guaperes i el poca-pena) conviuen amistosament per un dia. La zitzània l’aporta una ex (tots quatre tenen ex) acusant la mare de deixar morir el seu marit a la piscina. Altres focus de tensió ens els proporcionen els accionistes del casino, amb els punyals sempre a punt, els gais (ja en portem quatre), la família pseudo-catòlica, mossèn inclòs, i els més joves i adolescents, amb els seus irritants comportaments (l’Ona i l’Ariadna, sobretot, n’hi ha per matar-les).

Tanta cridòria, tants retrets i tanta mala llet tenen la seva correspondència amb el llenguatge emprat als guions. A pesar d’emetre’s en horari protegit, els diàlegs estan farcits d’allò que la gent benparlada anomena “paraules gruixudes”. En l’emissió del capítol d’ahir, el 500, vaig tenir l’humor de dur-ne un registre: es van sentir 4 hòstia, 5 collons, un fill de puta, 2 merda, 2 puta mare i 7 usos diversos del verb fotre. No està malament.

Malgrat tot, llarga vida a La Riera. El treball dels actors és excel·lent, i no només el de primers espases de l’escena catalana com Mercè Sampietro, Pere Arquillué, Fermí Reixac o Montserrat Carulla, i tant l’ambientació com els escenaris estan molt ben aconseguits. Però, com deia Murphy, tot és susceptible d’empitjorar. Esperem que no.

[Imatge: www.tv3.cat]