On és el límit?

Sempre m’han fascinat els gratacels i, per extensió, el que en podríem denominar “arquitectura vertical”, les grans catedrals medievals, els edificis esbelts… No he esperat gaire, doncs, a visitar l’exposició “Torres i gratacels” que Caixafòrum Barcelona inaugurà l’altre dia.

Amb un escrupolós ordre cronològic, com a mi m’agrada, se’ns presenten les successives conquestes verticals de la humanitat, les que la tècnica de cada època permetia i amb la significació ideològica que tenien: el poder religiós medieval, el poder burgès del Renaixement, el triomf de la industrialització, l’eclosió del capitalisme nord-americà, la rèplica estalinista, fins arribar a les futuristes construccions actuals, totes a l’Extrem Orient i als països àrabs, verdaders prodigis de l’enginyeria.

La primera vegada que vaig anar a París, i d’això ja fa molts anys, vaig quedar absolutament sorprès de l’altura de la Torre Eiffel (a mi no em va passar com a l’Empariues, de l’Oh, Europa, que tot s’ho imaginava més gran). Penso ara en la Burj Khalifa, aquesta increïble agulla de Dubai que fa el doble d’alt que la nostra (nostra per europea) entranyable Torre Eiffel, i per moltes imatges que en contempli, no m’acabo de fer a la idea de les veritables proporcions d’aquella construcció.

La pregunta a fer-se és bastant òbvia: fins on arribarà la humanitat en el seu humà desig (valgui la redundància) de ser altius, citius, fortius en els seus avenços tecnològics? Bé deu haver un límit a partir del qual un edifici, per molt bons càlculs d’estructures que s’hagin fet, s’ensorri com un castell de cartes. Potser no que no hi és, aquest límit, i amb els anys anirem contemplant, astorats, com s’afegeixen pisos i més pisos als gratacels que, com a bolets, aniran sorgint a les quatre parts del món. Només cal esperar que els ascensors siguin els adequats per transportar tanta gent amunt i avall sense perdre tot un matí…

[Imatge: el Chrylser Building, el meu gratacels preferit, extreta de en.wickipedia.org; l’exposició Torres i gratacels, de Babel a Dubai romandrà oberta al Caixafòrum Barcelona fins el 9 de setembre de 2012]

Un dia que no és com els altres

Avui és 29 de febrer, aquell dia diferent, aquella propina amb què el calendari ens obsequia cada quatre anys i que dóna lloc a algunes curiositats.

La més coneguda, és la de tota aquesta gent que va néixer un dia com avui. Representen aproximadament un de cada 1.460 naixements. Quan celebren l’aniversari? Uns, l’1 de març cada any, però això no té gràcia, i altres, el 29 de febrer però només cada quatre anys, fet que els proporciona un fals rejoveniment: tenir seixanta anys i celebrar-ne quinze no deixa de ser una mena de lifting autoenganyós.

No tots els múltiples de quatre són de traspàs, que és la manera més catalana d’anomenar els anys de 366 dies. Hi ha una excepció a la regla (els anys acabats en 00 no divisibles per 400), introduïda durant la reforma gregoriana com una correcció al calendari julià: el moviment dels astres i el temps oficial mai no van sincronitzats del tot.

Quins esdeveniments històrics van passar un 29 de febrer? Copio d’El Punt-Avui i de la inevitable Viquipèdia. Tal dia com avui va néixer el compositor Gioacchino Rossini (1792, a la imatge), van concloure les obres de perforació del túnel de Sant Gotard (1880), es va aprovar la primera constitució txecoslovaca (1920), Allò que el vent s’endugué va obtenir vuit òscars (1940) i hi va haver el terratrèmol d’Agadir (1960).

Feliços 2012, 5772, 1433…

Un nou any. No cal fer un balanç del que s’acaba. Els mitjans ja ens passen pels nassos (millor dit, pel nas, l’únic que tenim el 31 de desembre) tot el bo i el dolent del 2011, més del segon que del primer. Tampoc cal fer-se cap mena de desig per al 2012. Més aviat fer-se la idea d’aguantar, de resistir, com aquella cançoneta del Dúo Dinámico, de quan érem tan joves i els anys no començaven per 2 sinó per 1 (snif).

De manera que, per donar-li un tomb mínimament original al canvi d’any, m’he entretingut a esbrinar l’equivalent de l’1 de gener en altres calendaris, en el benentès que avui només canviem d’any els que seguim l’any gregorià.

Així doncs, sapigueu que per als jueus demà serà el 6 de tevet de 5772, per als musulmans, al-‘ahad, 6 de safar de 1433, per al calendari persa, yekshanfeh, 11 de dey de 1390, i per als coptes, el 22 de koiak de 1728. N’hi ha molts més, però per no avorrir afegiré que demà és el 10 de nivós de 220 segons el calendari revolucionari francès, i per al calendari maia, que està molt de moda últimament, demà és el 12.19.19.0.5, 13 chicchan, 18 cumky.

Ja que parlem de maies, el món no s’acabarà el 21 de desembre, tranquils. Tranquils, perquè potser ens l’haurem carregat abans. Malgrat tot, desitjo una bona entrada d’any a tots plegats.

[A la imatge, rellotge de la basílica de la Virgen del Pino, a Teror, Las Palmas]

L’any del dragó

Avui he dinat a un restaurant xinès. Amb el menú de 7,95 euros (amanida, arròs tres delícies i gambes banyades en una salsa enganxifosa) m’esperava una sorpresa: un calendari per al 2012 d’obsequi.

Es tracta d’un cartell no sabria dir fet de què, que es pot enrotllar i que es penja de la paret com si fos una mena de petita persiana o estor. El calendari és diguem-ne estatal: hi figura la festa del Dijous Sant però no les de l’Onze de Setembre o Sant Esteve. La llengua emprada no cal dir quina és.

Potser el més interessant de l’objecte és la descripció que fa dels signes de l’horòscop xinès. Com se sap, no va per mesos, sinó per anys. El 2012 serà el del dragó. Per l’any que vaig néixer, a mi em correspon el gall i segons això sóc pioner espiritual en el treball (?), ansiós per conèixer (qui o què?), egoista (això sí) i excèntric (això no). No l’encerta més que els horòscops occidentals que encara ara apareixen, inexplicablement, als nostres diaris. Tan inexplicables com que tres plats, beguda, postres i un calendari (protegit amb un plàstic i presentat dins d’una capsa impresa a tot color) puguin costar 7,95 euros. 

Lincoln i Kennedy

Diumenge passat, a la sobretaula familiar, va sorgir el tema de les curioses semblances entre els presidents Lincoln i Kennedy. És bastant conegut, però avui em fa gràcia treure’l en aquest bloc novell, sense més pretensió que compartir-ho amb els lectors, a manera de curiositat estiuenca.

Algú que no tenia res més a fer es va entretenir, en algun moment, a trobar similituds entre aquells dos destacats polítics, i en va trobar un fotimer. Algunes de les que recordo (cito de memòria) són que Lincoln i Kennedy van ser elegits tots dos a l’any 60, amb un segle de diferència, i tots dos van ser assassinats. A Lincoln el van matar en un teatre i l’assasí va ser detingut en un magatzem; a Kennedy el van disparar des d’un magatzem i l’assassí va ser detingut no en un teatre, però sí en un cinema. Tots dos van ser succeïts per vicepresidents de cognom Johnson que, diuen, un s’assemblava físicament a l’altre. A Lincoln el van matar al teatre Ford, mentre que el cotxe on va morir Kennedy era un Ford Lincoln… Altres coindicències les desconeixia: qui va filmar l’assassinat de Kennedy es deia Abraham, igual que Lincoln, i aquest va anar a Monroe (Maryland) la setmana abans de morir, mentre que Kennedy va estar amb Marilyn Monroe una setmana abans.

En realitat, lluny de ser una misteriosa coincidència, atribuïble a ves a saber quina causa oculta, és una innocent llegenda urbana que va passant de generació en generació, originada potser pel fet de donar alguna explicació “lògica” a dos successos que van commoure l’opinió nord-americana (i mundial) en el seu moment.

La prova que la gent posa més formatge que pa a la història la trobem en el fet que Marilyn Monroe va morir un any abans que Kennedy…