Atenent a la invitació de Vilaweb, vaig assistir ahir al vespre a l'Arts Santa Mònica a la pre-estrena del documental "Una llengua que camina", sobre la situació del nostre idioma al País Valencià. Es tracta d'una iniciativa de Vilaweb i TV de Catalunya, amb el suport d'Escola Valenciana i de dues editorials, per reflectir com es troba la salut del català a les comarques del sud, a través de les reflexions i la vida quotidiana de cinc ciutadans valencians de diferents àmbits i ubicacions geogràfiques. La directora del documental, Amanda Gascó, acompanyada per un dels protagonistes, el cantant d'Obrint Pas Xavi Sarrià, i pel president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno (a la foto, tots tres, al costat del director de Vilaweb, Vicent Partal), van assistir a l'acte i van explicar la iniciativa, després de la projecció del documental. (N'hi ha més)
Per fi, aquest cap de setmana he pogut anar a veure el musical Cop de Rock, al Teatre Victòria. N'he sortit molt satisfet. M'ha agradat i m'ha fet vibrar, de la mateixa manera que crec que ha fet vibrar el públic que omplia tota la sala i que va aplaudir dret una llarga estona tot l'elenc d'actors, músics, ballarins i personal tècnic de l'obra. No sóc expert en teatre musical, de fet no n'he vist gaires al llarg de la meva vida (els darrers anys, només "Grease" i "Què", que recordi, vegeu aquí l'apunt que vaig fer sobre aquesta darrera obra), però un musical fet amb la banda musical del rock català de les darreres dècades, no me'l podia perdre. Ja sé que l'argument és senzill i basat, com gairebé sempre, en el tema "noi coneix noia i se n'enamora, però ella es casa amb un altre...". (N'hi ha més)
Hi hem anat amb por de pluja, perquè els pronòstics ens la preveien pel matí de diumenge. Però, tot al contrari, ni pluja ni fred ni boira, un dia clar i fresc ideal per caminar per la muntanya. L'objectiu: donar una volta per la part alta del massís de Montserrat, des del monestir pel camí de Sant Joan, d'allà cap a la miranda de Santa Magdalena (des d'on he fet aquesta foto) i retorn al monestir pel camí vell de Sant Jeroni (els famosos esglaons, però de baixada). En total, unes 3 hores i mitja de ruta, comptant les nombroses parades i els vint minuts que hem estat al mirador superior, contemplant la vista de tota la part central del massís, amb els cims de roca pelada servint de pista d'escalada a més de dos i tres grups. Excursió senzilla però bonica, agradable i gens trencadora de cames -si exceptuem la part final, ja arribant al monestir, per culpa dels empinats graons-, recomanable per a tots els públics. Avui, hi hem anat amb la colla del Centre Alpí de Pardines, més alguns afegits que s'han quedat voltant pel monestir, excessivament ple de turistes i excursionistes de la clàssica Matagalls-Montserrat. Ah! Per cert, m'he estrenat amb el cremallera: tants anys després de posar-se en marxa, encara no l'havia tastat i m'ha semblat ràpid, còmode i amb una vista espectacular a la banda esquerra pujant i a la banda dreta baixant. No és Núria, evidentment, però també val la pena pujar-hi.
Un dels primers apunts d'aquest bloc, escrit el 5 de desembre de 2007, era un petit homenatge a la cançó "El gessamí i la rosa", petit poema de Josep Carner cantat per Ia & Batiste i inclòs en el disc "Chichonera's cat" de 1975. Podeu rellegir-lo aquí, si voleu. Avui m'ha colpit la notícia de la mort d'en Jordi Clua, conegut per tothom com a Ia Clua, un dels dos components d'aquell duet històric. No el vaig conèixer mai personalment, és clar, però segons diuen els experts musicals, era una persona d'una creativitat fora mida i els discos publicats juntament amb Jordi Batiste als anys 70 marquen un moment culminant de la música catalana moderna. En els darrers anys, s'ha dedicat a la producció discogràfica i al cinema i la publicitat. Podeu llegir la seva biografia completa aquí, al web d'Enderrock. Bon viatge allà on vagis, Ia. Foto: Juan Miguel Morales (Enderrock)
Aplegar setanta-mil persones en sis concerts, tres dels quals omplint el Palau Sant Jordi en tres dies consecutius, és un èxit esclatant, fora de tota mida en el rock fet aquí. Els Sopa de Cabra han fet història amb aquesta minigira, potser per l’excepcionalitat del retrobament o perquè han sabut aplegar diverses generacions de catalans, des dels que ja tenim una edat fins als més joves, a l’entorn d’unes cançons que resisteixen molt bé el pas del temps. (Llegiu l'article sencer a Nació Digital)
Ja fa més d'una setmana que torno a ser a Barcelona. El dia 29 d'agost vaig reincorporar-me a la feina, però la setmana passada la ciutat encara anava a mig gas, perquè molta gent no tornava fins al 31 o el 5 de setembre, apurant al màxim el mes d'agost. Divendres vaig escapar-me un parell de dies a Pardines, retrobant així l'ambient fresc i saludable del Pirineu del qual vaig gaudir durant la primera part de les vacances. Però aquesta setmana la vida ciutadana sembla haver-se reenganxat de ple a les rutines de tot l'any: hi ha més gent i més cotxes als carrers, les botigues són plenes, torna a costar trobar una bici del Bicing a determinades hores punta... Suposo que, la setmana que ve, amb l'inici del curs, aquesta sensació encara serà més intensa. Toca, doncs, reflexionar sobre les vacances que queden enrera i sobre la nova temporada feinera que s'obre al davant. (N'hi ha més)
Dilluns, dimarts i dimecres d'aquesta setmana, la darrera de les meves vacances, els hem passat a Cuenca. Era una petita escapada des d'Alcàntera que haviem programat fa algunes setmanes, seguint la idea de la del Cap de Gata, que vam fer l'estiu passat. L'Elena i jo ja haviem estat a Cuenca, fa anys, però les meves filles, no, i em feia gràcia portar-les-hi. Han estat tres dies força ben aprofitats, sense gaire calor, comparada amb la que passem encara en aquest poble valencià. Vam allotjar-nos a una casa rural situada en una "pedanía" de Cuenca capital, a tant sols 6 kilòmetres, La Melgosa. La casa rural es diu La Antigua Vaquería, i ocupa un edifici força gran estructurat al voltant d'un pati, al qual donen diverses habitacions i apartaments. Cal dir que hi hem estat molt còmodes i independents, ja que ocupàvem un apartament i ens fèiem nosaltres mateixos l'esmorzar i fins i tot algun sopar. Hem aprofitat a fons els tres dies, caminant amunt i avall per Cuenca, de dia i de nit, deixant-nos seduir pels nombrosos racons de la ciutat vella i fent fotos a dojo. El que més m'agrada d'aquesta ciutat és la seva simbiosi amb la natura que l'envolta, aquests dos congostos que la converteixen en gairebé una illa, les "hoces", que diuen ells, és a dir, "la hoz del Júcar" i la "hoz del Huécar", afluent del primer i on miren les famoses "casas colgadas", l'atractiu turístic més important de Cuenca (foto). (N'hi ha més)
Finalment, avui diumenge, he pogut fer la segona part de la caminada que vaig encetar dimecres, tot seguint el tros del GR-237 que passa per aquesta zona de la Ribera, ja en direcció a la Canal de Navarrès. A quarts de vuit del matí he conduït fins a Sellent, on vaig acabar la ruta l'altre dia, i després de deixar el cotxe als afores del poble (encara hi havia grups de joves tancant la festa de disfresses de la nit), he començat a caminar seguint els senyals del GR en direcció a Estubeny. La diferència amb aquell primer tram de Càrcer a Sellent, molt planer, és que avui el camí s'enfilava serra amunt i deixava aviat els camps de tarongers per creuar el bosc de pins. D'anada, el sol encara no havia sortit i la fresca feia agradable el caminar. En arribar a un punt alt de la serra, ja es veu Estubeny a la llunyania, també dalt d'una muntanya. (N'hi ha més)
Alcàntera de Xúquer és un poble petit, de prop de 1.500 habitants, però ja té una gran superfície comercial. La va construir Vidal, el pioner dels "tot a cent", que és natural d'aquí, però la va comprar fa un parell d'anys Consum, la cooperativa de supermercats d'origen valencià que ara ja està implantada a tot el que ells anomenen "l'arc mediterrani", és a dir, de Catalunya a Andalusia, amb algunes incursions a províncies més interiors, com ara les d'Aragó o algunes de Castella la Manxa. Doncs bé, els productes de marca blanca de Consum ja són bilingües: primer en castellà i després en català -amb les variants pròpies valencianes-. És un pas molt tímid, comparat, per exemple, amb el que ha fet Bon Preu a Catalunya (etiquetatge unilingüe en català), però no deixa de ser un petit avanç, més tenint en compte que la principal competidora en aquest sector, també d'origen valencià (Mercadona), no etiqueta res de res en la nostra llengua. (N'hi ha més)
Avui he canviat l'habitual passejada en bicicleta dels vespres per una caminada matinal. A un quart de vuit del matí, sortia d'Alcàntera; ja era totalment clar, però el sol encara no havia despuntat per darrera la serra que tanca la comarca al mar. Feia una temperatura ideal per anar en pantaló curt i samarreta. He creuat Càrcer i a la sortida d'aquesta població per la carretera que va a la Molineta (abans d'ahir ho vaig fer en bici), he agafat una desviació marcada amb un senyal del GR-237, que deia "Sellent, 5'5 kms". Es tracta d'un camí asfaltat, que segueix la riba dreta del riu Sellent entremig dels tarongerars i esquivant alguns petits barrancs, fins arribar a la zona ja pròxima a la serra. En aquest moment, gira bruscament a la dreta i voreja les pinedes fins a trobar el riu. Sellent ja es veu al final, encimbellat dalt de dos o tres penya-segats (foto). (N'hi ha més)
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
Atenent a la invitació de Vilaweb, vaig assistir ahir al vespre a l'Arts Santa Mònica a la pre-estrena del documental "Una llengua que camina", sobre la situació del nostre idioma al País Valencià. Es tracta d'una iniciativa de Vilaweb i TV de Catalunya, amb el suport d'Escola Valenciana i de dues editorials, per reflectir com es troba la salut del català a les comarques del sud, a través de les reflexions i la vida quotidiana de cinc ciutadans valencians de diferents àmbits i ubicacions geogràfiques. La directora del documental, Amanda Gascó, acompanyada per un dels protagonistes, el cantant d'Obrint Pas Xavi Sarrià, i pel president d'Escola Valenciana, Vicent Moreno (a la foto, tots tres, al costat del director de Vilaweb, Vicent Partal), van assistir a l'acte i van explicar la iniciativa, després de la projecció del documental.
Per fi, aquest cap de setmana he pogut anar a veure el musical Cop de Rock, al Teatre Victòria. N'he sortit molt satisfet. M'ha agradat i m'ha fet vibrar, de la mateixa manera que crec que ha fet vibrar el públic que omplia tota la sala i que va aplaudir dret una llarga estona tot l'elenc d'actors, músics, ballarins i personal tècnic de l'obra. No sóc expert en teatre musical, de fet no n'he vist gaires al llarg de la meva vida (els darrers anys, només "Grease" i "Què", que recordi, vegeu 
Un dels primers apunts d'aquest bloc, escrit el 5 de desembre de 2007, era un petit homenatge a la cançó "El gessamí i la rosa", petit poema de Josep Carner cantat per Ia & Batiste i inclòs en el disc "Chichonera's cat" de 1975. Podeu rellegir-lo 
Dilluns, dimarts i dimecres d'aquesta setmana, la darrera de les meves vacances, els hem passat a Cuenca. Era una petita escapada des d'Alcàntera que haviem programat fa algunes setmanes, seguint la idea de la del Cap de Gata, que vam fer l'estiu passat. L'Elena i jo ja haviem estat a Cuenca, fa anys, però les meves filles, no, i em feia gràcia portar-les-hi. Han estat tres dies força ben aprofitats, sense gaire calor, comparada amb la que passem encara en aquest poble valencià. Vam allotjar-nos a una casa rural situada en una "pedanía" de Cuenca capital, a tant sols 6 kilòmetres, La Melgosa. La casa rural es diu La Antigua Vaquería, i ocupa un edifici força gran estructurat al voltant d'un pati, al qual donen diverses habitacions i apartaments. Cal dir que hi hem estat molt còmodes i independents, ja que ocupàvem un apartament i ens fèiem nosaltres mateixos l'esmorzar i fins i tot algun sopar. Hem aprofitat a fons els tres dies, caminant amunt i avall per Cuenca, de dia i de nit, deixant-nos seduir pels nombrosos racons de la ciutat vella i fent fotos a dojo. El que més m'agrada d'aquesta ciutat és la seva simbiosi amb la natura que l'envolta, aquests dos congostos que la converteixen en gairebé una illa, les "hoces", que diuen ells, és a dir, "la hoz del Júcar" i la "hoz del Huécar", afluent del primer i on miren les famoses "casas colgadas", l'atractiu turístic més important de Cuenca (foto).
Finalment, avui diumenge, he pogut fer la segona part de la caminada que vaig encetar dimecres, tot seguint el tros del GR-237 que passa per aquesta zona de la Ribera, ja en direcció a la Canal de Navarrès. A quarts de vuit del matí he conduït fins a Sellent, on vaig acabar la ruta l'altre dia, i després de deixar el cotxe als afores del poble (encara hi havia grups de joves tancant la festa de disfresses de la nit), he començat a caminar seguint els senyals del GR en direcció a Estubeny. La diferència amb aquell primer tram de Càrcer a Sellent, molt planer, és que avui el camí s'enfilava serra amunt i deixava aviat els camps de tarongers per creuar el bosc de pins. D'anada, el sol encara no havia sortit i la fresca feia agradable el caminar. En arribar a un punt alt de la serra, ja es veu Estubeny a la llunyania, també dalt d'una muntanya.
Alcàntera de Xúquer és un poble petit, de prop de 1.500 habitants, però ja té una gran superfície comercial. La va construir Vidal, el pioner dels "tot a cent", que és natural d'aquí, però la va comprar fa un parell d'anys Consum, la cooperativa de supermercats d'origen valencià que ara ja està implantada a tot el que ells anomenen "l'arc mediterrani", és a dir, de Catalunya a Andalusia, amb algunes incursions a províncies més interiors, com ara les d'Aragó o algunes de Castella la Manxa. Doncs bé, els productes de marca blanca de Consum ja són bilingües: primer en castellà i després en català -amb les variants pròpies valencianes-. És un pas molt tímid, comparat, per exemple, amb el que ha fet Bon Preu a Catalunya (etiquetatge unilingüe en català), però no deixa de ser un petit avanç, més tenint en compte que la principal competidora en aquest sector, també d'origen valencià (Mercadona), no etiqueta res de res en la nostra llengua.
Avui he canviat l'habitual passejada en bicicleta dels vespres per una caminada matinal. A un quart de vuit del matí, sortia d'Alcàntera; ja era totalment clar, però el sol encara no havia despuntat per darrera la serra que tanca la comarca al mar. Feia una temperatura ideal per anar en pantaló curt i samarreta. He creuat Càrcer i a la sortida d'aquesta població per la carretera que va a la Molineta (abans d'ahir ho vaig fer en bici), he agafat una desviació marcada amb un senyal del GR-237, que deia "Sellent, 5'5 kms". Es tracta d'un camí asfaltat, que segueix la riba dreta del riu Sellent entremig dels tarongerars i esquivant alguns petits barrancs, fins arribar a la zona ja pròxima a la serra. En aquest moment, gira bruscament a la dreta i voreja les pinedes fins a trobar el riu. Sellent ja es veu al final, encimbellat dalt de dos o tres penya-segats (foto).
