M'he passat cinc hores dins del nou edifici de l'Hospital de Sant Pau, aquesta tarda. Acompanyava la meva dona a una petita intervenció, d'aquestes que no necessiten ingrés en cap llit hospitalari, d'aquestes d'anar-operar-i-marxar. No hi havia estat mai, encara, al flamant i acabat d'estrenar edifici del nou Sant Pau. L'havia vist per fora, passant amb el cotxe per la ronda del Guinardó, però no havia tingut ocasió de posar-hi els peus dins (amb els hospitals, és el millor que et pot passar, excepte si hi treballes). (N'hi ha més)
Acabem de tornar de Pardines, on hem passat el cap de setmana. Ha fet dos dies de sol esplèndid, sense núvols, gairebé sense vent, sobretot avui, diumenge. Però les temperatures han estat realment baixes, per sota els zero graus la majoria de les hores, com a molts altres llocs del país. La darrera nit, la de dissabte a diumenge, crec que hem superat els 10 sota zero: les ampolles d'aigua que teniem dins del cotxe, a la intempèrie, s'han glaçat i així les hem trobades a mig matí, quan ja feia hores que hi tocava el sol. També era mig glaçat el riu Segadell. L'hem anat a veure quan tornàvem de Ribes de Freser de comprar, ens hem desviat una mica de la carretera i ens hem acostat fins al pont que travessa el riu, camí del càmping, una zona força ombrívola, però que a aquella hora del matí, era il·luminada pel dèbil sol de desembre. Hi he fet una dotzena de fotos, aquí en teniu tres, aquesta i dues més als arxius adjunts. Aquesta és la que millor reflecteix com l'aigua s'intentava obrir pas fent ziga-zagues entre les plaques gelades, vall avall, camí de la seva unió amb el Freser i el Rigart, quan tots tres es troben al mig de Ribes.
Els últims dies estic veient articles que m'agraden. Els escriuen gent que no s'ha declarat mai obertament independentista, però que analitzen el fenòmen que s'està produïnt a Catalunya d'una manera molt valenta i clarivident, lluny d'actituds tancades que no volen veure les evidències. El primer el va fer Ferran Mascarell (foto) abans d'ahir a La Vanguardia. Es titulava "Una nación en busca de Estado" i deia coses com aquesta (tradueixo del castellà): "Els catalans volen ser reconeguts com a nació per exercir el seu dret a posseir un estat que doni resposta als seus reptes futurs. En el marc d'Espanya? Ja es veurà. Dependrà de l'Espanya que els espanyolsl vulguin construir", o com aquesta altra: "Avui la majoria dels catalans no són encara independentistes, però ho poden ser relativament aviat. Els demòcrates hauran d'acceptar-ho". El segon article és d'en Josep Ramoneda, es va publicar a El País d'ahir i es titula, significativament, "Final de etapa". (N'hi ha més)
Un parell o tres de comentaris d'urgència sobre la consulta independentista d'ahir: - És cabdal el ressó internacional que ha obtingut, i ens mitjans de gran prestigi com ara la BBC o Le Monde. El conflicte català, a diferència del basc (i tots sabem perquè) no ha tingut mai prou força per sortir als mitjans d'arreu del món, si exceptuem algun breu amb motiu d'alguna manifestació massiva. Ara sí que el té i aparèixer en aquests mitjans és un aparador magnífic per treure el problema del marc angoixant de l'estat espanyol i posar-lo en un marc europeu molt més civiltizat i democràtic. - És gratificant la transmissió d'il·lusió que ha suposat aquesta jornada per a molta gent. I no només dels ja convençuts. Per primer cop en molts anys, veig que la idea de la independència està arrelant entre gent no específicament nacionalista o, fins i tot, que no té un sentiment identitari català gaire marcat (tothom coneix algú amb aquests trets, que ahir va votar o va expressar que votaria que sí). Hi ha gent que diu que unes 200.000 persones votin en una consulta no oficial és poc. A mi em sembla moltíssim, em sembla un èxit rotund, i això que no vaig participar personalment en la jornada electoral. Em sembla, com deia en l'apunt anterior, que alguna cosa està canviant a Catalunya i que res no podrà ser ja diferent després del 13 de desembre de 2009. - Ara bé, fa falta que no ho espatllem barallant-nos entre nosaltres, com han fet aquest matí radiofònicament i en directe l'Alfons López Tena i en Carles Móra. Ja sé que hi ha estratègies diferents i que hi ha gent que encara està imbuïda per un sentiment excessivament "kumbaià" de l'alliberament nacional. Però, si us plau, intentem deixar de banda ara les diferències i busquem les coincidències, que el camí que ens queda per recòrrer encara és molt llarg.
Vaig començar aquest bloc poques hores després de l'1 de desembre de 2007, encara emocionat per la riuada de gent que va participar en la segona manifestació sobiranista massiva dels últims temps, la de les infrastructures, per entendre'ns. Per això vaig subtitular-lo "tastets de sobirania", és a dir, aquelles petites passes que, dia rera dia, ens condueixen cap a la llibertat que ens mereixem com a poble. Tot i que no hi vaig poder ser físicament, em vaig sumar també a la iniciativa dels deu mil a Brussel·les, i ara més recentment, vaig felicitar des d'aquí pel seu coratge els impulsors de la consulta d'Arenys de Munt. Darrerament, és cert, publico molts més apunts de caire personal (la segona part del subtítol) o de caire professional periodístic que no pas reflexions sobre la situació política o l'avanç del sobiranisme al nostre país. És probable que el càrrec que ocupo des de fa un any en una empresa pública de comunicació em faci ser més discret en aquest sentit, però no vull amagar ni ho he fet mai les meves idees polítiques. Ara, a falta de tres dies per la primera de les jornades de consultes populars sobre la independència previstes per als pròxims mesos a Catalunya, no vull deixar de dir-hi un cop més la meva impressió. (N'hi ha més)
Hem dinat a Ènguera, la capital de la Canal de Navarrès, la comarca veïna de la Ribera Alta. Hi hem anat tota la família Sanchis, setze persones en total, des de l'abuelo Pepe, que ja ha superat els 95 anys, fins al seu besnét Miguel Ángel, que en té 5 i mig (a l'arxiu adjunt hi som tots). Hem dinat al restaurant Lucena de l'hotel Portal del Caroig, un hotelet rural amb encant situat als afores d'Ènguera. Vam escollir aquest restaurant perquè vam veure que estava inclòs en les Jornades Gastronòmiques de Xativa i la Costera (tot i que és fora d'aquesta comarca) i tenien un menú força atractiu. (N'hi ha més)
Fa pocs dies explicava en aquest bloc una breu trobada que vaig tenir amb en Joaquim Triadú, propiciada per un conegut de tots dos. Vam parlar del seu pare i del meu avi matern (tots dos es diuen Joan Triadú) i de Ribes de Freser, un poble íntimament lligat a la memòria de les nostres famílies respectives. Doncs bé, pocs dies despres d'aquell esmorzar, vaig rebre al despatx un obsequi d'en Quim Triadú que em va fer molta il·lusió: era el llibre que conté el "dietari d'un mestre adolescent", publicat per son pare sota el títol de "Dies de memòria (1938-1940)", Proa, 2001. Me'l vaig devorar en poques setmanes, perquè no només està escrit en una prosa senzilla i amena, sinó que el relat dels esdeveniments personals se situa en una època que em té realment fascinat: el final de la guerra civil i els primers anys de la dictadura franquista. (N'hi ha més)
He assistit avui a una conferència força interessant, la de Doug Macnamara, expert canadenc en el sector audiovisual internacional, en el marc del Next, trobada organitzada per la Xarxa Audiovisual Local i COM Ràdio a la torre Agbar. Aquest senyor ens ha explicat, en un anglès força intel·ligible, a uns 200 representants del sector audiovisual català, quines són les tendències de la industria als principals països productors de continguts audiovisuals, i aquí inclou tant els "broadcasters" o operadors tradicionals -emissores de ràdio i de televisió- com els nous operadors de continguts per a Internet o per als telèfons mòbils, així com de vídeo-jocs. (N'hi ha més)
Aquest diumenge hem pujat per segona vegada al pou de glaç de l'estany de can Roca (vegeu la crònica del primer dia en aquest altre apunt) per continuar la feina bàsica que permetrà la rehabilitació d'aquest element del patrimoni històric de Pardines. Avui hem fet tasques de desbrossament de l'entorn del pou i hem col·locat una doble cinta al perímetre, de forma provisional, fins que no es pugui emprendre un tancament més contundent, amb filferro i estaques. No hi hem estat gaire més de dues hores, però com que erem una vintena i anàvem equipats amb un parell de serres elèctriques i unes quantes més de manuals, aviat hem fet el que haviem de fer. A més, avui el fred era força més intens que ara fa quinze dies, quan encara gaudiem de l'estiuet de Sant Martí que es va allargar fins ben entrada la segona quinzena de novembre. Abans de marxar, ens hem fet, com l'altra vegada, la foto de grup que veieu aquí al costat. Ara tocarà als experts de decidir quin tractament cal fer amb el fons del pou de glaç i d'intentar esbrinar-ne l'antiguitat, que és un misteri. També correspondrà a les administracions (l'Ajuntament o la Diputació de Girona o la Generalitat) col·locar algun plafó per senyalitzar el camí d'accés al pou i algun rètol explicatiu de la seva rellevància, com el que ja hi ha a la bifurcació de la pista que puja cap a l'Orri Vell.
Que una població de poc més de 4.000 habitants com Puig-reig (Berguedà) hagi pogut organitzar cada tardor, des de fa dinou anys, un cicle de debats sobre periodisme i comunicació (anomenat Fòrum 10) és tot un misteri. Però aquest misteri s'esvaeix quan es tracta en persona l'impulsor d'aquesta iniciativa, el director de Ràdio Puig-reig i ara fa un any mereixedor del Premi Nacional de Comunicació en l'àmbit de la Proximitat, Josep Genescà (a la dreta de tot de la foto, feta per Josep Companyó). Convidat per ell, anit vaig tenir l'honor de participar per primer cop en el Fòrum 10, en una taula rodona sobre la TDT que vaig compartir amb Ramon Font (CAC), Daniel Condeminas (Generalitat), Carles Manteca (TV3) i Gabriel Barragan (XAL), de dreta a esquerra a la foto. (N'hi ha més)
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.
M'he passat cinc hores dins del nou edifici de l'Hospital de Sant Pau, aquesta tarda. Acompanyava la meva dona a una petita intervenció, d'aquestes que no necessiten ingrés en cap llit hospitalari, d'aquestes d'anar-operar-i-marxar. No hi havia estat mai, encara, al flamant i acabat d'estrenar edifici del nou Sant Pau. L'havia vist per fora, passant amb el cotxe per la ronda del Guinardó, però no havia tingut ocasió de posar-hi els peus dins (amb els hospitals, és el millor que et pot passar, excepte si hi treballes).
Acabem de tornar de Pardines, on hem passat el cap de setmana. Ha fet dos dies de sol esplèndid, sense núvols, gairebé sense vent, sobretot avui, diumenge. Però les temperatures han estat realment baixes, per sota els zero graus la majoria de les hores, com a molts altres llocs del país. La darrera nit, la de dissabte a diumenge, crec que hem superat els 10 sota zero: les ampolles d'aigua que teniem dins del cotxe, a la intempèrie, s'han glaçat i així les hem trobades a mig matí, quan ja feia hores que hi tocava el sol. També era mig glaçat el riu Segadell. L'hem anat a veure quan tornàvem de Ribes de Freser de comprar, ens hem desviat una mica de la carretera i ens hem acostat fins al pont que travessa el riu, camí del càmping, una zona força ombrívola, però que a aquella hora del matí, era il·luminada pel dèbil sol de desembre. Hi he fet una dotzena de fotos, aquí en teniu tres, aquesta i dues més als arxius adjunts. Aquesta és la que millor reflecteix com l'aigua s'intentava obrir pas fent ziga-zagues entre les plaques gelades, vall avall, camí de la seva unió amb el Freser i el Rigart, quan tots tres es troben al mig de Ribes.
Els últims dies estic veient articles que m'agraden. Els escriuen gent que no s'ha declarat mai obertament independentista, però que analitzen el fenòmen que s'està produïnt a Catalunya d'una manera molt valenta i clarivident, lluny d'actituds tancades que no volen veure les evidències. El primer el va fer Ferran Mascarell (foto) abans d'ahir a La Vanguardia. Es titulava "Una nación en busca de Estado" i deia coses com aquesta (tradueixo del castellà): "Els catalans volen ser reconeguts com a nació per exercir el seu dret a posseir un estat que doni resposta als seus reptes futurs. En el marc d'Espanya? Ja es veurà. Dependrà de l'Espanya que els espanyolsl vulguin construir", o com aquesta altra: "Avui la majoria dels catalans no són encara independentistes, però ho poden ser relativament aviat. Els demòcrates hauran d'acceptar-ho".
Un parell o tres de comentaris d'urgència sobre la consulta independentista d'ahir:
Hem dinat a Ènguera, la capital de la Canal de Navarrès, la comarca veïna de la Ribera Alta. Hi hem anat tota la família Sanchis, setze persones en total, des de l'abuelo Pepe, que ja ha superat els 95 anys, fins al seu besnét Miguel Ángel, que en té 5 i mig (a l'arxiu adjunt hi som tots). Hem dinat al restaurant Lucena de l'hotel Portal del Caroig, un hotelet rural amb encant situat als afores d'Ènguera. Vam escollir aquest restaurant perquè vam veure que estava inclòs en les Jornades Gastronòmiques de Xativa i la Costera (tot i que és fora d'aquesta comarca) i tenien un menú força atractiu.
Aquest diumenge hem pujat per segona vegada al pou de glaç de l'estany de can Roca (vegeu la crònica del primer dia en 
Que una població de poc més de 4.000 habitants com Puig-reig (Berguedà) hagi pogut organitzar cada tardor, des de fa dinou anys, un cicle de debats sobre periodisme i comunicació (anomenat Fòrum 10) és tot un misteri. Però aquest misteri s'esvaeix quan es tracta en persona l'impulsor d'aquesta iniciativa, el director de Ràdio Puig-reig i ara fa un any mereixedor del Premi Nacional de Comunicació en l'àmbit de la Proximitat, Josep Genescà (a la dreta de tot de la foto, feta per Josep Companyó). Convidat per ell, anit vaig tenir l'honor de participar per primer cop en el Fòrum 10, en una taula rodona sobre la TDT que vaig compartir amb Ramon Font (CAC), Daniel Condeminas (Generalitat), Carles Manteca (TV3) i Gabriel Barragan (XAL), de dreta a esquerra a la foto.
