M'ha fet il·lusió, aquest matí, comprar La Vanguardia en català per primer cop en la història. Quan l'he tinguda a les mans, he estat conscient de viure un moment de gran trascendència pel nostre país. La Vanguardia no ha estat mai el meu diari, perquè no comparteixo els valors que transmet (ni sóc de dretes ni em considero espanyol) i tampoc m'agrada la manera com s'ha adaptat històricament a les circumstàncies polítiques que ha viscut en els seus 130 anys de vida (sempre amb els que manen, fins i tot durant les dictadures més ferotges i anticatalanes que han volgut fer-nos desaparèixer com a poble), però això no vol dir que no reconegui que és el millor diari que es publica avui a Barcelona. És un gran diari, amb excel·lents periodistes que l'omplen diariament de reportatges i cròniques de primera qualitat, amb prestigiosos articulistes d'opinió i amb un disseny francament atractiu. És per això que per a mi té tant de valor que, finalment, s'hagi decidit a fer l'edició en català. De cop i volta, la premsa en la nostra llengua guanya milers de lectors. És un pas trascendental. Però com molt bé explica Màrius Serra en l'article d'avui (ell, en Quim Monzó i la Pilar Rahola són, com alguns altres articulistes, els més beneficiats per poder escriure originalment en la seva llengua habitual de treball), La Vanguardia és l'últim gran mitjà català a fer un pas que abans han fet molts altres mitjans escrits catalans, segurament més modestos i amb menys poder econòmic que el rotatiu del Grup Godó, però molt més compromesos amb el país i la seva llengua. Tant de bo el fet de fer-se en les dues llengües faci canviar l'actitud de La Vanguardia i sigui cada dia una mica menys hispanocèntrica i més catalanocèntrica, perquè només si és així, cada cop més lectors ens hi reconeixerem.  |  |
Tastets de sobirania i vivència personal
|
M'ha fet il·lusió, aquest matí, comprar La Vanguardia en català per primer cop en la història. Quan l'he tinguda a les mans, he estat conscient de viure un moment de gran trascendència pel nostre país. La Vanguardia no ha estat mai el meu diari, perquè no comparteixo els valors que transmet (ni sóc de dretes ni em considero espanyol) i tampoc m'agrada la manera com s'ha adaptat històricament a les circumstàncies polítiques que ha viscut en els seus 130 anys de vida (sempre amb els que manen, fins i tot durant les dictadures més ferotges i anticatalanes que han volgut fer-nos desaparèixer com a poble), però això no vol dir que no reconegui que és el millor diari que es publica avui a Barcelona. És un gran diari, amb excel·lents periodistes que l'omplen diariament de reportatges i cròniques de primera qualitat, amb prestigiosos articulistes d'opinió i amb un disseny francament atractiu. És per això que per a mi té tant de valor que, finalment, s'hagi decidit a fer l'edició en català. De cop i volta, la premsa en la nostra llengua guanya milers de lectors. És un pas trascendental. Però com molt bé explica Màrius Serra en l'article d'avui (ell, en Quim Monzó i la Pilar Rahola són, com alguns altres articulistes, els més beneficiats per poder escriure originalment en la seva llengua habitual de treball), La Vanguardia és l'últim gran mitjà català a fer un pas que abans han fet molts altres mitjans escrits catalans, segurament més modestos i amb menys poder econòmic que el rotatiu del Grup Godó, però molt més compromesos amb el país i la seva llengua. Tant de bo el fet de fer-se en les dues llengües faci canviar l'actitud de La Vanguardia i sigui cada dia una mica menys hispanocèntrica i més catalanocèntrica, perquè només si és així, cada cop més lectors ens hi reconeixerem. Aquest matí ha sortit radiant de sol i temperatura agradable a  M'he passat tot el dia en una mesa electoral de la consulta popular, la que estava a la confluència dels carrers Sardenya i Camèlies, al costat mateix del camp de l'Europa. Hi he anat a parar de rebot, ja que quan em vaig apuntar com a voluntari, totes les meses del districte de Gràcia ja eren complertes i se'm va demanar de venir de reforç, per si fallava algú. He anat a primera hora a la seu central de Gràcia Decideix, als Lluïsos de la plaça del Nord, i la Carla Carbonell, la simpàtica coordinadora dels voluntaris graciencs, m'ha enviat a una mesa on s'havia produït una baixa d'última hora.(N'hi ha més)  Ahir va ser un dia trist per al sector audiovisual local i també per a mi, professionalment parlant. El Consell General del Consorci Local i Comarcal de Comunicació, constituït en Junta General d’Accionistes de Comunicàlia, la seva empresa instrumental de serveis, va decidir iniciar el procés de tancament i liquidació de la companyia, de la qual en sóc director general. La raó d’aquesta trascendent decisió, que afecta una quarentena de televisions locals a qui distribuïem continguts audiovisuals i també a una vintena llarga de petites productores a qui encarregàvem aquests continguts, és la manca de les aportacions econòmiques suficients per complir amb els objectius fundacionals de Comunicàlia, el suport a les emissores locals de ràdio i televisió. Fa dos anys i mig que em van nomenar director general del Consorci Local i Comarcal de Comunicació i de Comunicàlia.(N'hi ha més)  Dimarts passat, 22 de març, vaig estar unes poques hores a la capital de les Terres de l'Ebre. El motiu, presentar el tretzè informe monogràfic elaborat per l'Observatori Crític dels Mitjans Mèdia.cat, que impulsem des del Grup Barnils amb l'ajut de la Fundació ESCACC. Per què a Tortosa? Doncs perquè l'informe analitza el tractament que la premsa general catalana ha dedicat durant més de mig any 2010 a la possibilitat que Ascó acollís el magatzem temporal de residus nuclears. Per la polèmica que aquest tema desperta a les Terres de l'Ebre vam considerar que era pertinent anar a la capital de la futura vegueria (quan esperarem per fer-la oficial, govern Mas?) a presentar-lo públicament, tot i ser conscients que la nostrà dèria per descentralitzar les presentacions d'informes fora de Barcelona (fins ara n'hem fet a València, Lleida i ara Tortosa) ens crea molts problemes de convocatòria i d'assegurar una mínima assistència de públic.(N'hi ha més)  Dijous a la nit més de cent persones van omplir la sala "canalla" del bar Horiginal de Barcelona per "fer una copa". La crida del Grup Barnils per commemorar de forma distesa i informal el desè aniversari de la mort del periodista que va donar nom al grup va ser un èxit complet. Familiars, amics, excompanys de professió, molts socis del Grup i també públic variat que tenia diverses raons per voler recordar en Ramon (alguns potser només per haver estat oients o lectors seus) van ajudar a crear una atmosfera realment màgica. Els pòsters amb la seva foto i les projeccions de les seves imatges, així com els catàlegs antics de l'exposició repartits, també hi contribuïen. Per part meva, vaig intentar conduir com vaig poder la part oral de l'acte, però realment estava nerviòs i probablement hi va sobrar una referència massa llarga al nou disseny del web de l'Observatori Mèdia.cat, però sort que els altres tres oradors van fer pujar el to del discurs. Primer, l'Assumpció Maresma, sempre combativa i reivindicativa sobre la forma en què el Grup ha de mantenir l'esperit Barnils; després, la Núria Barnils, fillola i neboda del gran periodista, també periodista ella, però que va voler centrar la seva breu aportació en diverses anècdotes personals; i finalment, el sempre lúcid i brillant Joan Manuel Tresserras, fent un retrat humà i professional d'en Ramon que tothom va coincidir a considerar realment fantàstic. Les copes, les converses, els retrobaments i les coincidències van fer de la nit de dijous una veritable alenada d'empenta i satisfacció per a tots els "barnilers". I uns entrepans improvisats en un bar pròxim per part d'uns quants incondicionals i algun afegitó va ser-ne la cirereta final.Realment, fer l'acte al bar Horiginal, després de la setmana d'intensa activitat pro-Barnils a les xarxes socials, i coincidint amb una mala notícia per al meu àmbit professional estricte -no en puc parlar encara aquí, però ho faré més endavant- va ser la millor manera de recordar el nostre referent indiscutible.  D'aquí a poques hores farà deu anys que ens va deixar aquest periodista de referència, de qui portem amb molt d'orgull el nom com a grup organitzat de professionals. Des de fa dies, els blocs, el facebook i el twitter en van plens, de referències a ell i al seu llegat. Bona prova que, una dècada després, encara el trobem insustituible. M'agradaria aportar la meva visió personal d'en Ramon Barnils, a partir dels dos períodes en què el vaig tractar. El primer va ser a la Facultat de Comunicació de l'Autònoma, on ell feia de professor. Va ser a mitjan dels anys 80. Vaig ser dos anys seguits alumne seu, a segon i a tercer. La veritat és que en tinc un record agredolç d'aquella època, perquè si bé les seves classes eren trencadores i ens feien pensar, la seva assistència sempre intermitent i mai segura fins que ja érem dins de l'aula, ens treia de pollaguera als més fidels a la seva classe.(N'hi ha més)  A les 9:54 d'aquest matí he arribat al Taga, el cim de poc més de 2.000 metres que presideix la vall de Pardines. Hi he arribat tot sol, caminant des de la masia de Can Roca, tocant a l'ermita de Santa Magdalena de Puigsac, on he deixat el cotxe. Si no em descompto, és el tercer cop que pujo al Taga i mai fins avui no hi havia estat sol, perquè és un cim força transitat per excursionistes de tota mena. Però avui, dilluns, festiu només a Barcelona, i tant d'hora al matí, era normal trobar-s'hi sol.(N'hi ha més)  Ahir vam compartir tertúlia matinal de Vilaweb i Grup Barnils amb un periodista i advocat jove que ocupa des de fa poques setmanes el càrrec de Cap de gabinet de la presidència del FC Barcelona, en Gerard Guiu. Va ser un plaer xerrar una estona amb ell i, sobretot, escoltar-lo, perquè en pocs anys, ha acumulat una gran experiència en diferents institucions i entitats públiques (Ajuntament de Lleida, Patronat de Promoció Econòmica de la Diputació de Lleida, Departament de Salut de la Generalitat), abans de fer el salt com a persona de confiança d'en Sandro Rosell. Una vegada més, no reproduiré res del que va dir, tot i que m'agradaria, però la tertúlia és "off the record" i no el trencaré ni que em torturin. Però sí que m'agradaria dir tant sols que els periodistes molts cops estem capficats en trobar el nostre lloc dins dels mitjans de comunicació -siguin convencionals o "modernament digitals"- i de vegades, podem també actuar en l'interior d'empreses o institucions, ocupant una figura que lliga el protocol, la secretaria personal i la comunicació -externa i interna dins l'empresa-. Evidentment que això també ho pot fer un economista o un advocat, però un periodista -i més si abans ha treballat als mitjans-, sempre tindrà una visió més profunda i detallada de com abordar l'estratègia comunicativa i com connectar amb els altres periodistes que, des de fora, demanen informació o volen tenir un contacte permanent amb aquella entitat. El cas del Barça, per la seva dimensió mundial, és una mica diferent, perquè estem parlant d'un club que tot el que fa interessa arreu del món, i més en aquests moments de triomfs esportius. Però per això mateix, reconec més el mèrit d'en Gerard i m'agrada que en Rosell -que semblava tenir uns inicis dubitatius en matèria comunicativa- hagi confiat en ell. Escapada magnífica, la d'aquest cap de setmana, a la serra del Montsec d'Ares. I amb doble significació, ja que d'una banda ens hem endinsat en la història medieval dels castells de frontera (a la foto, el sensacional i encimbellat castell de Mur, a la banda del Pallars Jussà) i, de l'altra, hem gaudit d'una visita de divulgació astronòmica al Centre d'Observació de l'Univers, situat al vessant sud del massís, tocant al poble d'Àger (Noguera). El centre d'operacions de tot el cap de setmana ha estat el Monestir de les Avellanes, convertit en un hotel singular per part dels propietaris, els germans Maristes, un lloc on descansar i menjar bé en un entorn de pau i recolliment, a mig camí entre Balaguer i Àger. La grata companyia dels amics Peralta-Geis i la seva filla Mariona, ha estat ideal per fer una descoberta intensiva dels voltants d'aquest Monestir. Ja són 23 anys de trobades i sortides conjuntes amb aquesta família -encetades un llunyà 1988, quan en Miquel i jo vam travar amistat en coincidir en la mateixa empresa-, perfectament reflectides en un petit dossier del qual els en vaig fer obsequi aquest cap de setmana. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS MEUS AMICS
WEBS DE REFERèNCIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
