Avui s'enceta al Col·legi de Periodistes un cicle de tertúlies que porta aquest títol, el que encapçala aquest apunt. Es tracta d'encarar el periodisme català dels anys trenta i el d'avui a través de la reflexió sobre diversos noms clau de la professió d'abans de la desfeta, fetes per un professor o especialista i un periodista que exerceix avui. Els noms són els de Just Cabot (foto), Gaziel, Lluís Capdevila, Josep Maria Planes, M. Luz Morales, Carles Rahola, Irene Polo, Anna Murià i Eugeni Xammar. El cicle s'inicia avui amb una sessió especial, que no és un cara a cara, sinó una taula rodona, amb quatre participants i una moderadora, amb motiu del 50è aniversari de la mort de Just Cabot, que s'escaurà d'aquí tres dies. Els participants són Josep Maria Casasús, catedràtic de Periodisme, Marta Pesarrodona, escriptora, Agustí Pons, periodista i escriptor, i Valentí Soler, filòleg i escriptor, autor del llibre "El periodisme silenciat. Just Cabot, vida i cartes de l'exili 1939-1961", publicat per Acontravent; la moderadora és Anna Ballbona, també periodista i escriptora. (N'hi ha més)
Estic content per l'excel·lent resultat obtingut aquest cap de setmana pel marató especial de la consulta sobre la independència de Catalunya celebrat al districte de Gràcia, on visc. No hi he pogut participar personalment, perquè he estat fora de la ciutat, però això no m'impedeix de considerar un èxit esclatant haver aconseguit en tant sols dos dies 13.181 vots en aquesta consulta, és a dir, descomptant els que no són residents al districte, un 33,57 % dels possibles. Això és moltíssim i dóna ànims per encarar la recta final fins al 10 d'abril, data escollida per a fer la consulta real a tot Barcelona. L'Alfred Bosch, com a cara més visible, i la seva gent, tenen tota la meva confiança per assolir un resultat molt bo, que obri els ulls de molta gent que encara és reàcia a pensar que aquestes onades successives de consultes serveixen d'alguna cosa. I tant que serveixen! Són bàsiques i imprescindibles per anar mantenint l'esperit rebel del nostre poble "contra les cadenes que encara ens empresonen", com cantava Llach. 
Feia mesos que al Grup de Periodistes Ramon Barnils no feiem un sopar amb convidat (ja sabeu que ara fem una tertúlia matinal mensual a can Vilaweb), però valia la pena esperar perquè el d'ahir va ser un dels més interessants que hem fet mai. El convidat, curiosament, no era un periodista, sinó un jove politic de CDC que s'ha dedicat a temes de comunicació i ara ocupa un dels llocs clau del nou Govern català, el de Director General de Comunicació, dins del departament de Presidència. Però, malgrat això, des del primer moment es va produïr un ambient distès i propens a parlar amb franquesa de tots els temes candents del nostre panorama mediàtic: la Corpo i més concretament TV3, els diaris -els nous i els de sempre-, les ràdios, els digitals, els mitjans de proximitat i les estructures públiques que els donen suport, les productores audiovisuals, la llei del cinema, les relacions entre polítics i periodistes... Van ser més de dues hores de conversa relaxada, entre plat i plat, amb continua participació de tots els assistents. No coneixia en Jordi Cuminal de prop i em va sorprendre gratament, perquè va parlar de complicitats generacionals i d'horitzons a quinze anys vista, i semblava prou convençut, malgrat que en les mesures de l'endemà més immediat la prudència el fa ser molt poc concret. Vam riure amb els seus símils futbolístics ("som al minut 3 del partit, i en té 90") i vam poder compartir amb ell algunes tafaneries de la professió amb naturalitat, sense sentir-nos en cap moment frenats per ser davant d'un representant del "poder". Obro parèntesi: Jo, que n'estic a punt de fer 50, em sento molt més identificat amb aquest grup de professionals que està entre els 30 i els 40 (en Cuminal només en té 33!) que no pas amb certs periodistes de la meva quinta o una mica més grans, que es creuen que, per haver viscut la transició en primera persona, sempre han de donar lliçons als més joves (tanco el parèntesi)Finalment, en Jordi Cuminal va dir que era un dels primers actes als quals assistia com a director general de Comunicació i que el fet que fos amb el nostre grup era especialment significatiu per a ell, la qual cosa ens afalaga i ens agrada.
El fenomen meteorològic d'aquest cap de setmana al Piirineu és del tot inusual. Fa una bonança gairebé primaveral, sense vent, amb temperatures altes. No podem dir-ne calor, perquè les temperatures estan entre 15 i 20 graus durant el dia, però sí ho podriem qualificar de "caloreta". Aquest matí, aprofitant la perspectiva d'un nou dia com el d'ahir, m'he aixecat relativament d'hora, a les 8, i me n'he anat a caminar fins a Ribes Altes, el veïnat de Ribes que queda al mateix vessant de la muntanya que Pardines, a la solana. Primer he sortit amb anorak, gorro i guants, perquè el sol encara no tocava a la banda del poble i els bassals de terra estaven glaçats, senyal que les temperatures havien baixat de menys 2 graus a la nit. Però a mesura que anava caminant cap a la zona de Coromines i ha sortit el sol per la Collada Verda, m'he tret primer els guants i el gorro, després l'anorak i després el polar que duia. I m'he quedat en mànigues de càmisa caminant per la muntanya en ple febrer! No me'n sabia avenir. A més, el paisatge de l'altra banda de la vall, la falda del Taga, com que és l'obaga, està encara tot blanc de la nevada intensa del cap de setmana passat. En una horeta, sense forçar la marxa, he arribat a Ribes Altes, he fet la foto de la mare de Déu de les Neus que reprodueixo aquí, amb Ribes de Freser al fons, encara sense sol; i he tornat cap a Pardines caminant per la carretera. Quina excursioneta més senzilla i maca! Em sento privilegiat...
La COM va fer ahir un acte de reconeixement de la ràdio local i dels seus professionals que l'honora. En un programa especial d'una hora, retransmès en directe des de la seu del Col·legi de Periodistes i presentat pel meu col·lega badaloní Jordi Duran, va reivindicar el paper de les emissores municipals de ràdio, tant oblidades darrerament, tant menyspreades per alguns polítics, i ho va fer llegint un manifest conjunt elaborat per algunes d'aquestes emissores (les que formen la xarxa de COMRàdio), en la veu de l'actriu Àngels Bassas (foto). El manifest és sintètic i directe i conté algunes frases força encertades, al meu parer: "La comunicació de proximitat ens fa singulars, úniques i diferents", referint-se a les emissores. "Defensem la nostra llengua i la nostra cultura, impulsant-ne les realitats i singularitats locals", també diu. "Innovem, perquè experimentem amb nous formats i noves tecnologies aplicades a la creació de nous continguts". I acabada la part de descripció de la realitat, passa a la part de desitjos o demandes, la guspira de reivindicació que ha de tenir tot manifest: "Apostem perquè les ràdios locals tinguin els professionals suficients i estiguin dotades de recursos econòmics i tècnics necessaris per desenvolupar la seva tasca amb la màxima qualitat" (i qui no vol el personal i els recursos que calen per fer alguna cosa?). I acaba amb aquesta sentència, que em sembla molt il·lustrativa: "No hi ha futur sense comunicació, i no hi haurà comunicació sense proximitat. Reivindiquem el nostre paper social i exercim el nostre lideratge".
Me la vaig perdre a València, quan l'estrenaren, però a Barcelona no podia pas deixar-la escapar. "Poseu-me les ulleres", la recreació de l'univers estellesià parida per la coratjosa companyia Teatre Micalet, amb l'ajuda de Pep Tosar i de Miquel Gil, és un espectacle que cal anar a veure (si no m'erro, encara teniu temps fins diumenge 23 de gener). Si teniu ni que sigui una mica de sensibilitat cap a l'obra i les circumstàncies personals del poeta de Burjassot -si l'heu sentit cantat per Ovidi Montllor, per exemple- o si heu tingu mai l'ocasió de passar uns dies a l'Horta amb gent arrelada allà, l'obra us agradarà, us farà emocionar, us transportarà fins a l'essència d'un personatge irrepetible. La música i la veu d'en Miquel Gil hi ajuden molt, també la presència en un segon terme de la ballarina Isabel Anyó, néta de Vicent Andrès Estellès, així com algunes declaracions i imatges de l'entorn humà i natural de l'escriptor, projectades sobre una ténue pantalla gegant. Però bàsicament és a l'actor que fa el paper del poeta que devem els millors moments de l'obra, perquè fa una recreació molt versemblant de la manera de parlar i d'expressar-se d'Estellès (m'ho sembla a mi, no vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment). I amb ell, els altres dos actors secundaris, que van explicant la importància de la seva obra i en van recitant fragments. Un espectable ben senzill, gens costòs, gens gransiloqüent, però molt eficaç per despertar l'emoció per un poeta, probablement un dels més importants en la nostra llengua de la segona meitat del segle XX.
Estic molt content per l'allau de nominacions als Premis Goya que ha rebut la pel·lícula "Pa negre", d'Agustí Villaronga, i que se sumen a les aconseguides recentment als Premis Gaudí de l'Acadèmia del Cinema Català. És un gran film i s'ho mereix. Me n'alegro pel director i la productora Isona Passola, per l'Emili Teixidor -que, dit sigui de passada, em sembla un dels millors escriptors que tenim actualment en actiu-, però sobretot me n'alegro per aquests dos noiets de la foto, la Marina Comas i en Francesc Colomer. Que estiguin nominats en les categories de millor actriu revel·lació i millor actor revel·lació als Goya d'enguany no fa sinó confirmar el que ja vaig dir en un 
