Del dia d'avui, molt més que la data de les eleccions catalanes, recordaré que va ser la data en què el diari Ara va irrompre en la meva vida, tant com a ciutadà d'aquest país com en la qualitat de periodista que vol tenir una premsa de qualitat en la seva llengua. M'he aixecat relativament d'hora per ser un diumenge, i abans de fer res, ni tan sols d'esmorzar, he anat al quiosc per comprar-lo. Ja en coneixia la portada, vaig ser dels molts que va entrar la nit abans, a les dotze en punt, a la versió digital. Quan l'he tingut a la ma, he sentit una gran satisfacció, la de qui es retroba amb un diari de paper ben fet, ben dissenyat, ben pensat, la de qui per fi està segur d'haver trobat el diari que el satisfarà com a lector en català en els pròxims anys. Me l'he endut a casa i me l'he llegit de principi a fi, repassant tots els detalls (n'hi ha molts, de força interessants), assaborint cada pàgina, cada article, cada foto. He quedat molt content. Ja sé que el primer número sempre és una mica enganyòs perquè es fa durant molts dies abans, que això cal corroborar-ho quan es porten dotze o quinze dies d'aparèixer diàriament. Però l'aspecte general i el to dels reportatges i els articles és realment esperançador. Confio, doncs, plenament, en l'equip que s'ha format al voltant del director Carles Capdevila, en el qual hi figuren un bon nombre de periodistes amics meus, que tenen molt clar quin país necessitem i quin periodisme volem fer en la línia d'un país modern, innovador, capdavanter. A més a més de l'Ara, he comprat un altre diari en català i m'ha semblat antiquat, vell, poc adequat al món d'avui, d'una altra època ja superada. Però m'és igual: ara ja tinc diari de referència. Enhorabona, amics de l'Ara!  |  |
Tastets de sobirania i vivència personal
|
Del dia d'avui, molt més que la data de les eleccions catalanes, recordaré que va ser la data en què el diari Ara va irrompre en la meva vida, tant com a ciutadà d'aquest país com en la qualitat de periodista que vol tenir una premsa de qualitat en la seva llengua. M'he aixecat relativament d'hora per ser un diumenge, i abans de fer res, ni tan sols d'esmorzar, he anat al quiosc per comprar-lo. Ja en coneixia la portada, vaig ser dels molts que va entrar la nit abans, a les dotze en punt, a la versió digital. Quan l'he tingut a la ma, he sentit una gran satisfacció, la de qui es retroba amb un diari de paper ben fet, ben dissenyat, ben pensat, la de qui per fi està segur d'haver trobat el diari que el satisfarà com a lector en català en els pròxims anys. Me l'he endut a casa i me l'he llegit de principi a fi, repassant tots els detalls (n'hi ha molts, de força interessants), assaborint cada pàgina, cada article, cada foto. He quedat molt content. Ja sé que el primer número sempre és una mica enganyòs perquè es fa durant molts dies abans, que això cal corroborar-ho quan es porten dotze o quinze dies d'aparèixer diàriament. Però l'aspecte general i el to dels reportatges i els articles és realment esperançador. Confio, doncs, plenament, en l'equip que s'ha format al voltant del director Carles Capdevila, en el qual hi figuren un bon nombre de periodistes amics meus, que tenen molt clar quin país necessitem i quin periodisme volem fer en la línia d'un país modern, innovador, capdavanter. A més a més de l'Ara, he comprat un altre diari en català i m'ha semblat antiquat, vell, poc adequat al món d'avui, d'una altra època ja superada. Però m'és igual: ara ja tinc diari de referència. Enhorabona, amics de l'Ara! Si cliqueu aquí podreu llegir el meu article d'avui, dimecres, al diari Nació Digital, titulat "Pa negre o la normalitat inusual". Aprofito l'avinentesa d'haver anat a veure la pel·lícula Pa negre per donar algunes pinzellades del que em sembla que podria ser un país normal, també en cinema.Per cert, que avui comparteixo espai a la portada de Nació Digital ni més ni menys que amb en Joan Laporta, per aquelles coses de l'atzar. Fa una estona, ell ja tenia 23 comentaris i jo encara cap. Per què serà?  Aquest cap de setmana he gaudit intensament de la literatura d'Emili Teixidor per partida doble: ahir dissabte vaig acabar la lectura de la seva última novel·la, Els convidats, i avui diumenge he anat al cinema a veure l'adaptació de la seva exitosa obra Pa negre -que havia llegit fa uns anys- en la pel·lícula homònima d'Agustí Villaronga. No puc pas dir que m'hagi embafat tant de Teixidor, ans al contrari, la seva manera d'escriure t'embolica i et transporta sense adonar-te'n cap a l'època de la postguerra i cap als paisatges d'Osona i les muntanyes que l'envolten. Sentir-se immers en una novel·la i desitjar que vagin passant coses a mesura que vas devorant les pàgines és el millor que et pot passar com a lector.(N'hi ha més)  Tenim el país mig paralitzat per culpa de la campanya electoral. És una de les servituds de la democràcia que menys m'agrada: quan l'administració ralentitza el seu funcionament per final de mandat i gairebé l'atura del tot durant els quinze dies de la campanya, moltes empreses i entitats que depenen de projectes públics per funcionar, també acaben aturant la seva activitat. És una situació kafkiana: milers de projectes es queden paralitzats a l'espera de decidir si es podran fer o no. En un moment de crisi econòmica com aquesta, això és perillosíssim, ja que moltes petites empreses no poden aguantar dos o tres mesos d'inactivitat, tot esperant que es constitueixi el nou govern i decideixi apostar per alguns d'aquests projectes o no. Ja sé que als països forts i madurs això no passa tant, perquè no hi ha tantes coses que depenguin del govern de torn, però en el nostre cas, de país subaltern i espoliat per un altre, això és especialment sagnant. Si, a més, com passa enguany, el parèntesi arriba a finals de l'exercici, i no es poden fer gaire previsions a mitjà termini, el 2011 esdevé un full en blanc difícil de comptabilitzar econòmicament. Divendres, el Grup Barnils i Cugat.cat, el mitjà públic d'aquesta ciutat del Vallès, vam co-organitzar per quarta vegada la Jornada de Comunicació Ramon Barnils, per recordar l'esperit del periodista que va viure bona part de la seva vida a Sant Cugat. Com que estem en campanya electoral, la jornada va ser aquest cop un debat entre representants dels partits amb escons al Parlament, però només sobre les polítiques relacionades amb els mitjans de comunicació de titularitat pública. Més d'una crítica ens ha costat, perquè algú ha cregut que al Grup Barnils no hauriem de reproduïr els esquemes tant criticats dels "blocs electorals", només amb les forces parlamentàries. En discrepo, perquè un debat a sis (finalment van ser cinc, perquè Ciutadans va declinar participar-hi) ja és prou feixuc, però un debat a vuit o a deu és, senzillament, impossible; i si no es vol fer amb representants dels partits, sinó amb experts "independents", deixa de ser un debat electoral per passar a ser una altra cosa. La Laia Altarriba, companya de la Junta del Grup i flamant cap de secció de Mèdia del nou i prometedor diari Ara, va moderar l'acte, i malgrat la dificultat intrínseca de tot debat d'aquest tipus, se'n va sortir força bé, repartint paraules i centrant les preguntes de cada torn.(N'hi ha més)  La vaig veure aquest cap de setmana, en una multisala on només la feien a primera hora de la tarda. Erem escassament una vintena de persones, la majoria famílies amb nens, desafiant l'horari i optant pel cinema en la nostra llengua. I vaig sortir content del cinema, malgrat el final una mica trist. "Herois", de Pau Freixas, és una pel·lícula recomanable per anar a veure amb pre-adolescents, ja que els protagonistes són nois i noies de 12 anys, que viuen un estiu d'aventura i companyonia als anys 80. És un film tendre i refrescant, una glopada d'aire pur entre tanta porqueria violenta i escabrosa. És un film que agrada als nens, perquè s'hi senten identificats, i als pares, perquè recordem la nostra infància en una dècada ignorada fins fa poc o directament criticada.(N'hi ha més)  Davant la visita de papa Benet XVI aquest cap de setmana a la meva ciutat, tinc una profunda sensació de contradicció. D'una banda, no sóc catòlic, no m'agrada aquest sant pare, no m'agrada l'Església com a institució ni les seves constants preses de posició retrògrades sobre temes com l'anticoncepció, l'homosexualitat o el paper de la dona. De l'altra, i al revés que la majoria d'intel·lectuals i periodistes d'aquest país, m'agrada la Sagrada Família com a monument arquitectònic, m'agrada veure-la créixer, m'agrada que sigui una icona de Barcelona, m'agrada que estigui al meu barri i, per tant, m'agrada que la visita del papa permeti donar-li encara més aquest caràcter de catedral del segle XXI que la majoria li adjudica. Com es pot viure amb aquest terrible sentiment de contradicció? No ho sé, ho suporto com puc, passo cada matí pel costat de la Sagrada Família, camí de la feina, i sempre me la miro, sempre hi trobo algun element que ha canviat, sempre me'n vaig content de veure-la créixer. Aquests darrers dies, veig com es van instal·lant coses al seu voltant, pantalles gegants, cadires, tanques, i no m'agrada, sembla com si em volguessin prendre el meu plaer matinal, com si m'estiguessin robant la Sagrada Família. Demà m'ho miraré per la televisió i us diré si triomfa un o altre sentiment, el de rebuig per una Església catòlica que em repugna o el d'admiració per un símbol arquitectònic que trobo genial i que desitjo que sigui acabat el més aviat possible (teniu un altre apunt meu sobre la Sagrada Família aquí). Hem fet avui la tercera tertúlia matinal del Grup Barnils i Vilaweb (les fem cada primer dimarts de mes). En Carles Capdevila, director del diari Ara, era el nostre convidat. En el sector periodístic i comunicatiu on ens movem els "barnilers", l'aparició d'un nou diari en català, és un motiu d'excitació comprensible. Molts de nosaltres tenim la intuició que, si surt bé la iniciativa, pot acabar sent el moviment més important que haurà passat a l'espai català de comunicació des de l'aparició de TV3, ara fa més de dues dècades. Teniem, doncs, moltes ganes de conversar amb la persona que és, de moment, la cara periodística pública del diari Ara, més enllà de l'editor i "home fort" de l'empresa promotora, l'Oriol Soler, també alma mater de Cultura 03.(N'hi ha més)  Som ja a les acaballes d'aquest cap de setmana llarg de Tots Sants, que hem passat a Pardines, com els últims anys. Enguany, però, la tardor ha marxat més depressa de l'habitual i un clima gairebé hivernal ens ha acompanyat: pluja, boires, humitat, fred; tant sols unes estonetes de sol, dissabte al matí i avui, dilluns, també un petit parèntesi d'escalfor. Recordo altres ponts de Tots Sants, amb una temperatura molt més suau i amb els colors dels arbres molt més intensos; això demostra que la tardor ha estat molt ràpida, a penes un mes, a aquestes latituds del Pirineu. La pluja de díssabte a la nit i diumenge al matí, a més, va deixar ben enfarinats el Puigmal i els Torreneules, a la vall de Núria. Els vam entrellucar diumenge a la tarda, des de Ribes, quan la boira es va aixecar per uns moments. La temperatura a Pardines ha rondat els 10 graus tot el cap de setmana, fins i tot a ple de dia, amb baixades més pronunciades a les tardes fosques fins als 5-7 graus (suposo que a la matinada encara menys, però no sé si fins al punt del gebre). No és com al pic de l'hivern, però déu-n'hi-do per ser finals d'octubre o principis de novembre.(N'hi ha més)  Fa tres dies que "visc" al nou Hospital de Sant Pau. La meva filla gran hi està ingressada per una malaltia lleu (no patiu) i això implica passar-hi moltes hores, de dia i de nit, per fer-li companyia. Els recintes assistencials no són sant de la meva devoció. No m'han agradat mai, de fet dubto que agradin a ningú, perquè s'associen a les malalties i a estats anormals de salut, que no desitgem. Però he de reconèixer que el nou Hospital de Sant Pau, aixecat a la part nord del recinte històric de l'antic centre modernista de Domènech i Montaner, és un bon hospital, modern, funcional, ben acabat, del segle XXI, que se sol dir ara. Les habitacions són amples i assolellades, la gent que hi treballa és, per norma general, agradable i professionalment eficient, hi ha algunes comoditats que s'agraeixen, com ara disposar de butaques completament reclinables per passar-hi la nit com a acompanyant d'un pacient (sol ser una de les necessitats més desateses de la majoria d'hospitals, la comoditat dels familiars dels ingressats a les llargues nits), hi ha amples zones de descans o de distracció, i suposo que, quan acabin els treballs d'ajardinament dels exteriors, encara serà més agradable mirar per la finestra de l'habitació on s'hi han de passar per força tantes hores. Al fons veig l'antic recinte, amb els seus pavellons separats però homogenis arquitectònicament, i me'n faig creus que durant un parell de segles hagin pogut servir com a centre hospitalari. Espero que els restaurin com cal i que serveixin per a d'altres finalitats més adequades a la seva qualitat artística. Penso que el conjunt format per l'antic Hospital, l'avinguda de Gaudí i la Sagrada Família formen un continu modernista al cor de la ciutat que pot ser una ruta turística de primer ordre. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS MEUS AMICS
WEBS DE REFERèNCIA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|