Per segon any consecutiu, a les 9 en punt del matí del dia de la Mare de Déu d'Agost, érem a Xàtiva, la capital de la Costera, disposats a esmorzar sota els enormes plataners de l'Avinguda, en el dia gran de la Fira d'Agost. Enguany, els amics Julián, Pepe i Josep ens han reservat taula al rovell de l'ou de la ciutat, la terrassa del restaurant "Canela y Clavo", gairebé davant per davant de l'Ajuntament, en la zona "noble" de la Fira. Erem 14 i hem degustat amb plaer el plat típic de l'esmorzar, format per una sardina, un pebrot (o pimentó, que diuen aquí al sud) i un ou ferrat (o caigut, que diuen aquí al sud), acompanyat de tres llesques de pa, regat amb abundant cervesa i complementat amb un cigaló de rom. Vegeu les fotos adjuntes per valorar la presentació del plat, tal com te'l serveixen, i tal com queda després de barrejar convenientment els ingredients. Val a dir que l'esmorzar ha estat bo i ben servit i el preu molt raonable (10 euros per persona, inclosa tota la cervesa que hem necessitat per apagar el gust salat de la vianda). Però sobretot ha valgut la pena el lloc -apartat i amb ombra- i la grata companyia dels amics amb ganes d'explicar aventures de l'estiu i de l'hivern.  |  |
Tastets de sobirania i vivència personal
|
Per segon any consecutiu, a les 9 en punt del matí del dia de la Mare de Déu d'Agost, érem a Xàtiva, la capital de la Costera, disposats a esmorzar sota els enormes plataners de l'Avinguda, en el dia gran de la Fira d'Agost. Enguany, els amics Julián, Pepe i Josep ens han reservat taula al rovell de l'ou de la ciutat, la terrassa del restaurant "Canela y Clavo", gairebé davant per davant de l'Ajuntament, en la zona "noble" de la Fira. Erem 14 i hem degustat amb plaer el plat típic de l'esmorzar, format per una sardina, un pebrot (o pimentó, que diuen aquí al sud) i un ou ferrat (o caigut, que diuen aquí al sud), acompanyat de tres llesques de pa, regat amb abundant cervesa i complementat amb un cigaló de rom. Vegeu les fotos adjuntes per valorar la presentació del plat, tal com te'l serveixen, i tal com queda després de barrejar convenientment els ingredients. Val a dir que l'esmorzar ha estat bo i ben servit i el preu molt raonable (10 euros per persona, inclosa tota la cervesa que hem necessitat per apagar el gust salat de la vianda). Però sobretot ha valgut la pena el lloc -apartat i amb ombra- i la grata companyia dels amics amb ganes d'explicar aventures de l'estiu i de l'hivern. L'excursió en bicicleta d'ahir, divendres, a poqueta nit que diuen aquí, va ser profitosa: primer vaig anar pels camins entre els camps de tarongers, en direcció al riu, fins al lloc conegut com Les Penyetes, punt final de les baixades del riu Xúquer que van fer els meus amics de la vall ara fa tres i dos estius (vegeu aquí). Des d'allà vaig resseguir el riu en direcció al mar fins arribar al pont de Gavarda. I m'hi vaig aturar a fer fotos, perquè val la pena, tant l'estructura de ferro de color blau intens que el corona, com les vistes sobre el Xúquer, que baixa amb força i té els vorals plens de canyissars, com ha de ser. Em va sobtar veure una placa en un dels tirants de ferro que deia: "La Maquinista Terrestre i Marítima, Barcelona 1917".(N'hi ha més)  S'han acabat els dies de frescor a Pardines. Hem deixat el paradís fresc de l'alta muntanya per anar a acabar les vacances a una zona força més calurosa: el poble d'Alcàntera de Xúquer, a la Ribera Alta, al País Valencià. Les darreres jornades al Ripollès ens van permetre gaudir de la visita d'uns bons amics, en Miquel i l'Àngels -i la seva filla Mariona-, amb qui vam fer una excursió magnífica per la falda del Taga (estany de can Roca-Cabana de l'Orri Vell), durant la qual, sense proposar-nos-ho i davant de la sorpresa de tots, vam arreplegar una dotzena i mitja de rovellons, en un petit bosc clapejat d'herba. Va ser dimarts al migdia; dimecres fèiem maletes i baixàvem a Barcelona, just el dia en què la calor tornava a la vall del Segadell. I dijous, cap al sud, on hem arribat amb una calor pròpia -no exagerada, tampoc- de la zona (interior, no muntanyòs) i de l'època (som a la segona setmana d'agost). Aquesta tarda s'ha tapat de cop, amb uns núvols grossos provinents de Ponent (foto feta davant de casa), i la temperatura s'ha suavitzat, la qual cosa aprofitaré per anar a fer una volteta en bicicleta per l'horta dels voltants, potser fins al riu Xúquer, abans que es faci fosc. Els boscos dels voltants de Pardines són plens de bolets, circumstància poc habitual a principis d'agost. Les baixes temperatures i les pluges suaus però constants els darrers dies han enganyat la natura, que es deu pensar que ja som a mitjan setembre. Aquest matí, acompanyat del meu germà Jordi i d'un altre estiuejant de Pardines, l'Àngel, hem volgut comprovar si podiem trobar algun russinyol, un tipus de bolet molt menys conegut que el rovelló, però que a mi em sembla molt agradable de "caçar" i de menjar. El dia s'ha alçat boiròs i gris, fred, tardorenc, com deia. A les vuit en punt sortiem cap a un punt del bosc que no desvelaré i al cap d'una horeta ja teniem el cistell ple de russinyols. Ha estat entrar al bosc -per cert humit i mullat com mai l'havia vist en ple estiu- i trobar-ne de seguida, i en quantitats inusuals. Hem xalat una bona estona, enfilant-nos i embardissant-nos, quedant xops de dalt a baix, però trobant per tot arreu l'apreciat bolet groc, ben visible entre les fulles caigudes. Un plaer poc usual en aquestes dates, tot i que l'any passat, en plena festa major ja en vaig collir uns quants -ni molt menys tants com avui-. Per cert, que per dinar ja n'hem cuinat alguns per acompanyar unes excel·lents costelles de xai a la planxa. Una seixantena de persones hem participat aquest mati de divendres en la Caminada Popular de la Festa Major de Pardines, organitzada, com sempre, pel Centre Alpí Vall del Segadell. És una xifra prou alta, en relació a altres anys, la qual cosa demostra que és una iniciativa estimada i valorada per tothom. Hem anat cap al camí del Taga i hem fet una ruta per diferents fonts que hi ha a la falda d'aquest cim, que sempre presideix la nostra vall des del vessant sud. D'entrada, en sortir de Pardines camí de l'ermita de Santa Magdalena, ja hem fet una descoberta, el camí antic per anar fins a Puigsac, recuperat després de molt d'esforç per la gent del Centre, i que creua el riu per un lloc ombrívol i ferèstec, on cal saltar el corrent per unes pedres força mullades, insegures ("una mica d'aventura", que deia en Germán, quan ha avisat que qui volgués podia anar per la pista asfaltada fins a l'ermita).(N'hi ha més)  Des de dimarts al vespre, en què es va fer el pregó, Pardines ja és en plena festa. El temps és incert (als matins, sol i calor; a les tardes, brumes i tempestes), però de moment no ha obligat a suspendre cap acte. Ahir dimecres, "dia gran" de la festa, la pluja va aparèixer a l'hora foscant, però va permetre fer les sardanes a mitja tarda (foto), amb la cobla La Principal de Berga, i també va respectar el ball de gala de la nit, amb el grup Flash, sota un sostre d'estels preciós (per cert, no sé d'on és, aquest grup, però apenes sabien dir alguna paraula en català i se'ns van adreçar tota l'estona en castellà, cosa que trobo poc respectuós. Ara bé, en favor seu cal dir que tocaven i cantaven força bé). Aquesta tarda ha tornat a fer un ruixat intens, més d'hora que ahir, cap a les sis, però esperem que deixi també fer l'espectacle humorístic de la nit (si no, suposo que el traslladaran als baixos de l'Ajuntament). En qualsevol cas, el poble està ple de gent i les colles de nens i nenes de totes les edats, entre els quals la meva filla Irene, de 14 anys, i els meus nebots Robert -19- i Elisabet -17-, s'ho estan passant molt be. Ara mateix, veig una "guerra" de globus d'aigua al mig de la plaça del Padró que fa que tots vagin xops fins a les puntes dels dits dels peus. És la festa! Per cert, que demà al matí, si el temps ens ho permet, farem una de les activitats que més m'agraden, la caminada popular. En parlaré en un altre apunt. Tenia dues raons per anar avui a Barcelona en tren: en primer lloc, no tenia ganes de conduir quasi quatre hores, dues de baixada i dues de pujada; i d'altra banda, feia potser més de vint anys que no feia el trajecte en tren entre Ribes de Freser i Barcelona, i en tenia ganes. Així que, com que havia d'anar a una reunió a les quatre de la tarda i no havia de fer res més a la ciutat, he decidit anar i tornar en tren. La baixada ha estat ràpida i no se m'ha fet gens pesada. He redescobert alguns trams molt interessants de paisatge, com ara el que hi ha entre Ripoll i Sant Quirze de Besora, on el tren va seguint el curs del Ter i els seus meandres, molt boscòs i verge (fins i tot he vist per uns segons una grulla majestuosa en una roca enmig del riu); o el pas per dins de les poblacions de Torelló i Manlleu (en cotxe, ja fa dècades que no es travessen) i entre l'una i l'altra voreja preciosos camps de conreu. A més de veure el paisatge, he aprofitat el trajecte per avançar força pàgines del bestseller "Fall of Giants, de Ken Follet, que m'estic llegint en anglès i en format de butxaca; i també per acabar ja d'una vegada l'assaig "Os portugueses", del qual ja us n'he parlat en anteriors apunts.(N'hi ha més)  Aquest matí, amb el meu germà Jordi i el meu nebot Robert, hem anat a caminar una estona per les muntanyes de Pardines. Feia un dia esplèndid, com no n'haviem tingut encara fins ara en tots els dies que portem estiuejant al Ripollès. Sortiem tard de casa, cap a dos quarts de deu del matí. Amb el cotxe, hem pujat fins a la cabana de l'Orri Vell, uns metres abans de la gran plana on s'agombola un gran ramat de vaques. Hem caminat un parell d'horetes, entre anar i tornar. Feia molt de sol, però no pas calor, perquè l'airet era agradable, a aquella altura. Hem anat fins al coll de Pal, el collet separador entre el Puig Estela i la Pedra dels Tres Bisbats, en plena Serra Cavallera (foto). És una excursió molt semblant a la que vaig fer jo sol l'any passat, a mitjans juliol, i que explicava fil per randa en aquest apunt. També com aquell dia, he trobat unes quantes correjoles, just al mateix coll, una de les quals inusualment grossa per ser una correjola. Les boires pujaven de la banda d'Ogassa, però no han arribat en cap moment a tapar-nos la visibilitat del teló pirinenc a l'altra banda de la vall: Puigmal, Balandrau i companyia. Una bonica excursió per anar fent boca, encara en podem fer d'altres d'interessants en els dies que ens queden a Pardines, tot i que demà, dimarts, comença la Festa Major, i ja se sap, això vol dir, xivarri i activitats a totes hores, poc compatible amb excursions matinals. Extret del llibre "Os Portugueses", de Barry Hatton, que estic llegint. És del capítol que tracta de les relacions entre Portugal i Espanya al llarg de la història (la traducció al català és meva, espero que no traeixi l'original en portuguès, el qual no domino). Diu: "Portugal té dos veïns: l'Oceà Atlàntic i Espanya. Un d'ells va ser vist durant molt de temps com una opció arriscada, traidora i perillosa. L'altre era líquid". Bon inici!. Continua una mica més endavant: "Espanya fou tradicionalment el gran adversari de Portugal. A través de la intrusió o fins i tot de l'annexió per Castella, el regne expansionista que va transformar-se en Estat espanyol, fou sempre una amenaça. En la política exterior portuguesa, això va constituir durant segle 'la qüestió espanyola'. En la coreografia de la seu relació amb Espanya, els portuguesos es mouen cautelosament en relació al seu veí bel·licòs." Interessant, oi?. Encara ho és més aquest paràgraf: "Contra totes les probabilitats, Portugal, tot al llarg de la història, va resistir quasi sempre l'atracció magnètica de Madrid. Agostinho da Silva, filòsof portuguès del segle passat, observà: 'El que Portugal va fer de més gran en el món no va ser ni el descobriment de nous països ni la seva conquesta, ni la formació de nacions ultramarines: va ser haver-se resistit a Castella'."(N'hi ha més)  Dijous a la tarda vam deixar per unes hores el nostre refugi ripollès per tornar a la gran ciutat. El motiu: la nostra filla Núria organitzava una festa per celebrar els seus recent complerts divuit anys en un xiringuito de la platja de la Nova Mar Bella, al Poblenou, amb els seus amics. De fet, l'organitzava ella però com que s'ha passat mig juliol de viatge (primer a Sardenya, després a França), li vaig haver de buscar i encarregar jo, via Internet. La Núria va demanar a tots els convidats que vinguessin de blanc, com si d'una festa "eivissenca ad-lib" es tractés, i tots van respondre vestint-se de forma idònia per una festa a la platja.(N'hi ha més) |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS MEUS AMICS
WEBS DE REFERèNCIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
