D'aquí a una estona aniré al Parlament, a l'acte de concessió de la medalla d'or a Els Setze Jutges. Un guardó que arriba tard, com gairebé tot en aquest país, però que és un acte de justícia.
Realment ja no sé si escric un article nou o estic repetint idees ja exposades però veient com ha anat aquesta última setmana em pregunto ¿a què estem jugant?
M’imagino la sensació que té un periodista esportiu quan, després de fer la crònica d’un partit de futbol de categories inferiors, engega la televisió i mira el resum de la jornada futbolística. El que ha viscut ell i el que li reflecteix la televisió són dues realitats absolutament diferents, que no tenen pràcticament cap nexe en comú.
Ja som a març de 2007, el mes triat per Lluís Llach per posar punt (i final?) a la seva carrera artística. Amb motiu d’aquesta retirada s’han anunciat un seguit d’actes per glossar la figura del cantant i, casualment, s’ha estrenat una pel·lícula i s’han publicat dos llibres que ens poden servir per acostar-nos al món de Llach.
Un dels efectes colaterals de la meva resposta al comentat article de la Crespo (per cert, em van dir que en determinats ambients ja se la coneix com a Laura Crespó) ha estat els comentaris que m’han fet els companys periodistes. En l’article –i sense que vingués gaire a tomb, ho reconec– afirmava que el periodista Luis Hidalgo havia contribuït a l’assimilació entre rock català i subvencions.
És trista l¡escassa repercussió que ha tingut la mort de Delfí Abella als mitjans de comunicació. Ja en volia parlar la setmana passada però vaig voler deixar un petit lapse de temps per veure si apareixien noves informacions.
A continuació us presentaré 10 afirmacions sobre la música en català. A veure si sabeu quantes n’hi ha de certes i quines són. No hi ha premi, només la satisfacció personal.
Escoltant la ràdio aquestes últimes setmanes he sentit amb perplexitat un anunci de Bancaja. L’anunci és en castellà tot i que s’emet en una ràdio catalana (i en català) i el nom de l’empresa anunciada és Bancaja i no Bancaixa, una denominació que l’entitat també fa servir. Una musiqueta al principi i una parrafada sobre les suposades virtuds de l’empresa al final. Més o menys com tota la publicitat que se sent per ràdio. Fins aquí, normalitat, si no fos que la música s’assembla escandalosament a la cançó “Al vent”, de Raimon.
Sentiu-ho vosaltres mateixos:
Ho va dir el Txusqui al seu article d’opinió que publica setmanalment al diari Avui. Després de l’anunci de dissolució de l’Acic, els músics catalans s’estan organitzant.
Moltes vegades ens queixem de la precarietat de la indústria musical del país. Tot i que, certament, la cosa no funciona gaire bé, hem de reconèixer que la mínima infrastructura existent es deu en gran part a un seguit de persones que amb la seva feina, de vegades heroica, han aconseguit que la música en català no sigui una cosa absolutament residual. Estic pensant en aquests moments amb gent com Salvador Cufí, Joan-Carles Doval, Vicent Sengermés o Miquel Àngel Sancho. Aquest darrer, ja fa vint-i-cinc anys que va publicar el primer disc amb el segell mallorquí Blau. Era el mític Joana Lluna de Joan Bibiloni.
No hi volia tornar, però vist que l’afer encara cueja, ens referirem un cop més –esperem que l’últim– a l’assumpte de la qualitat de la música en català, un debat que es va generar a partir de l’article de Laura Crespo, a qui la pàgina e-notícies ha elevat a la categoria d’entrevistada. O sigui, no tenir ni idea d'un tema i pontificar et serveix de promoció. Extrordinari. Poques vegades un escrit amb tan poca consistència ha donat uns resultats tan bons. La Laura ja ens guanya un a zero.
La Nova Cançó no va sorgir del no-res. L’aparició i la consolidació d’Els Setze Jutges no va ser casualitat. Mirant enrere es pot tenir la sensació de pensar que hi va haver una generació de cantants extraordinaris –Pi de la Serra, Raimon, Serrat, Bonet, Llach…– que van aparèixer de forma imprevista i que van aprendre l’ofici de cantar –i no em refereixo només al d’afinar, sinó a tot el que comporta l’ofici– tots solets.
joaquimvilarnau |
divendres, 29 de desembre de 2006 | 13:46h
Aquest matí, mentre esmorzava, pensava que havia d’escriure el post si no volia faltar a la cita que m’he autoimposat d’escriure cada divendres. Però no tenia gaire clar el tema. Quan he connectat l’ordinador i m’ha aparegut l’article “La mala salud del 'rock català'” de la periodista esportiva Laura Crespo, ho he vist clar.
joaquimvilarnau |
divendres, 22 de desembre de 2006 | 19:25h
I D’un temps ençà, assistim perplexos al fet que una cançó del repertori tradicional català, la nadala “El cant dels ocells” s’ha convertit de facto i sense saber ben bé perquè en la cançó oficiosa de dol. Les darreres vegades que l’he sentit per televisió ha estat relacionat amb el minut de silenci després d’una mort. He mirat de recordar quan va començar aquesta perversa apropiació d’“El cant dels ocells” i no me’n surto. El que tinc clar és que va adquirir carta de naturalesa després dels atemptats de l’11-m a Madrid. Des d’aquell moment, l’hem sentit sempre. Els dos últims casos que recordo són a estadis de futbol: per la mort d’un exjugador del Real Madrid i aquesta setmana, després de la mort d’uns seguidors del Recreativo de Huelva. No hauria de caldre dir-ho, per obvi, però les nadales són cançons de vida, cançons de naixement. No m’és difícil imaginar un pare o una mare adormint el seu infant tot cantant-li “El cant dels ocells”. Quina perversitat ens ha fet convertir-la en un cant als morts?
Diumenge passat, quatre diaris catalans van oferir als seus lectors la possibilitat d’adquirir conjuntament amb el diari un disc solidari vinculat a la Marató que aquest proper cap de setmana organitza TV3. O, com a mínim aquesta era la teoria.
L’any passat ja em vaig quedar sense. Vaig anar a comprar el diari a quarts d’onze i no és que no en quedessin, és que havien fet curt fins i tot pels que havien tingut la precaució d’encarregar-lo. Vaig provar en altres quioscs i, és clar, la resposta va ser idèntica.
Tampoc no és tan greu. Era la primera vegada que ho organitzaven i no ho van calcular bé.
Em confesso a la primera línia: m’agraden les versions. Em diverteix que un grup interpreti temes d’altri, que les giri, que les faci seves. I si això passa amb les cançons en català, encara més perquè significa de passada un símptoma de normalitat i un camí per. Poc a poc, establir uns estàndards propis. El 2005 i al principi de 2006 ens van acribillar amb homenatges a Ovidi Montllor, la majoria del quals consistia en que algun artista –ni tan sols calia que tingués res a veure amb l’homenatjat– cantés cançons de l’alcoià. Després de l’estiu, el Dioptria de Pau Riba va viure el seu celebratge. I últimament, en poques setmanes han sortit tres discos d’homenatge: a Teresa Rebull, a Sopa de Cabra i a Joan Manuel Serrat.
L’Associació de Músics i Intèrperts
Professionals en Llengua Catalana (Acic) ha anunciat que plega. Segons
es desprèn de les paraules del seu president, la immillorable situació
política que viu la Catalunya actual fa innecessària una associació
que, segons sembla, només tenia raó d’existir quan Convergència era al
Govern de Catalunya. En aquells temps, els cantants catalans no sortien
a televisió pública catalana (ara tampoc), s’havien de conformar a un
sol programa de Catalunya Ràdio (que ara ja no s’emet) i les
infrastructures musicals per afavorir la música en català brillaven per
la seva absència (més o menys com ara). Això sí, l’empenta de l’Acic va
aconseguir que el parlament de Catalunya aprovés solemnement la llei
del 25%. La llàstima és que encara no s’aplica en tota la seva dimensió.