Com que a Pardines el mal temps no ens permet cap excursió per la muntanya (ahir dimarts va estar tot el dia emboirat i plovent i, per tant, avui el bosc estava xop), hem decidit passar el matí passejant per Puigcerdà, en pla turista "pijo" de Barcelona. Ja sé que Puigcerdà és a més d'una hora en cotxe de Pardines i que cal passar per la maleïda collada de Toses, però és que Ripoll ja el tenim molt vist, i Vic i Olot també han estat objecte de visites puntuals en anteriors estius. Així és que hem sortit de casa a quarts de deu del matí, amb un cel esqueixat però encara moltes boires tapant els principals cims de la vall de Ribes. Un cop a la Cerdanya, però, el dia ha millorat, s'han obert grans clapes de cel blau i hem pogut esmorzar en una terrasseta de la plaça del campanar de Puigcerdà (foto)amb un solet reparador, com si estiguessim en els primers dies de juny i reclamèssim la presència dels rajos solars per entrar en calor.(N'hi ha més)
Estic llegint dos llibres a la vegada, aquests primers dies de vacances a Pardines, mentre per la finestra del menjador veig un paisatge gens adient per a l'època de l'any en què som: les boires cobreixen tota la vall i la pluja fina i persistent que ha caigut durant tot el dia, ho impregna tot d'un ambient humit i frescot més propi de la tardor que de l'estiu. D'una banda, estic llegint una novel·la de Miquel Pairolí, l'escriptor gironí traspassat fa poques setmanes (foto), que vaig trobar no sé on, potser entre les estanteries del despatx que he hagut de liquidar. Es diu "El camp de l'Ombra" i crec que és de mitjans la dècada dels 90. Em feia vergonya no haver llegit mai res d'aquest autor després de veure els elogis què en deien els obituaris de la premsa catalana. Ara que ja estic acabant la novel·la (em falten unes poques pàgines), m'adono que Pairolí és bo, molt bo, i em sap greu no haver-ho pogut comprovar fins ara. Tal com diu la contraportada del llibre, "Miquel Pairolí crea un teixit de relacions humanes que construeixen un món novel·lísticament vigorós i matisat". Hi estic d'acord. No sóc cap expert en literatura, però d'una novel·la valoro molt més que la manera com està escrita, la construcció d'un univers propi el màxim de creïble, estructurat i dens. Quan el considero així, m'hi endinso i m'hi deixo bressolar sense esforç. Amb "El camp de l'Ombra", m'ha passat això mateix i estic gaudint-lo amb intensitat. Espero poder llegir aviat més coses d'aquest autor i recabalar-me així de la meva ignorància literària sobre ell.
La mort, aquesta setmana, del veterà periodista Carlos Sentís, ha revifat una vella polèmica sobre la ideologia política d'aquest professional de la informació, molt vinculat al diari La Vanguardia. Alguns mitjans -no només La Vanguardia, de la qual ja ens ho esperàvem; especialment els de la CCMA, és a dir, TV3 i Catalunya Ràdio- han minimitzat de forma escandalosa la seva adscripció entusiasta al règim franquista, de la mateixa manera que van fer ara fa uns mesos amb l'expresident del COI, Juan Antonio Samaranch, després del seu traspàs. Un 
El mes de juliol se m'està fent especialment llarg i pesat, més que altres anys i tot. La culpa la té, per descomptat, la feina desagradable i frustrant d'haver de buidar i tancar uns locals que durant uns anys han estat el meu espai vital professional. Des d'avui, Comunicàlia ja no té la seu del carrer de València, tocant a la Rambla de Catalunya, sinó que, en el seu procés inexorable de dissolució, s'ha hagut de traslladar a un espai petit dins d'una altra empresa, a poques illes de cases dins de l'Eixample. Aquest procés de dissolució s'allargarà encara alguns mesos, segur, però el futur és incert, perquè ara els responsables polítics del Consorci Local i Comarcal de Comunicació són uns altres (els sorgits de les noves Diputacions i Ajuntaments consorciats) i encara no sabem quin enfoc pensen donar a aquesta entitat. Mentrestant, espero amb candeletes les vacances, que em permetran tornar a gaudir del meu refugi pirinenc de Pardines, primer, i de la tranquil·litat del poble valencià d'Alcàntera de Xúquer, més tard. A tot això, no us he explicat que vaig passar el pont de Sant Joan a Porto, al nord de Portugal, amb tota la colla que veieu a la foto (les famílies de les amigues de la meva filla Núria). Va ser una estada prou agradable i interessant, ja que la nit de Sant Joan se celebra d'una forma molt intensa en aquesta ciutat: sardinades, revetlles, focs artificials, cap petard, i una curiosa però divertida pràctica introduïda en els darrers anys: donar-se copets els uns als altres amb uns martells de plàstic de colors llampants, com una mena de ritual de benvinguda a l'estiu. En fi, paciència, que només queda una setmaneta i farem vacances.
Aquesta és la foto de la nova Junta Directiva del Grup de Periodistes Ramon Barnils, escollida anit en l'assemblea general, i encapçalada per David Bassa i Cabanas, el segon per l'esquerra, assegut. Vull desitjar molta sort i molts èxits a l'amic David, que em substitueix en el càrrec que he ocupat, amb molt de gust, durant els darrers dos anys. Amb una llarga trajectòria a TV3, primer a Informatius i després en diversos programes d'actualitat, com La Nit al Dia i Àgora, en David Bassa és una garantia de compromís i treball per continuar fent del Grup un petit nucli de referència dins la professió. L'acompanyem 12 persones més en la nova junta (en la foto, n'hi falten 3, la Rita Marzoa, en Ferran Casas i en Jordi Borda, que no van poder assistir a l'assemblea), per tal que ens indentifiqueu, d'esquerra a dreta, drets: Miquel Martín, Miquel Andreu, Laia Soldevila, Roger Palà, Enric Rimbau i Oriol Cortacans; asseguts: Laia Altarriba, David Bassa, jo mateix i Eduard Voltas. Demà divendres fem una festa per celebrar els 10 anys del Grup (per cert, és oberta a tothom, a partir de les 23:00 hores, al restaurant Carmelitas, del carrer Doctor Dou, 1, del Raval de Barcelona), però dilluns, dia 4, cal continuar treballant. De ganes i il·lusió no ens en falten, d'idees per tirar endavant, tampoc.
Aquesta setmana al Grup Barnils estem de desè aniversari. Fou ara fa una dècada, abans de l'estiu i pocs mesos després de la mort de qui va ser un referent professional per a tots, en Ramon Barnils, que una trentena de periodistes van fundar el grup amb el seu nom. Jo no hi era encara, m'hi vaig afegir al cap d'un parell d'anys. Però he tingut l'honor de presidir el GPRB els darrers dos anys i avui mateix, dia en què celebrem l'assemblea anual ordinària, cedeixo el càrrec a un altre company de la Junta. Per celebrar que fa deu anys que treballem col·lectivament per un periodisme més compromès i més català, hem editat 
Fa gairebé un mes que vaig publicar el darrer apunt en aquest bloc, el que teniu just a sota d'aquest, parlant del viatge en globus que vaig fer per la Garrotxa amb motiu del meu 50è aniversari. Per què he estat un mes absent? És la primera vegada que em passa, des que vaig obrir aquest bloc, en la ja llunyana data del desembre de 2007. És cert que de l'actualització diària dels primers mesos, vaig passar a un ritme més tranquil a partir de l'any de funcionament i, des de l'inici del 2011, la periodicitat encara es va convertir en més relaxada (una vegada a la setmana, més o menys), coincidint amb l'obertura d'un altre bloc, més professional aquest, en el nou diari Ara. Però mai en tres anys i mig havia estat un mes sense posar-hi res, ni tant sols al mig de l'agost. Què ha passat? Doncs res, que jo sàpiga. Senzillament, no he trobat ni l'estat d'ànim ni el tema ni el temps que requereix fer un apunt. I mira que n'han passat de coses, en aquest mes: sense anar més lluny, la doble victòria del Barça a la Lliga i a la Copa d'Europa, les eleccions municipals -amb els trasbals consegüent a molts ajuntaments-, la mini-revolta dels indignats a les places cèntriques de les ciutats... I en l'àmbit més personal, el final d'un trimestre intens a les classes de la Universitat Autònoma, el desmantellament progressiu de Comunicàlia, un viatge llampec al País Valencià, l'acte protocolari de graduació de Batxillerat de la meva filla Núria, la feinada domèstica de repintar l'habitació de la meva filla Irene... Doncs bé, cap d'aquests temes, tots ells prou interessants per explicar-los en algun apunt, no ha estat prou engrescador per fer-me reprendre el fil d'un bloc que porta ja gairebé 500 posts publicats i gairebé 150.000 visites d'usuaris a les diverses entrades des dels seus inicis. I avui, què ha passat doncs? Què t'ha empès a tornar-hi? Doncs absolutament res de destacat, excepte la necessitat interioritzada de no trencar un fil argumental que m'alimenta i m'omple d'energia per continuar endavant, quan la situació professional trontolla, com és el cas actual. He de continuar actualitzant el meu bloc, vull continuar actualitzant el meu bloc, vull superar aquest petit "impasse" no desitjat, vull tenir temps i ànims per fer-ho, crec que ho puc fer, estic convençut que ho puc fer.
Sí, amigues i amics, avui he arribat al mig segle de vida. Tinc una sensació estranya, com de vertigen, perquè miro enrere i hi veig molta cosa (i moltíssima de bona) ja feta; però miro endavant i també n'hi veig força encara per fer (i no sé si tota positiva). Però no em vull posar trascendent; al cap i a la fi, la vida no és diferent avui que demà ni que ahir, tant sols és una data rodona que cal celebrar, sense gaire trascendentalisme. Per això us he posat d'il·lustració la portada d'aquest llibre d'en Vallbona, que no he tingut encara la sort de llegir, però que en la propaganda que s'hi fa per Internet conté una sentència que faig meva. Diu: "Rafael Vallbona fa un retrat sentimental de l'únic moment en què la vida té el sentit exacte que li pertoca: els cinquanta anys; quan un, ja més savi, per experiència i per coneixements, comença a entendre que les coses són com són i accepta sense complexes que no està gens malament.". I també us vull fer partíceps del que en Xavier Capdevila m'ha enviat pel Twitter fa una estona i que m'ha semblat una bonica manera de felicitar-me: "Pensa que ara comença tot. La segona part de la vida, contràriament als tòpics, és la millor. Gaudeix-la!". Però aquesta filosofia ja me l'havia fet meva abans de rebre aquests inputs durant el dia, perquè cap a les 10 del matí he enviat aquesta piulada als meus seguidors a Twitter: "Mig segle de vivències, moltes ganes de continuar tenint-ne!". Una abraçada a totes i tots en aquest dia especial per a mi. 
