El cap de setmana que deixem enrere m'ha permès gaudir del darrer paisatge de tardor de la vall del Segadell. L'hivern és imminent, el majestuós Puigmal ja és pràcticament blanc del tot; els arbres encara tenen tonalitats marronoses, però cada cop queden menys fulles a les branques i les que encatifen el terra es van diluint amb el fang. Diumenge va fer un dia magnífic de sol i claredat de l'atmosfera. Vaig pujar de bon matí fins al pla de les Aranyes, des d'on vaig fer aquesta foto, amb Pardines al centre, descansant en el seu replà milenari, i la vall del Rigart estenent-se al fons fins a la Tossa d'Alp. Quina vista més plaent, quin silenci més intens, només esquinçat de tant en tant pels trets dels caçadors que rastrejaven els senglars pels cingles del Cerverís. M'hi vaig quedar una bona estona, extasiat. La temperatura, allà dalt, era agradable, a aquella hora del matí, perquè els rajos de sol, des de sobre mateix de la serra Cavallera, inundaven els plecs de les muntanyes i feien pessigolles als matolls, encara gelats de la rosada de la matinada. La tardor, enguany sense bolets, queda enrere sense recança. L'hivern treu el nas i les pròximes visites a Pardines, estic segur que seran amb molt més fred que ahir i potser amb neu i tot, com aquests darrers anys pels volts de Nadal.
Una dada interessant de les eleccions de diumenge passat, i que no recordo haver vist enlloc, és el nombre de persones que no van votar cap dels dos partits grans espanyols (PP i PSOE) i van aconseguir representació parlamentària. Deixo al marge, doncs, els vots a formacions minoritàries, en blanc o nuls. Aquesta dada ens mesura força bé el gran de dependència de la política espanyola de cada territori. Així, a Catalunya, el 43,8% dels votants s'escapa al reduccionisme bipartidista en clau espanyola i vota CiU, ICV-EUiA o ERC, mentre que el 46,6% vota PP o PSC-PSOE. El 9'6% restant són els vots que van a parar als extraparlamentaris o al vot blanc-nul. És a dir, quatre i escaig de cada deu votants catalans no se sent representat quan veu un debat Rajoy-Rubalcaba a la televisió i opta per una opció d'arrel catalana que assoleix visibilitat a Madrid. És molt o poc? És prou per dir que això és com el poblat d'Asterix en una Gàl·lia tota ocupada, comparació que he sentit diverses vegades aquests dies? Llegiu la resta de l'article aquí.
He estat tota la campanya electoral del 20N sense fer cap apunt de reflexió política. No és que no tingui res a dir o a comentar de com està anant aquesta campanya, és senzillament que em feia mandra. Però m'ha semblat que no era lògic escapolir-me de l'escomesa amb aquesta indiferència i se m'ha acudit anar a buscar què vaig dir, aquí mateix, en el bloc, en la darrera campanya de les generals, el març de 2008. Podeu repescar l'apunt si voleu, que és del mateix 9 de març, dia de votacions, i deu minuts abans que tanquessin els col·legis electorals. Però ja us en copio aquí un fragment, perquè em sembla que és perfectament vàlid en aquests moments, quan falten tres dies per a un nou diumenge electoral. Deia llavors i subscric ara: "Ja queda poc perquè sapiguem tots com es resolen aquestes eleccions i de quin mal hem de morir els pròxims quatre anys. Però com diu el mail obert d'avui d'en Partal, que té el do de trobar les paraules justes per expressar allò que molts pensem però no sabem com dir, això no s'acaba aquí, com tampoc es va acabar fa quatre anys o en fa un i mig, quan votàvem al Parlament de Catalunya. La vida continua i, tant o més important que el vot que haguem (o no) dipositat avui, és l'actitud que prenguem en tots els nostres actes quotidians i l'ànim amb què encarem els pròxims mesos. Res no està perdut i tot està per fer, tant si hi ha majories d'uns com dels altres." (N'hi ha més)
Article publicat a Nació Digital avui, 9 de novembre de 2011.
Demà farà vint anys que va morir Montserrat Roig. Diverses iniciatives a la xarxa ens recordaran la seva faceta d'escriptora, de lluitadora feminista, d'intel·lectual compromesa... Però probablement quedarà en un segon pla el fet que la Roig es va considerar sempre una periodista. Al llarg de la seva vida -escapçada cruelment per un càncer amb només 45 anys- va exercir el periodisme en molts dels seus vessants: redactora en diverses publicacions, articulista col·laboradora, assagista de recerca històrica, com ara al llibre "Els catalans als camps nazis" (1977), o presentadora de programes de televisió ("Personatges" a TVE-Catalunya, "Búscate la vida", a La 2, entre d'altres). (Llegiu la resta de l'article a naciodigital.cat)
Dotze hores per la muntanya, comptant les parades. Més de deu hores caminant, amunt i avall, per dins del bosc o creuant prats immensos. Cims, colls i carenes, immensitat del paisatge. Boires, núvols i humitat, però també reconfortable solet de mitja tarda. Aquest és el resum de sensacions de l'excursió que vam fer ahir, dissabte, al voltant de la vall de Pardines, amb sortida i arribada al mateix poble: és l'anomenada "olla de Pardines", que traça una semicircumferència, tot pujant als quatre cims principals que envolten la vall del Segadell, pel nord (Puig Cerverís, 2.206 m.), per l'est (Mont-roig, 1.991 m) i pel sud (Puigsestela, 2.013 m, i Taga, 2.040 m). Malgrat el temps insegur i boiròs, vam poder fer tota la ruta sense pluja, tot i que tant el Puig Cerverís com el Mont-roig els vam pujar sense veure la grandiosa vista que s'hi divisa. La foto que veieu aquí al costat és del Puig Cerverís, el pic més alt dels quatre que vam fer, i el més matiner, ja que hi arribavem cap a les deu del matí, enmig d'una boira espessa. És una foto automàtica, per tant, hi som els set "expedicionaris", d'esquerra a dreta, en Lluís, en Mingo, la Paqui, l'Ernest (ajupit), jo mateix, l'Emilià i en Fito. (N'hi ha més)
El comentari irònic de Peces-Barba, ahir en un congrès d'advocats, sobre si Espanya es va equivocar escollint Catalunya enlloc de Portugal en l'època del Conde-duque de Olivares, és perfecte per als que considerem que som una colònia espanyola no integrada. Al contrari dels que se senten "indignats" pels comentaris del polític socialista espanyol (un dels "pares" de la Constitució actual, no ho oblidem), a mi em sembla que demostren d'una manera força gràfica el sentiment de "pertinença" que tenen sobre Catalunya ("nos quedamos con los catalanes y no con los portugueses", noteu aquest "nos quedamos" tan imperialista). Portugal és un exemple magnífic per a Catalunya, ja ho he dit en altres ocasions (vegeu aquest article, titulat "La Península dels tres estats"), perquè refuta clarament l'opinió, molt estesa a Espanya, que la unió dels diferents pobles de la Península Ibèrica en una sola nació era un "destí natural i inevitable" des dels temps dels romans. Portugal, amb la seva independència i la seva llengua oficial, que ningú a Espanya posa en dubte, demostra que no és així. I el comentari fet per Peces-Barba implica que el que ara és Espanya hagués pogut ser, per la força de les armes, amb l'actual Portugal i sense l'actual Catalunya, i a cap espanyol li semblaria malament, per tant, no és un fet natural, sinó la conseqüència d'una trajectòria històrica d'unes nacions que s'imposen a d'altres (de vegades, les aniquilen, com els francs sobre els occitans; de vegades, no del tot, com els anglesos sobre els escocesos). Una altra cosa, ben diferent, és fer broma sobre els bombardejos de l'exèrcit espanyol cap a Barcelona. Aquí sí que crec que Peces-Barba s'ha passat, perquè estem parlant de morts, de destrucció i de desgràcia. I si els bombardejos d'Espartero són lluny en el temps, els de la guerra del 36-39 encara són a la memòria de molts catalans. I van ser avions feixistes (alemanys i italians, a més d'espanyols) els que van causar-los. Al·ludir a la necessitat o no de bombardejar Barcelona cada cert temps, és, a més de molt mal gust, d'una prepotència indecent en una persona que es considera "demòcrata".
(Article publicat avui, 26-10-2011, a Nació Digital). L’assistència massiva, el passat cap de setmana, a la Festa dels Súpers organitzada per TV3 a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, és un símptoma visible de la vitalitat de la nostra televisió pública nacional. Els centenars de milers de socis del Club Súper 3 són nenes i nens que, malgrat l’oferta potent de programació infantil de diverses cadenes espanyoles que arriben aquí, solen mirar continguts televisius en català, com a continuació natural de l’educació en la nostra llengua que reben a l’escola. No té cap sentit que l’ensenyament es vehiculi en català si després no hi ha dibuixos animats, per exemple, o altres continguts televisius, que facin servir les mateixes expressions que s’aprenen a les aules. TV de Catalunya té, entre d’altres, aquesta important missió, que cap altra cadena privada, pel seu cost i poc rendiment comercial, pot garantir. (Llegiu la resta de l'article a naciodigital.cat)
Excel·lent iniciativa, la del 48h Open House Barcelona, és a dir, la d'obrir un centenar d'edificis emblemàtics de la ciutat a la ciutadania perquè els pugui visitar gratuitament, que s'ha fet aquest passat cap de setmana. Les cues a la majoria de llocs oberts demostren que la gent agraeix aquestes activitats i que molts barcelonins desconeixem un bon grapat de joies arquitectòniques que tenim a tocar. Vaig destinar el matí de diumenge -gris, però afortunadament no plujós-, a visitar un parell d'aquests edificis: el palau del baró de Quadres (actualment, la Casa Àsia) i l'Hotel Mandarin Oriental del passeig de Gràcia (foto). Si en el primer cas l'encarregada d'ensenyar-nos l'edifici va ser una noia jove molt agradable i esforçada, probablement una estudiant d'arquitectura -que prou feines tenia per fer-se sentir davant un grup d'unes 30 persones-, a l'Hotel Mandarin vam tenir la sort que ens toqués uns dels arquitectes que va projectar i realitzar la remodelació interior. La visita, que va incloure el vestíbul, alguns salons interiors, el jardí de l'interior de l'illa i una habitació, va anar acompanyada d'interessantíssimes explicacions tècniques sobre materials, textures, colors, innovació, disseny de qualitat, és a dir, tots els motius per fer les coses en la perspectiva d'un hotel de gran luxe que vol proporcionar als hostes el màxim de comfort i distinció, fins i tot en l'aroma avainillat que desprén en tot moment l'interior de l'establiment. Vam sortir realment satisfets: en vint minuts que va durar la visita, vam tenir la sensació d'entendre molt millor l'arquitectura i l'interiorisme i de ser tractats com a ciutadans cultes i inquiets, no pas com a consumidors-ramat. Enhorabona, gent d'Arquitectura Reversible, responsables de l'organització de l'event!
Diumenge de petits plaers. Al matí, passeig en bicicleta pel litoral de Badalona, tants anys després. Records de joventut en una ciutat molt estimada. A la tarda, passeig a peu per Gràcia, de la mà de la guia editada per l'AJuntament i Cossetània, escrita per Gabriel Pernau amb fotografies de Frederic Camallonga. Ruta de les places Rovira i Trias, del Nord, del Diamant i de la Virreina, amb nombroses parades per contemplar edificis històrics que he vist mil vegades però que no sabia què eren ni quina importància arquitectònica tenien. I final de festa al bar Salambó (foto), també de molts records, on he entrat per prendre'm un tè (tant de passejar fa agafar set) i llegir una estona en el meu Ibook. Allà, dues troballes personals agradables, en José Luis i la Lluïsa de Tossa; i la Margarida i l'Iñaki amb els seus fills, que feia temps que no veia. Però al Salambó hi havia molta gent i molt de soroll, i m'he aïllat amb els cascos del meu Iphone i m'he endinsat en la lectura del "Jo confesso", de Jaume Cabré, que m'està captivant a mesura que vaig avançant en els primers capítols. Dia de relax, dia d'interiorització, en contrast amb altres jornades de feina intensa i horaris estrictes.
(Publicat avui, 12-10-2011 a naciodigital.cat) La casualitat ha volgut que el meu article quinzenal coincideixi avui amb la festa del 12 d’octubre, oficialment declarada “Fiesta Nacional de España” per una llei estatal del 1987. Salvador Cardús ens recordava ahir, a la contraportada del diari Ara, que el primer govern de Jordi Pujol va voler suprimir aquesta festa del calendari laboral català, el 1980, però que va topar amb la resistència de l’aparell de l’estat i va haver de fer marxa enrere. En aquells anys de transició, el catalanisme advocava obertament per treballar el 12 d’octubre. “No tenim res a celebrar”, deien molts dels qui, avui, per grat o per força, descansen de l’activitat laboral. (Llegiu la resta de l'article a Nació Digital)
Us recomano el bloc d'aquest arquitecte valencià, sempre ple d'excel·lents articles sobre la situació que viu la nostra nació, sobre art i arquitectura o sobre la quotidianitat que ens permet sobreviure.
Incansable, lúcid, genial, sempre meticulós... el bloc d'en Vicent és del tot recomanable. Costa trobar algú que tingui més clar que ell el país sencer que compartim i alhora pugui donar més arguments per treballar per la seva llibertat plena.
Un blog suggerent com pocs, el de l'amic José Miguel Mauriz: l'art i la fotografia digitals, explicats a fons i amb centenars d'il·lustracions. Una alegria per als sentits!
Ja retornat del seu emocionant viatge per Amèrica del Sud (novembre 2007 - gener 2008), el bloc d'en Xavier continua sent una font interessant d'històries i un exemple de bon periodisme
Entitat que aplega professionals de diferents branques (economistes, enginyers, periodistes...) amb l'objectiu comú d'ajudar el país a anar assolint més cotes de sobirania. Comparteix seu i infrastructura amb el GPRB.
El web oficial d'aquest grup periodístic, del qual formo part activament. Allí hi trobareu informació sobre l'espai català de comunicació, tan prim encara...
Observatori crític dels mitjans de comunicació del nostre país, una eina impulsada pel Grup de Periodistes Ramon Barnils per contribuir a una professió més autocrítica.
Aquí trobareu en què consisteix aquesta interessant iniciativa per ajudar a parlar la nostra llengua a la gent que l'està aprenent. Us animo a fer-vos-en voluntari.